Inferno
9
Pàgina 13 de 111
9
A la coberta inferior del luxós
Mendacium, el facilitador Laurence Knowlton estava assegut al seu
cubicle de vidre i, després d’acabar de veure el vídeo que havia deixat el client, mirava amb incredulitat la pantalla de l’ordinador.
«Representa que demà he d’enviar això als mitjans?».
En els deus anys que havia treballat per al Consorci, en Knowlton havia dut a terme tota mena de tasques estranyes que sabia que se situaven en algun punt entre la falta d’honradesa i la il·legalitat. Treballar dins d’una zona de grisor moral era habitual al Consorci, una organització que tenia com a únic codi ètic fer el que calgués per mantenir la promesa feta a un client.
«Fem el que hem de fer. Sense fer preguntes. Passi el que passi».
La perspectiva de fer públic aquell vídeo, tanmateix, l’havia neguitejat. Abans, per estranyes que fossin les tasques que li encomanaven, sempre n’havia entès la lògica…, n’havia entès els motius…, sabia quin resultat es pretenia.
Però aquell vídeo era desconcertant.
Tenia alguna cosa diferent.
Molt diferent.
En Knowlton es va tornar a asseure a l’ordinador i va anar al començament del vídeo, amb l’esperança que veure’l una segona vegada li aportaria més llum. Va apujar el volum i es va preparar per als nou minuts d’espectacle.
Com abans, el vídeo va començar amb el suau xipolleig de l’aigua en l’esgarrifosa caverna inundada on tot estava amarat d’una llum vermella sobrenatural. De nou, la càmera es va submergir dins l’aigua il·luminada i va enfocar el terra cobert de sediment de la caverna. I de nou, en Knowlton va llegir el text a la placa submergida:
EN AQUEST LLOC, EN AQUESTA DATA,
EL MÓN VA CANVIAR PER SEMPRE.
Que la placa brillant estigués signada pel client del Consorci era alarmant. Que la data fos l’endemà encara va deixar en Knowlton més preocupat. Però el que realment va posar a en Knowlton els nervis de punta va ser el que hi havia a continuació.
La càmera va filmar en panoràmica cap a l’esquerra posant al descobert un objecte extraordinari que surava sota l’aigua al costat de la placa.
Fermada a terra per un curt filament hi havia una esfera ondulant de plàstic prim. Delicada i oscil·lant com una bombolla de sabó enorme, la forma transparent flotava com un globus submarí…, però no inflat amb heli, sinó amb alguna mena de líquid gelatinós groc marronós. La bossa amorfa estava distesa i semblava tenir trenta centímetres de diàmetre i, dins de les seves parets transparents, el núvol tèrbol de líquid formava remolins lentament, com l’ull d’una tempesta que cresqués a poc a poc.
«Per l’amor de Déu», va pensar en Knowlton, sentint-se enganxifós. La bossa suspesa encara li va semblar més funesta la segona vegada.
A poc a poc, la imatge es va tornar negra.
Va aparèixer una nova imatge: la paret humida de la caverna, dansant amb els reflexos ondulants de la llacuna il·luminada. A la paret, va aparèixer una ombra…, l’ombra d’un home…, dret a la caverna.
Però el cap de l’home estava deformat…, i de quina manera.
En comptes de nas, l’home tenia un bec llarg…, com si fos mig ocell.
Quan va enraonar, ho va fer amb una veu apagada…, i parlava amb una eloqüència estremidora…, una entonació mesurada…, com si fos el narrador en alguna mena de cor clàssic.
Mentre l’ombra del bec va enraonar, en Knowlton es va quedar immòbil i respirant superficialment.
Sóc l’Ombra.
Si esteu veient això, vol dir que finalment la meva ànima reposa.
Forçat a viure en la clandestinitat, he de parlar al món des de les fondàries de la Terra, exiliat en aquesta caverna tenebrosa on les aigües roges de sang es recullen a la llacuna que no reflecteix les estrelles.
Però aquest és el meu paradís…, la matriu perfecta per al meu fràgil infant.
Inferno.
Aviat sabreu quin llegat us he deixat.
I tanmateix, fins i tot aquí, percebo la fressa de les passes dels ignorants que em persegueixen…, que no s’aturaran davant de res per desbaratar els meus actes.
Perdona’ls, direu, perquè no saben el que fan. Però arriba un moment en la història en què la ignorància ja no és una ofensa perdonable…, arriba un moment en què només la saviesa té el poder d’absoldre.
Amb puresa de consciència, us he llegat tot el do de l’esperança, de la salvació, del demà.
I encara així n’hi ha que m’encalcen com un gos, empesos per la convicció virtuosa que sóc un foll. Com la dona dels cabells argentats que gosa dir-me monstre! Tal com els clergues necis conspiraven contra Copèrnic, ella m’escarneix com si fos un dimoni, aterrida perquè he entrevist la veritat.
Però no sóc un profeta.
Sóc la vostra salvació.
Sóc l’Ombra.