Emma

III

Pàgina 12 de 15

—L’Encarna.

—No sabia el seu nom, però la veia entrant amb la compra i feinejant pel jardí.

—Va ser fidel a la mare fins molt després de retirar-se en un pis amb una germana. De fet, fins a la mort, perquè l’Encarna va morir abans que la mare.

M’he trobat en una sala gran moblada amb luxe deslluït. Entre la taula oval i una finestra, un ordinador amb una pantalla amb dibuixos. Per damunt de les butaques, llibres, diaris i revistes en piles; el sofà, de pell rígida, amb pelades, tenia un coixí posat pla en un extrem. No hi havia entrat mai abans; de fet la torre dels Rovira i la dels pares no tenien res a veure. La torre moderna d’un industrial amb diners i una caseta, planta i pis, per respirar aire pur un mes l’any, plantar flors i quatre arbres fruiters. Després d’un reny tallant del seu amo, Ducati!, el gos s’ha ajagut amb el capet contra una pota de la taula baixa davant del sofà. Ens hem quedat callats.

—Aquests dibuixos…

—Sóc il·lustrador.

—Ets en Rovirol?

La seva cara allargada em feia que sí. Li he dit que tinc una filla, els contes que li llegia, com li agradaven els seus dibuixos. M’ha sonat molt lluny, com si m’ho estigués inventant.

—Puc seure?

S’ha disculpat.

—Gràcies per frenar aquell animal!

—Aquí també va venir, volia comprar la casa, canviar-me-la per un pis i convertir-me en un home feliç.

Com si hagués resumit la conversa del constructor amb mi. Al carrer no m’havia fixat que tenia la pell extraordinàriament blanca. Havíem tornat a callar tots dos i em vaig fixar que a la fusta hi havia rotllanes que es tallaven les unes amb les altres i es barrejaven amb pols d’etapes diferents.

—No sé si et molesto —un esquitx d’Emma Desirée m’aconsellava parlar-li de tu.

—Aquí no hi ve ningú. —Havia fet una mirada ràpida al voltant com si volgués disculpar-se del desordre i de la brutícia i no s’hi acabés de decidir.

He rigut.

—S’assembla molt a casa.

Li he dit que em feia gràcia veure la torre dels meus pares des d’una finestra seva.

Hem pujat aixecant borrissol per uns graons amples amb magnífica barana de fusta llisa envernissada. Ell ha tret una tovallola que hi penjava. S’ha dirigit a una porta, ha encès el llum i he contemplat un dormitori de dos llits idèntics, posats en paral·lel amb una tauleta de nit al mig. Tenien cobrellits gruixuts, d’aquells de buata. Ha fet pujar la persiana. Ha passat les cortines i he vist la meva finestra d’adolescent. Amb els braços recolzats uns segons a l’ampit dels Rovira he tornat a la claror dels dies d’estiu, als pares feinejant de bon humor i jo somniant pels racons amb tota la vida al davant.

—Venia aquí a espiar quan era jove o potser era des del dormitori del costat —ha dit.

Com si fóssim fulla caduca ja tots dos.

La casa dels pares és baixa i estreta; en canvi es veu gran el terreny que l’envolta. Ja són poques les torres petites d’abans, de totxo i teula, arrebossades i pintades de blanc, de quan els propietaris plantaven ametllers i algun pi al seu voltant. I rosers, molts rosers.

—Ara dormo a la cambra que havia estat dels meus pares —m’ha sortit com per respondre amb alguna paraula.

Tots dos havíem coincidit en un comentari personal, gens formal en dues persones que acaben de coneixe’s.

De sobte, baixant les escales, se m’ha emboirat el cap i, després, he obert els ulls asseguda en un graó. Una molèstia al braç dret m’ha fet descobrir-hi la mà de l’Oriol Rovira prement-lo, com si pogués caure més enllà.

Francament, em feia mal, i m’he alçat.

He demanat per anar al lavabo. Una mena de lleonera amb tovalloles penjades, una rentadora estreta i una dutxa amb muguet humà. Sens dubte, abans, el bany destinat a la minyona.

Ha desembolicat una taula de torró. M’ha assegurat que, si no la tastàvem llavors, l’acabaria donant al gos el dia que es trobés sense pinso. De tant en tant li passava. Hem rigut.

El gust dolç temptava els meus records.

Ens havíem assegut al sofà amb un cafè exprés al davant. Quan m’ha ofert aiguardent i jo he dubtat, m’ha confessat que, de fet, li aniria millor no prendre’n. He descobert la mida escassa i la forma obliqua dels seus ulls, darrere les ulleres potents, al mateix temps que un cert atractiu passat de moda.

M’ha resumit la seva vida. L’Oriol enraona a poc a poc, es reia d’ell com a mi m’agrada fer. Havia estat una criatura mimada, com jo, fill únic. Mentre l’escoltava, s’escapa el pensament cap a l’Àngels, Nadal s’acosta. Va passar cinc cursos a la Facultat d’Econòmiques, els pares volien el títol, però el seu instint des de nen era sempre dibuixar.

—Ah! Et vull ensenyar unes làmines!

Mentre ha anat amunt i el Ducati ha alçat una mirada cap a mi sense a penes bellugar, el Denis ha ocupat el meu pensament. Segur, segur, que tenia dona, família; per a ell havia estat l’aventura d’uns dies, perfecta si per a mi hagués tingut el mateix valor.

Mentre ell passava davant meu aquarel·les i carbons encara sentia des del record la veu encisadora. L’Oriol va deixar-me una làmina al davant: la vaig conèixer de seguida, sobretot per la forma tan rodona dels ulls! Després me’l vaig mirar fixament.

—Què?, la coneixes?

—És clar! És admirable perquè vas treure ben bé una expressió seva.

Em sembla que li vaig dir aquestes exactes paraules perquè era la imatge de la mare quan rumiava quina tasca anava a emprendre. Si no estava malalta, i no ho estava quasi mai, era activa fins al deliri. El cor la va trair i jo vaig córrer a casar-me amb el meu enamorat.

L’Oriol em va explicar que estava mig enamorat de «la senyora del davant», tal com l’anomenaven a casa seva. I aquell comentari em va ferir perquè la mare havia obtingut l’amor devot del pare i encara, la torna. Me’n va ensenyar fins a set variacions d’aquell retrat i jo no sabia què dir-li. Estaven molt bé.

—Els vols?

—Sí, només un, el primer que m’has ensenyat.

Li vaig demanar que me’l firmés.

—Fa anys que no faig retrats…

El gos ha continuat dormint amb el cap tustant la pota de la tauleta. S’ha rigut del gos. Jo he pensat, ja pots riure, però que no se’t mori, i aquella idea m’ha posat en alerta com quan de nits em sembla que sento soroll al jardí. Fa dies que em passa i he recordat les paraules del Martí. No deixis entrar les idees de por, ni tan sols al llindar; de seguida, concentra’t en la teva força, respira profundament, les pastilles t’hi ajudaran.

Bé, doncs, llavors, pensar que se li podia morir el gos m’ha sobresaltat, de sobte m’he posat dreta i ell ha enviat la tassa a terra amb un moviment brusc de la mà esquerra, el Ducati ha fet un bot i s’ha clavat un cop a la closca amb la tauleta. Després hem rigut tots dos que no podíem parar.

He passat tot el dia controlant les entrades i les sortides de l’escola de la nena. Res de res. Eren les sis de la tarda quan he trucat a l’Ilda i de seguida ha estat d’acord a veure’ns.

Vam quedar en un bar tranquil de Sant Cugat.

Ara s’està a Barcelona la major part del temps, em somriu abans d’afirmar que s’ha cansat de voltar món. Calla el que dirà més endavant, que té un company i que està embarassada. M’adono que al principi no li surten les paraules. Tan alegre, ara té un plec fi al mig del front. Acabem parlant del meu naufragi, del seu germà, de la mare i sogra meva, la Júlia. Tu, Àngels, et mantens amagada al darrere del tronc de l’arbre de la precaució. No gosem esmentar-te, com si fer-ho estigués penalitzat. Des que m’ha dit que està embarassada jo només tinc ganes de plorar, he endevinat que ella no abandonarà mai ni per res la seva criatura tal com jo he fet.

Doncs, per fi, ha enraonat de l’Àlex, ella li diu així, potser és com cal dir-li per entendre’l. Jo des del principi vaig acceptar el nom que ell desitjava. L’Ilda ha reiterat que ella forma part de l’altre grup de la família, la part que no rebutja el pare, per exemple, i em somriu. Després em mira fixament i diu que he fet patir molt el seu germà.

—Ja ho sé!

—No, no crec que ho sàpigues.

Ha admès que ell em tenia abandonada. «Que ens tenia abandonades», com jo he precisat a l’assalt. M’ha desarmat. Fins ha semblat creure’s que l’Alexandre no va moure un dit perquè em quedés amb ell.

—Va deixar-me marxar. Com si tant li fes.

Ha alçat els ulls clars, la meva cunyada, i hi he fixat els meus, jo no tenia por. Ella tampoc.

Després d’un silenci, segurament uns quants segons, m’ha dit que l’Àlex, aquest estrany, en pic jo me n’havia anat amb el Denis, s’havia posat molt malalt. D’un vespre al matí tots els seus cabells s’havien tornat blancs. Havia avisat al despatx, s’agafava uns quants dies, i se n’havia tornat al llit. Després d’haver-li parlat a l’espona un dia sencer sense obtenir resposta, la Júlia s’havia deprimit. Aleshores l’Àngels li havia trucat per dir la situació i ella havia fet tot el que li havia semblat més adequat. No havia estat senzill. Però tots dos havien acceptat prendre antidepressius, es volien curar.

—Sobretot per la nena.

Ella creia, creu l’Ilda, que no ens coneixíem bé amb el seu germà. No dubta gens que estàvem enamorats quan vam casar-nos, però l’Àlex és molt tancat. Si no va ser capaç de dir-me que em quedés és perquè sempre ha estat a favor de la llibertat de l’individu. Que jo me’n volia anar; doncs, porta oberta. Potser orgull també. En la seva naturalesa no hi té cap paper pregar o fer-se pregar.

—Odia des de petit aquesta forma de relacionar-se, la dels meus pares.

Es veu que a l’Àlex l’havia acabat de salvar la feina, la confiança de tot l’equip del despatx, l’elecció de candidat al capdamunt de la llista. A la mare, veure que el fill es recuperava. El temps pitjor, l’Àngels havia viscut amb ella, no havia arribat a tres setmanes.

Jo trucava des de Marsella i l’Àngels no hi era mai. Llavors escoltava, submergida en les seves paraules.

Es va referir a l’oposició entre l’Alexandre i el seu pare, allò que ell no havia acabat mai de confiar-me. No s’avenien. El pare, xerraire i simpàtic, no sabia tractar les criatures, però amb ella s’avenien; en canvi, el caràcter tímid i educat del fill neguitejava el seu pare com si fos un error i el volia fer canviar amb bromes, posant-lo en evidència.

En decantar-se tan clarament per la protecció i les atencions de la mare, sense voler, ella n’estava segura, l’Àlex havia accelerat la separació de tots dos. Tenien temperaments i gustos massa diferents. La Júlia havia pres partit pel fill i entenia ella que la unió de l’Àlex amb la mare era més forta que la de la majoria de matrimonis.

M’interessava molt allò que m’explicava, era l’essència del que jo havia estat capaç de deduir després de temps de donar-hi tombs. Potser en un altre moment, però llavors no podia parar d’imaginar-me l’Àngels agafant el telèfon per dir que el pare i l’àvia no estaven bé. Des que l’Ilda havia pronunciat el teu nom sentia que m’anava, com qui diu, escrostonant; ja no et podria dir mai més «rateta», en pensar-ho m’he enrunat amb un gran estrèpit.

—Ara ja ha passat —ha dit l’Ilda estirant una mà cap al meu cap i tocant la meva orella dreta. Jo volia alçar-lo de damunt dels meus braços i preguntar-li… o volia explicar-me, no me’n recordo bé, però he entès que no sabia cap paraula que m’hi pogués ajudar.

Ja ha passat, m’he dit per dins, com si fos una jaculatòria. Jahapassatjahapassatjahapassat. Quan he sortit del lavabo he pensat que l’Ilda hauria pagat i se n’hauria anat, com el company del Denis allà a Marsella. Però ella havia pagat i m’esperava, amb la gavardina beix damunt del braç dret. Bona germana, bona filla, bona cunyada. Era allí i no se li notava encara l’embaràs. He volgut ser ella o llençar-me als seus peus perquè m’assistís com havia fet amb la nena quan més ho necessitava, però he comprès que ja era molt haver-me esperat dreta al costat de la porta. Encara m’ha demanat si tornava a treballar. I jo l’he premiat dient que estava a punt de recomençar. De sobte me n’he recordat:

—S’han canviat de pis, oi?

Ha afirmat amb la bonica cabellera rossa mat iniciant i retirant visera sobre el seu front amb el primer séc de la maduresa.

N’estic segura: l’Ilda tindrà una criatura i no perdrà el seny per un home com el Denis, ni per res.

Estranya tardor, a penes fa fred. A la torre, a la nit i a la matinada, durant el dia, m’estiro al llit i, quan no dormo, escolto els sorolls de l’exterior. El món es veu de forma diferent des de la postura horitzontal. Llavors dic Àngelsàngelsàngels i em prometen els arbres que em perdonaràs. Ho fa el magnolier, els pins, el magraner. Més tard, però els rosers també m’ho prometen.

Sóc al nivell de la capçada dels pins, imagino els braços, alçats ben amunt, farien de branques; els dits, brots. Reconec el vent contra la pinassa, fa fer frec-frec a les fulles de la buguenvíl·lea, les que tenen la galta emparada a la paret de la cuina i em recorden el delicat paper japonès. Els pardals, merles, garses… deixen anar els seus sons com un crit de socors estroncat; així, sento millor com baten ales. Estaven acostumats al silenci de la casa i la meva presència els havia escampat, però ara deuen retornar atrets per la quietud. Com l’herbatge amb aquella cega insistència per créixer, viure, que ara em sembla ben estúpida.

Al matí, per l’altra banda de la casa m’arriben els frens dels cotxes al revolt pròxim, el Ducati de l’amic Rovira, que, en contrast amb el seu amo, és gallet i renouer. He sentit dos o tres cops el telèfon i un de sol, els drings de la campaneta del reixat m’han despertat de la segona dormida. El temps s’ha estirat o s’ha enxiquit. Estic bé imaginant el món amb el cos i el cap enrasats, sense jerarquies, fent les paus. Només la set em fa llevar. El pensament s’endolceix quan torna a l’Alexandre desconegut, o hauria de dir-li Àlex?, vint-i-quatre hores en silenci i va sortir-ne amb el cap ben blanc. Jo que pensava que la política, la feina, l’havien nevat! Per què no em va dir «queda’t, sisplau, queda’t, no puc estar sense tu; ni l’Àngels, tampoc, no veus que em faré vell abans d’hora?».

Dono tombs a unes paraules de l’Ilda que em van relliscar durant la conversa, va dir-me que l’Àlex es posava malalt cada cop que el pare de tots dos tornava a casa, quan la mare ja semblava conformada per la seva absència. Llavors es presentava i es feia perdonar per la mare a base de petons. L’Ilda havia dit que encara es recordava de la mirada de triomf del pare quan entrava amb ella al dormitori prement-la per la cintura. Quan en sortien, es feia servir davant de tots dos germans, talment un rei enmig de la cort, per tornar a passar la porta al cap de poc i absentar-se sense avís ni trucada. Però per a ella era pitjor el que venia: l’Àlex es posava malalt i la mare no parava de plorar al seu costat, no era bona per a res més. Durant un enllitament d’aquests del seu germà, havia explicat l’Ilda, ella havia vist com la Júlia feia canviar el pany. Com sempre, quan el meu Alexandre va llevar-se, havia fet una estirada, aquell cop, exagerada. I només ella havia tornat a veure i a saber del pare.

Davant del mirall m’he fet càrrec de la meva cabellera fosca. Les pues de la pinta passant pel cap em porten als somnis, semblen penjar d’uns quants cabells com fruites tardanes. M’imagino un caqui de color carbassa intens deturat a la branca nua de fulles, allí esperant que la pentinada del vent el faci caure. Doncs, després del somni, on em veia coberta de canes, m’he sorprès amb les ondes negres i m’he tornat a commoure pensant en el meu Alexandre, jove de cara i blanc de cap. Va ser per mi que els seus cabells van córrer la cursa en una sola nit? Va ser per mi o per la cosa en si, per tot plegat?

Aquest pensament m’ha portat a prendre la pastilla del matí. A telefonar a l’hospital i parlar amb aquesta Tere que m’ha dit que el Martí ha allargat l’estada i a fer cafè. Ara sóc aquí dalt amb la tassa buida al costat. He vist la parella de merles del jardí. Cada dia em pregunto si són les mateixes.

Escriure a la llibreta és l’única feina a què em dedico, tornen a créixer les herbes darrere la casa. M’hi passo gran part del matí; de fet, fins que m’agafa mal d’esquena. Enllà de la capa verda penso els colors de les flors que havien de ser teves. L’Oriol em fa un truc de vegades quan surt a passejar el Ducati.

Hem sortit tots tres, avui, la família dels despenjats. El gos és renouer, però festós i dòcil, va solt pel davant i retorna, a un xiulet es posa ben a tocar. L’Oriol camina amb la corretja a la mà sabent que s’exposa a una multa. Com autòmats hem entrat en el tema de moda a les botigues, els robatoris als xalets més elegants, fa poc que un empresari ric ha estat assassinat a Sant Cugat. Li he dit que fa nits que sento sorolls al jardí. No se n’ha rigut ni m’ha mirat d’aquella manera que em fa sentir diferent.

Miro com recull el diari al quiosc, cada dia li reserven

El País, i després compra pa. Llavors m’ha preguntat si el voldria acompanyar a menjar una de les seves sopes. Hi té traça. Jo li he dit que he de consultar la meva agenda, potser és plena, després m’he posat a riure i tot seguit ell ha afegit:

—Què ens fem de segon?

La gent ens mira i no crec pas que sigui només perquè ell és baix i té els cabells llargs i grisos, tan pàl·lid, i jo em faig alta amb la mata arrissada negra i tan morena de pell. No hi ha gaire moviment per les torres entre setmana, només al súper i al quiosc, al voltant de l’escola. A mig matí les torres són mausoleus, esglésies, sales d’exposició en dia lliure. Persones grans, joves forasteres fent neteja o amb mainada, alguna mare jove conduint cotxet cobert de núvols de roba de tons pastel amb l’angelet al mig com un nen Jesús de bona anyada. Cada dia en aquest trajecte penso que m’he de posar a buscar feina aquí o acceptar la invitació de la Meritxell a Galícia, canviar d’aires. I qui sap. Però si passa, això voldrà dir, petita, que, abans de Nadal, res de res. Des que he parlat amb l’Ilda necessito que el Martí torni a repartir la culpa, si pot.

«Voldria saber totes les teves il·lusions i pensaments. Què estudies, on ets, quines són les teves amigues… El dolor de no veure’t és comparable al d’haver-te abandonat, petita, encara que són de naturalesa completament diferent. Veuràs com a la vida no hi ha una ratlla ben dibuixada que separa el que està bé del que no ho està».

A part de l’humor, l’Oriol té una qualitat molt apreciable, no m’ha preguntat res sobre mi. És enginyós amb els mots i em fa riure, però manté la discreció com el cavaller, l’escut. Ara que hi penso, el primer dia que vam parlar em va preguntar pels meus pares i li vaig dir tan sols que havien mort. No ha tornat a esmentar-los. Sap que visc sola i que tinc una filla a qui llegia contes. En canvi jo ho sé quasi tot d’ell, vull dir estudis i la seva biografia així per sobre. Va estar enamorat d’una dona, però se la va emportar un altre, no s’ha casat ni ha viscut amb parella. Des que he parlat amb l’Ilda em miro els seus cabells de forma diferent. Són blancs i grisos, fruit dels anys, que d’un tros lluny fan un to de neu bruta. En canvi la testa de l’Alexandre és una mata de blanc esculpida i regular, obtinguda en una sola nit.

Feia un vent insolent, fresc, la fullaraca escapada dels jardins i de les moreres del carrer s’arremolinava mentre passàvem. No estem acostumats al fred, molt menys a l’aspror del vent d’hivern. He notat que em mancava abric, damunt del xandall blau tinc una jaqueta de llana que no recordo haver vist mai abans a la mare, però no és prou. En Rovirol sempre duu una americana de quadrets i uns texans vells com un hippy reciclat, això diu ell que és.

Jo no tenia ganes de respondre a la pregunta sobre els meus pares i sí d’explicar-li tot el que em passa. Però si ho faig, el perill és gran. Quan li hauré dit què he estat capaç de fer, on anirà a parar la nostra camaraderia?

Durant el dinar m’ha explicat quan va deixar la feina d’economista, jo li he dit com els pares es van morir tan aviat. Com l’infart de la mare havia enfonsat el meu pare de forma absoluta i, al cap de sis mesos, havia fet una pulmonia i se n’havia anat darrere seu, tal com sempre havia fet en vida. Llavors jo ja festejava amb el meu Alexandre, però això últim m’ho he reservat. Després d’un silenci, l’Oriol ha preguntat com me n’havia sortit.

—Vaig canviar de família.

M’ha vingut a la memòria aquella estranya llibertat, un desconcert, l’ampolla destapada de la joventut que aviat havia omplert l’Alexandre enamorat i la Júlia atenta. Llavors ell ho semblava tant com jo. No és que hagués fet cap bogeria, però el temps d’estar tots dos sols ens volava! I no sé pas de què parlàvem. El més important i l’únic que recordo és que ho fèiem amb les mans enllaçades, les mirades encarades.

De sobte vaig dir a l’Oriol que si em preguntaria per la meva filla en una adreça.

—I és clar, Emma! Quan?

—Demà a les set de la tarda!

Va riure el meu camarada, va riure, jo mateixa m’hauria fet gràcia si no hagués portat temps llarg fent càlculs i rumiant un munt de possibilitats.

—Segurament t’hauràs de fer passar per una altra persona!

—Però, què són aquests misteris?

Era la primera vegada que em preguntava sobre el present i de seguida va demostrar que se sentia en fals, no era el seu estil ni jo li anava a respondre. Va sacsejar els cabells cap enrere amb un gest juvenil, la seva gràcia suprema.

Feia temps que no somniava en el Denis, en els seus petons imantats, els mots melosos, jo convertida en insecte, potser bonic de cos, amb retxes exactes i colors exòtics. L’he somniat al llit, amb el tors nu, jo no era al seu costat. El recordo una mica esquifit, dins del somni, potser a la realitat no era tan guapo, he pensat. Vull tornar a parlar de la culpa amb el metge, ja deu haver arribat. És possible que em mentís per aixecar-me l’ànim o el meu Alexandre és també, de veritat, culpable? Hauria de ser capaç d’esbrinar-ho tota sola.

M’he dutxat i m’he vestit el millor possible. Quan he passat per davant de la torre dels Rovira el Ducati ha bordat amicalment, a l’espera. Faltava un mínim d’un parell d’hores perquè en Rovirol cabells d’escampa es llevés. He pensat que l’Oriol és en els seus protagonistes, encara que no s’identifica del tot amb cap, ho he descobert mentre caminava cap a l’estació. Els dibuixos que fa són de joves i de nens i ell és un nen gran que podria fer bona companyia a algú. A ulls del món, un pobre diable, perquè viu sol i aparentment no treballa. Mentre el ferrocarril avançava deixant enrere l’estació de Les Planes he pensat que l’Oriol no ha fet mal a ningú amb els seus errors, està net i, doncs, és un àngel ric.

M’he trobat bé al seient del costat de la finestra. En aquesta hora els vagons s’omplen d’estudiants i de dones de fer feines, d’executius i de professors. Tancar els ulls ha estat tornar a veure el Denis traient uns braços un xic demacrats damunt la gira del llençol de seda color perla. Gris clar i setinats. Eren els llençols de l’hotel de Marsella. Les capçades dels arbres es movien, continua el vent, que estrany.

Una nit d’estiu, a l’apartament que llogàvem, després d’un dia feixuc entre la Júlia i la nena i abans que l’Alexandre arribés jo havia pensat proposar-li un volt tots dos sols. S’havia presentat abatut, durant el sopar badallava. Vam sortir a la terrassa després de posar la nena a dormir. La Júlia havia continuat la labor de ganxet rondinant del vent. Ell i jo, en dues hamaques a tocar, ens havíem agafat les mans. Sentia caure la pinassa mentre el meu marit dormia i la seva mà es convertia en un pes que la meva havia de sostenir. I sentia les paraules de la Júlia que es mantenia allí darrere pendent de nosaltres, sense saber-ho?

—El vent és traïdor, millor fóra que entréssiu, Àlex!

No estic segura de quasi res i he oblidat molt del que llavors m’afectava. Així, m’importaven fets tan secundaris? Mentre les capçades bellugaven, les converses sobre el seu pare absent quedaven molt lluny. Ell ja no es posava mai en boca la persona que no s’avenia amb la mare i es reia de tots dos. N’havia parlat els primers temps a l’escola, llavors hi estava capficat, en cada paraula sobre el futur ell es dibuixava en oposició a aquella figura. El meu Alexandre fóra treballador i responsable.

La pinassa seca es deixava anar sense resistència, el vent era fort.

En un dia d’aquelles vacances a la platja, o potser de les anteriors, o de les següents, havien estat uns quants estius en total, juliol i agost, també la memòria em restrenyia la seguretat en aquest repte sense importància. En un vespre d’aquells, tots tan semblants, li havia preguntat si ja no m’estimava.

—Bonica meva, de què em parles?

Recordo que m’havia premut fort la mà sota el llençol i així s’havia adormit sense esperar la resposta. Semblava estrènyer el meu pit en comptes dels cinc dits, que al cap d’una estona s’havien escapolit dels seus. M’havia tombat de costat. Encara les capçades s’espolsaven, da-li que da-li. Per molt bonica seva que fos jo devia assemblar-me a aquelles agulles torrades de sol.

Vaig mantenir els ulls oberts fins a la parada de Provença.

El matí al Clínic em va passar de pressa a pesar de l’espera seguint l’horari previsible del Martí. Ni el metge ni la seva ombra no havien aparegut pel despatx on m’havia citat altres vegades, però hi havia la infermera, la Tere. Li he dit si em recordava, per què encara, Emma, tinc sortides de simpàtica? Ha tancat un segon més l’expressió desolada que la caracteritza per acabar dient que sí. Una tal resposta en un lloc massificat en què tothom busca solució a impossibles, o si fa no fa, però que es conforma amb una paraula amable, i és immensament feliç amb un somriure, era una joia al palmell de la mà. Ella em destriava enmig de la multitud. Li he preguntat pel doctor i m’ha dit: «ah!, no ho sap?». El pensament, atuït per la son i la letargia dels fluorescents, se m’ha disparat al galop. S’havia mort, estava molt malalt. No sé si les respostes del meu pensament accelerat tenien reflex en la meva cara, però ella m’ha fet passar en un recambró i m’ha signat una cadira de fòrmica de l’era glacial.

Anar a la pàgina següent