Gina
Quatre
Pàgina 6 de 17
QUATRE
Gener 2017
Estimada Elizabeth,
Avui t’escric des del terra del lavabo d’un hotel a la perifèria de Madrid. Resulta que m’ha agafat per ovular sempre els caps de setmana —ho sé exacte perquè m’ho xerra un bastonet sobre el qual pixo—, dies en què el Fran actua a Madrid durant aquest any. Així que em toca seguir el mascle com una femella en zel, tot i que el zel fa temps que no sé on l’he deixat. Perquè, no sé si ho saps, però el sexe per prescripció mèdica és una cosa lamentable, com un núvol fosc que se t’instal·la a l’habitació i t’obliga a fer l’amor deprimit i llavors penses que normal, que amb aquest estat d’ànim, quin nen ha de voler ser engendrat. I entres com en un bucle, saps?
Potser les altres relacions van d’una altra manera i fins i tot s’enforteixen en un procés així, jo et parlo de la meva, d’experiència, i d’aquest fer l’amor sense ganes a les tantes de la nit en un hotel de la perifèria de Madrid.
Et continuaré escrivint en un altre moment, potser de més bon humor.
Un petó,
Gina
Va arribar un dia que ho vaig pensar i ho vaig pensar molt seriosament: deus ser tu, la de la teua generació que acaba amb un home vint anys més gran que ella? A les ciutats no sé com va, suposo que per cada ics habitants, un percentatge, però als pobles, vos ho puc assegurar, a cada generació n’hi ha una, de dona que s’ha acabat casant amb un home vint anys més gran que ella. I un dia, recordo que era a principis de tardor, s’estava fent fosc, anava vestida amb una samarreta de David Bowie blanca, uns texans negres cenyits i unes Converse grises, anava en el bus urbà que em tornava de casa del Fran, que vivia sol, cap al meu pis compartit de Gràcia escoltant als auriculars Where Is My Mind, de Pixies, quan va irrompre esta pregunta retòrica i que jo vaig rebre amb una mica d’esglai. Ai, que encara seré jo.
Ja feia dos anys que havia tornat de l’Erasmus a París. Havíem acabat la carrera i passat els últims anys d’impàs entre la vida real i la infància —una mena d’utopia— al pis de la Vila Universitària. Mos va semblar que el carrer Rabassa de Barcelona, prop de la plaça Rovira, podria ser el lloc perfecte per establir de nou casa nostra, a les meues companyes de pis i a mi. En aquell segon pis ara a la ciutat, mos acabaríem convertint gairebé en família durant uns anys que, ara sí, recordo com los més feliços de la meua vida. Abans que m’esclatés una mica tot a la cara.
«Gina, sé que tens nòvio perquè sempre que et truco al pis a les onze de la nit, les teues amigues me diuen que has sortit a tirar la bassura o a comprar al súper de baix que tanca tan tard. Com és que esta vegada no m’ho dius? Què passa, és un desacato? Sigue com sigue, saps que a la mama l’hi pots explicar tot». Me va entrar molt riure. ¿Per què m’havia preguntat si era un desacato, és a dir, un desastre de persona, algú que no s’aclareix amb la seua vida, en dialecte del Delta?
—No, no ben bé, mama, però té quasi la teua edat.
—Ah. —Una pausa, com un silenci musical—. Bueno, vale, mentre sigue bona persona —me va dir.
La primera conversa que vaig tindre amb el Fran va ser quan jo tenia vint-i-quatre anys. Estàvem recolzats a la barra de l’únic bar on posaven bona música al barri. Hi anàvem, la veritat, perquè una de les companyes de pis estudiava teatre, i aquell bar es veu que estava concorregut per artistes, actors i músics i la Sònia es moria de ganes de conèixer-ne algun. Jo bàsicament el que volia era riure-me’n, que en aquells moments era la meua màxima fixació vital, com si el que passés al món no fes ni hagués de fer mai amb mi. I el Fran s’estava allà, sempre al mateix racó de la barra, disposat a reforçar el mite que les dones mos enamorem dels homes que mos fan riure. No ho sé, no m’ho feu dir. Potser sí.
El Fran era un paio alt i prim, amb los ossos molt marcats, los ulls foscos i grans, com lo nas, que també el tenia gros, duia sempre la barba perfectament afaitada tot i que de vegades li agafava per deixar-se només bigot, i els cabells llisos que no acabaven de ser llargs però tampoc curts i d’un color castany clar, gairebé ros, los duia pentinats cap enrere amb una mica de gomina. En la seua manera de vestir, sovint hi veies algun element d’estrella del rock: una caçadora de pell, unes sabates de punta, una americana amb solapes grans, un mocador vistós al coll, de vegades duia un barret que a mi em semblava que li donava un aire elegant, i la mirada que posava quan no parlava amb ningú era entre despistada i melancòlica, com si sempre trobés a faltar alguna cosa. A mi em semblava que era d’aquelles persones que tenien una bellesa estranya.
Vam trigar dos anys, encara, a fer l’amor per primer cop. Les vegades prèvies que mos havíem trobat en aquell bar, me pensava sense cap mena de dubte que un senyor tan gran no em podia estar tirant la canya seriosament mentre jo li ballava l’aigua als ulls. Fins que una nit, que no sé en què es va diferenciar de les altres, li vaig dir no et demànigues res més, que mo n’anem a casa meua. I ell: que te llevo en mi camión, que tengo aparcado aquí afuera, no? I jo: En realitat és un poni, però és un poni forçut, hi cabem els dos.
La primera vegada que fas l’amor amb algú, en descobreixes moltes coses. La manera com te besa i com te mira, si es queda a dormir o marxa —si marxa ho tens clar, no?—, si t’abraça, si es pot creure que allò sigue veritat. De la mateixa manera que, en una conversa amb una persona en tens prou amb menys de dos minuts per saber si la vols continuar, jo amb el Fran vaig pensar que aquella primera nit la podria repetir cada dia amb tota naturalitat.
Los mesos que van vindre després d’aquella conversa —que en el meu imaginari va anar seguida d’un trajecte en poni on los dos portàvem barrets de cowboy i jo en portava les regnes fins al meu pis del carrer Rabassa—, els recordo com si no hi cabés més ironia, més rialles, més alegria. M’imagino l’edifici on vivia el Fran sol i on jo ara passava la meitat de nits de la setmana, vist des d’un altre pis de Barcelona sortint-hi focs artificials del terrat. Podria ben bé ser esta la metàfora d’aquells primers mesos.
La nostra connexió pel que feia a la xorrada i a l’humor absurd va ser instantània i absoluta. I llavors aquell morbo que tingués vint anys més. Tot un espectre ideal on poder desplegar sencera la meua repel·lència acumulada, un espai nou i íntim on crearíem una nova manera d’amor, on seríem ell i jo i les nostres ximpleries i que diguin lo que vulguen, que després de la bombolla de la Vila Universitària, esta altra que estava creant amb el Fran era una més que digna successora.
El Fran portava escrit a la cara que era músic. I ho era. Treballava com a freelance, igual lo podien contractar perquè toqués la guitarra com la bateria com perquè cantés, perquè el Fran tenia la veu masculina més bonica del món, d’això, llavors, n’estava convençuda. I a més sap impostar-la i modular-la i fer tot de personatges i jo em petava de riure tota l’estona. Semblava que ell hagués nascut per fer-me riure i jo, per riure-li les gràcies a ell. No volia fer res més en tot lo dia. Los dies eren bonics perquè en algun moment mos enviaríem un mail o un missatge que diria coses boniques i coses que farien riure i amb això ja en tenia prou. Durant aquella època no m’importava haver d’anar a treballar a una oficina de nou a sis.
Feia poc que havia trobat esta faena. La primera faena seriosa de la meua vida. Als vint-i-sis anys i en plena crisi econòmica, representava que no em podia queixar gens ni mica, «que hi ha un munt de jóvens que no tenen faena ni en tindran». Però a mi allò em semblava un segrest horari en tota regla. No ho havia fet mai fins llavors, això d’haver de fitxar a l’hora d’entrar i no poder marxar de l’edifici fins que no fos l’hora de sortir. M’angoixava tant que preguntava als meus companys com ho portaven ells, ja sabeu —assenyalant la porta de sortida amb la mirada—, això de no poder sortir d’aquí fins a les sis de la tarda. Tothom en aquella oficina es pensava que feia conya.
A mi, la faena que m’havien donat per fer no m’agradava, i suposo que per això em semblava que el preu a pagar pels mil dos-cents euros bruts (que llavors em semblaven una fortuna, tot sigue dit) era l’esclavitud durant vuit hores al dia. En tot cas, i la realitat era esta, ja era a dins del bucle de joves barcelonins treballadors que compartixen pis i van d’afterwork i els caps de setmana s’emborratxen per oblidar la setmana de faena absurda que han passat i la que els espera mentre confien trobar una ànima igualment absorbida que resulte ser l’amor de la seua vida.
Els anys anteriors havia estat intentant viure com a traductora freelance —clients, per cert, que encara conservava, com una espècie de comodí al qual aferrar-me en-cas-que, però ho havia de complementar amb classes d’extraescolars d’anglès i francès a xiquets amb qui no m’acabava d’avindre—. Guanyava pocs diners, los mínims per sobreviure i pagar el pis. Representava que haver doblat lo salari ho compensava tot, però jo sentia que estava entregant los millors anys de la meua vida a una gent que guanyava vuit vegades més que jo.
Paral·lelament, a partir de les sis de la tarda era absurdament feliç. Vivia a Gràcia amb les meues tres amigues de l’ànima, a qui m’estimava com a família, i xerràvem i rèiem i no teníem secrets. Sortíem quatre, cinc dies a la setmana als bars, a les places, a xerrar, a conèixer gent i entremig, esta història d’amor que començava i que em semblava el més fort, lo més emocionant i més important que havia fet mai: enrotllar-me amb un home de quaranta-cinc anys amb qui connectava més del que em pensava que era possible connectar.
Tot era perfecte a partir de les sis de la tarda fins que un matí de novembre em vaig despertar i m’hi veia doble.
—A veure, aproximi’s la barbeta al pit. Nota res?
—Una espècie de rampa per l’esquena.
Mirades de preocupació entre els altres assistents, com si jo no les pogués vore.
—Més símptomes inusuals que s’hagi detectat els darrers dies. —Hi havia, sempre hi ha hagut en mi una part de confort en este parlar-me de vostè a pesar de la meua jovenesa.
—Formigueig, des d’aquí fins aquí.
—T’has fet pipí a sobre?
—Quan? Ara?
—No, vull dir aquests dies. Tens problemes per aguantar-te el pipí o la caca? —No podia entendre com havien passat de parlar-me de vostè a parlar-me com a un infant només per haver de pronunciar les paraules pipí i caca.
—És una pregunta trampa? Què passa?
—Perdoni, vull dir si controla els esfínters.
—Sí. I vostè? —Mon pare em va pegar un copet amb lo peu per baix la taula. Ho va vore tothom—. Disculpe, estic una mica alterada.
—Ha perdut l’equilibri? Força? Té dolors? Lapsus de memòria? El sexe, alguna diferència últimament?
—Alguna diferència exactament en l’aspecte físic, mental, de parella, d’orientació…? Perdone que no l’entengue.
—Orgasmes, vull dir, si en pot tenir últimament. —Vaig mirar mon pare de reüll.
—Tot seria normal si no fos això que és COM SI —no ho vaig poder evitar— m’haguessin introduït un exèrcit de formigues dins lo cos i ara no poguessin sortir-ne. Com si m’haguessin embolcallat amb paper film com a una botifarra de pagès. I com si en lloc de portar ulleres, dugués dos calidoscopis.
—Val, vostè tranquil·la perquè no té esclerosi múltiple, d’acord?
En aquell instant vaig pensar que les veritats més incòmodes són sovint les primeres a ser negades.
En tot este temps, mentre decidíem si tenia esclerosi o no, lo meu pis compartit s’havia dissolt. L’Anna havia anat a viure amb lo nòvio, l’Esther havia marxat a Londres a buscar faena i la Sònia va haver de buscar-se un altre pis amb unes altres companyes amb qui mai no arribaria a fer amistat. El Fran havia començat a dir-me carinyet de manera habitual, en un gest que vaig interpretar com que érem oficialment parella. Vam aprofitar esta conjuntura al meu pis de Gràcia —ho hai de dir, en lo que va ser clarament el final d’una època i un dels comiats més dolorosos que havia viscut fins llavors— per buscar un pis los dos junts.
Tot en aquella situació era estrany. Intentava entendre com me sentia en el moment (en dic moment però van ser un parell d’anys de deliberació entre si m’estava morint, si era tot un paper que jo exagerava per estrès o si només estava malalta per sempre) en què m’havia explotat la bombolla; ara sí que la cosa anava de debò, se veu que allò que sempre havia volgut de fer-me gran, al final feia més vertigen del que m’esperava. Em seguien negant el diagnòstic però m’havien derivat al Cemcat (Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya). Una mica com aquell que va a un oncòleg i pregunta què tinc, doctor.
Representa que els inicis de les relacions han de ser bonics, il·lusionants, amb aquella brillantor que tenen les coses noves: un àtic encantador al carrer Marià Cubí, prop dels ferrocarrils de Gràcia, amb una terrassa des d’on vèiem pondre’s el dia per darrere del Tibidabo i el sol omplia la cuina i el menjador i il·luminava el parquet gairebé fins a l’hora del telenotícies vespre. I jo, per primera vegada, compartint pis amb una parella, com una persona adulta. La vida real ja era allò, problemes inclosos; benvinguda. Però no era una cosa conjuntural, era alguna cosa en mi, que estava malament. Tot, tot al meu voltant i també dintre meu estava tacat de por. Una por paral·litzant que m’havia gelat la cara i ara no em deixava riure les bromes del Fran.
Crec que era un matí radiant de divendres d’una primavera que per a mi no estava existint. Hauria vingut a la platja salvatge de còdols que més tard veuria des de la vidriera de la nostra habitació, m’hauria tret tota la roba i hauria començat a caminar mar endins, encara que estiguéssem a dinou graus, hauria caminat endins fins i tot quan ja no toqués al terra de sorra, i que passés el que hagués de passar. Però a la vida real, el que vaig fer va ser arribar a la faena i acomiadar-me.
Molts afectats per esclerosi múltiple acaben deixant de treballar poc o relativament poc després del diagnòstic i ho fan bé perquè físicament no poden continuar portant la seua faena a terme, bé per depressió, bé per fatiga o bé per problemes de mobilitat. Jo em sembla que no vaig deixar la faena per cap d’estos quatre motius. Crec que el que em va passar és que em va entrar pressa. Més pressa. Vaig entendre que si volia alguna cosa a la vida, valia més que l’anés fent, que anés enllestint coses, ara que encara podia. I el que volia, em semblava, era traduir novel·les, no col·locar etiquetes a una web i que quan me morís tothom digués «ah, sí, la Gina, quina gran pèrdua, deixa un gran llegat d’etiquetes molt ben col·locades a una web de venda d’ofertes d’última hora».
—No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que vos estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m’ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgue passar les hores d’esta vida curta i absurda aquí. —Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: «Perdona’m. M’he perdut no sé en quin pou, no soc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m’aguanto ni jo. Perdona’m. T’estimo. T’estime. T’estim».
Me vaig plantar amb aquella maleta a rebentar de por i de culpa al nou pis de la Sònia (beneïdes amistats) i en qüestió de dos setmanes ja estava instal·lada al piset on m’estaria dos anys més. Se sentia entrar des de la finestra una remor, una remor de vegades més evident, de vegades més subtil: abraça’t a un arbre, apunta’t urgentment a ioga, ma cosina ha fet tal dieta i li ha anat tan bé per allò seu, no beguis més llet de vaca, sobretot, saps què t’anirà bé? Les flors de Bach, fer mandales, l’ayahuasca. Estima’t, estima’t, que t’estimis, t’he dit! Esta remor constant va anar decaient fins que la gent es va haver oblidat del tot de la notícia i va tornar a les seues vides i, la notícia, me la vaig quedar tota per a mi i per sempre.
Va resultar que aquell pis, situat molt a prop del que havia compartit amb les meues amigues, estava al mateix carrer que la nova consulta de la Franziska i segurament per això un dia mos vam trobar de cara a la vorera.
En aquella època tenia una lucidesa estranya, cansada d’escoltar-me el cos per identificar nous formigueigs, suposo, m’havia tornat més sensible i em deixava portar per senyals, intuïcions, coses aleatòries. El fet de trobar-me la Franziska al meu nou carrer sis anys després de vore-la per últim cop era, per a mi (juntament amb els signes clars de depressió i descol·locació vital), un senyal evidentíssim que havia de reprendre la teràpia. Així que com un impuls li vaig dir: te volia trucar esta setmana. Fem un cafè un dia, m’agradaria tornar-te a vore.
Havia estat molt temps sense plorar. Des que mons pares s’havien separat que ja no vaig saber plorar més. No em sortia. Se m’havia tallat alguna cosa i ara no em desfilava cap llàgrima. La Franziska n’estava esborronada tot i que a mi allò no em semblava cap problema. Millor, mira, pensava. Així no perdo temps. Així no ploro. Perquè plorar, ja ho té, fa plorar. I a part, és trist. I qui vol estar trist amb vint anys.
Lo cas és que el dia que el mastegot va vindre en forma de malaltia de per vida vaig pensar ara ploraré. Però tampoc. I ja em diràs com gestionava tot allò sense una estona de performance del drama. Res.
Llavors me va passar una cosa estranya. Quan vaig estar al pis on vaig viure sola, vaig conèixer de mi una part fosca, una jo desconeguda que hauria volgut doblegar-se i fer-se bola com aquells insectes articulats que aquí al Delta anomenem tocinets de Sant Antoni. Trobava una mena de pau assentant-me a les fosques al terra del lavabo i abraçant-me els ginolls, com si no existís, com si allò de portes enfora no fos veritat. I després a vore com me’n sortia, del bucle en el qual entrava en aquell lavabo.
Tenia moltes ganes de plorar però ja no en sabia, n’havia desaprès i llavors va passar una cosa que no sabia que em podia passar, una de totes aquelles coses que sempre els passen als altres fins que un dia et passen a tu: me va trucar una assistent social. Crec que allà se’m va obrir una escletxa a les costelles. Necessites ajuda?, me va dir. Puc venir i ajudar-te amb temes de mobilitat, si et cal, ajudar-te a fer el menjar o vestir-te. Perquè… tu com estàs? Vius sola? I com és que vius sola? I allà vaig plorar, després de no sé quants anys, i sense que ella ho notés. Vaig pensar a dir-li que la meua incapacitat d’aixecar-me de terra i fer-me el sopar no era una qüestió de mobilitat física. Que si sabia el camí de tornada a l’úter de ma mare. Que en realitat necessitava que vingués ella mateixa o que hi enviés qui fos i m’abracés. Però em vaig limitar a dir-li amb un fil de veu estic bé, no ho necessito, gràcies. I no em va tornar a trucar mai més.
Aquella escletxa va esdevindre una espècie del contrari: des de la trucada a les fosques al terra del lavabo d’una assistent social, que només vaig saber plorar per coses bones. Vaig connectar amb l’existència de la felicitat aliena i em passava el mateix que a ma besiaia els últims anys, que quan sentia una emoció bonica, plorava. I no era pena. Però ves a saber què era, perquè alegria, tampoc.
I així, si tal havia tingut un fill, si algú guanyava el Gran Dictat, si una pel·li acabava bé, si algú altre aprovava un examen, si l’operació havia sigut un èxit, si a una amiga li havien donat una beca i marxava als Estats Units, si dos amics s’havien enamorat, jo plorava. Tot allò relacionat amb el que a mi em mancava (vos parlo de felicitat) me feia plorar.
Me sembla que vaig començar a ser feliç el dia que vaig saber tornar a plorar per coses tristes.