Inferno
103
Pàgina 107 de 111
103
A l’aeroport d’Atatürk, l’aire d’abans de l’alba era fred i humit. Al voltant de la terminal privada, hi havia una boira que fregava l’asfalt.
En Langdon, la Sienna i la doctora Sinskey van arribar amb un turisme i un empleat de l’OMS els va sortir a rebre.
—Estem a punt per enlairar-nos quan ens ho digui —va dir l’home mentre els guiava cap a la modesta terminal.
—I per al viatge del senyor Langdon? —va preguntar la Sinskey.
—Un avió privat a Florència. Els documents provisionals per viatjar ja són a bord.
La Sinskey va assentir satisfeta.
—I l’altre tema que hem parlat?
—Ja està en marxa. De seguida que recuperem el paquet, l’enviarem.
La Sinskey va donar les gràcies a l’home, que se’n va anar caminant per la pista cap a l’avió.
—Segur que no vol venir amb nosaltres? —va preguntar la doctora a en Langdon, amb un somriure cansat i recollint-se els llargs cabells argentats darrere les orelles.
—Tenint en compte la situació —va dir en Langdon animadament—, no crec que un professor d’art pugui aportar res.
—Ha aportat moltes coses —va dir la Sinskey—. Més de les que es pensa. Com ara la… —Va fer un gest cap a la Sienna, però la noia ja no hi era. Era a vint metres, davant d’un finestral, mirant el C-130 aparcat i perduda en els seus pensaments.
—Gràcies per confiar-hi —va dir en Langdon en veu baixa—. Em fa l’efecte que és una cosa que no li ha passat gaire sovint a la vida.
—Sospito que la Sienna Brooks i jo aprendrem moltes coses l’una de l’altra. —La Sinskey li va allargar la mà—. Bona sort, professor.
—Vostè també —va dir en Langdon, encaixant amb la doctora—. Moltíssima sort a Ginebra.
—Ens en caldrà. —Va fer un cop de cap en direcció a la Sienna—. Els deixaré sols un moment. Quan acabin, me l’envia.
La Sinskey va sortir de la terminal i inconscientment va ficar la mà a la butxaca i va estrènyer les dues meitats de l’amulet trencat.
—No llenci el bastó d’Esculapi —va cridar en Langdon—. Es pot adobar.
—Gràcies —va contestar la Sinskey, saludant amb la mà—. Espero que les altres coses també.
La Sienna Brooks mirava per la finestra les llums de la pista, que feien un efecte fantasmagòric amb la boira baixa i els núvols que s’estaven congriant. En una torre de control llunyana, la bandera turca voleiava orgullosa —els antics símbols de la lluna creixent i l’estrella en un camp vermell— vestigis de l’Imperi otomà que encara onejaven amb el cap ben alt en el món modern.
—Una lira turca pels teus pensaments —va dir una veu greu a la seva esquena.
La Sienna no es va girar.
—Es prepara una tempesta.
—Ja ho sé —va respondre en Langdon en veu baixa.
Al cap d’una estona la Sienna es va girar.
—Tant de bo vinguessis a Ginebra.
—Ets molt amable —va contestar ell—. Però estaràs molt enfeinada debatent sobre el futur. L’últim que necessites és un professor d’universitat antiquat que no et deixi treballar.
La Sienna el va mirar perplexa.
—Creus que ets massa gran per a mi, oi?
En Langdon va riure.
—Sienna, és que sóc massa gran per a tu!
Ella es va bellugar nerviosa, avergonyida.
—Com vulguis, però ja saps on trobar-me. —Va fer una arronsada d’espatlles infantil—. Si algun dia…, si algun dia tens ganes de veure’m.
—M’agradaria molt —va dir ell, somrient.
La noia es va animar una mica, però el silenci es va imposar com si no sabessin com dir-se adéu.
La Sienna mirava el professor americà i sentia unes emocions que no estava acostumada a sentir. En un rampell es va posar de puntetes i li va fer un petó als llavis. Quan es va apartar tenia els ulls plorosos.
—Et trobaré a faltar —va dir en veu molt baixa.
En Langdon va somriure afectuosament i la va abraçar.
—Jo també et trobaré a faltar.
Es van abraçar molta estona com si cap dels dos es veiés amb cor de separar-se. Fins que en Langdon va parlar.
—Hi ha una vella dita que sovint s’atribueix a Dante… —Va callar un moment—. Recorda aquesta nit…, perquè és el començament de sempre.
—Gràcies, Robert —va dir la noia deixant fluir les llàgrimes—. Ara sí que sento que tinc un objectiu en la vida.
En Langdon la va abraçar més fort.
—Sempre has dit que volies salvar el món, Sienna. Aquesta podria ser la teva oportunitat.
Mentre la Sienna caminava sola cap al C-130, pensava en tot el que havia passat…, en tot el que encara podia passar…, i en tots els possibles futurs.
«Recorda aquesta nit», es va repetir, «perquè és el començament de sempre».
Mentre la Sienna pujava a l’avió, resava perquè Dante tingués raó.