Inferno
104
Pàgina 108 de 111
104
El pàl·lid sol de tarda es capbussava sobre la Piazza del Duomo, resplendint sobre el marbre blanc del campanar de Giotto i projectant llargues ombres sobre la magnífica catedral de Florència de Santa Maria del Fiore.
El funeral de l’Ignazio Busoni acabava de començar quan en Robert Langdon va entrar a la catedral i va trobar un lloc per seure, content que la vida del seu amic es commemorés allà, a la basílica atemporal que ell havia contribuït a conservar durant tants anys.
Malgrat la façana vibrant, l’interior de la catedral de Florència era nu, buit i auster. Però, aquell dia, l’ascètic santuari semblava irradiar un aire de celebració. Havien vingut polítics i funcionaris de tot Itàlia, com també amics i col·legues del món de l’art, per commemorar el jovial home muntanya que havien anomenat afectuosament Duomino, o petit duomo.
El to del funeral era sorprenentment animat, la família i els amics feien comentaris humorístics i els col·legues van ressaltar l’amor d’en Busoni per l’art renaixentista, que segons ell mateix deia, només era comparable al que sentia pels espaguetis a la bolonyesa i el budino de caramel.
Després del funeral, mentre els assistents comentaven en petits grups i amb enyorament anècdotes de la vida de l’Ignazio, en Langdon es va passejar per l’interior del Duomo per admirar les obres d’art que el traspassat havia estimat tant… El judici final de Vasari sota la cúpula, els vitralls de Donatello i Ghiberti, el rellotge d’Uccello i el mosaic que sovint passava desapercebut i que guarnia el terra.
En un cert punt en Langdon es va trobar davant d’una cara coneguda: la de Dante Alighieri. Al fresc llegendari de Michelino, el gran poeta estava representat davant del mont Purgatori mostrant la seva obra mestra, la Divina Comèdia, amb les dues mans, com una ofrena.
En Langdon no va poder evitar pensar com s’ho hauria pres Dante si hagués sabut l’efecte que tindria el seu poema èpic al món, segles després, en un futur que ni tan sols el poeta florentí podia imaginar.
«Va trobar la vida eterna», va pensar en Langdon, recordant les idees sobre la fama dels primers filòsofs grecs. «Mentre algú digui el teu nom, no moriràs mai».
Era al vespre quan en Langdon va travessar la Piazza Sant’Elisabetta i va tornar a l’elegant Hotel Brunelleschi de Florència. A la seva habitació, el va alleujar trobar un paquet voluminós a l’habitació.
A la fi havia arribat.
«El paquet que vaig demanar a la doctora Sinskey».
En Langdon es va afanyar a tallar la cinta adhesiva de la capsa i a treure’n el valuós contingut, content de veure que s’havia embalat meticulosament i que estava protegit amb plàstic de bombolles.
Tanmateix, en Langdon va veure amb sorpresa que a la capsa hi havia algunes coses més. L’Elizabeth Sinskey, pel que es veia, havia utilitzat la seva considerable influència per recuperar alguna cosa més del que ell li havia demanat. A la capsa hi havia la roba d’en Langdon —la camisa, els pantalons de cotó i l’americana Harris Tweed esfilagarsada— neta i planxada. Fins i tot els mocassins de cordovà, enllustrats. A dins també va tenir l’alegria de trobar-hi la cartera.
Però va ser l’últim objecte que va sortir el que va emocionar en Langdon. La primera reacció va ser d’alleujament per haver-lo retrobat, i la segona de vergonya per estar tan aferrat a una cosa.
«El meu rellotge de polsera de Mickey Mouse».
En Langdon es va posar de seguida el rellotge de col·leccionista al canell. La sensació de la corretja gastada a la pell el va fer sentir absurdament segur. Un cop es va haver vestit amb la seva roba i es va haver posat els mocassins, en Robert Langdon se sentia gairebé el mateix de sempre.
Va sortir de l’hotel, amb el delicat objecte en una bossa de mà de l’Hotel Brunelleschi, que havia demanat a recepció. El vespre era especialment càlid, i això s’afegia al somieig de la passejada per la Via dei Calzaiuoli cap a la torre solitària del Palazzo Vecchio.
Quan va arribar-hi, en Langdon va passar per seguretat, on la Marta Álvarez havia deixat el seu nom avisant que passaria. El van enviar al Saló dels Cinc-cents, que encara era ple de turistes. En Langdon havia arribat a l’hora, esperant que la Marta l’aniria a rebre a l’entrada, però no la va veure.
Va aturar un vigilant que passava.
—Scusi! —va demanar en Langdon—. Dove si troba Marta Álvarez?
El vigilant va somriure encantat.
—Signora Álvarez! No hi és. Ha tingut nen! Catalina! Che bello!
En Langdon es va alegrar de saber-ho.
—Ah… —va dir—. Stupendo!
El vigilant se’n va anar i en Langdon es va quedar rumiant què havia de fer amb l’objecte que havia portat.
Es va decidir i va travessar l’atapeït Saló dels Cinc-cents, va passar per sota el mural de Vasari i va anar al museu del palau, procurant que no el veiés cap guarda de seguretat.
Va arribar a l’estret passadís de l’andito del museu. Era fosc, ple de cordons de seguretat i hi havien posat un rètol: «CHIUSO/TANCAT».
En Langdon va mirar atentament a totes bandes, va passar per sota el cordó i va entrar a l’espai fosc. Va treure amb compte el delicat objecte de la bossa i el va desembolicar.
Quan el plàstic va caure, la màscara mortuòria de Dante el va tornar a mirar. El fràgil guix continuava a la bossa original hermètica, que a petició d’en Langdon havien recuperat de l’armariet de l’estació de tren de Venècia. La màscara semblava estar en perfectes condicions, amb la petita excepció de l’afegit d’un poema, inscrit en una elegant espiral al darrere.
En Langdon va mirar la vitrina antiga. «Com que la màscara mortuòria de Dante s’exposa de cara, no se n’adonarà ningú».
Va treure la màscara delicadament de la bossa de plàstic, i molt a poc a poc la va penjar del ganxo de dins de la vitrina. La màscara va quedar perfectament col·locada amb el fons vermell de vellut de sempre.
En Langdon va tancar la vitrina i es va quedar un moment mirant la fesomia pàl·lida de Dante, una presència espectral a la sala fosca. «Ha tornat a casa».
Abans de sortir, en Langdon va apartar discretament els cordons de seguretat i el rètol de la porta. Quan sortia de la galeria, pel camí va trobar una vigilant jove.
—Signorina —va dir—, haurien d’encendre els llums que il·luminen la màscara mortuòria de Dante perquè a les fosques no es veu res.
—Em sap greu —va dir la noia—, però aquella exposició està tancada. La màscara de Dante no hi és.
—Si que és estrany —va exclamar en Langdon, fingint sorpresa—, perquè l’acabo de veure.
La noia es va quedar perplexa i, mentre ella s’afanyava cap a l’andito, en Langdon va sortir discretament del museu.