Inferno
56
Pàgina 60 de 111
56
Cerca i trobaràs.
En Langdon es va quedar al costat de la font baptismal mirant la màscara mortuòria groc clar, que esguardava amunt amb uns ulls sense vida en una fesomia arrugada. El nas ganxut i la barbeta protuberant eren inconfusibles.
«Dante Alighieri».
La cara sense vida ja era prou anguniosa, però a sobre la posició en què estava semblava sobrenatural. D’entrada, en Langdon no va entendre el que veia.
«La màscara…, està suspesa?».
En Langdon es va ajupir per mirar l’escena més de prop. La font era fonda —era més un pou vertical que una pica— i les parets baixaven cap a un fons hexagonal que estava ple d’aigua. Era estrany, però la màscara semblava suspesa a mitges…, una mica per sobre de la superfície de l’aigua, com si fos màgia.
En Langdon va tardar un moment a entendre d’on venia la il·lusió. La font tenia un eix central vertical que arribava a la meitat i s’aplanava en una mena de disc petit de metall sobre l’aigua. El disc semblava un brollador decoratiu i potser un suport per repenjar el cul d’un nadó, però en aquell moment servia de pedestal sobre el qual reposava la màscara de Dante, a una distància prudencial de l’aigua.
Ni en Langdon ni la Sienna van dir res mentre contemplaven la cara arrugada de Dante Alighieri, encara dins de la bossa de plàstic hermètica, com si s’hagués asfixiat. La imatge d’una cara que el mirava des d’una pica plena d’aigua va fer evocar a en Langdon, durant un moment, la seva terrible experiència de la infància, atrapat al fons d’un pou, mirant al cel amb desesperació.
Va foragitar el pensament, va ficar les mans a la pica i va agafar la màscara pels dos cantons, per on hi hauria d’haver les orelles de Dante. La cara era petita en comparació de les cares actuals, però el guix antic pesava més del que s’esperava. Va treure la màscara de la pica a poc a poc i la va sostenir aixecada perquè la Sienna la pogués examinar de prop.
Fins i tot a través de la bossa de plàstic, la màscara era extraordinàriament natural. Totes les arrugues i defectes de la cara del poeta s’havien plasmat en el guix humit. Exceptuant una esquerda antiga al centre de la màscara, estava en perfectes condicions.
—Gira-la —va murmurar la Sienna—. A veure què hi ha darrere.
Era el que feia en Langdon en aquell precís moment. A la gravació de seguretat del Palazzo Vecchio es veia clarament que en Langdon i l’Ignazio descobrien alguna cosa a la part de darrere de la màscara, una cosa tan interessant que els dos homes havien sortit del museu amb l’objecte sota l’aixella.
Anant amb molt de compte que no li caigués el guix, en Langdon va girar la màscara i la va aguantar a la mà per poder-la examinar per darrere. A diferència de la cara arrugada i gastada de Dante, l’interior era completament llis. Com que la màscara no s’havia fet per portar-la posada, la part de dins s’havia omplert de guix. Això donava més solidesa a una peça tan delicada i deixava a la part de darrere una superfície anodina i còncava, com un plat de sopa poc fondo.
En Langdon no sabia què s’esperava trobar darrere de la màscara, però segur que allò no.
Res.
Res de res.
Només una superfície llisa i buida.
La Sienna semblava tan desconcertada com ell.
—És un guix en blanc —va dir—. Si no hi ha res, què hi vau veure, tu i l’Ignazio?
«No en tinc ni idea», va pensar en Langdon, aixafant el plàstic contra el guix per tenir una visió més clara. «Aquí no hi ha res».
Neguitós, en Langdon va aixecar la màscara cap a un feix de claror i la va estudiar més de prop. Va inclinar-la i li va semblar que havia vist una decoloració a la part de dalt, una sèrie de traços disposats en línia a la part interior del front de Dante.
«Una imperfecció natural? O potser és una altra cosa?». En Langdon es va girar i va assenyalar una porta de marbre que hi havia a la paret del darrere.
—Mira allà dins —va dir a la Sienna—. A veure si hi ha tovalloles.
La Sienna semblava escèptica, però va obeir i va obrir l’armari dissimulat, on hi havia tres coses: una vàlvula per controlar el nivell d’aigua de la font, un interruptor per encendre el focus de llum sobre la pica i…, una pila de draps de fil.
La Sienna va mirar en Langdon meravellada, però ell havia anat a prou esglésies arreu del món per saber que a prop de les piques baptismals els capellans sempre guardaven draps per si es necessitaven bolquers: la imprevisibilitat de les bufetes dels infants era un risc universal dels bateigs.
—Molt bé —va dir mirant els draps—. Aguanta un moment la màscara.
Va passar amb compte la màscara a la Sienna i va anar per feina.
Primer, en Langdon va agafar la tapa hexagonal i la va tornar a col·locar sobre la pica perquè fes de taula o altar, com l’havien vist d’entrada. Llavors, va estendre uns quants draps com si fossin unes estovalles. Finalment, va encendre el llum de sobre la font, i el focus va il·luminar la pica baptismal i va brillar sobre la superfície tapada.
La Sienna va deixar la màscara sobre la font mentre en Langdon anava a buscar més draps, que va fer servir com si fossin guants per treure la màscara de la bossa de plàstic, amb compte de no tocar-la amb les mans. Un moment després la màscara de Dante era a l’aire lliure i sense funda, de cara amunt sota la llum brillant, com el cap d’un pacient anestesiat en una taula d’operacions.
Sota la llum, l’efectista textura de la màscara, les arrugues i els solcs de la vellesa accentuats pel guix descolorit, encara impressionaven més. Amb els guants improvisats, en Langdon la va girar cap per avall.
La part de darrere de la màscara no semblava tan envellida com la de davant; estava neta i blanca i no bruta i grogosa.
La Sienna va decantar el cap confosa.
—Aquest cantó, no el trobes més nou?
La veritat era que el canvi de color era més accentuat del que s’havia imaginat en Langdon, però per força els dos cantons havien de tenir la mateixa antiguitat.
—Envelliment desigual —va dir—. La part de darrere de la màscara ha estat protegida per la vitrina i no ha patit els efectes desgastadors del sol. —En Langdon va decidir que, a partir d’ara, es compraria la crema solar amb el doble de factor de protecció.
—Ei! —va dir la Sienna, inclinant-se sobre la màscara—. Mira això del front! Deu ser això, el que vau veure l’Ignazio i tu.
Els ulls d’en Langdon van pujar ràpidament per la superfície blanca i llisa cap a la mateixa taca que havia entrellucat abans a través del plàstic: una ratlla de traços borrosos que discorrien horitzontalment per la part interior del front de Dante. Amb la llum blanca es veia clarament que les guixades no eren una taca natural, sinó que estaven fetes per una mà humana.
—Està escrit —va dir la Sienna amb la veu esquerdada—. Però…
En Langdon va estudiar la inscripció al guix. Era una renglera de lletres, escrites a mà amb una lletra florida i en un color groc clar marronós.
—Només diu això? —va dir la Sienna, gairebé indignada.
En Langdon no li feia cas. «Qui ho devia escriure?», rumiava. «Pot ser que ho escrivissin a l’època de Dante?». No semblava probable. Si fos així, algun historiador de l’art l’hauria detectat feia temps durant les neteges periòdiques o en una restauració, i la inscripció hauria format part de la tradició de la màscara. En Langdon no n’havia sentit a parlar mai.
Li va venir al cap un origen molt més probable.
«En Bertrand Zobrist».
Era el propietari de la màscara i, per tant, podia exigir tenir-hi accés en privat sempre que volgués. Podia haver escrit el text al darrere de la màscara feia molt poc i haver-la tornat a deixar a la vitrina sense que ningú s’adonés del canvi. «El propietari de la màscara», els havia dit la Marta, «no permet ni que el nostre personal obri la vitrina sense que ell hi sigui».
En Langdon va exposar ràpidament la seva teoria.
La Sienna va acceptar la seva lògica però el que se’n desprenia no la satisfeia.
—No té ni solta ni volta —va dir, nerviosa—. Si creiem que en Zobrist va escriure en secret alguna cosa a la part de darrere de la màscara mortuòria de Dante, i també es va prendre la molèstia de fabricar aquell petit projector per assenyalar la màscara, per què no va escriure alguna cosa més significativa? És que és una bogeria! Tu i jo hem estat buscant la màscara tot el dia, i això és el que trobem?
En Langdon es va tornar a centrar en el text de la part posterior de la màscara. El missatge escrit a mà era molt breu —només set lletres— i s’havia de reconèixer que semblava intranscendent.
«La frustració de la Sienna és totalment comprensible».
Tanmateix, en Langdon sentia el pessigolleig familiar de la revelació imminent. Gairebé de seguida s’havia adonat que aquelles set lletres li dirien tot el que necessitava saber sobre el que havien de fer la Sienna i ell a continuació.
A més a més, havia detectat una olor a la màscara, una olor que coneixia i que delatava per què el guix de darrere era molt més blanc que el de davant…, i la diferència no tenia res a veure ni amb l’envelliment ni amb el sol.
—No ho entenc —va dir la Sienna—. Les lletres són totes la mateixa.
En Langdon va assentir amb calma mentre estudiava la línia de text, set lletres idèntiques inscrites escrupolosament amb cal·ligrafia a la part interior del front de Dante.
PPPPPPP
—Set «P» —va dir la Sienna—. Què representa que hem de fer, amb això?
En Langdon va somriure i va arquejar les celles.
—Proposo que fem exactament el que aquest missatge ens diu que fem.
—Set «P» són un missatge? —va preguntar la Sienna, perplexa.
—Sí —va dir ell, somrient—, i si has estudiat Dante, és força clar.
Davant del baptisteri de Sant Joan, l’home de la corbata es va eixugar les ungles amb el mocador i es va donar uns copets suaus a les pústules del coll. Va intentar ignorar la cremor dels ulls, que tenia fixos en la seva destinació.
L’entrada per als turistes.
A la porta, un vigilant cansat, amb uniforme, fumava i aviava els turistes que semblaven incapaços de desxifrar l’horari del monument, tot i estar escrit en llenguatge internacional.
APERTURA 13.00-17.00
L’home de l’erupció va mirar el rellotge. Les 10.02 del matí. El baptisteri encara estaria tancat unes hores més. Va observar un moment el vigilant i després es va decidir. Es va treure l’arracada i se la va guardar a la butxaca. Va agafar la cartera i va mirar què hi portava. A més de diverses targetes de crèdit i un feix d’euros, duia tres mil dòlars americans.
Per sort, la cobdícia era un pecat internacional.