Inferno
57
Pàgina 61 de 111
57
Peccatum… Peccatum… Peccatum…
Les set «P» escrites a la part posterior de la màscara mortuòria el van fer pensar de seguida en la
Divina Comèdia. En Langdon es va tornar a trobar a Viena, a l’escenari, dictant la seva conferència sobre «El Dante diví: símbols de l’infern».
—Acabem de baixar —deia amb una veu que ressonava pels altaveus—, i hem travessat els nou cercles de l’infern fins al centre de la Terra, on ens hem trobat de cara amb Satan.
En Langdon va anar passant les transparències amb un seguit de Satans de tres caps inclosos en diverses obres d’art —El
Mapa de Botticelli, el mosaic del baptisteri de Florència i el dimoni negre i aterridor d’Andrea di Cione, amb el pelatge brut de la sang vermella de les víctimes.
—Junts hem baixat pel pelut pit de Satan —va continuar—, hem girat en rodó quan la gravetat ha canviat i hem sortit de l’altre món…, i hem tornat a veure les estrelles.
En Langdon va anar passant transparències fins que va arribar a una imatge que els havia ensenyat abans: la coneguda pintura de Domenico de Michelino que estava exposada a l’interior del Duomo, que representava Dante amb la túnica vermella davant dels murs de Florència.
—Si s’hi fixen…, les veuran, les estrelles.
En Langdon va assenyalar el firmament ple d’estrelles formant una volta sobre el cap de Dante.
—Com poden veure, el cel està concebut com nou esferes concèntriques al voltant de la Terra. Aquesta estructura de nou pisos del paradís pretén reflectir i compensar els nou cercles de l’altre món. Com ja deuen haver notat, el número nou és un tema recurrent per a Dante.
En Langdon va callar per beure aigua i deixar que el públic descansés després de l’esfereïdor descens i la sortida final de l’infern.
—Vejam, després de suportar els horrors de l’infern, els deu fer molta il·lusió entrar al paradís. Per desgràcia, al món de Dante, no hi ha res senzill. —Va fer un sospir exagerat—. Per ascendir al paradís hem de pujar una muntanya, tant figurativament com literàriament.
En Langdon va assenyalar la pintura de Michelino. A l’horitzó, darrere de Dante, el públic veia una muntanya cònica que s’enfilava cap al cel, i un camí que pujava en espiral girant diverses vegades —nou— al voltant del con, i que ascendia en terrasses cada vegada més estretes fins al cim. Pel camí, pujaven amb gran dificultat figures despullades, afligides i suportant diversos càstigs.
—Els presento el mont Purgatori —va anunciar en Langdon—. I, malauradament, aquesta esgotadora ascensió de nou cercles és l’única ruta que porta de les fondàries de l’infern a la glòria del paradís. En aquest camí, poden veure com ascendeixen les ànimes penedides…, i que cada una paga un preu proporcional al seu pecat. Els envejosos han de pujar amb els ulls cosits perquè no puguin cobejar res; els orgullosos han de portar a sobre pedres enormes per doblegar-se d’una manera humil; els golafres han de pujar sense menjar ni aigua, i patir una fam escruixidora, i els luxuriosos han d’ascendir entre flames ardents per purgar-se de les passions vehements. —Va fer una pausa—. Però abans que se’ls permeti el gran privilegi de pujar aquesta muntanya i purgar els seus pecats, han de parlar amb aquest individu.
En Langdon va posar una transparència d’un primer pla del quadre de Michelino, on es veia un àngel alat assegut en un tron a la plana de davant del mont Purgatori. Als peus de l’àngel, una cua de pecadors penitents esperaven per emprendre el camí ascendent. Curiosament, l’àngel brandava una llarga espasa, i semblava que n’estigués clavant la punta a la cara de la primera persona de la cua.
—Qui sap què fa, aquest àngel? —va preguntar en Langdon.
—Ferir algú al cap? —va aventurar algú.
—No.
—Buidar-li l’ull a algú? —Una altra veu.
—Escriure-li una cosa al front —va dir una veu amb seguretat des del fons.
—Veig que allà al fons hi ha algú que coneix Dante —va dir en Langdon, amb un somriure. Va tornar a fer un gest cap al quadre—. Sé que sembla que l’àngel estigui clavant l’espasa al front d’aquest malaurat, però no. Segons el text de Dante, l’àngel que custodia el purgatori utilitza la punta de l’espasa per escriure alguna cosa al front dels visitants abans que entrin. I deuen voler saber què escriu.
En Langdon va fer una pausa teatral.
—Per estrany que sembli, escriu una sola lletra…, repetida set vegades. Algú sap quina lletra escriu l’àngel set vegades al front de Dante?
—«P» —va cridar una veu del públic.
—Sí —va dir en Langdon, somrient—. La lletra «P». Aquesta «P» significa
peccatum, és a dir, «pecat» en llatí. I el fet que estigui escrit set vegades és simbòlic del
Septem Peccata Mortalia, també coneguts com…
—Els set pecats capitals! —va cridar algú.
—Sí, senyor. Per això, només ascendint per tots els nivells del purgatori es poden expiar els pecats. A cada nivell que arribes, un àngel t’esborra una de les «P» del front, fins que arribes a dalt amb el front net i l’ànima purgada de tots els pecats. No se’n diu purgatori perquè sí —va afegir amb una picada d’ullet.
En Langdon va sortir de la seva abstracció i va veure la Sienna que el mirava per sobre la pica baptismal.
—Les set «P»? —va dir ella, fent-lo tornar al present i gesticulant cap a la màscara mortuòria de Dante—. Dius que és un missatge? Que ens indica el que hem de fer?
En Langdon li va explicar resumidament la visió de Dante del mont Purgatori, on les «P» representaven els set pecats capitals, i com s’esborraven del front.
—Òbviament —va concloure en Langdon—, en Bertrand Zobrist, que era un fanàtic de Dante, devia conèixer les set «P» i com s’esborraven les lletres del front a mesura que els pecadors s’acostaven al paradís.
La Sienna no semblava convençuda.
—Creus que en Bertrand Zobrist va posar aquestes «P» a la màscara perquè vol que nosaltres…, literalment les esborrem de la màscara mortuòria? És això el que penses que hem de fer?
—Sóc conscient que…
—Robert, encara que esborrem les lletres, en què ens ajudarà? Tindrem una màscara totalment en blanc.
—Potser sí —va concedir en Langdon amb un somriure optimista—. O potser no. Jo crec que aquí hi ha alguna cosa que no veiem. —Va indicar la màscara—. Recordes que t’he dit que la part de darrere de la màscara era de color més clar perquè havia envellit menys?
—Sí.
—Pot ser que m’hagi equivocat —va dir—. La diferència de color és massa acusada perquè es degui al temps, i la textura de darrere té mordent.
—Mordent?
En Langdon li va ensenyar que la textura de la part de darrere era molt més aspra que la de davant…, i també més sorrenca, com de paper de vidre.
—En el món de l’art aquesta textura aspra s’anomena «mordent», i els pintors s’estimen més pintar sobre una superfície amb mordent perquè la pintura s’hi agafa més bé.
—No et segueixo.
—Saps què és el
gesso, oi?
—Sí, home, els pintors el fan servir per aplicar una base a les teles i… —Es va interrompre, com si ho hagués entès tot de cop.
—Això mateix —va dir en Langdon—. Fan servir el
gesso per crear una superfície blanca i rugosa, i de vegades per tapar pintures que no els interessen si volen reutilitzar la tela.
—I creus que en Zobrist potser va tapar la part de darrere de la màscara amb
gesso? —va preguntar la Sienna, més animada.
—Explicaria la textura i el color més clar. També explicaria per què volia que esborréssim les set «P».
Això va tornar a despistar la Sienna.
—Olora-ho —va dir en Langdon, aixecant la màscara com un capellà donant la comunió.
—El
gesso fa olor de gos moll? —va preguntar la Sienna, amb el nas arrufat.
—No tot. Normalment el
gesso fa la mateixa olor que el guix de les pissarres. Quan fa olor de gos moll és
gesso acrílic.
—I això què vol dir?
—Vol dir que és soluble en aigua.
La Sienna va decantar el cap i en Langdon gairebé sentia com li giraven les rodetes del cervell. La noia va mirar la màscara un moment i després en Langdon, amb els ulls molt oberts.
—Creus que hi ha alguna cosa, a sota?
—Explicaria moltes coses.
Sense perdre temps la Sienna va agafar la tapa de fusta hexagonal de la font, la va girar estirant-la cap enfora i va deixar l’aigua de dins a la vista. Va agafar un drap net i el va ficar dins de l’aigua baptismal. A continuació, va donar el drap moll a en Langdon.
—Fes-ho tu.
En Langdon es va posar la màscara cap per avall sobre el palmell de la mà esquerra i va agafar el drap xop. El va escórrer i va donar copets a la part de dins del front de Dante, humitejant el tros amb les set «P» cal·ligrafiades. Al cap d’uns quants copets amb el dit índex, va tornar a xopar el drap a la pica i va continuar. La tinta negra es va començar a difuminar.
—El
gesso es comença a dissoldre —va dir entusiasmat—, i la tinta s’esborra.
A la tercera vegada que va xopar el drap, en Langdon es va posar a parlar en un to monòton, pietós i taciturn, que va ressonar pel baptisteri.
—Amb el baptisme, Nostre Senyor Jesucrist t’ha alliberat del pecat i t’ha fet néixer de nou per l’aigua i per l’Esperit Sant.
La Sienna el va mirar com si pensés que s’havia trastocat.
—M’ha semblat que quedava bé —va dir ell, amb una arronsada d’espatlles.
La Sienna va fer cara d’exasperació i es va centrar en la màscara. En Langdon la continuava mullant amb aigua i el guix original sota el
gesso va quedar a la vista, amb un matís groguenc molt més semblant al que en Langdon hauria esperat en un objecte tan antic. Quan va desaparèixer l’última «P», va eixugar-ho tot amb un drap net i va aixecar la màscara perquè la Sienna l’observés.
La noia es va quedar petrificada.
Tal com havia imaginat en Langdon, hi havia alguna cosa amagada sota el guix: una altra capa de cal·ligrafia, nou lletres escrites directament sobre la superfície groc clar del guix original.
Aquesta vegada, però, les lletres formaven una paraula.