Gina
Tres
Pàgina 5 de 17
TRES
Desembre 2016
Estimada Elizabeth,
Continuo escrivint-te sense acabar d’enviar aquesta carta. M’agradaria poder tancar-la amb la bona notícia de l’embaràs. T’ho dic ara que ja porto tres intents fallits. És possible que, fins i tot, al final m’acabis coneixent de veritat!
Primer pensava que volia que el fill ens nasqués al gener, com jo. Sempre m’ha semblat que amb l’altra gent nascuda al gener, m’hi entenia. Deu ser cosa meva, però això de només néixer, respirar fred, pensava que et feia una persona distant i reflexiva, gent que ja m’agradava, tot i que potser el que ens uneix a tots els nascuts després de Nadal no és tant el fred de benvinguda o els astres (hi ha qui ho defensa) com el fet que sempre rebem menys regals que la resta.
Llavors penses que el millor regal de la justícia divina seria quedar-te embarassada per Nadal, oi? Doncs, mira, tampoc. Saps per què? Perquè les divinitats no existeixen, els astres no et fan creatiu ni amable i la justícia és una cosa que ens hem hagut d’inventar els humans, i encara així massa vegades costa trobar-la per enlloc.
Un petó,
Gina
—Com et sents avui?
—Bé.
—Què vol dir bé?
—Com si hagués tret la millor nota mai vista en l’últim examen de carrera i el degà en persona m’hagués felicitat en públic.
—Vols dir feliç?
—Vinc emocionada. Ha sigut lo millor viatge de la meua vida.
Los meus vint anys i jo acabàvem de passar un mes sols per París. Lo juliol, concretament. I això que en aquell viatge me van atracar per primera vegada. Me van obligar a donar-los tots los diners que portava al moneder mentre m’amenaçaven amb una ampolla de Ballantine’s trencada a la porta d’una bugaderia. Pobres nois, si haguessen sabut que només duia cinc euros potser s’haurien estalviat lo numeret. Quan els vaig preguntar per què em robaven me van dir que per a pillar costo. I jo els vaig respondre en un francès de criatura de P3 que vale, pos això se parla, no cal posar-se violent, com la bona senyora diplomàtica que ja era.
En tot cas, vaig explicar a la meua psicoterapeuta: ha sigut com una pel·li. Com Amélie. L’has vista? A mi m’encanta —sí, als vint anys era així de flipada, de les que els va marcar Amélie i llavors volien anar a fer tombs per Montmartre amb cara de no haver sortit mai del poble i no haver menjat res en quatre dies—. Vaig conèixer un noi, se deia Sigfrido i era pintor. Portava un turbant al cap, però era francès, de París, lo que passa és que el turbant lo duia perquè era un bohemio. Un turbant taronja, i anava vestit amb pantalons a joc així hippies, d’aquells que es lliguen amb un cordó. Mos vam anar creuant de carrer en carrer, semblava que ens serpentegéssem los traços i al final m’esperava assentat en una plaça menuda i preciosa, era la Place Émile-Goudeau, on hi ha el Bateau Lavoir, saps? Allà on van viure Picasso i més artistes, saps? És igual, no podia ser més de pel·li. Me va dur fins a un jardí prohibit perquè deia que m’hi volia dibuixar, ens hi vam colar per un forat de la reixa. A dins hi havia tot de flors que feien molt bona aulor i plantes altes i un molinet on s’accedia pujant unes escales de fusta, des d’on es veien les teulades, com los típics que surten a les pel·lícules de Montmartre.
—Et va forçar a fer res? Vas decidir tu en tot moment què volies fer amb aquell noi?
—Forçar-me, no em va forçar… però decidir, tampoc vaig decidir jo res, la veritat. —Vaig contestar com marejada i tot del que vaig a arribar a dubtar de mi—. Em deia tu es si belle, tu es si belle tota l’estona. —Ella feia que no amb el cap i un somriure dolorós amb els llavis ben premuts l’un contra l’altre, com volent dir, que poc sabeu de la vida, criatures, i jo, que sempre m’he ofès profundament quan m’han tractat d’innocent o irresponsable, ara l’entenc.
Conscient que feia sis anys que li devia una carta, en aquell viatge a París em vaig endur el paper arrugat i engroguit on hi havia l’adreça de casa l’Elizabeth, sense tindre massa clar per què. Suposo que perquè en el fons no sé deixar enrere del tot les històries sense final. I l’Elizabeth crec que m’havia plantat una llavor que no feia més que germinar sense acabar de florir. Així que un matí d’aquell juliol francès, rampell i jo mos vam plantar davant del número tretze de la Rue Pradier. Me vaig quedar mirant los timbres però no hi apareixien los noms. Abans de picar, vaig anar, no fos cas, a fer un cafè al bar que hi havia més a prop, que voldria que hagués sigut la típica cafeteria moníssima i rococó parisenca amb música de violins però no: era un bar que podia perfectament ser un d’aquells bars feréstecs que semblen magatzems que hi ha repartits per diversos pobles del Delta. Ningú allà assentat o treballant me va recordar ni remotament l’Elizabeth. Lo meu francès, que no havia estat mai bo, estava llavors especialment rovellat i em vaig llançar a la piscina amb un excusez-moi, est-ce que vous connaissez une femme qui s’appelle Elizabeth?, conscient que el meu accent era més català que el pa amb tomata. L’imbècil del cambrer va fer vindre la versió francesa del que aquí coneixem com a parroquians i els va deixar anar alguna cosa que devia voler dir mireu, que aquesta nena diu que si coneixem alguna Elizabeth. Jo en conec cinc, tu, Christopher, quantes en coneixes? Tan bon punt vaig entendre la broma, el vaig interrompre amb un… qui habite ici dans cette rue, elle a les cheveux blancs. Però va riure: Pardon, vous pouvez répéter? Tornem-hi. Em sentia com un xiqüelet de vuit anys que està aprenent a pronunciar bé la segona llengua a l’escola davant de tota la classe. C’est combien le café? Au, té, confita’t els tres euros i ves-te’n a fer punyetes.
Vaig anar llavors, amb la seguretat que et dona la mala llet, a tocar el timbre sense miraments. Me va contestar una veu de dona que em va semblar molt gran i molt lluny. Jo vaig cridar: «Elizabeth?». Dos cops, tres, perquè a l’altra banda no entenia què em deien. Je suis Gina, Elizabeth? I va penjar l’intèrfon. Me vaig esperar, no fos cas que el que estigués passant era que havia decidit baixar a vore qui era. Però després de mitja hora al brancal me vaig aixecar i vaig començar a caminar de la mà de la idea de no vore-la mai més.
Durant aquell mes m’estava quedant a dormir i a dutxar-me a casa d’un amic d’un amic que havia conegut a la Vila Universitària i que també s’hi estava quedant gratis. La situació era bastant esperpèntica perquè l’amic de l’amic —no recordo com se deia— devia tindre vora els trenta anys i feia gairebé dos metres i el meu conegut de la Vila, el Damien, que m’havia dit vine i queda’t a casa d’un amic meu qui est très sympa i hi ha lloc de sobres, en tenia vint-i-cinc i una esquena com un camàlic. Doncs bé, l’amic de l’amic ni era très sympa ni a casa seua hi havia espai de sobres, perquè allò era un estudi diàfan de vint metres quadrats i el que va passar és que ells dos compartien el llit de matrimoni i jo dormia al terra emmoquetat, als seus peus talment una mascota a sobre d’uns coixins quadrats i plans que jo ja donava per bons.
Quan vaig haver voltat tota la ciutat vaig agafar un tren cap a la Bretanya francesa, a un festival de música. Potser hauria hagut d’informar-me de quants quilòmetres hi havia d’un lloc a l’altre però mireu, llavors no hi havia mòbils amb tres ge ni Google Maps i què sé jo. Era del bec groc, encara. En total van ser set hores i mitja de camí. Hi vaig anar perquè hi tocava el meu grup preferit de llavors, Placebo. Em va semblar una idea fabulosa per acabar el viatge. No tenia on dormir i poc que m’importava. Se’m va acoblar un exguerriller colombià que em va demanar matrimoni deu cops i no me’l podia treure de damunt, així que em va tocar demanar ajuda a una colla de penjats que tenien una paradeta de polseretes fetes de fils de cosir i feien olor de pàtxuli. Anaven tan fumats que crec que si els hagués demanat ajuda per aniquilar Kim Jong-il (llavors encara no s’havia mort) també haurien acceptat. Per a la posterior tranquil·litat de ma mare, els hippies de les polseres me van deixar quedar a dormir a la seua tenda i l’endemà vaig desfer el camí fins a París per agafar un vol de tornada a Barcelona. L’olor de pàtxuli va vindre amb mi fins a Sant Carles de la Ràpita i s’hi va quedar encara tota la primera setmana d’agost.
—Què has après? —La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
—Que m’encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se’n sola de viatge és una cosa que s’hauria d’ensenyar a l’institut, fer-ho obligat com a assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada.
Llavors, per acabar la sessió, la Franziska em feia estar cinc minuts exactes, que ella mateixa cronometrava, amb los ulls tancats —he de dir que a mi em costa molt tancar els ulls davant d’algú, com guiada per alguna espècie d’instint de supervivència, no fos cas que l’altre decidigués aniquilar-me—. Vull dir que al principi li va costar que jo no anés obrint un dels dos ulls per comprovar que ella no estigués cada vegada més a prop, amb lo braç cada vegada més alçat i una arma blanca a la mà. I després quan jo t’avisi em diràs què és la vida. Pensa-hi.
La Franziska m’estimulava el cervell. No tinc gaire clar si em posava a prova o només ho feia a tall de recopilatori o per simple divertiment. Ves si no estava escrivint un llibre amb les millors respostes de cada pacient. Jo, que tot m’ho agafo molt seriosament, vos podeu imaginar que en esta part de la sessió ho donava tot i li contestava coses tipus:
—La vida és un espaitemps en el qual portar a terme els actes que ens han despertat interès. La vida és tot l’espai per ser.
Com que aquell mes d’aventures en un lloc nou i tan preciós com París se m’havia fet curt, vaig decidir que me n’hi havia de tornar al més aviat possible. Ni que fos d’Erasmus. Així que al cap de cinc mesos ja m’estava acomiadant d’aquella bombolla que es deia Vila Universitària, on cada nit menjàvem per sopar verdura o amanida menys dijous, que tocaven pizzes del súper i croquetes congelades amb una botelleta de lambrusco, i de les meues converses amb la Franziska.
—Com et sents avui?
—Bé.
—Què vol dir bé.
—Com si m’estiguessen sortint ales aquí just a baix de l’omòplat, com si el futur vingués de cara a mi en un ferrocarril a tota velocitat i jo estigués preparadíssima per agafar-lo al vol. Me’n vaig uns mesos, Franziska, haurem d’anar acabant això nostre.
—Això ho decidiré jo, si te’n pots anar, si estem al final de la nostra teràpia o no. —I jo me la vaig quedar mirant molt i molt seriosa, descol·locadíssima, fins que es va començar a petar de riure. Humor alemany, en diuen. O poc-suc del Delta.
Lo primer que vaig conèixer de París en l’època de l’Erasmus va ser una andalusa d’Almeria. Més concretament, era de Venta del Pobre, un poblet auster i sense mar que pertanyia a Níjar. Era quan començàvem a utilitzar internet a la facultat i, d’entre els primers mails que recordo haver rebut a la vida, n’hi havia un d’una tal Lucía, que havia vist no sé a quina llista penjada a no sé quina web precària que jo havia d’anar d’Erasmus a la mateixa facultat de lletres de París on aniria ella, i que podíem quedar en arribar per «fer l’Erasmus juntes». Merda, perquè jo mal educada per no contestar no ho era, però ganes de «fer l’Erasmus juntes» amb una andalusa, no en tenia gens. Que jo me n’anava pel goig de no conèixer-hi ningú i no a parlar en castellà.
Però la Lucía o bé no va captar les meues intencions en lo mail que li vaig respondre o si les va captar se les va passar pel forro perquè no va desistir, a pesar de la meua fredor en presentar-se’m, a pesar de la meua impertinència a l’hora de respondre-li preguntes evidents, a pesar que el primer que li vaig dir quan la vaig vore en persona va ser dónde vas con un abrigo naranja fluorescente hasta los pies y este pelo de champiñón.
El que va passar és que la Lucía, lluny d’odiar-me (que hauria estat la reacció normal de qualsevol persona sensata) se va posar a riure i em va donar la raó. Mira, necesito ayuda, soy un desastre y yo no voy a sobrevivir aquí sin ti, y eso que ni siquiera te conozco de nada, pero ya lo sé seguro. Crec que el primer que vaig aprendre en conèixer-la, i és un aprenentatge que encara avui defenso, és que no et pots enfadar amb algú que et fa riure. És físicament impossible, contradictori, com un oxímoron. I m’atreviria a dir que els mesos en companyia de la Lucía per París van ser els mesos que més hai rigut en tota ma vida.
Tot en ella prenia ràpidament un aire de tragicomèdia, on qualsevol cosa podia passar en qualsevol moment. Me recordava a vegades un guió d’Almodóvar. I no vos pensésseu, no era d’aquelles boges que busquen les conseqüències dels seus actes, no. Esta més aviat era jo. Ella sempre volia evitar situacions malaurades, però tenia una manera d’anar per la vida que em costa d’explicar si no és amb exemples o amb la nostrada expressió amb los collons a les mans.
Perquè m’entengueu: no sabia dir ni café au lait en francès. Tenia cinc diòptries de miopia a cada ull i estigmatisme a l’esquerre, i el quart dia d’estar-se a París es va assentar damunt les ulleres de cul de got sense voler i les va trencar. No tenia diners per fer-se’n unes de noves i va anar els cinc mesos de l’Erasmus sense vore-hi tres dalt d’un burro, que cap a l’últim mes li patinava l’ull una mica cap a dalt i tot, ja. Bàsicament, visualment era el mateix que estigués a París com a Puente Tocinos, Múrcia, perquè total, pel que va vore.
No us penseu, que teníem bastantes coses en comú, ella i jo. Per exemple, a la Lucía li passava allò també tan català de no anar de ventre si no estàs a casa teua. El que passa és que jo després d’una setmana em vaig deixar anar i ella, no. Al cap de quinze dies vaig haver d’acompanyar-la a un metge privat i fer-li d’intèrpret. Il y a quinze jours qu’elle ne va pas à la selle. I el metge es gira cap a ella, suposo que preguntant-se si és que a part d’anar de dur també era muda o justeta, pobra. Ella, molt seriosa i de color groc, fa que sí amb lo cap. I jo, ho sento molt però no vaig poder més. Me vaig doblegar de riure allà mateix. Un atac brutal i incontrolable al qual ella ràpidament se va unir i al qual també es va afegir el metge perquè era o riure o avisar la Gendarmerie.
A vore, jo ja duia riure acumulat. Una espècie de riurepena. Perquè per poder anar al metge privat que li receptés un desembussador urgent, primer havíem intentat vendre roba a pes a una botiga de segona mà per poder-lo pagar. La Lucía va pensar que era una bona idea de vendre’s tota la roba que deia que no li agradava. (Yo tengo que volver renovada de aquí, Gina). Com sempre, jo vaig entrar-hi davant i vaig fer l’explicació amb lo meu francès precari, la traducció del qual devia ser una cosa així: esta noia jove té roba per vendre. Vaig fer un gest a la Lucía com volent dir aboca la roba. La Lucía consegüentment va abocar la roba que portava dins una bossa d’escombraries blava al taulell i es va treure l’abric taronja que acabava de decidir que, ja que hi érem, los hi encolomava. La senyora de la botiga mos va mirar com si fóssem dos anormals arreplegades, mig amb fàstic mig amb pena, va arronsar el morro i em va mirar a mi —entenc que com a representant legal— per dir-me que no amb lo cap. Llavors jo vaig fer un altre gest a la Lucía com volent dir arreplega-ho que mo n’anem d’aquí cantant la canya. I vaig haver d’empassar-me la saliva unes quantes vegades i estrenye’m los llavis fort per no deixar-ne sortir aquell riure inundat pel ridícul i l’absurd al mig de la botiga d’antiquités.
Cada dia, cada dia dels cinc mesos que vam estar-mos voltant per París juntes, passava una situació que vaig fer bé d’anotar-me a una llibreta a tall de documentació valuosa per a les properes societats que habítiguen lo planeta. Un dia em truca que vaigue a casa seua que no es troba fina. Ja havíem buscat estudis que no estiguessen molt lluny l’un de l’altre, només eren vint minutets a peu. Quan vaig arribar me va dir: «Es que tengo una fístula que a veces me molesta, y allí en Venta del Pobre voy con mi madre que trabaja en un ambulatorio en Campohermoso y me la drenan un poco y ya está, pero aquí no puedo ir a curármela, y lo que he hecho es hervir un cuchillo y abrírmela yo. ¿Me puedes mirar si llevo la gasa bien puesta? Perdona, eh, pero de todo París contigo es con quien más confianza tengo para pedirle que me mire el culo». Mare de Déu de l’Espenta i Nostre Senyor de la Mina. No hai conegut mai ningú altre que s’haigue obert ell mateix una fístula amb un ganivet de cuina. Ni tan sols amb un bisturí. Ni tan sols ningú que conegui ningú que ho haigue fet. A partir d’aquell dia la vaig mirar amb una espècie d’admiració esparverada. Com molt conscient que si es donés lo cas que algun dia hagués d’enclavar un punyal a algú per defensar-mos, la meua amiga ho faria.
Li va agafar que era lletja. No sé com devien ser al seu poble però a mi em va fer la sensació que ella ho havia descobert a París, per contrast. A mi no m’ho semblava, de lletja. El que sí que trobava és que aparentava més anys dels que tenia, però lletja, no. Tot i que ves a saber, que jo de bellesa hi entenia poc, tampoc és que jo brillés pel meu estil, precisament, que la roba que portava per París me l’havia comprat tota a Amposta, o màxim a Tortosa, que tenien un Mango, i l’únic espill que hi havia a l’estudi on vivia devia fer cinc per cinc centímetres. De fet, jo lletja també m’hi veia des de menudeta, des que m’ho van dir un matí al pati del col·le i m’ho vaig creure.
Un dia la Lucía em va tocar el timbre al 38 de la Rue des Haies, districte vint. Abre, que he tenido una idea. Déu face. Que li tallés los cabells à la garçonne. Ah, ni de conya, jo no en sé, de tallar els cabells, te fotré un nyap. (En quin moment li havia dit que duia els cabells de xampinyó). Gina, que tengo veintidós años y parezco tu madre. Y peor de lo que voy ahora no me vas a dejar. També era veritat. Aquí vaig descobrir que no se’m donava del tot malament tallar els cabells i, a més a més, m’agradava. Ho vam fer cada setmana a partir de llavors, per conservar-li la mida i sobretot perquè es creava un clima especial. Li vaig fer un tall dels que es portaven llavors per la Vila Universitària: el pentinat borroka, molt curt per dalt però una miqueta més llarg del clatell, i ella n’estava encantada, li vaig dir que ara s’assemblava a la Bebe, aquella cantant, i va somriure: Al volver seré la más moderna de mi pueblo pero de largo.
Me va fer il·lusió descobrir que havíem inventat un nou espai on cabien formes noves d’amistat, perquè mentre li tallava els cabells, parlàvem de temes seriosos, que era una cosa que encara no havíem fet, mos havíem centrat més en la xorrada, ja que hi teníem talent. Vist des d’ara, crec que el que em feia il·lusió era haver descobert la certesa que, en qualsevol moment, podia brotar un nou espai preciós per a l’amoramistat com si fos un bolet. Tants tipus d’amor com persones se’t creuen a la vida. Com si cadascú tingués una patent per a cada relació que estableix.
Vaig adonar-me que es crea una distància molt íntima tallant els cabells a una persona: li toques el cap, l’agafes de la barbeta, li acarones los cabells, les galtes i te la mires només buscant-hi la bellesa i la simetria. En una d’aquelles converses me va dir que no tindria fills. Que no és que no volgués tindre’n, lo que no volia era conformar-se amb qualsevol home per tindre’ls. Que yo ya sé que Brad Pitt no va a caer rendido de un flechazo al verme, em va dir. Que soy virgen aún, Gina. Y que los hombres son tontos, al menos todos los que están a mi alcance. No me voy a juntar con un tonto solo para ser madre. Veo a las mujeres del pueblo y me dan pena. I vaig pensar que el que deia la Lucía era molt madur i molt sensat i molt trist. No fa falta un home avui per tindre un fill, vaig replicar-li. I em va dir: Pero dinero, sí. Això és un altre tema. Potser algun dia t’enamores d’algú que també s’enamora de tu i llavors tot va sol. Ya lo hablaremos dentro de unos años, pero ya te digo ahora que voy camino de ser una cuarentona soltera y feliz, ¿vale? Vale.
Un dia vaig aprofitar per fer una de les coses que més m’agradava fer: anar-me’n sola a un bar, demanar el que fos per beure i esperar que em passés alguna cosa. A París ho feia sempre que podia (sempre que la Lucía no volia quedar) perquè tenia la sensació que si no em passaven coses tota l’estona estava desaprofitant la vida. Normalment anava als barris més bonics i més de moda, Le Marais o Montmartre, perquè tenia la impressió que allà hi havia d’haver la gent més interessant, però aquell dia em va fer mandra i vaig baixar al bar que hi havia més a prop de casa, on no havia entrat mai, per cert. Le Gouleyant, es deia. Em vaig demanar una bière pression i em vaig quedar assentada a la barra. En aquella època no hi havia internet als mòbils i l’únic que tenia per distreure’m era una llibreta on anotava tot lo que em passava pel cap, i un llibre, recordo que estava llegint poesia de Bukowski, en el que al meu bagatge breu i a mi ens semblava que era el descobriment més gran de la història de la literatura.
Llavors va passar una d’aquelles coses que només passen a les pel·lis: vaig vore entrar-hi una dona d’uns trenta-llargs, amb los cabells curts just per baix de l’aurella i tenyits de platejat. Duia un barret roig que era més aviat una boina i un abric de llana fosc, una bossa gran que semblava que havia de pesar i un paraigua tot i que no plovia. Era alta com jo, duia uns texans negres cenyits i una brusa ocre una mica oberta per l’escot. Era l’Elizabeth, no en tenia cap dubte. Vaig obrir els ulls com volent dir mira’m i reconeix-me. Va acostar-se a la barra, prop d’on estava jo —que continuava mirant-la, molt probablement amb aires de psicòpata— i va demanar-se una copa de vi rosé. Rosat???, vaig pensar mentre intentava suavitzar-me les faccions per fer menys temor. Abans d’apropar-m’hi i pronunciar aquell nom que em continuava semblant tan preciós, vaig anotar a la llibreta que de vegades és massa tard quan t’adones que allò que has estat buscant ho tenies just davant dels nassos, i que d’altres, no. Va aixecar el cap del diari que fullejava:
—Je suis Gina, tu te rappelles de moi? Coneixia la teva mare.
—Mon dieu, tu n’es plus une petite fille, toi! —Tenia la veu suau, tranquil·la, no gens estrident i una mica greu, semblava haver oblidat el català una mica més, per això li vaig dir que em podia parlar en francès. Ja m’agradava. M’enamoro, ho hai de confessar, també per l’accent i el to de veu de les persones.
Li vaig explicar que feia uns mesos havia anat a l’adreça que m’havia donat però no l’havia trobada. Que s’havia mudat, claro. Ara vivia a quatre cantonades d’allà, més a prop de la seua faena. Treballava en una llibreria. No era seua, però com si ho fos, me va dir, era d’una dona gran que es deia Gladys i que no tenia família, que era com sa mare. I això em va fer com una mica de mal i una mica de bé d’escoltar. Perquè jo vaig conèixer sa mare i no es deia Gladys. Però m’agradava saber que hi havia una senyora que li feia de mare. Duia els llavis pintats de roig però no duia més maquillatge, cosa que em va estranyar. Com més me parlava més m’hauria agradat ser ella, o haver-me quedat a viure amb ella, o haver-m’hi casat. No ho tenia clar. No sabia què era exactament lo que em fascinava ara i que ja feia anys que em fascinava d’aquella dona, a pesar d’haver-la vist només una vegada. Era soltera, vivia sola i no tenia fills.
Llegia molt, me va dir, amb això i uns pocs bons amics en tinc prou. No necessites gaire res més per viure tranquil·la. Com més pompositat donis a la vida, més se’t pot complicar. I els problemes ja venen sols. El meu germà sí que ha tingut fills, dos nens, viuen els quatre a Aubergenville. I a mi em va fer riure una mica perquè em va semblar que el nom del seu actual poble s’assemblava a Masdenverge. Es veien sovint.
Vols que sopem juntes?, em va proposar. Tinc formatges i un vi negre i ara comprarem una baguet de camí. No fas cara de menjar gaire més, tu. No sabia com s’ho havia fet una vegada més aquella dona per haver-me fet sentir a l’altura. Me tractava d’igual. En la meua cursa, que havia començat ja feia anys, cap a la maduresa precoç, ella em deixava guanyar. Me feia sentir com el que volia ser: una persona adulta.
Tenia un apartament menut, hi havia una estora peluda d’un color gris fosc a joc de nou amb los seus cabells que ocupava tot lo terra del menjador, on també hi havia un sofaret de color negre i una taula d’aquelles que es pleguen contra la paret si necessites més espai. Com que hi era jo, la va obrir perquè hi sopéssem. Si no, menjava dreta a la cuina o assentada a la tauleta del sofà, que era d’aquelles que s’apuja la tapa i llavors van a l’altura de poder menjar-hi a gust, me va dir. L’Elizabeth era dissenyadora de roba. M’ho havia explicat de camí. Havia arribat a tindre una firma i a guanyar molts de diners, quan tenia una mica més de la meua edat, però havia arribat a un punt que no li compensava, segons me va confessar, concedir entrevistes, passar quatre de set nits fora de casa, haver-se de follar certs personatges per accedir a certs contractes; esta era la part que més l’havia desencantat. La seua firma s’havia dit Tabalec™. Me va explicar que esta paraula sempre li havia sonat i no sabia de què ni què volia dir però que a l’hora de pensar un nom per posar a la seua marca, li va vindre això al cap. (Hores després vaig poder associar la mort de son pare a este mot). Jo li vaig explicar que un tabalec, a Masdenverge i rodalia, volia dir un bac, una caiguda, una morrada com d’aquí a demà.
Vaig tindre la sensació d’haver fet una mica el pena quan me va preguntar quina música t’agrada i vaig contestar que Pixies i Placebo mentre ella ja estava posant un CD de música clàssica d’un compositor que es deia Mahler. Aquest compositor t’ho fa sentir tot, Gina, tot a la vegada. Vam continuar xerrant, sobretot ella. Jo sempre he tingut més gràcia per escoltar que parlar i tampoc és que als vint-i-un anys tingués massa coses interessants a dir, o això em semblava. Jo m’esforçava amb el francès i ella deia que estava prendada del meu accent. Quanta gent hi ha al món que et conegui absolutament com ets, sense filtres, me va preguntar. No ho sé, vaig contestar mentre comptava mentalment les meues companyes de pis, ma germana i les dos millors amigues del poble. Sis, en són sis. Doncs ja veuràs que d’aquí uns anys no en tindràs cap. Ja veuràs que d’aquí uns anys no et coneixeràs ni tu. Estàs en els últims anys abans de convertir-te en una desconeguda, intenta passar-t’ho bé. Tantes certeses com tens ara, se’t desmuntaran com un castell de cartes. Quan et fas més gran, ma chérie, em va dir mentre m’acariciava la cara, veus la vida com una lluita fatigosa amb qui negociar: jo no me la complico, ni tan sols cerco il·lusions, a canvi, tu em deixes viure tranquil·la. Si et poses a gratar l’ànima, és pitjor; de vegades supura. Recordo que em va inquietar moltíssim esta frase.
—Hi he estat pensant i mai he arribat a cap conclusió, per això no t’he escrit en sis anys.
—Sobre què? —Oh, ella no se’n recordava.
—Sobre per què a ta mare la cridaven sinyor Maria, en masculí.
—Li deien així? Per què?
—No ho sé, és això el que havíem de parlar per carta, no te’n recordes?
—Mira, t’ho diré, per què: perquè la meva mare es va quedar òrfena de mare als quatre anys i de pare, als nou. I es va haver de quedar a viure amb els veïns, que se la van endur a París perquè el pare d’aquella família estava perseguit pel règim. Es va casar amb el fill de la casa, el meu pare, que va morir als trenta-quatre anys en caure d’una bastida mentre treballava. Es va quedar vídua amb dos nens petits i sense diners. Quan va voler tornar a Catalunya, el meu germà i jo érem adolescents i ens hi vam negar en rodó. Ens vàrem barallar per aquest tema durant uns quants anys, fins que jo vaig fer els divuit. Llavors va deixar el meu germà al meu càrrec i va marxar, cosa que no li vam perdonar i des que va marxar aquell vespre, no la vam veure en vida mai més. No la vam visitar ni un sol cop i va morir de càncer sola. I si a la meva mare, quan arribava a aquella caseta humil on passava els estius, les veïnes la cridaven sinyor-masculí-Maria crec que li devia importar un rave. Crec que la meva mare s’havia mort per dins tantes vegades que no estic segura que li importés morir-se l’últim cop. Potser l’hauria ajudat una mica a fer les paus amb la vida que nosaltres haguéssim aparegut en algun moment, cap al final, a recordar-li que ho havia fet bé, que havia estat una bona mare i que l’estimà… —A mitja paraula es va posar a plorar i vaig tindre la impressió que allò tan gros que m’acabava de dir, encara no ho havia plorat. Que mai havia posat paraules a la culpa. Que aquell dolor profundíssim feia molt de temps que necessitava ser expressat i me’l va abocar a sobre en un espaitemps que em va agafar de sorpresa.
Li vaig anar a buscar un got d’aigua i li vaig posar una mà a l’espatlla. Me vaig ajupir fins a l’altura dels seus ulls i li vaig dir c’est bien de pleurer, ma fille, amb aquella distància suficient que et proporciona una altra llengua per no adonar-te de si estàs creuant certs límits de l’estima. Se’m va abraçar, continuava sanglotant sense consol i, mentre li acaronava els cabells platejats amb una mà, amb l’altra li vaig allargar el tovalló de paper amb què s’havia torcat los llavis pintats tot sopant. Sort que es va adonar que per a mi la posició era entre incòmoda i ridícula: estava agenollada només d’una cama, com si fos un cavaller jurant fidelitat a una reina; i va baixar de la cadira per asseure’s a la catifa amb mi, on va continuar plorant, el tovalló ja ben moll de pena a hores d’ara, i em deia mentre em confessava a l’orella, je suis seule, Gina, je suis seule parce que j’ai peur de l’amour, j’ai peur de la vie. I a mi, en aquella tessitura, no se’m va acudir res millor, per curar-li la pena, que donar-li amor. I, com un acte reflex, quan me va soltar una mica i mos vam quedar cara a cara a l’altura de la catifa, li vaig acariciar la galta i tot seguit li vaig fer un petó a la boca que encara avui tinc gravat al cervell.
Suposo que des del seny que et dona l’edat o potser perquè vaig pixar un bon tros fora de test, me va fer el que em va semblar un somriure condescendent, entre tendre i llastimós que per a mi en aquell moment va voler dir: on vas, criatura. Val més que me’n vagi. Sí, així acabaré de plorar jo sola. Gràcies per tot. Gràcies a tu. Tens un e-mail?, li vaig demanar ja pensant mentalment el discurs de disculpes que li escriuria per allò que acabava de fer. No, i no en vull, d’e-mail, jo. Anota’t l’adreça de la llibreria, allà sabran on trobar-me si m’envies una carta. Carta que tampoc no li vaig escriure.
L’endemà no li vaig explicar a la Lucía ni a ningú el que m’havia passat aquella nit amb l’Elizabeth. Ni tan sols ara tinc gaire clar què em va passar. Tan paregut a les papallones a l’estómac quan me besava un noi que m’agradava, tan diferent a la vegada, tan millor.