Inferno
83
Pàgina 87 de 111
83
«Necessito aire», va pensar en Langdon. «Una vista…, la que sigui».
Se sentia com si el fusellatge sense finestres l’hagués d’aixafar. Per descomptat, l’extraordinari relat del que li havia passat aquell dia no hi ajudava gens. El cap li esclatava ple de preguntes pendents…, la majoria relacionades amb la Sienna.
Curiosament, la trobava a faltar.
«Actuava», va recordar-se. «M’utilitzava».
Sense dir res, en Langdon va deixar el Prebost i va anar a la part de davant de l’avió. La porta de la cabina del pilot era oberta i la llum natural que entrava per allà l’atreia com un far. Es va parar a la porta, sense que el veiessin els pilots, i va deixar que el sol li escalfés la cara. L’espai obert que veia davant era com mannà. El cel blau i transparent semblava tan plàcid…, tan permanent.
«Res no és permanent», va recordar-se, fent un esforç per acceptar la catàstrofe en potència que afrontaven.
—Professor? —va dir una veu darrere seu.
Es va girar i va retrocedir espantat. Davant tenia el doctor Ferris. L’última vegada que l’havia vist, es cargolava al terra de la basílica de Sant Marc, incapaç de respirar. I vet-lo allà, a l’avió, repenjat al buc, amb una gorra de visera i la cara untada amb una pomada rosa. Tenia el pit i el tors embenat i respirava superficialment. Si tenia la pesta, ningú no semblava gens ni mica preocupat perquè la pogués encomanar.
—Ets…, viu? —va preguntar, mirant-lo fixament.
—Si fa no fa —va dir en Ferris amb un cop de cap fatigat. El comportament havia canviat dràsticament i se’l veia molt més relaxat.
—Però jo em pensava… —en Langdon es va interrompre—. La veritat és que ja no sé què penso.
En Ferris li va somriure comprensivament.
—Avui has sentit moltes mentides. He pensat que m’havia de disculpar. Ja et deus haver imaginat que ni treballo per a l’OMS, ni et vaig anar a buscar a Cambridge perquè ens ajudessis.
En Langdon va fer que sí, massa cansat ja perquè res el sorprengués.
—Treballes per al Prebost.
—Sí. Em va enviar perquè us oferís suport sobre el terreny a tu i a la Sienna i perquè us ajudés a fugir de l’equip d’intervenció i vigilància.
—Doncs suposo que vas fer molt bé la feina —va dir en Langdon, recordant com en Ferris s’havia presentat al baptisteri, havia convençut en Langdon que era empleat de l’OMS i havia facilitat el transport per a ell i la Sienna a Venècia i lluny de l’equip de la doctora Sinskey—. No ets metge, és clar.
L’home va brandar el cap.
—No, però avui em tocava fer de metge. La meva feina era ajudar la Sienna a mantenir la il·lusió perquè poguessis descobrir a on assenyalava el projector. El Prebost volia trobar la creació d’en Zobrist de totes totes per poder protegir-la de la doctora Sinskey.
—No tenies ni idea que fos una plaga? —va preguntar en Langdon, encuriosit encara per l’estranya erupció i l’hemorràgia interna d’en Ferris.
—Ni idea! Quan has esmentat la plaga, m’he pensat que era alguna cosa que t’havia explicat la Sienna per mantenir-te motivat. I per això li he seguit la veta. He aconseguit els bitllets de tren a Venècia…, però allà, tot ha canviat.
—Què?
—El Prebost ha vist aquella bogeria de vídeo d’en Zobrist.
«Aleshores no m’estranya».
—I s’ha adonat que era un foll.
—Això mateix. De sobte el Prebost ha entès que el Consorci hi estava involucrat i s’ha horroritzat. Immediatament ha volgut parlar amb la persona que coneixia més bé en Zobrist, FS-2080, per veure si sabia el que havia fet en Zobrist.
—FS-2080…
—Sí, la Sienna Brooks. Com ja saps, és el nom en clau que va triar per a aquesta operació. Es veu que és una cosa del transhumanisme. I el Prebost no tenia manera de parlar amb la Sienna si no era a través meu.
—El mòbil t’ha sonat al tren —va dir en Langdon—. La teva mare «delicada».
—Home, no podia pas agafar la trucada del Prebost davant teu, i per això he sortit. M’ha explicat que havia vist el vídeo i m’he espantat. Ell tenia l’esperança que la Sienna també estigués enganyada, però quan li he dit que tu i la Sienna havíeu parlat de plagues i no semblava que tingués cap intenció de deixar córrer la missió, ha sabut que la Sienna i en Zobrist eren aliats. De sobte la Sienna s’ha convertit en l’adversari. M’ha dit que l’informés de la nostra posició a Venècia…, i que enviava un equip per aturar-la. L’equip de l’agent Brüder també ha estat a punt d’atrapar-la a la basílica de Sant Marc, però se’ls ha escapolit.
En Langdon va mirar inexpressivament el terra, veient encara els bonics ulls marrons de la Sienna que el fitaven abans de fugir.
«Em sap molt de greu, Robert. Tot».
—És dura —va dir en Ferris—. No la deus haver vist quan m’ha atacat a la basílica.
—T’ha atacat?
—Sí, quan han entrat els soldats. Estava a punt de cridar per avisar-los d’on era la Sienna, però s’ho ha ensumat. M’ha clavat un cop amb la part baixa de la mà al mig del pit.
—Què?
—No sabia què m’havia passat. Algun moviment d’arts marcials, suposo. Com que ja ho tenia molt sensible, m’ha fet un mal de mil dimonis. He tardat cinc minuts a poder respirar amb normalitat. La Sienna se t’ha endut a la balconada abans que els testimonis poguessin dir el que havia passat.
Estupefacte, en Langdon va pensar en la italiana gran que havia cridat a la Sienna: «L’hai colpito al petto» i que havia fet un gest com picant-se el pit.
«No puc!», havia contestat la Sienna. «La reanimació el matarà! Miri com té el pit!».
En Langdon revivia l’escena i es feia creus de la rapidesa de reacció de la Sienna, que havia malinterpretat expressament el que havia dit la italiana. «L’hai colpito al petto» no era un suggeriment perquè la Sienna li fes compressions, era una acusació indignada: «L’has colpejat al pit!».
Amb tot l’enrenou del moment, en Langdon no se n’havia adonat.
En Ferris li va somriure sense esma.
—Deus haver sentit a dir que la Sienna Brooks és molt intel·ligent.
«Ho he sentit a dir», va pensar en Langdon.
—Els homes de la doctora Sinskey m’han portat al Mendacium i m’han curat. El Prebost m’ha demanat que vingués per aportar informació ja que sóc l’única persona que ha estat avui amb la Sienna, a més de tu.
En Langdon feia que sí, distret per la cara de l’home.
—I què et passa a la cara? —va preguntar—. I els blaus que tenies al pit? No és…
—La pesta? —En Ferris va riure negant amb el cap—. No sé si t’ho han explicat, però avui m’ha tocat fer dos papers de metge.
—Què dius?
—Quan m’he presentat al baptisteri has dit que et sonava una mica.
—És que és veritat. Una mica. Els ulls, crec. M’has dit que era perquè m’havies vingut a buscar a Cambridge… —En Langdon va callar un moment—. Que sé que no és veritat, per tant…
—Et sonava perquè ja ens havíem conegut. Però no a Cambridge. —El va mirar als ulls per veure si el reconeixia—. De fet he estat la primera persona que has vist aquesta matinada quan t’has despertat a l’hospital.
En Langdon va recordar la desolada habitació d’hospital. Estava molt grogui i hi veia borrós, i per això estava bastant segur que la primera persona que havia vist quan s’havia despertat era un metge més gran i amb la pell més blanca, les celles gruixudes i una barba grisa i descurada, i que només parlava italià.
—No —va dir en Langdon—. El doctor Marconi és la primera persona que he vist quan…
—Scusi, professore —el va interrompre l’home en un italià impecable—. Ma non si ricorda di me? —Es va arronsar com si fos més gran del que era, es va allisar unes celles espesses imaginàries i es va acariciar una barba grisa inexistent—. Sono il dottor Marconi.
—Eres tu el doctor Marconi? —va dir en Langdon, bocabadat.
—Per això et sonaven els meus ulls. No havia portat mai barba i celles postisses, i malauradament no tenia ni idea que era molt al·lèrgic a la pasta amb què s’enganxa, un adhesiu sintètic de làtex, que m’ha deixat la pell en carn viva i amb una coïssor insuportable. Segur que t’ha caigut l’ànima als peus quan m’has vist…, tenint en compte que estaves en alerta per un risc de plaga.
En Langdon no sabia què dir, recordant com es rascava la barba el doctor Marconi abans que l’atac de la Vayentha el deixés estirat a terra amb el pit sagnant.
—Per acabar-ho d’adobar —va dir l’home, tocant-se les benes del pit—, el petard que portava s’havia bellugat i no he tingut temps de recol·locar-lo, i quan ha detonat estava tort. M’ha trencat una costella i m’ha deixat fet un sant Llàtzer. Tot el dia que respiro malament.
«I jo que em pensava que tenies la pesta».
L’home va inspirar fondo i va fer una ganyota.
—La veritat és que crec que és millor que segui. —Tot marxant va fer un gest darrere en Langdon—. Em sembla que de tota manera tens companyia.
En Langdon es va girar. La doctora Sinskey venia cap a ell, amb els cabells argentats caient-li sobre l’esquena.
—Professor, és aquí!
La directora de l’OMS semblava esgotada, i en canvi en Langdon li va detectar una guspira d’esperança als ulls.
«Ha trobat alguna cosa».
—Perdoni que l’hagi deixat sol —va dir, un cop al costat d’en Langdon—. Ens hem estat coordinant i fent recerca. —Va gesticular cap a la porta oberta de la cabina—. Veig que aprofita la claror del sol.
—El seu avió necessita finestres —va dir ell, amb una arronsada d’espatlles.
La doctora el va mirar amb compassió.
—Parlant de claror, espero que el Prebost l’hagi il·luminat sobre els esdeveniments recents.
—Sí, encara que res no sigui del meu gust.
—Del meu tampoc —va convenir ella, mirant al voltant per assegurar-se que estaven sols—. Cregui’m —va dir en veu molt baixa—, hi haurà greus conseqüències per a ell i la seva organització. Jo me n’ocuparé. De moment, però, ens hem de centrar tots a localitzar el contenidor abans que es dissolgui i s’escampi la infecció.
«O abans que hi arribi la Sienna i l’escampi».
—He de parlar amb vostè sobre l’edifici que allotja la tomba de Dandolo.
En Langdon s’havia estat imaginant l’espectacular monument des que s’havia adonat de quina era la seva destinació. El mouseion de divina sapiència.
—He descobert una cosa interessant —va dir la doctora Sinskey—. Hem parlat per telèfon amb un historiador del país —va dir—. Per descomptat no li hem dit per què li preguntàvem per la tomba de Dandolo, però li he demanat si sabia què hi havia sota la tomba i a veure si ho endevina… —Va somriure—. Aigua.
—De debò? —va exclamar, sorprès, en Langdon.
—Sí, es veu que els nivells més baixos de l’edifici estan inundats. Al llarg dels segles ha pujat la capa freàtica i ha submergit almenys dues de les plantes inferiors. Diu que allà baix hi ha tota mena de bosses d’aire i espais parcialment submergits.
—Déu meu! —En Langdon es va imaginar el vídeo d’en Zobrist i la caverna subterrània estranyament il·luminada amb les parets cobertes de verdet on ell havia vist unes ombres verticals borroses de pilars—. És una sala submergida.
—Això mateix.
—Però llavors…, com hi va baixar en Zobrist?
—Aquesta és la part bona —va dir la doctora amb els ulls espurnejants—. No es creurà el que hem descobert.
En aquell moment, a menys d’un parell de quilòmetres de la costa de Venècia, a l’estreta illa coneguda com el Lido, un lluent Cessna Citation Mustang es va enlairar de la pista de l’aeroport Nicelli i va perforar el cel crepuscular.
El propietari del jet, el famós dissenyador de disfresses d’època Giorgio Venci, no anava a bord, però havia ordenat als seus pilots que portessin l’atractiva passatgera on li calgués anar.