Inferno
10
Pàgina 14 de 111
1
0
—Seu —va dir la Sienna—. T’he de fer unes preguntes.
Quan en Langdon va entrar a la cuina, ja se sentia més segur. Portava un vestit Brioni del veí, que li quedava extraordinàriament bé. Fins i tot els mocassins eren còmodes i en Langdon va decidir que, quan tornés a casa, es compraria sabates italianes.
«Si és que hi torno», va pensar.
La Sienna, que tenia una bellesa natural, estava transformada; s’havia posat uns texans ajustats i un jersei de color crema, dues peces que esqueien a la seva figura esvelta. Encara duia els cabells recollits en una cua, i sense l’autoritat que li donava la roba de metge d’hospital, semblava una mica més vulnerable. En Langdon es va fixar que tenia els ulls envermellits, com si hagués plorat, i es va tornar a sentir culpable.
—Sienna, no saps el greu que em sap. He sentit el missatge del telèfon. No sé què dir.
—Gràcies —va contestar ella—. Però ara mateix ens hem de centrar en tu. Seu, si us plau.
El seu to era més ferm ara i a en Langdon li va fer pensar en els articles que acabava de llegir sobre el seu intel·lecte i la seva infància precoç.
—Necessito que pensis —va dir la Sienna, fent-li un gest perquè s’assegués—. Recordes com hem arribat en aquest pis?
En Langdon no entenia per què era important.
—Amb un taxi —va dir, seient a la taula—. Algú ens disparava.
—Et disparava, professor. Això que quedi clar.
—Sí. Perdona.
—I recordes els trets quan érem al taxi?
«Quina pregunta més estranya».
—Sí, dos. Un ha trencat el mirall lateral i l’altre ha trencat el vidre de darrere.
—Molt bé, ara tanca els ulls.
En Langdon va entendre que li feia una prova de memòria. Va tancar els ulls.
—Com vaig vestida?
En Langdon se la imaginava perfectament.
—Sabates planes negres, texans i un jersei beix amb coll de pic. Tens els cabells rossos, per les espatlles, recollits. Tens els ulls marrons.
En Langdon va obrir els ulls i la va mirar amb atenció, content de veure que la seva memòria eidètica funcionava amb normalitat.
—Molt bé. La teva impressió cognitiva visual és excel·lent, cosa que confirma que la teva amnèsia és totalment retrògrada, i que no tens dany permanent en el procés de creació de records. Has recordat res de nou dels darrers dies?
—Malauradament, no. Sí que he tingut una altra vegada visions mentre tu no hi eres.
En Langdon li va explicar la recurrència de la seva al·lucinació amb la dona del vel, les munions de morts i les cames mig enterrades que es cargolaven, marcades amb la lletra «R». Després li va parlar de l’estranya màscara amb nas de bec que planava per sobre de l’escena.
—«Sóc la mort»? —va preguntar la Sienna, amb cara d’amoïnada.
—Sí, això és el que deia.
—Entesos…, suposo que això és pitjor que «sóc Vixnu, destructor de mons».
La noia acabava de citar el que havia dit Robert Oppenheimer en el moment que va provar la primera bomba atòmica.
—I aquesta màscara d’ulls verds…, i nas de bec? —va dir la Sienna, estranyada—. Tens idea de per què el teu cap pot haver evocat aquesta imatge?
—Ni la més remota idea, però aquest estil de màscara era molt comú a l’edat mitjana. —En Langdon va callar un moment—. Se’n deien màscares de la pesta.
—Una màscara de la pesta? —La Sienna semblava estranyament inquieta.
En Langdon va explicar ràpidament que en el seu món de símbols, la forma única de la màscara amb el bec llarg era gairebé sinònim de la mort negra, la plaga mortal que va arrasar Europa al segle XIV, i va matar una tercera part de la població en algunes regions. Molts pensaven que el mot «negra» de pesta negra era una referència a l’enfosquiment de la carn de les víctimes a causa de la gangrena i les hemorràgies subepidermals, però de fet el mot era una referència al temor emocional profund que la pandèmia va escampar entre la població.
—Aquella màscara del bec llarg —va dir en Langdon— se la posaven els metges medievals de la pesta per mantenir la pestilència allunyada dels narius mentre tractaven els infectats. Avui dia només les veus com una disfressa al Carnaval de Venècia, un recordatori espectral d’un període molt trist de la història d’Itàlia.
—I estàs segur que has vist una d’aquelles màscares en les teves visions? —va preguntar la Sienna, amb la veu tremolosa—. Una màscara d’un metge medieval de la pesta?
En Langdon va assentir. «Una màscara amb nas de bec no és fàcil de confondre».
Per la manera com arrugava el front la Sienna, en Langdon va percebre que intentava trobar la manera de donar-li una mala notícia de la millor manera possible.
—I la dona no parava de dir-te «cerca i troba».
—Sí. Com abans. Però el problema és que no sé què representa que he de cercar.
La Sienna va esbufegar lentament amb una expressió seriosa.
—Em sembla que jo sí que ho sé. I encara més…, crec que ja ho has trobat.
—Però què dius? —va exclamar en Langdon, incrèdul.
—Robert, ahir a la nit, quan vas arribar a l’hospital, portaves una cosa poc habitual a la butxaca de l’americana. Recordes què era?
En Langdon va fer que no amb el cap.
—Portaves un objecte…, un objecte força alarmant. El vaig trobar per casualitat quan et rentava. —Va fer un gest cap a l’ensangonada Harris Tweed, que havien deixat sobre la taula—. Encara és a la butxaca, si hi vols donar un cop d’ull.
Atabalat, en Langdon va mirar l’americana. «Ara entenc per què ha tornat a buscar-la». Va agafar l’americana tacada de sang i va buscar dins de les butxaques, una per una. Res. Hi va tornar. En acabat, la va mirar i va arronsar les espatlles.
—Aquí no hi ha res.
—I la butxaca secreta?
—Què? La meva americana no té butxaques secretes.
—Ah, no? —La Sienna semblava estranyada—. O sigui que aquesta americana…, no és teva?
En Langdon tornava a sentir-se emboirat.
—No, meva sí que ho és.
—N’estàs segur?
«I tan segur», va pensar ell. «De fet, era la meva Camberley preferida».
La va girar per la part del folre i va ensenyar a la Sienna el seu símbol preferit en el món de la moda: l’orbe icònic de Harris Tweed adornat amb tretze joies rodones com botons i una creu de Malta a dalt.
«Havien de ser escocesos els que invoquessin guerrers cristians en una peça de roba».
—Mira —va dir en Langdon, assenyalant les inicials «R. L.» que s’havien brodat a mà a l’etiqueta. Sempre es decantava pels models tallats a mà de Harris Tweed i, per aquest motiu, sempre pagava de més perquè li cosissin les inicials a l’etiqueta. En un campus universitari on les jaquetes de xeviot es treien i es posaven contínuament als menjadors i a les aules, en Langdon no tenia cap intenció de sortir-hi perdent en un intercanvi accidental.
—Et crec —va dir ella, agafant-li l’americana—. Ara mira.
La Sienna va obrir més l’americana perquè es veiés el folre de prop del coll. Allà, discretament oculta, hi havia una butxaca gran i ben tallada.
«D’on ha sortit, això?».
En Langdon estava segur de no haver-la vist mai.
La butxaca consistia en una costura amagada i perfectament dissimulada.
—Això no hi era! —va insistir en Langdon.
—Aleshores m’imagino que no has vist mai…, això? —La Sienna va ficar la mà a la butxaca i va treure un objecte de metall lluent, que va deixar amb compte a les mans d’en Langdon.
En Langdon es va mirar l’objecte, absolutament estupefacte.
—Saps què és? —va preguntar la Sienna.
—No… —va balbucejar—. No havia vist mai res de semblant.
—Mira, per desgràcia, jo sí que sé què és. I estic força segura que és per això que et volen matar.
El facilitador Knowlton passejava amunt i avall pel seu
cubicle privat, cada vegada més neguitós, rumiant sobre el vídeo que representava que havia de posar a disposició de tot el món l’endemà al matí.
«Sóc l’Ombra?».
Circulaven rumors que aquell client concret havia patit un brot psicòtic els últims mesos, i aquell vídeo semblava confirmar-ho sense cap mena de dubte.
En Knowlton sabia que tenia dues opcions. O bé preparava el vídeo per al lliurament de l’endemà com havia promès, o bé el pujava a dalt perquè el Prebost donés la seva opinió.
«Ja la sé, la seva opinió», va pensar en Knowlton, que no havia vist mai que el Prebost fes absolutament res que no fos el que havia promès al client. «Em dirà que faci arribar aquest vídeo als mitjans perquè el vegi tot el món, sense fer preguntes…, i s’enfadarà amb mi per preguntar-l’hi».
En Knowlton es va tornar a fixar en la gravació, que va rebobinar fins a un punt especialment inquietant. El va posar en marxa i va reaparèixer la caverna il·luminada fantasmagòricament amb el soroll de fons del clapoteig de l’aigua. A la paret regalimant va sorgir la intimidadora ombra humanoide: un home alt amb un bec llarg com un ocell.
Amb una veu sufocada, l’ombra deformada va parlar:
Aquesta és una nova edat mitjana.
Segles enrere, Europa estava immergida en la misèria: la població s’amuntegava, afamada, presa del pecat i la desesperança. Era com un bosc densíssim, sufocat pels arbres morts, esperant la caiguda del llamp de Déu, l’espurna que encendria el foc que s’escamparia arreu i cremaria la vegetació seca, perquè arribés de nou la claror del sol a les arrels sanes.
L’eliminació selectiva és l’ordre natural de Déu.
Pregunteu-vos què va venir després de la pesta negra.
Tots ho sabem.
El Renaixement.
Tornar a néixer.
Sempre ha estat així. Després de la mort ve el naixement.
Per atènyer el Paradís, primer l’home ha de travessar l’Infern.
Això ens ho va ensenyar el mestre.
I, així i tot, la ignorant dels cabells argentats gosa dir-me monstre? Per ventura no ha entès les matemàtiques del futur? No ha vist l’horror que ens espera?
Sóc l’Ombra.
Sóc la vostra salvació.
I per això sóc aquí, al fons d’aquesta caverna, mirant la llacuna que no reflecteix les estrelles. En aquest palau inundat, Inferno es cou lentament sota l’aigua.
Aviat esclatarà en flames.
I quan ho faci, no hi haurà res al món que ho pugui aturar.