Gina
Onze
Pàgina 13 de 17
ONZE
Setembre 2017
Estimada Elizabeth,
Divendres passat a la tarda, mentre la Sònia m’esperava amb una Moritz a la taula, jo m’estava fent un test d’embaràs en un lavabo merdós d’un bar qualsevol de Gràcia. Me n’havia fet desenes, en l’últim any, però aquell dia em tremolaven les mans. Quan em vaig adonar que era de pànic davant la possibilitat d’un positiu, vaig plorar amb el test d’embaràs pixat encara a la mà dreta.
Vaig estirar la cadena i aquell lavabo es va emportar també el meu futur amb el Fran.
Gina
«I sempre aquest pes de no estimar-te. De deixar-te per a l’últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te». La Franziska, feia anys, m’havia fet imaginar una bombolla transparent, d’un material tou, dins de la qual jo feia via i caminava pel carrer o m’estava a casa i imagina-t’ho, imagina’t, deia, que totes les agressions es queden a fora d’aquesta bombolla, i a tu et traspassaran només els raigs de llum, però no t’arribaran a punxar les llances. Ella s’hi esforçava, hai de dir. La manca de mèrit era més aviat meva. La bombolla tenia esta cosa bona però tenia un altre inconvenient, encara més greu: em forçava a estar sola sempre, perquè si ningú no podia entrar-hi a fer el mal, tampoc no podia entrar-hi a fer el bé. Al final lo meu piset de Gràcia es va convertir en l’extensió d’aquella bombolla i de la meua solitud. I quan hi entrava, allà no hi havia ningú més. Només les ombres m’havien seguit i se’m colaven orelles endins i per l’espai que hi ha entre els ulls i les parpelles i se m’acomodaven al pit per no deixar-me menjar, ni dormir, ni plorar, ni moure’m.
Després de la ruptura amb el Fran vaig tornar-me’n a viure a este pis. Vaig tornar a una espècie de silenci, a divagar per sota l’aigua d’un oceà prou profund. Vaig poder sentir de lluny, però sentir al cap i a la fi, l’olor que havien fet aquelles ombres i el regust de l’alè dels fantasmes. Vaig tindre temptacions de tornar a la foscor del lavabo i assentar-me a terra i en algun moment la decència ja apareixeria per aixecar-me. Va haver-hi dies que em vaig despertar abans que el matí i, paralitzada, me vaig quedar mirant lo sostre en una espècie de bucle que m’impedia afrontar el dia com una persona normal durant hores i hores i hores i vaig pronunciar algun crit que no em va acabar de sortir cap enfora i que per tant no va sentir ningú però deia, ei, com vas, jo, així-així.
A més d’estes temptacions de tirar-me pou avall en retrobar-me cara a cara amb una mala època del meu passat tan similar a esta d’ara, vaig tindre la sensació que havia viscut deu vides, a la meua curta edat. Que l’època en què aprenia a anar en bicicleta pels carrers de la urbanització dels iaios, l’època en què a casa acabàvem l’any amb lo Joanet i sons pares, l’època en què aprenia francès sola per poder escriure-li jo mateixa a l’Hélène les cartes durant l’hivern, l’època en què el Roger Garrigós feia de DJ i jo, de cambrera en aquell bar de la Ràpita on sonava Billy Bragg i Lou Reed, l’època a la Vila Universitària amb les meues companyes de pis, i també l’època per París amb la Lucía, me semblaven altres vides en altres mons, que havien passat a una altra persona que no era jo. Fins i tot, encara que recent, ara ja l’època amb el Fran a la urbanització on vaig créixer, la casa davant del mar, el fill que estàvem buscant, el nostre grup de folk amb banjo i bateria, l’hivern vora la xemeneia i el meu anem a punxar-me i després començo a fer el sopar i algun atac de riure just abans d’adormir-me, ja no tenia clar si tot això només ho havia somiat. Perquè ara estava aquí, al mateix pis d’anys enrere, i em tornava a punxar sola i no tenia cap fill.
Ara esta època amb lo Fran, m’agradés o no, ja formava part de totes les coses que no tornen. Lo passat se t’esmuny d’una manera inevitable i brutal i cruel. Si pogués estirar el braç i acaronar ni que fos uns segons breus alguna d’estes etapes per recordar que tot això ho hai viscut jo de veritat, creu-me que ho faria. Miraria enrere i a tota esta gent que ha construït etapes amb mi, els diria que gràcies i que els estimo i que ara no sé qui soc. I de cop en este pensament vaig entendre allò que m’havia dit l’Elizabeth aquella nit sopant al seu pis: un dia no sabràs qui ets. Vaig pensar llavors en ella i això em va portar a buscar la llibreta que arrossegava onze anys enrere per París, per vore què hi havia escrit. Allà se’m va plantar la frase «de vegades és massa tard quan t’adones que allò que has estat buscant ho tenies just davant dels nassos, i que d’altres, no». La idea de perdre’m l’amor de la meua vida —si és que una cosa tal existeix de veritat— per fer tard o per no atrevir-me a, sempre m’havia aterrit igual que m’aterria ara assumir que, a l’Elizabeth, l’havia tingut al davant pràcticament des de sempre i no m’havia fet gran prou ràpid per saber què em passava. Vaig escriure, en aquella mateixa llibreta, et guardaré per a una altra vida. Una vida següent en què et buscaré des d’un bon inici i et convenceré que t’agraden les dones, sens dubte jo sí, les altres m’és igual si no (de fet, millor per a mi, perquè a mi també només m’agrades tu) i que en una altra vida ho faré millor i abans. I per uns moments, creu-me que m’ho vaig arribar a creure que, en el remot cas que això anés així, si tornés a néixer en una altra època, en un altre planeta i una altra galàxia amb unes altres lleis de la física o en una altra dimensió, em recordaria d’ella, del seu rostre i la seua flaire i la seua manera de fer i de dir i de moure’s i el seu timbre de veu, la seua boca gran, les seues mans allargades, els seus ulls ametllats del color de la mel, lo serrell mal tallat que portava i el tacte de la seua galta un dia que es va deixar acariciar.
Lo primer que vaig fer només reinstal·lar-me al pis de Gràcia va ser anar-me’n de viatge. Com per mirar-me la vida amb una mica de distància. Per buscar el mapa del tresor que em revelés quin era el pla ara. No negaré que el primer impuls va ser anar a París i perseguir un cop més l’Elizabeth. Però vaig recordar que fer coses que no havia fet mai m’havia ajudat en lo primer Ascens a Saturn, i tot apuntava que aquell era el segon. Així que, en autoprohibir-me tornar-me’n a París, l’únic que se’m va ocórrer va ser anar a Copenhaguen, que era el segon lloc més proper a l’Elizabeth que podia relacionar (per allò d’aquell nòvio guapo que va tindre i que encara es deu pensar que aquell lavabo tan brut l’havia deixat jo), a part de Masdenverge que, ara que hi penso, també m’hauria servit com a indret per a desconnectar.
Potser a la Franziska li explicaria, si pogués quedar-hi ara, que ho hai tornat a fer, preparar-me una maleta i l’ordinador i marxar de casa un cop més, preguntant-me quina part de mi se’m revolta i fuig una vegada i una altra quan estic a punt d’assolir allò que estava buscant. Ho hai intentat, li diria, te ho juro que esta vegada hai estat a punt d’aconseguir-ho. Hai acariciat amb los dits una vida adulta, formal, familiar. Però se’m va despertar, ho dic sincerament, una mena de revolució dins meu. Un cara a cara amb el moment de l’honestedat amb mi mateixa, l’hora de les veritats, l’hora del no-autoengany. I la meua relació de parella amb el Fran no va passar l’estrès test. No el va passar ni de lluny.
A Copenhaguen hi ha una cadena de supermercats que es diuen Normal i on venen tot tipus de coses per a la higiene i la cosmètica. Me va semblar un nom modest i, per tant, ja tenia molt de guanyat. Lo supermercat en sí també em va semblar que —ho pensava amb la potestat que em donava haver passat quatre dies al país— definia els danesos en general: excel·leixen, però són modestos. Per això excel·leixen encara més. En condicions normals no hi hauria entrat, perquè jo passo bastant de cremetes i pintaungles, però ho vaig fer, potser per curiositat o potser pel mecanisme que se m’engega de manera automàtica i pel qual en circumstàncies de desorientació emocional faig coses que no faria habitualment. Com ara, entrar a un supermercat on venen tot tipus de productes per a la cara i el cos. Va ser llavors quan se’m va aparèixer la imatge de la Franziska d’anys enrere una altra vegada, com si la veiés: Posa’t crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violent fora de si. Que és una manera d’acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n’aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l’inici de l’autoamor.
M’ha costat uns quants anys tolerar el silenci i la meua única companyia. I potser només és una cosa que porta l’edat i tota la parafernàlia de la cremeta no hi té res a vore, però allà, sola en una habitació humilíssima d’hotel d’un país fred i del tot desconegut, vaig pensar que m’hi podria estar mesos sense parlar amb ningú. I bé. Perquè tot era nou, perquè res no em recordava casa. Perquè ni les olors, ni la música, ni les cares de la gent ni els carrers no tenien cap record associat. I si la Franziska em preguntés ara què és la vida li diria que la vida és desaprendre i recomençar.
Tant és així que vaig decidir, entre inquieta i intrigada per intentar entendre la meua estima obsessiva, idealitzada i prolongada en lo temps cap a l’Elizabeth, de fer una visita a un bar de noies que hi havia just al mateix carrer de l’hotel. Hi havia passat per davant cada dia i cada dia havia pensat, abans d’anar-te’n, entra-hi. (Jo a mi em parlo de tu). Però l’última nit, que és quan tenia previst d’anar-hi, no em trobava gaire bé, m’havia refredat, me feia mal la gola, i vaig estar a punt de passar-hi de llarg. Però quan caminava per la vorera del davant, vaig vore dos dones besant-se a la porta. Vaig voler tant que aquelles dos dones fóssim l’Elizabeth i jo que em va poder la curiositat i vaig acabar entrant-hi.
Hi havia gent, tot noies menys una taula on hi havia una família; de part certa que eren família perquè s’assemblaven molt: dona, home, filla i fill, tots adults. En tot cas, vaig anar directa a la barra a demanar una cervesa amb lo dubte de si tothom ja s’hauria adonat que jo no era lesbiana-lesbiana. Me vaig assentar sola a l’única taula que hi havia lliure i vaig posar-me a llegir Twitter mentre em bevia la mitjana i anava mirant lo panorama de reüll. Tothom m’ignorava. Però als vint minuts se va apropar una noia, una mica més jove que jo, alta com un pi del meu jardí (del meu exjardí), tota de negre i d’esport com si acabés de sortir d’un entrenament i amb una gorra de beisbol verda. Me va convidar a seure amb ella i la seua amiga (que també anava tota de negre i d’esport però no duia gorra) i jo vaig acceptar la invitació, claro. Vaig tornar a practicar el meu hobby preferit d’agafar unes desconegudes per banda i explicar-los la vida en vers. Com si provés un monòleg. Que si com podia ser que un mes enrere estava intentant de tindre un fill amb un senyor a una urbanització perduda pel Delta de l’Ebre, i ara estava a un bar lèsbic de Copenhaguen mirant d’esbrinar si allò que em passava amb l’Elizabeth me podia passar amb cap altra dona, que si això, que si allò altre, que si la vida eren només emocions i l’intent de controlar-les, què n’opinaven elles.
La que no duia gorra em va dir: «De debò és el teu primer cop en un bar de noies?». I jo vaig contestar que sí, de debò. Doncs ho fas prou bé. I no entenc què va voler dir amb allò, però jo, en tot cas, vaig somriure i me’n vaig alegrar perquè a mi les coses m’agrada fer-les bé. No em vaig deixar convidar a un mojito, que és el que bevien elles, perquè encara m’havia d’enclavar l’agulla aquella nit i perquè agafar un avió amb ressaca no estava sota cap concepte entre les possibilitats. Així que em vaig excusar, no vaig dir-los com me deia de cognom perquè no em trobessen a Facebook i vaig marxar. I quan, ja al carrer, vaig haver caminat deu o dotze passes, sento que em criden. Era la noia de la gorra, que per cert, se deia Nathalie, i era, ara ho veia més clar, la dona més alta que hai vist mai en persona amb diferència. No, és que he pensat que potser em podries fer un petó. Merda. (Això només ho vaig pensar). You’re beautiful, me va dir mentre jo pensava merda. Què haig de ser beautiful, jo, vaig tornar a només pensar. Un silenci llarg fins que al final vaig deixar-li anar que estava refredada —quina baixesa d’excusa— i ella em va dir que ella també ho estava i es va quedar així, de nou, esperant que prosseguís mentre servidora mirava amunt, que gairebé no arribava a vore-li els ulls de tan alta com era. I a mi, que quan estic nerviosa no faig més que dir burrades, coses absurdes, bromes dolentes, no se’m va ocórrer res més que preguntar-li si a dins també era tan alta. Va somriure, i va dir que sí, claro. Claro. I va continuar esperant en silenci. Vaig pensar a fer-li un petó sec, sense llengua ni ànima, ràpid, infantil, innocent, fraternal i sortir corrents. Si ho hagués fet, hauria sigut perquè soc educada —i potser també una mica idiota— i perquè no volia de cap manera que aquella noia se sentís rebutjada. Havia sigut molt amable amb mi. El cas és que mentre em passaven unes quantes coses alhora pel cap, vaig acabar dient-li que no era ella la persona que em venia de gust besar, me sabia greu. M’hauria agradat que fos l’Elizabeth i m’era ben igual que fos una dona, un home, un chihuahua o un garrofer qui m’estigués demanant lo bes, lo problema era que no era l’Elizabeth.
Recordo haver tingut una infància feliç. Recordo dies de Nadal amb la meua família paterna però quan encara hi venia ma mare, i mons iaios estaven vius i ma tia Lourdes, ma mare i ma iaia Maria Teresa estaven a la cuina i sempre feien un menjar molt bo, aquell dia. I, al menjador, los homes i els cosins feien gresca perquè era el moment previ al dinar, que és lo millor moment de tots. Vull dir quan una cosa bona encara no ha passat. És lo moment de l’expectativa. Recordo molt bona olor en aquell moment: l’olor del menjar que sortia de la cuina es barrejava amb l’olor de la calefacció encesa i dels perfums que duia tothom, que anàvem tots mudats i endiumenjats i una cosa important és que eren olors estimades, i ens fèiem fotos i érem feliços, recordo, lo dia de Nadal.
No hi ha res que et transporti a un altre lloc del passat com ho fa una olor. Te durà a l’indret i al moment exacte, al record exacte, a la persona exacta. Fa gràcia perquè si el dia abans pensava que que bé que en aquell país res no em recordava casa, avui estava fent un te a un bar de Copenhaguen on l’altra gent feia un brunch quan de cop es va fer Nadal. Vaig aixecar el cap amb la il·lusió infantil de vore mons iaios i mons pares feliços i mons tios i cosins, tots allà, arribant a la taula. Però evidentment no, no era la meua, de família: era una altra família danesa que feia la mateixa olor que la meua el dia de Nadal. Els vaig mirar i, sobretot los homes, hi encaixaven. Hi havia un home que s’assemblava a mon pare en la forma de vestir i en lo posat, i un senyor que s’assemblava a mon iaio.
Me va envair una tristesa profunda mentre els observava. Eren una família unida. Hi faltava la iaia. Va ser quan vaig preguntar-me què havia passat amb la meua, de família: mon pare està sol, ma mare està sola, ma germana acumula fracassos emocionals perquè no sap (encara) estar sola. Potser era este també el meu destí: estar sola.
Vaig notar com una cosa física entre el plor i el riure per dins, una espècie d’esquerda a mig camí entre la pena i l’alegria, una sensació similar a quan acabes d’entendre una cosa dolorosa però important: havia de continuar la família i ho havia de fer jo sola amb un donant danès. Allà vaig vore la meua família abans de trencar-se. Vaig entendre la decisió, sentir la necessitat de trencar amb dinàmiques familiars, amb convencions absurdes segons les quals les dones estan a la cuina i els homes fan gresca al menjador. Va ser una revelació. Sé que així explicat sona estrany, però segur que la Franziska ho entendria. A manca de poder parlar amb ella, des que no la veig, lo que faig és imaginar què em diria. I, com allò de la gata que em va esgarrapar el front, imagino que em diria si tu has interpretat això, és perquè deus buscar una excusa perquè sigui així.
Després d’aquell pensament vaig sentir una escalfor al pit, una mena d’alegria, una pau difícil d’explicar. Va ser pensar això i haver de recollir, pagar i marxar perquè ja em sortia l’avió de tornada a Barcelona. Però em vaig aixecar d’aquella cadira amb la tranquil·litat de qui ha entregat una faena a temps.