Gina
Deu
Pàgina 12 de 17
DEU
Agost 2017
Estimada Elizabeth,
Aquest era l’últim mes de marge, el mes en què havia de ser que sí, però també ha estat que no. Ves quina cosa. Avui ens han confirmat que a l’octubre podrem començar el tractament per a provar sort amb les primeres inseminacions. Ara, però, discutim per quin metge ens visita. Lluny d’unir-nos, esta pena en comú ens ha distanciat. Som dos estranys dins una preciosa casa compartida davant del mar. Som una no-conversa. Som tabú, som silenci. Som diferents i hem deixat de riure, que era, cada cop ho veig més clar, l’únic que ens unia. Bé, i la il·lusió del grup de folk, que ens en fa als dos però cada cop menys.
Aquest estiu la fatiga s’ha portat malament amb mi. És un dels símptomes de la malaltia. Quan et parlen de fatiga, t’imagines cansament. Fins que un dia tens fatiga i ho entens: era això. Quan tens fatiga, no pots agafar el mòbil amb les mans estirada al llit perquè pesa massa. No et pots aixecar a obrir la nevera per menjar alguna cosa i a veure si així recuperes. No pots dormir perquè estàs massa cansada. És com si tinguessis cansats els òrgans. Estàs tan cansada que tens ganes de plorar, de vomitar. La fatiga, em diuen, es combat fent exercici, cansant-te de veritat. I això he intentat fer aquest estiu, aprofitant que ara vivim enmig de la natura.
Hi ha un mur que voreja un camí de roques i platja que voreja el mar i que comença al meu jardí. I jo l’he fet mig corrent mig cabriolant unes quantes vegades, aquest camí. I ha estat bonic com fer un poema. El problema, aquest estiu, ha estat que si anava a córrer, després venia la fatiga com una onada i em deixava KO al sofà o al llit. O si netejava la casa, el mateix, o si tocava la bateria o si de vegades, només que em llevés de mal humor, la fatiga ja guanyava, i esclar.
Però recordo que fa uns anys, la vaig guanyar jo. Un vespre d’octubre, en aquella època en què vaig viure sola després del diagnòstic, vaig passar per la plaça del Nord anant cap a casa, per davant dels Lluïsos. Allà hi havia tot de noies d’uns quinze o setze anys entrenant-se equipades amb roba de bàsquet, donant voltes a la plaça. A mi em va semblar que jo podia ser una d’elles, no només per allò que fa dos dies —dos dies comptats— que tenia quinze anys i no sé què ha passat que ja no vaig a l’institut, sinó que jo també m’havia entrenat a bàsquet durant molt de temps quan era joveneta. I de poc no m’ofego de tanta frustració com em va causar pensar que ja no podria tornar a córrer o a jugar a bàsquet perquè mira ara: feia mitja hora que intentava arribar a casa des del metro quan en realitat només el tenia a deu minuts a peu.
I llavors vaig recordar les teves paraules, Elizabeth: prou de lamentar-te, recupera la vida. I quan vaig arribar a casa em vaig posar unes vambes i vaig sortir a córrer. I aquell dia vaig guanyar jo.
Vull dir que hi ha precedents de victòria, podria tornar a guanyar.
Un petó, Elizabeth, bonica.
Gina
Tots els canvis estan precedits pel caos. Això és el que deia un quadre en anglès que jo mateixa em vaig dissenyar (copiar), imprimir, emmarcar i penjar a una paret del meu pis durant el primer Ascens a Saturn. Dic el primer perquè certament ne va hi haure un segon.
Recordo haver-li dit al Fran, en una de les nostres últimes discussions, que si havia d’escollir, preferia ser mare a ser la parella d’algú. Este va ser un dels punts de no retorn i tots dos ho vam saber a l’acte. El cas és que allò en aquell moment era veritat i hi ha vegades en què no es pot sinó aplicar la màxima: veritat o res.
En aquells dies, quan encara estàvem junts, m’hauria agafat a qualsevol cosa que em permetés salvar l’ideal que m’havia muntat al cap: el Fran i la seua música i jo i els llibres que aconseguiria traduir una vegada hagués pogut entrar al món de la traducció literària i la nostra criatura creixent feliç entre guitarres, llibres, riures, lo grup de folk de sons pares, lo jardí per jugar-hi, lo mar a dos passes per anar-hi a respirar. Dins del meu cap era perfecte però la realitat mos bufetejava cada dia. Fins que un dia ho vaig vore escrit en llums de neó de color fúcsia: això no funcionarà, i no funcionarà perquè ja no funciona ara. Perquè cada dia estem més lluny l’un de l’altre i ens allunyem en direccions contràries com dos estrelles que van coincidir en un mateix punt de l’univers però ara les friccions les obliguen a expandir-se cap a dos infinits oposats. Me sembla que va ser una cosa així que vaig escriure en una llibreta una d’aquelles nits en què vaig preferir dormir al sofà.
La Franziska anys enrere tenia raó: Te’n vas al futur, te’n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat, ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes estes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m’anaven aflorant amb molta força aquells dies.
Lo cert és que res d’allò no era real: ni jo estava embarassada, ni junts teníem un grup de folk, ni ell gravava discos, ni jo traduïa llibres. I la possibilitat d’un fill només feia que evidenciar les nostres diferències, lluny de suavitzar-les. I qui té fills per solucionar la relació de parella, que sàpiga que s’equivoca greument. Ves a saber fins a quin punt no volia un fill per donar sortida a tot l’amor que ja no li tenia a ell.
L’única cosa real, l’única certesa, és allò que sentim a dintre el pit.