Gina
Nou
Pàgina 11 de 17
NOU
Juliol 2017
Estimada Elizabeth,
També podria ser que la solitud la portés a dins. Això ho vaig pensar esta setmana. Potser hi ha altres dones que porten un nen i jo, al ventre, porto una immensa bossa de buidor. I per això.
És tan fàcil, Elizabeth, queixar-se i lamentar-se i l’autopena que m’hi vull resistir. Oi que m’entens? Tu en algun moment vas decidir que no volies fills. Admiro la capacitat que vas tenir d’escollir que no en volies. Crec que jo també ho hauria pogut decidir així, de debò, perquè si em coneguessis més sabries que no he estat mai rodejada de criatures, ni tan sols sé com parlar-los i no entenc com és que la majoria de gent els parla d’una manera tan exagerada. Però dir mai és molt difícil. Jo no vaig saber dir mai. I en canvi ara, ara em passa que no sé què fer-ne de tantes ganes acumulades, d’aquesta necessitat gairebé física que tinc de parir, no sé què fer de tant d’amor com em sobra i que no és de ningú perquè no té cap altra forma que la d’un fill; i em falta un fill per donar-l’hi.
En fi. Perdona’m la tristesa. Un petó,
Gina.
Vaig ser una xiqueta-senyora. Una nena amb seny i autoreprimida des que tinc memòria i es veu que des d’abans i tot. Una vegada, devia tindre dos anys, mon pare va baixar del cotxe un moment a parlar amb no sé qui del carrer i jo em vaig quedar a dins. Me va entrar pipi i ja no duia bolquer i el que vaig fer —això m’ho han explicat— va ser posar-me dreta a sobre l’estora del cotxe per no embrutar el seient. Com si hagués nascut amb la coneixença innata que les estores són molt més fàcils de netejar que els seients.
Era una xiqueta prudent que callava en general però sobretot si mon pare m’adreçava una mirada que volia dir calla, que era sovint, si algú en una taula cridava més que jo, callava si qui fos, en qualsevol moment, decidia d’interrompre’m mentre jo parlava.
I també, per exemple, si a la classe n’hi havia dos que s’enviaven notetes, jo patia perquè no els enxampés la professora. Quan teníem tretze o catorze anys i totes les amigues de classe es conjuraven per dir a casa que mos duia la mare de tal o la mare de qual al cine i després mos passaven a buscar, però que en realitat el pla era anar a una festa dels grans de l’institut o alguna cosa així, jo era incapaç de mentir a ma mare. Me posava malalta si havia de mentir. Això encara em passa.
I llavors, que sempre hai sigut intenseta, però de cares endins. Com constreta. I no perquè ho hagi escollit així, sinó més aviat per una impossibilitat diria que quasi física de deixar sortir la veu en certs moments. La Franziska ja m’ho deia: No t’afirmes! No saps posar límits. No saps on acabes. I em tocava bastant la moral això perquè era veritat i no sabia com arreglar-ho. Ella em deia: Digues igualment el que penses encara que sigui amb por. Però jo no me n’hai acabat de sortir mai del tot. I llavors, si mai ho feia, si gosava llançar-me a fer una gràcia que després no reia ningú, si m’equivocava en públic, si replicava un argument amb lo qual no estava d’acord amb una decisió visiblement insuficient, si enviava un missatge similar a l’amor a algú que no me’l responia, me queia tot lo pes de la vergonya i de l’autodestrucció, les ganes d’amagar el cap sota terra i que hi aboquessin tones i tones de femta perquè em cobriguessen la insuportable inseguretat i em preguntava on estava aquella cosa que jo veia que les altres persones sí que tenien, algunes en excés fins i tot, que es deia autoestima. Per què de mi havia passat de llarg?
Hi ha gent que sempre, com a primer impuls —i de vegades com a únic— posa les culpes de tot a algú altre i va així per la vida fins al final dels seus dies. Que es pensen que les desgràcies els passen exclusivament per mala sort, que un dia es troben que estan sols i creuen, de veritat, que és per simple mala fortuna, per casualitat, i no es fan mai responsables dels seus actes ni de les seues decisions. Vale, pos a mi em passa exactament lo contrari: tendeixo a acumular culpes i responsabilitats que no em pertoquen. Perquè jo, això també, sempre hai arrossegat, no ho puc evitar, una sensibilitat absurda en los moments que normalment passarien desapercebuts per la vida. Per exemple, quan les amigues de classe es repartien los papers per decidir quina de les Spice Girls eren i se n’aprenien lo ball a l’hora del pati, jo taral·lejava Roy Orbison i pensava que tant de bo tingués una veu bonica per poder cantar, que no la tinc, o que algun dia escriuria poemes i ningú se’n riuria de mi per fer-ho. I així, encara avui, quan agafo un bus al capvespre i als auriculars sona Roy Orbison o Richard Hawley o Micah P. Hinson la mirada se m’omple de transcendència com si aquell bus m’hagués de dur cap a la veritat, cap a la justícia, cap a la pau mundial o cap al jo també t’estimo que no em va acabar arribant mai, encara que el més segur és que només me dugués fins a Sant Carles de la Ràpita.
Com deia, jo sempre hai funcionat més o menys d’esta manera, com una asocial a qui la vida li passava gairebé del tot de pell endins, pensaments endins, bastant al marge dels altres, amb temporades una mica més persona i d’altres una mica més bacteri. Menys l’altre dia, que estava decidint davant la nevera del súper si camembert o mozzarella quan vaig sentir que a la meua esquena algú deia: «A veure, nena?». Ah. Era a mi, que m’apartés del mig. Qui ho havia pronunciat era una senyora, vora els seixanta, que anava acompanyada del seu marit, interpreto, un senyor d’aquells que tenen més papada que cara, que es notava que feia anys i panys que tenia una bona faena, un càrrec important. Això es nota, no? La manera com certa gent va per la vida, que caminen una miqueta per sobre dels altres. Eren este tipus de matrimoni, i ella em va dir a veure, nena, perquè estos primers rounds, se veu que els lluita la senyora. Ell, s’entén, per poc no s’hi posa i per descomptat que jo era poc.
Normalment, m’hauria apartat i hauria pensat i viuri, nini i ja està. Però em va agafar que venia de discutir amb el Fran perquè l’endemà teníem visita al ginecòleg per començar a parlar de possibles tractaments de fertilitat i jo havia donat per fet que hi anàvem i ell, que no, perquè aquell metge no li havia fet bona impressió. I llavors li vaig deixar anar la frase que aquí qui s’ha de punxar soc jo i ja vaig un any tard i la discussió va assolir cotes inimaginables de menyspreu i de decibels molt per sobre dels nivells que la meua sensibilitat absurda és capaç de suportar; i estava cansada, però vaig haver d’anar igualment a comprar i quan arribés a casa, punxar-me. I una senyora que duia un excés de perfum i que anava acompanyada d’un manatí m’havia dit a veure, nena, amb un altre tipus de menyspreu, que no es va dignar ni a introduir-hi un verb d’acció perquè representava que amb el to impertinent jo ja havia d’entendre què volia.
I digue’m, a partir de quina edat representa que no seré una nena? Que m’ha vist un xumet a la boca, potser, senyora? Que fins que no anem acompanyades d’un senyor amb corbata com lo seu no se mos pot tractar de dones o què? Què vol dir este paternalisme? Val, vaig embogir. Vaig imaginar, en aquell moment, que jo devia ser com una botella de coca-cola d’aquelles de litre i mig i que la vida m’havia estat balancejant, cap aquí cap allà i a vegades amb fúria, i ara aquella senyora n’hagués obert el tap. Des d’un segon pla, me miraven altres dones joves que anaven fent que sí amb el cap i mig somriure, i altra gent d’aquella que no es vol posar mai en embolics ni implicar-se en res, equidistants, me sembla que en diuen, que m’anava mirant de reüll i agafant les criatures perquè no s’apropessin a mi. No fos cas que m’agafés per treure’m el tampó enmig dels congelats i tirar-los-hi a la cara. Era, per la seua mirada d’estupefacció, ben evident que aquella senyora i consort mai mai havien estat posats en entredit davant d’una insolència, terreny en lo qual se devien sentir d’allò més a gust. Ui, quina xiqüela més pocavergonya!!! En este segon round ja va entrar ell en acció, perquè claro, en lo món dels patriarques, les dones no se saben defensar. No, senyor. No soc cap nena ni cap xiqüela. Pocavergonya, cada cop més, no l’hi negaré. Soc una dona, fa anys que soc una dona. Soc solvent, autònoma i independent amb formació de sobres, i ni vostè ni la seua senyora ni ningú està per sobre meu per jutjar-me ni dir-me què o qui soc. Ha quedat clar!? Marxem, Mercedes, que aquesta nena no està bé del perol.
Això últim ja no em va importar.