Gina

Dotze

Pàgina 14 de 17

DOTZE

Octubre 2017

Estimada Elizabeth,

T’escric des de Barcelona. El meu retorn al Delta només ha durat un any. Fa dos setmanes que vaig tornar de Copenhaguen. Allà em va passar una cosa important, ara te l’explicaré. Després d’aquesta carta d’avui, posaré tots els textos que t’he anat escrivint dins d’un sobre i te’ls enviaré.

Els mesos que t’explico en aquests fulls no han estat precisament una bassa d’oli i estic segura que jo podria brillar una mica més en unes altres condicions. Una mica. I potser així despertar el teu interès, de manera que fos més similar a l’interès que jo tinc cap a tu. Ja m’entens.

T’he de dir que he tornat a sortir a córrer dia sí dia no i estic millor de la fatiga. Estic millor que mai, de fet. (Que mai des del diagnòstic, vull dir, que tinc dos mais, jo). Potser no em feia bé la brisa marina, ves. O potser és aquest meu pis de Gràcia que ja em va veure aixecar una vegada i ara em resulta tan fàcil reconstruir-me aquí que ja ho faig gairebé d’esma. I tu com estàs? Tinc tantes ganes de saber coses de tu.

Abans d’acomiadar-me, però, t’he de dir una cosa. Has pensat mai que hi ha decisions que se senten dintre el cor i un cop t’atrapen saps que són una bona decisió perquè et fa plaer de pensar-les? Doncs jo he decidit ser mare soltera. De sobte tot m’encaixa. Tinc molt la sensació d’estar en pau ara mateix, d’estar en sintonia entre el que sento i el que vull, que vaig en la direcció adequada. Sovint es palpa esta sensació, tant quan es va en direcció errònia com quan es va en la direcció correcta. El cos ho nota. Neguit o calma. Saps de què et parlo?

En tot cas, Elizabeth estimada, si decideixes, ara que em coneixes més, respondre’m o fer-me una visita, em faràs molt feliç.

Un petó,

Gina

Alça l’aleta, polleta,

No em picaràs, pollastret,

que la xiqueta de Sisco

se casarà amb Joanet.

Això em cantaven. Ho cantaven los dos, en una de les poques coses en què hi havia quòrum de veritat. En d’altres coses hi havia quòrum perquè, en general, manava mon pare, però esta cançó la cantaven los dos de cor.

Quan era menuda, mons pares tenien uns amics que vivien a Sant Pol de Mar i sovint venien a passar uns dies al poble, on també tenien família. Les nits de Cap d’Any, per exemple, sempre les passàvem junts. Ells venien a casa nostra a sopar perquè mos tenien al Joanet i a mi i no els deixàvem sortir de festa. Lo Joan tenia dos anys més que jo i a mi em semblava el xiquet més guapo del planeta. Era tan guapo que semblava dibuixat: era morè, alt, amb uns ulls verd turquesa i un somriure tendre que et fonies de mirar-lo. O almenys així el recordo jo.

A mi m’agradava quan venien perquè, segons mons pares i també segons els seus, érem noviets. Ells estaven encantats amb la idea que ho fóssem, perquè així, en un futur, no haurien de fer relació amb altres consogres, ja els anava bé continuar quedant tots quatre durant tota la vida, a vore si podien allargar aquella suggestió que el Joanet i jo érem noviets i natros no mos adonéssem mai que això és una cosa que pots escollir tu quan ets gran.

A mi ja em semblava bé. Recordo que quan jo tenia uns vuit o nou anys, calculo, per l’aspecte que faig a les fotos, va començar a ser tradició fer-mos ballar junts després de les campanades una cançó lenta al menjador. En l’època dels primers CDs no teníem gaire varietat musical a casa, per tant, l’espectacle podia ser amenitzat per des de Roy Orbison o Engelbert Humperdinck fins a Simon & Garfunkel, los anys en què tenien ganes de presenciar-ne una versió més decadent mentre ells, vinga riure. Ara, a casa ma mare, hi ha una col·lecció de fotos del Joanet i meues fent un intent de ball adult agafats de les mans, jo mirant-lo amb los ulls encesos d’amor, brillants, somrients i pàmfils. Ell i els seus dos anys més, mirant a càmera fastiguejat. No us penseu, que el Joanet hi accedia perquè era molt bon jan. Los dos ho érem. Érem dos bons nanos a qui mos deien: heu de ser amics i ara balleu junts i ara a dormir que és tard i natros no vam replicar mai res i vam ser amics perquè mos van dir que ho fóssem —fa gràcia perquè després van arribar ma germana i son germà i, ara no, però de menuts, eren els dos roïnots i no es podien ni vore—. A mi, que mos volguessin emprenyar dient que érem noviets, no m’emprenyava, al contrari, perquè no era com los altres xiquets, lo Joan. Ell no era dolent. Quan vam fer-mos adolescents, que hauria sigut l’època en què podríem haver començat a actuar sense estar sota el mandat i vigilància dels adults tota l’estona, mons pares se van separar i ells van deixar de vindre al poble. Poc després vaig saber que el Joan, lo meu Joanet que s’havia de casar amb la xiqueta de Sisco, és a dir, amb mi, tenia una novieta. Una novieta de veritat, vull dir. Una escollida per ell. Ara tenen una nena, preciosa i bona nena, claro. I estan esperant lo segon.

Durant bona part de l’adolescència i la joventut vaig pensar que acabaria amb un noi del perfil del Joan: bon nano, de poques paraules, intel·ligent, pacient, afable, de bona família, del Barça i fàcil de conviure-hi. Però quan vaig acabar la carrera i vaig parar-me un moment a reflexionar sobre l’orografia de les meues relacions, vaig pensar que potser no seria este el perfil que m’acabaria atraient en realitat, molt a pesar meu. En este punt de la història ja havia entès que això d’un-amor-per-a-tota-la-vida era un privilegi reservat per a uns quants escollits, entre els quals per descomptat que jo no hi era.

Me va passar que un dia, al tard, anava a posar coliflor a bullir per sopar i aprofitar per a punxar-me mentre es bullia, però ho vaig voler fer amb música de fons, perquè segons com lo silenci inquieta. Vaig posar el descobriment setmanal de Spotify, perquè era dilluns i és quan es renova la llista. I la primera cançó era una versió lentíssima de «Jesus, etc.» de Wilco, cantada per Bill Fay. Quan me’n vaig voler adonar estava colpejant-me les cuixes al sofà al ritme de la versió més trista de la cançó que millor mos quedava amb la bateria i la Fender. I això de portar el ritme d’una cançó, que era una cosa que feia compulsivament a la casa del Delta, ara m’adonava que era el primer cop que ho feia després d’haver trencat amb lo Fran. I vaig plorar totes les llàgrimes de la ruptura aquella mateixa horabaixa, potser perquè el passat és primer un lloc fosc fins que el temps no l’il·lumina.

Un dels tants camins que no hai agafat i que duia directament a un altre dels meus universos paral·lels que se m’esmunyiria entre els dits i que aniria a parar a una altra realitat paral·lela on jo ja no soc jo.

Deu haver-hi un món on sí que la xiqueta de Sisco es va casar amb Joanet, un món on lo Roger Garrigós i jo encara mos acariciem les pells amb un dit i riem de coses estranyes, un altre on lo fill que tinc amb lo Fran aprèn a tocar la guitarra amb son pare, fins i tot un altre món on parlo en francès perquè em vaig quedar a París intentant que una dona mig s’enamorés de mi, o el que fos que em passava.

Me calma pensar que hi haurà tants universos paral·lels per estrenar com vulgue, que tinc lo poder per canviar la realitat, per crear un univers rere l’altre rere l’altre, cada cop més ric, cada cop més savi.

Entre la casa del Delta i el viatge a Dinamarca, hi havia hagut una minimudança al meu antic piset del barri de Gràcia. La part reptiliana del meu cervell me va recomanar de mantindre’n el lloguer durant l’any que vaig estar amb lo Fran fora de Barcelona. La veritat és que era un lloguer barat, comparat amb altres lloguers al mateix barri, i mos anava bé tindre un pis a Barcelona, ja que per faena tant lo Fran com jo hi havíem de vindre sovint.

Me va passar al principi de retornar a la ciutat que les persones me semblaven quadres en moviment. Després d’un any de viure en una urbanització i creuar-me només els rostres dels nostres quatre veïns, ara em quedava admirant la diversitat de les cares que em creuava, la roba que duien, les maneres de moure’s i de mirar, molta estona. A més, havia perdut pel camí durant este any una mica de la meua pressa agònica, pèrdua que agraïa. Hai de dir, però, que em va durar poc, tot plegat.

Una de les altres coses que em va agafar per fer en esta època que sense cap dubte podem llançar-nos a anomenar el segon Ascens a Saturn, va ser comprar-me matalassos. Una bogeria. Me’n vaig comprar tres en un espai de vint dies. Recordo la cara d’estupor de ma germana el matí que va entrar al meu pis i va vore tres matalassos al mig del menjador. Un que han de passar a buscar d’Amazon, que el torno perquè és duríssim, un altre que ha de passar a recollir la cosina d’una noia que es diu Àfrica, a qui l’hi hai venut per Wallapop, perquè si el primer era una merda, el segon és merda i mitja, la veritat, i este per desempaquetar és el que em quedaré, que me l’acaben de portar ara. Això si m’agrada, claro, Lali, perquè el problema dels altres és que no m’han agradat i no sé com ho fa, la gent, per comprar-se un matalàs per internet i saber si és còmode o no, i si has d’anar fins a l’Ikea per provar-los ja em diràs d’on traus lo temps, i les botigues de barri on ne venen són tan cares, Lali, i no sé com sortir d’este bucle d’anar comprant i anar tornant matalassos un darrere l’altre fins que al final un m’agrade. I ella em va dir, abans que jo hiperventilés:

—Mira, és una mica com los nòvios, això. Vas canviant fins que al final te’n quedes un i au. —Aquí vaig aixecar les celles—. Bueno, o no cap. Perdona, ho hai dit sense pensar. Saps que et recolzo al màxim.

—I si també m’equivoco de donant i després no m’agrada el xiquet, què? No el podré tornar —vaig replicar una mica preocupada de veritat.

I llavors la Lali em va dir:

—No el voldràs tornar ni que et súrtigue el crio més lleig i més curt del món, o et penses que si t’haguessin hormonat a sac durant nou mesos per agafar carinyo a un d’estos tres matalassos, l’hauries volgut tornar?

No hi tenia cap dret, a irrompre de nou dins la vida de la Franziska, perquè feia anys que havíem acabat la psicoteràpia. Segons ella, ja tenia les armes per sortir-me’n per més que la vida em putegés. Per tant, no podia demanar-li visita i tampoc no podia convidar-la a dinar perquè no érem amigues (ella no m’ho permetia). Però volia parlar-hi amb totes les meues ganes, volia vore-la i que jugués amb la part més insegura del meu cervell. Que em preguntés què és la vida i que em mirés amb aquells ulls verd agressiu esperant la meua resposta com si fos la resposta més important de la història de la humanitat. I que em fes dubtar i em fes conversar amb mi mateixa i afirmar-me una vegada més davant la decisió més important —esta sí— de la meua humil existència.

L’únic que se’m va ocórrer per satisfer les meues necessitats en aquells moments greus va ser enviar-li un whatsapp i a vore què passava. Tant podia respondre’m amb un «això no és de la meua incumbència» com «em moro de ganes de saber-ne més» o no respondre’m, que també hauria encaixat en la seua personalitat implacable. Així era ella. Jo no soc de resumir o d’escatimar paraules escrites, però penso que de vegades representa més un cop d’efecte una frase senzilla, sincera i directa que tot un soliloqui:

—M’he enamorat de la idea de ser mare soltera. Volia que ho sapiguesses.

Me va contestar de seguida:

—Som veïnes encara?

—Més exactament, ho tornem a ser.

—Esmorzem de deu quinze a deu trenta-cinc demà al bar de l’última vegada. —Feia dos anys de l’última vegada, però visca.

Me va fer dos besets, contenta de vore’m, gran i brusca com era, me va fer una mica de mal a la cara i tot. Se va demanar un tallat amb llet de civada i es va traure d’un tàper menut de color taronja un tros de pebrot roig cru que va començar a rosegar. Jo ho vaig trobar normal perquè ja ho sabia, que esmorzava allò. Llavors, solemne, m’amolla:

—Les paraules que s’escullen són importants. T’ho demostraré amb una oració simple: una navalla passa per sobre d’un clítoris. —La meua cara astorada tota. Va continuar—: Ho veus? Les paraules violenten, abracen, acompanyen, engresquen, estimen, espanten. Fixa’t quines paraules vas usar tu anit: m’he enamorat de la idea de ser mare soltera. Això és així?

—Ja saps que jo penso molt abans d’escollir les paraules —vaig dir-li.

—La semàntica és important també; parla’m d’aquest enamorament. És fugaç?

—No, no ho és, fa mesos que s’està covant la idea. També saps com m’enamoro, jo, i que em dura anys. Que tinc converses que no existeixen i no puc dormir perquè em desvetllen pel·lícules que no sé si acabaré mirant però tant de bo.

—De l’u al deu, com de convençuda n’estàs.

—Franziska, és com si d’una manera quasi física no pogués fer altra cosa. De sobte vaig sentir la necessitat de trencar amb lo patriarcat inherent dels meus ascendents. De no repetir patró. D’acabar amb la influència dominant de la masculinitat familiar. No sé com és a d’altres famílies, jo parlo de la meua experiència i ara necessito molt que sigui d’esta manera.

Me va mirar com si li acabés de revelar el pla per entrar a robar el Louvre.

—A quina altra seguretat davant d’una decisió vital ho equipares? Quin altre cop, vull dir, t’has sentit tan segura davant d’una decisió important.

I jo ja no sabia si és que havia perdut per complet la por a les decisions vitals o si m’havia cansat de pintar de color blanc universos paral·lels o si perquè este era realment lo meu projecte de futur ideal, possiblement les tres coses. En tot cas, vaig dir-li que ni tan sols la decisió de tindre un fill quan m’ho van fer decidir els metges no la vaig tindre tan clara com la d’ara mateix de tindre’l tota sola.

—T’ho dic de debò que ho sento així —vaig haver d’insistir-li perquè ella s’havia quedat com atrapada mirant a un punt indeterminat del mostrador ple de croissantets.

Va mirar el rellotge, encara mos sobraven cinc minuts de la conversa més transcendental de la meua vida. I em va dir:

—Prendre decisions vitals és molt difícil, t’ho condiciona tot, mous uns fils que després es tornen inamovibles i canvien el destí de la humanitat. —M’estava dient tot això perquè sabia que jo pensava així i primer se me volia posar a la butxaca, la tenia clitxadíssima, però no sabia cap on me volia fer anar. D’entrada, semblava que s’hi estava oposant i la idea que s’hi posés en contra m’entristia molt. Ella no sabia fins a quin punt agraïa jo el seu suport, ni que fos moral, per tirar-ho endavant. Ho pensava fer igualment encara que ella no ho aprovés, perquè de veritat que a hores d’ara era una necessitat gairebé física, la de ser mare soltera, era l’acte de rebel·lia definitiu, l’afirmació absoluta, l’acte d’amor per amor a la vida i a la justícia, una manera contundent, a més, de plantar cara a la malaltia perquè a més vent més vela, però em sabia greu i em feia pena que la decisió més clara que havia tingut mai per fer la cosa més important de la meua vida i la més bonica del món (probablement, això diu ma mare) ella no la compartís—. Així que, Gina —va prosseguir—, prou dubtes tenim a la vida. Si tens una cosa clara, fes-la.

Així era ella. Pragmàtica. I m’encantava.

—Gina, Gina! —me va cridar mentre jo ja m’estava posant la jaqueta—. Què és la vida?

—La vida atreu vida —i encara se’m va acudir una cosa més—. La vida és l’amor que reps i l’amor que dones.

—Presenta-me-la quan la tinguis, la criatura! —I em va picar l’ullet.

La cosa va així: busques sperm donor Denmark a Google i el primer resultat que et surt resulta que és la web més popular del món quant a donacions d’esperma perquè és l’únic banc de semen que permet aplicar filtres a l’hora d’escollir donant sense ni tan sols registrar-t’hi. De fet, lo que em semblava al·lucinant era que, a les clíniques espanyoles, si volies inseminar-te amb esperma d’un donant, no podies saber res sobre qui era, o com era l’home que et fecundaria. És a dir, si jo no em presento a un examen si no sé que trauré més d’un notable, per quin motiu hauria de voler llançar-me al buit amb un donant desconegut que potser, ves a saber, li agraden les armes o és un d’estos nois com els que feia anys me deien aurelluda o fatxosa.

De sobte tot quadrava. Més, vull dir. Perquè resulta que el país del qual volia que fos el meu donant d’esperma tenia una empresa online que et deixava escollir el color dels ulls i de cabells, lo pes, l’alçada, conèixer a què es dedicava, què havia estudiat, no només ell sinó també sons germans, sons pares i sons iaios. Venia acompanyat tot d’una foto del donant quan era menudet, d’una nota de veu, d’una carta escrita a mà, una entrevista en profunditat i d’un test d’intel·ligència emocional.

Vos podeu imaginar que es va obrir llavors davant meu tot una amalgama apassionantíssima de possibilitats. Vull dir, per obsessionar-se i embogir. Aquells tres mesos vaig llegir, no exagero, vora cinc-centes entrevistes i vaig mirar unes vuit-centes fotos de nadons. Tenia les cares d’aquells minivikings gravades a la retina i me n’havia après los pseudònims amb què es presentaven a la web danesa. Tenia, fins i tot, la sensació de conèixer en certa manera tots aquells noiets. Algunes nits, no us enganyo, los somiava. M’imaginava el seu dia a dia i, en l’exercici més frívol de la meua vida, hauria anat a fer un cafè —o a mirar com feien un cafè amb les seues nòvies o mares, això també m’hauria valgut— amb los quatre finalistes per acabar de decidir quin seria el que m’acabés fecundant.

Això no era possible, claro. I per tant, vaig involucrar les quatre persones de més confiança perquè em donessen la seua opinió: ma mare, ma germana, l’Anna i la Mar. Vaig pensar a tornar a demanar-li opinió a la Franziska però de seguida me ho vaig treure del cap.

Evidentment que també vaig pensar en l’opinió de l’Elizabeth. Una part de mi s’alegrava que encara no m’hagués contestat la carta perquè així no tindria temptacions de demanar-li quins gens de daneset li agradaven més per prenyar-me un òvul. Tenia tant poder sobre mi que segur que acabava escollint el que li agradava a ella i això m’espantava, això de no escollir lliurement, vull dir. Una veu dins meu m’anava repetint que «les decisions es prenen primer amb el cor i després busques raonaments que les justifiquin». Volia que estes persones me diguessen: este, sens dubte i que fos lo que a mi m’entendria més.

Això em passava per demanar opinió. És lo que m’hauria dit la Franziska, n’estic segura. Una altra decisió que, esta sí que no em va costar gens de prendre era que el dia que m’inseminés a casa volia estar sola i fer-ho sola. I això que em van ploure tot de propostes: ma germana s’havia ofert a fer-m’ho ella, fent gala del seu recent estrenat títol de Medicina. I l’Anna, la meua excompanya de pis, m’havia suplicat que la deixés ser-hi en condició de tieta primera. La Mar havia proposat una espècie de ritual, un sopar a casa meua amb totes les amigues i unes lectures de Maria-Mercè Marçal. Però este punt sí que el tenia clar. Això era una cosa entre el meu futur fill i jo i ningú més. Si el tenia sola, el tenia sola i volia simbolitzar-ho d’aquella manera.

De menuda no m’agradava gens la nit. No hi ha res a fer a la nit, quan ets criatura. És un lloc fosc i solitari i buit si ets afortunada perquè, si no, el que pot passar és que la nit estigue poblada de monstres i temors. A mi la por a la foscor em va durar pocs anys, per sort, i la nit prompte va passar a ser un indret avorrit que només interferia entre jo i l’esmorzar al porxo i l’olor que fa el Delta a l’estiu a no cap hora, lo blau innocent del cel, lo blau de vellut marí, el so del brunzit de les abelles i el resultat del mesmerisme dels rosers. Recordo quan la vida era només un Nesquick i una madalena al dematí i tot plegat tenia aires de cosa que encara està per estrenar.

Vaig acabar fent les paus amb la nit quan vaig començar a acabar cansada el dia. Ja a l’institut, després de les classes, lo bàsquet i l’acadèmia d’anglès. La nit era igual al meu llit, la closca de tortuga on entrava a amagar-me del dia. Tot i que mai hai sigut capaç de deixar de pensar i adormir-me. Sempre m’hai adormit enmig de pensaments que diria que no m’han servit per a res. Bé, per anar-me’n al futur i amoïnar-me i deixar-me empetitir pel meu Jutge. I dormir sempre massa poc i a vegades, això sí, m’agafava per escriure paraules de desamor, en un intent de fer-li cas al poeta per allò que només un poema ens pot curar la vida. I una mica, sí.

La Franziska sovint me deia que semblava vinguda d’una altra època, de quan los hòmens anaven amb perruca, malles i americanes de vellut amb muscleres, de quan la gent se moria de desamor. I jo li deia, mira, com los periquitos, perquè no estava prou convençuda que no tingués raó per poder portar-li la contrària en sèrio.

Un cop vaig invertir tres anys d’enllitament més o menys periòdic amb un noi per qui hauria estat capaç de negociar una aturada general de la rotació de la Terra en lo moment en què a ell li hauria vingut bé d’abraçar-se’m. I va passar que un migdia de finals d’estiu, havent travessat aquells tres anys de no-festeig, me va dir que ell notava que jo sentia alguna cosa per ell i ell, per mi, no havia sentit mai res. Mai-res. Mai. Res. Encara ara de vegades busco la part de mi que es va quedar sense reaccionar assentada a l’escala de casa seua negant la realitat.

O la primera vegada que em van partir per la meitat; acabava de fer la primera comunió, que és d’altra banda un acte sobre el qual m’havien estat amagant informació i que en aquells moments desconeixia que era opcional, però això és un altre tema. Anàvem junts a classe. Jo no entenia què era allò nou que m’empenyia a anar feliç cada matí a l’escola, a somriure com si algú des d’un altre sistema solar pitgés algun botó cada cop que mos creuàvem les mirades i la llum del dia brillava amb més força i els posats de la gent tenien tots un caire més amable i se veu que allò era el primer enamorament fins que un dia em van posar ulleres i me va dir que no volia jugar més amb mi, ara que ets fea, Gina. Del cim al pou sense entendre ni tan sols d’on venia primer l’alegria i després lo dolor.

I no parlo només d’amors romàntics, perquè n’hi ha de més greus. Va haver-hi quatre dies en què vaig alletar amb biberó un gatet que vaig adoptar una mica amb l’esperança que em salvés la vida durant l’època de les primeres punxades i la por, la solitud i l’odi profund al futur i de poc que no me la treu el disgust quan el gatet se’m va morir. Lo menut me va ensenyar, als meus vinti-llargs, que existia un altre tipus d’amor diferent dels petons amb intenció pèlvica, un amor molt més generós i blanc, la possibilitat de pèrdua del qual no t’entrava al cap. De cap de les maneres.

Hai de reconèixer que va haver-hi un temps en què la nit va prendre tot un altre caire. Parlo dels primers anys amb lo Fran. L’hora d’anar a dormir era una hora divertidíssima. Si cap dia jo tenia la sensació que m’havia quedat una mica de riure acumulat, només calia que me’l quedés mirant com volent dir va, fes lo tonto o explica’m coses perquè em partixque. I ell ho captava de seguida i llavors desplegava tot lo seu potencial i em dedicava tota la seua atenció i la seua veu greu i seductora omplia l’habitació només interrompuda pels meus esclats riallers i després m’agradava col·locar-me enganxada a la seua esquena i sentia que allà no em podia passar res dolent.

No sé en quin moment d’este últim any vam deixar de dedicar-nos tota l’atenció. És com si aquell ell i aquella jo que abans s’adormien d’esta manera ens haguéssem anat desdibuixant, com amb una goma d’esborrar, com si aquell matalàs nostre s’hagués anat fent ample, ample fins que l’espai entre el seu coixí i el meu hagués sigut massa distància per continuar reconeixent-nos en la nit.

Ara tornava a dormir sola i era molt conscient de la decisió que havia pres. Com ja hai dit, m’havia fet prou amiga de les nits a soles. No sé en quin punt havia deixat de vore el Fran de la mateixa manera. Era com si hagués deixat de ser ell i s’hagués transformat en una altra persona a qui no sabia enyorar. Tot i que potser el Fran sempre havia estat el Fran i, molt probablement, era jo qui s’havia transformat en una altra persona que ja no s’entenia amb el Fran.

Vaig tindre temps, durant aquells mesos després d’instal·lar-me al pis de Gràcia, d’anar-me’n al futur, tot i que la Franziska m’ho havia prohibit feia anys. Però de motius per viatjar en l’espaitemps en tenia: van ser unes setmanes llargues, introspectives i solitàries, en què vaig estar entretingudíssima escollint donant per portar a terme el pla més important que havia tramat mai. I a més, no em marxava del cap la possibilitat que l’Elizabeth no em contestés a la carta, una carta que contenia els catorze mesos més transcendentals de la meua vida. Podia molt ben ser que ella no m’escrigués i que no mos veiguéssem mai més. Ella podria haver pensat que boja esta noia i què vol, explicant-me la vida i tot plegat. Però llavors jo m’havia d’enfrontar a un duel de violència psicològica contra El Jutge i guanyar-lo per poder fer la reflexió que si de veritat ella pensava això després que jo estigués més d’un any escrivint-li un diari i pràcticament tota la vida pensant en ella d’una manera o d’una altra, o d’una manera que no arribava a comprendre, no mereixia que l’estimés tant. Tot i que no estic segura que es pugui triar qui t’estimes ni com.

Mai havia tingut l’amor de l’Elizabeth, per tant, confiava que l’amor no em podria destruir, esta vegada. El que sí que havia tingut, o més aviat acumulat, era l’esperança, una cosa fins i tot més perillosa que l’amor, perquè quan l’esperança se’n va, no queda res més. I un altre detall, que no us penseu que em passava per alt: l’Elizabeth era una dona. Però, mira, què hi farem. Coses més difícils hai après a entendre. Has de ser molt mala persona per no estimar-te les dones, al cap i a la fi, no? Va ser ella mateixa qui m’ho va ensenyar.

Tret d’este neguit, la vida em començava a anar bé i em sentia feliç, coherent, decidida. I sentir-me d’acord amb la vida era una sensació que, tot i que ara era d’un caire diferent, gairebé no recordava des que vivia amb les meues amigues al carrer Rabassa. Per fi m’havien donat un llibre per traduir, era un poemari curt de l’anglès al català d’una autora londinenca novella més jove que jo que, a sobre, m’estava encantant. M’havia presentat a una prova de traducció i, per primer cop, l’havia guanyada. Bé, en realitat vaig aconseguir fer quatre proves de traducció durant aquells dos mesos i en vaig guanyar una i, durant les estones que no estava buscant donant danès o corregint traduccions fetes amb el traductor de Google a pàgines web de clients, havia traduït en total quatre capítols de quatre llibres diferents. Ho vaig fer perquè, una vegada més, una frase de la Franziska em va vindre a rescatar: vaig recordar que m’havia advertit quan jo em queixava que si tal cosa no la podia fer perquè no-tinc-temps: «Sí que tens temps!, el que passa és que no li dones la importància que té. Si de veritat ho volguessis, trobaries el temps!».

I en certa manera, també passava que ja havia començat a pensar per dos, i això que ni tan sols estava embarassada encara. Però ja sabia que un cop fos mare, necessitaria guanyar més diners. I que, ara ja sí, la vida anava de debò i només depenia de mi (de mi i de la mala sort, però vaja, ja m’enteneu) i preferia dedicar-la a fer el que m’agradava i, si era possible, deixar de traduir productes de perfumeria i manuals d’instruccions.

A més, feia temps que no estava tan sola i, en canvi, era quan menys sola em sentia. El fet d’estar sola no m’entristia en absolut, ja n’havia après anys enrere i m’agradava. A més, me vaig posar objectius per a aquells mesos previs abans d’autoembarassar-me: m’havia de preparar el cos, ara que sabia segur que, si se’m cansaven los braços o les cames, no li podria passar la criatura al pare perquè l’aguantés. Així que un dia de novembre em vaig posar de nou les vambes i vaig tornar a sortir a córrer perquè volia tindre molta força i que la fatiga no reaparegués mai més. I quan acabava de córrer, no rigueu, agafava dos brics de llet i feia una estona de peses. Feia, a més, més d’un any que no fumava i estava més que sorpresa de com coses que no havia fet mai per mi, ara les estava fent sense esforç per una persona que encara no existia.

Amb tot això vull dir que tenia tots los ingredients per ser feliç a soles: projectes i il·lusions, pau i activitat, i l’Elizabeth no m’ocupava tant d’espai mental com en altres temporades, però, tot i així, la pensava de reüll i obria la bústia cada dia, no fos cas. I, de sobte, un dia com un altre em va arribar un mail. Veus com sí, idiota (El Jutge, encara que sigui per una cosa bona, també t’insulta). Claro, ella havia optat per la via immediata, eficient, gratuïta, moderna i segura que representa el correu electrònic.

Chère Gina,

És impressionant rebre una carta com la que m’has enviat. L’he llegit tres cops molt atentament. Tinc moltes ganes de parlar amb tu. Jo també tinc novetats. He decidit que me’n vinc a viure a Masdenverge. No riguis. Remodelaré la casa de la mare.

El cas és que la Gladys, pobreta, es va morir i em va deixar a mi la llibreria en herència. La vaig posar a la venda per un dineral, Gina, perquè en realitat no volia que la compressin, suposo, i vaig pensar, com per conformar-me: si la compren per tants de diners, em munto una casa rural a Masdenverge. Doncs mira, es veu que me l’han comprada, suposo que per reaprofitar el terreny i posar una tenda de roba feta a Malàisia i no per continuar venent llibres, claro. Quin compromís.

Pensava no fer-me cas, com la majoria de vegades, però ves, ara resulta que el Pierre, el meu psicòleg, ho troba fantàstic. Diu que és com un acte simbòlic, no sé si saps de què parlo, ja t’ho explicaré, però vaja, que és una bona manera de fer les paus amb mi mateixa, tornar als orígens, redimir-me, demanar perdó a la mare. Anar a cuidar la terra que ella estimava.

Ja és casualitat i potser no t’ho creuràs, però et juro que quan vaig rebre la teva carta feia dies que volia trucar-te per explicar-te això i per demanar-te ajuda, que la necessitaré, tenint en compte que tu ets l’únic contacte que tinc al Delta de l’Ebre, però ja saps com soc, que procrastino fins a l’agonia, i si no ho sabies t’ho dic ara.

Quan et vaig llegir em vaig quedar molt sobtada, trista i alegre a la vegada, saps com vull dir? Fins i tot, al principi, estava il·lusionada que et quedessis embarassada de la teva parella i que forméssiu el grup de folk i poguéssiu comprar la casa, però a mesura que t’anava llegint i a tu et baixava l’entusiasme, a mi també. De manera que em vaig acabar alegrant del teu nou final. Potser aquesta carta és el que necessitava per decidir-me a canviar París per Masdenverge. Potser sense la teva carta m’hauria estat deu anys més pensant-m’ho i llavors ja per a què. Que tinc una edat. Bé, ja ho saps.

Arribo a Barcelona dijous de la setmana que ve (això és dijous 21 de desembre). Vius sola? Em podré quedar al teu pis aquell dijous? Divendres ja aniria cap a Masdenverge a reunir-me amb un arquitecte. Perdona que m’autoconvidi, puc anar a un hotel també, però tinc moltes ganes de parlar molta estona amb tu i així he pensat que tindrem tota la nit.

Contacta’m, si us plau, preferiblement per una via més ràpida que el correu postal, ehem, i així concretem.

Una abraçada,

Elizabeth

«Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t’estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n’adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots». Feia pocs dies que sabia que el futur que m’esperava podia —podria— anar pel camí d’acabar no aguantant-me els pets o recolzada en un bastó en el millor dels casos, quan la Franziska em deia esta frase. «La teva resposta, i això grava-t’ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí». Continuava: «Tu contesta’ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d’intentar-la. Perquè imagina’t si sí que pots i l’has deixat de fer pensant-te que no podies». I a mi em semblava que la Franziska era la millor predicadora del món, jo la mirava amb la boca una mica oberta i anava fent que sí, que claro, amb lo cap. «Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai. Això, ja t’ho dirà la vida. L’únic que necessites de la gent que t’estima és que et digui: endavant, si no hi arribes, t’ajudaré. Exactament igual que a un persona que no tingui cap malaltia. O és que la família no s’ajuda si no hi ha ningú malalt?». Ella sempre em deia: ara és ara i ara pots caminar? I córrer? Tens força als braços? Et fa mal res? Doncs ara ho pots tot. Potser fins i tot ho podràs tot sempre, o potser algun dia no podràs fer coses, però potser jo tampoc i no per això deixo de fer plans. El que no et traurà ningú, Gina, em deia ella amb aquella mirada que jo a aquelles altures ja havia batejat com la mirada Terribas, és la capacitat d’adaptar-te a les circumstàncies que et vinguin. Això ja ho tens. Què és el pitjor que pot passar? I jo sempre li deia molt sèria: tres coses: que em desperte i no m’hi veigue —cosa que no és habitual, màxim veus doble si has tingut un brot, però no vore-hi gens, no; en tot cas, a mi allò en aquella època no m’ho havia explicat ningú—, dos, haver d’anar amb cadira de rodes empesa per ma mare mentre em vaigue netejant la bava per un cantó de la cara, i tres, cagar-me damunt en públic. Esta última l’hi deia una mica de veritat, una mica perquè sabia que era de les poques coses que la feien esclatar a riure fort, la meua estimada psicoterapeuta histriònica alemanya.

Ara ja no em fan temor totes estes coses, i suposo que en primer lloc perquè de moment no m’han passat i soc conscient que tinc molta sort que no m’haiguen passat i, en segon lloc, perquè m’he anat adonant amb los anys que només me fa temor no fer les coses que vull fer abans de morir-me. I ser mare és una d’estes coses. Possiblement, descobrir què sento per l’Elizabeth en seria una altra, però això és un altre tema. Un altre tema que, per cert, no havia parlat mai amb la Franziska i, de fet, amb ningú. Vaig pensar que el fet que l’Elizabeth a partir d’ara, si realment acabava sent cert el que m’explicava a la carta, estigués més a prop, me facilitaria molt desmitificar-la. O al contrari.

Des de joveneta, sempre m’havia fixat en nois més grans. Després en homes i, més tard, ja em fixava directament en senyors. Cada cop més grans. Feia anys que un home que em portés menys de deu anys no m’interessava gens. No sé per què. Ni els veia. Lo meu primer sedàs pels homes, des de feia una dècada, no era si guapos o lletjos, sinó més aviat interessants o no interessants.

Però quan vaig començar a buscar a la pàgina web danesa un donant que em fecundés l’òvul, me va passar un fenomen curiós (tot i ser conscient que no era normal, no ho podia evitar): vaig començar a vore els homes pel carrer com a pur material genètic. Sacs de gens que parlaven. Me fixava, a més i per primer cop a la vida, en noiets joves, molt joves, vora els vint anys. Una part primitiva de mi em deia que els de més de vint-i-cinc no calia ni mirar-los. Morè, ulls clars, u vuitanta-cinc. Me quadraria. Hauria de parlar-hi per saber si allarga. I així un darrere l’altre mentre passejava per Gran de Gràcia. No m’havia fixat mai tant en los homes com durant aquella època i, curiosament, no m’hi fixava amb cap intenció d’aproximar-m’hi, sinó que era per pura anàlisi genètica. Com si fossin ben bé fitxes d’aquella pàgina web. Hauria de saber si hi ha cap malaltia hereditària a la seua família, si té els avis encara vius i, si no, de què s’han mort. Quant medixen sons pares i germans. Què ha estudiat i quina lletra fa.

Evidentment, tot això, traslladat a la vida real, és un absurd. L’amor camufla tots estos filtres, i bé que fa. De fet, estic segura que hai descartat amb esta tàctica algun donant absolutament encantador i intel·ligentíssim només perquè el iaio se li va morir de càncer de pàncrees. És a dir, si coneixes un home i te n’enamores, no li diràs: mira, és que tu tens uns ulls blaus preciosos però ton pare els té marrons i ta germana també, així que, com que el gen dels ulls blaus és recessiu, lo més probable és que el nostre fill surti amb los ulls marrons, i ja que han de ser marrons, prefereixo que siguen los meus, no pas los de ton pare, per això, millor que no quedéssem més. O tampoc no li preguntaries quant va pesar en nàixer. Ui, quatre quilos dos-cents? Ni de conya. Lo noi faria bé de fugir corrents en sentit oposat a tu i no mirar enrere.

No. Los paràmetres havien canviat. No buscava un home amb qui anar-me’n al llit, buscava algú a qui parir. No volia amor romàntic d’un home, només uns bons gens. No buscava cap home que em fes companyia o petons. La simple idea, en aquells moments, m’esgarrifava. No sabia si aquella sensació acabaria desapareixent; a mi ara em feia la impressió que no, però com deia la Franziska: una de les poques certeses de la vida és que no podem saber què passarà en el futur. (Les altres dos eren que no podem tornar al passat i que tots mos morirem). I era molt conscient que potser, si me n’enamorava, algun dia em vindria de gust estar amb un home, tornar a tindre una parella masculina, però també podia molt ben ser que no. En tot cas, una altra de les certeses a les quals m’agafava era al que sentia en aquells moments: volia tindre un fill i feia més d’un any que ho volia, ara no volia cap home en la meua vida i, si mai cap home (o dona) s’interessava per mi i jo per ell, hauria de ser algú que passés el sedàs de voler estar amb una mare soltera amb una malaltia crònica. Per a mi, en aquells moments, l’amor s’assemblava més a allò.

Es tancava una època. Sempre hai vist clarament quan se m’ha tancat una època de la vida. M’ha passat molt poques vegades, fins ara. La primera, quan mons pares se van separar, que va ser com si hagués caigut una bomba a casa nostra i s’hagués acabat la pau en sec; no sé els divorcis dels vostres pares, però aquell naufragi a casa nostra va durar el que dura una guerra. La següent època es va tancar quan em vaig acomiadar de les meues companyes de pis per anar a viure amb lo Fran. Allà es va acabar la jovenesa i el hihí-hahà, si és que podem titular tota una època de la vida com l’època del hihí-hahà, que jo crec que sí. I ara, clarament, s’acabava l’època de callar, de no actuar segons lo que em dictés a partir d’ara el cervell, lo cos, lo pit. Perquè el temps cada cop era més breu i havia de ser utilitzat més sàviament.

En aquells dies havien prohibit un color, però això és un altre tema que no puc explicar ara. En tot cas, diguem que ho havien intentat, perquè tothom sap que és impossible prohibir un color, un sentiment, un cert tipus de mirada. Lo tanc carregat de nitrogen líquid carregat d’esperma que em va arribar era groc, com el color de moda.

El temps tot sovint pren dimensions desconegudes, o si no explica’m com pot ser que l’angoixa que vaig passar durant l’hora i mitja que va durar la confusió que no rebria el tanc a dimarts sinó a dijous —i això podia molt ben significar que a dijous ja hagués ovulat i per tant no necessitar les dues palletes de semen supreme— tingués exactament la mateixa durada que els cinc dies que van vindre després.

Com deia, l’esperava un dimarts, cap a les deu trenta del matí. Veient que s’havien fet les dotze, vaig entrar a la web de missatgeria per fer-ne allò que en diuen El Seguiment. Evidentment, no podia anar tot normal. Constava a la web que havien tocat lo timbre del meu pis i no havia obert ningú i que farien un altre intent d’entrega dos dies més tard. Per descomptat que això era fals perquè jo no només m’havia despertat a les set del matí sinó que havia decidit no entrar a la dutxa fins que vinguessin a dur-m’ho, no fos cas que, coneixent lo meu historial, vinguessen justament quan jo era sota l’aigua i no sentigués lo timbre. Per tant, no era cert que haguessen vingut i no era una opció vàlida que el tanc m’arribés dos dies tard, perquè l’ovulació, igual que la primavera, no es pot aturar. Una hora i mitja, tres trucades i un parellet de Sedatifs més tard, arribava un missatger amb lo meu tanc de ferro groc. Aquella hora i mitja em va servir per corroborar-me l’instint maternal —si és que això és una cosa que existixque— en imaginar amb horror lo meu futur descendent a mans d’un missatger despistat a sobre d’una furgoneta desmanegada, sent tractat de qualsevol manera. De fet, amb la poca interacció que vam compartir, ja en vaig tindre prou per constatar que era un miracle que aquella esperma hagués arribat a les meues mans. Molt i molt lentament, el repartidor em va preguntar si aquell tanc explotava.

Des del moment que el tanc va ser a casa, no sé si van ser els àtoms del meu cos o els de l’aire, que em va semblar el temps a casa meua una massa flexible i sinuosa. Van ser dies de silenci i minuts i hores i converses sobre la solitud que no vaig tindre amb ningú. Només jo i estones de mirar de reüll i de cara aquell tanc groc ple de nitrogen líquid, i d’altres, de mirar-lo fixament amb la certesa que a dintre hi havia la primera engruna del meu fill o filla. Lo big bang. I frisava com frisen los gossos a rebre la llepolia en forma d’osset que els ensenya l’amo si els donen la poteta, com frisen los xiquets a tirar-se a la piscina abans d’haver fet la digestió. Jo m’assentava al sofà i el mirava fixament molta estona, molta estona, gairebé no pensava. Era ja, lo contingut del tanc, una part de mi que encara estava a fora. I tenia moltes ganes d’obrir-lo. En tenia ganes com quan te desvius per besar algú i se’t fica a quatre dits de la boca i llavors, pel que sigui, encara t’has d’esperar a poder fer-ho. D’una manera similar mirava jo el tanc, amb lo desig reptilià d’obrir-lo i d’enviar-me el semen vagina amunt.

Però aquella no va ser una setmana normal. Va ser una setmana estranya en la qual no vaig necessitar vore ningú, parlar amb ningú. Era, a més, una setmana festiva, la del pont de desembre. Vaig acabar traslladant lo tanc del menjador a l’habitació, no tinc massa clar per què. I em vaig quedar absurdament totes les hores a casa, només sortia per córrer els vint minuts dia sí dia no. Vaig preferir custodiar-lo, temorosa que tornés lo missatger i se l’emportés, ves a saber. Hi havia un color prohibit i un ambient cansat al país i de derrota a fora la finestra i va ser la setmana més estranya del món. Potser per això jo no acabava d’ovular, cosa que, no cal dir, m’angoixava: aquella ansietat una altra vegada, que ja era com un gat malcarat que decidix que se’t queda a viure al pati i, de tant en tant, te molesta. Perquè no sé si ho hai dit, però el tanc tenia set dies de vida, a partir d’aquí el nitrogen ja no tenia per què seguir congelant-me l’esperma. I em feia tres tests d’ovulació al dia i el blau seguia sent tan poc blau com el test anterior. El pitjor que podia passar, a un dia que caduqués lo nitrogen, no era que jo em posés l’esperma abans del dia de l’ovulació (que també), era que al sisè dia i no al setè, el tanc ja s’hagués fet malbé.

La segona cosa que va enrarir la setmana va ser un nou símptoma de la malaltia que em va costar de reconèixer. Me vaig despertar la nit abans que m’hagués d’arribar el tanc gratant-me el braç dret. Lo braç i el dit polze. Al cap de tres dies, continuava picant-me i després de comprovar que no m’havia picat cap insecte, que no tenia res a la pell i que fes el que fes, seguia picant-me, vaig decidir relacionar-ho, gràcies a una cerca a Google, amb l’esclerosi múltiple. Vet aquí. Un regal inesperat. Per més que em gratés, la picor sortia de dins, era falsa, com un enemic invisible, com l’amic imaginari d’un esquizofrènic: no és picor, però tu ho sents com si et piqués. Alteracions en la sensibilitat de la pell. No és que em preocupés perquè jo estava a punt de passar de pantalla, estava molt més preocupada pel tema de no ovular a temps i tindre un tanc de nitrogen líquid a punt de descongelar-se a la tauleta de nit.

Ni tan sols ho vaig explicar a ningú, però em picava i podia ser que em piqués durant un any i mig, com quan se’m van adormir la mà dreta i el peu esquerre. Per sort, just aquella setmana tenia visita al neuròleg. Hi vaig anar sola. (Quan has d’anar molt al metge acabes anant-hi sola). Aquell cop me va atendre una neuròloga que no havia vist mai. (De fet, sempre m’atén un neuròleg que no hai vist mai). Li vaig explicar la parafernàlia del tanc i els donants i també, així per sobre, que en realitat feia més d’un any que intentava ser mare. Es va anotar, «per curiositat, eh, no per tema mèdic», lo nom de la web danesa. També li vaig explicar el nou símptoma. I llavors me va dir que tornés al cap de tres mesos i si no estava embarassada, deixa-ho córrer ja, no, Gina? Aquella frase em va fer mal i em va fer pressa i me sembla que no em va fer cap bé sentir-la perquè quan vaig tornar a entrar a la boca del metro algú em va vore plorar.

Va ser una setmana dura que, si en lloc de ser una setmana hagués sigut un partit de bàsquet, la Incertesa m’hauria guanyat de pallissa descomunal. Vaig sentir, literalment, que no controlava res. Res. Que flotava a la mercè de la natura, de les forces motrius del planeta, del sonat que controla el meu sistema immunitari, de les marees de la lluna, del govern central, dels missatgers subcontractats per empreses subcontractades, dels neuròlegs i del temps i l’única cosa que podia controlar era la meua mirada fixa en lo tanc de color groc.

La primera pel·lícula que recordo haver vist és My girl —i estic segura que ja havia vist pel·lis abans però esta és la primera que recordo—, protagonitzada per Anna Chlumsky i Macaulay Culkin quan eren dos xiquets d’onze anys. Aquella pel·li em va fascinar i em va destruir a parts iguals. Jo devia ser un any o dos més menuda que els protagonistes quan la vaig vore. M’identificava tant amb la Vada, tant. Amb la diferència que ella era guapíssima i llançada i que jo, afortunadament, tenia mare. Per la resta, ho compartia tot: m’agradaven los nois no gens populars i m’enamorava de professors des de sempre. Això i que vivíem davant mateix d’un tanatori. Des de l’habitació de mons pares, se veia una escletxa de vidriera del sostre del tanatori on se podia observar com maquillaven o cosien els difunts a la sala i, si mai ho veia, l’endemà ho explicava als companys de classe per fer-me la interessant, tot i que, vist des d’ara, potser això té alguna relació que jo no fos de les populars. La banda sonora em va agradar tantíssim que me la vaig demanar per Reis en una cinta de casset, i vaig estar escoltant onze cançons lànguides en bucle durant anys a l’habitació de jugar amb un radiocasset de plàstic de color roig amb uns botons que quan els pitjava deixaven anar els sons de diversos animals de granja.

Anar a la pàgina següent