Emma

III

Pàgina 13 de 15

—El doctor va viatjar per motius personals a Nord-amèrica, havia de visitar uns hospitals; en un van proposar-li uns mesos d’estada i ha sol·licitat un permís sense sou per no perdre la plaça aquí.

En veure que jo no responia, ha continuat:

—Però hi ha una doctora molt bona que el substitueix i pot apuntar-se i la visitarà. Vingui!

M’ha acompanyat a un taulellet i m’ha posat a la mà un paper on deia doctora Orozco. No estic segura d’haver-li donat les gràcies després que ella em digués:

—Ho sento, faig falta.

En acabat, l’he vist marxar amb aquella cara d’amoïnada amb què l’havia trobada.

Les dues últimes paraules m’han ballat una estona llarga pel pensament, semblaven antenes d’exploració dins d’una cova, d’aquells llums que s’ajusten al cap fixats en una mena de diadema. Crec que fins les he pronunciat en veu alta, a veure com sonaven, com qui prova la claror que fa una bombeta per si més tard la necessita. No m’havia fixat mai en dos mots tan corrents que actuen com un de sol. Faig falta. Falto. La fi de la cua davant del taulell per demanar visita, que marcava el meu cos uns instants abans, s’havia allargat en quatre o cinc persones. Teníem el mateix aire dòcil o resignat i, sense pensar-m’ho dos cops, de sobte m’he esquitllat d’allí, no sóc pas una ovella, jo. He deixat l’espai, igual que un punt que s’escapa de la malla. Flu. I les agulles van fent mitja, tanmateix tot continua rodant. M’he posat el paper a la butxaca.

«Jo t’he estimat sempre, petita, però em vaig enamorar amb bogeria. Necessitava el que en aquell moment em va regalar el Denis. Seràs una dona i potser estimaràs i perdràs el seny per algú. Jo vaig actuar com en somnis, em sorprenc encara del meu comportament. I el que fa al cas: vaig fer mal a qui més volia d’una manera autèntica i certa».

Ara el viatge per la ciutat em sembla una pel·lícula que he mirat tancada en un local, en butaca còmoda al costat de persones a qui no veig la cara. Parelles que aprofiten per besar-se, cossos cansats que hi trenquen el son, ànimes solitàries que hi rumien esperant la treva de les imatges, d’un argument que els allunyi del seu. Una pel·lícula nocturna perquè a les sis, o abans, ja és fosc.

I per Nadal, Àngels, un pas de pardal.

Les frases sobre la claror et cridaven molt l’atenció, me les feies repetir. Per Reis un pas de camell. Els teus ulls brillaven buscant els meus. Fins on he arranat la teva innocència amb el meu delicte?

En Rovirol va dir que m’acompanyaria amb cotxe. M’esperava vestit amb una americana de teixit llis i uns pantalons de llana. Per un dia havia deixat els texans i la jaqueta de quadres. Havia lligat els seus cabells en una cua a la base del clatell. Tal com es presentava em va semblar més vell, però vaig valorar la intenció, era encertada. Si havia d’entrar a preguntar, el seu aspecte seria més passador d’aquella forma que no pas amb la que li és habitual. La seva intuïció és creativa com correspon a un artista, resulta una persona estimable, divertida, quan se’l coneix una mica. No paro de preguntar-me per què està sol. M’ha aparegut amb un vell Volkswagen blau marí, el cotxe que va il·luminar el carrer la nit de la meva arribada a la casa, i que vaig mirar entrant al garatge. M’ha dit que tenia benzina i que havia comprovat que funcionava, quasi no el fa servir. Ha decidit deixar el Ducati a casa malgrat els plors de la bèstia. No m’he vist amb cor de suportar-ho.

—Potser estarà millor al jardí.

—No.

La resposta lacònica de l’Oriol me’l fa atractiu. Quan sap què es porta entre mans em sento segura. Abans d’engegar el motor m’ha dit:

—Bé, torna’m a explicar, exactament, què vols que faci.

He callat un instant pensant digues-li que el convides a sopar a Sant Cugat, en un d’aquests magnífics restaurants que hi han crescut a l’empara de la bonança econòmica, digues això i oblida la resta. He estat a punt de fer-ho, però potser era l’última ocasió per arribar a tu. Penso que ets a Barcelona, en la manera d’enraonar de l’Ilda vaig escoltar la teva proximitat. Vull demanar la teva atenció per la nostra vida en comú, els teus primers anys.

—Anirem al carrer Provença, podràs aparcar en algun xamfrà a prop de la casa, jo m’esperaré al cotxe, i tu preguntaràs a la porteria si viu allí la meva filla. Ha guanyat una beca i vas a informar-la. Li donaràs aquests impresos i aquesta carta, procura distreure la senyora que l’acompanyarà i passar-la directament a ella, al moment de marxar, quan puguis. T’ho acabaré d’explicar allí.

M’ha mirat amb fervor. Als seus ulls oblics he llegit: demana’m el que vulguis, preciosa, ho desitjo fer tot per tu. Determinació i desig d’ajudar. I m’ha semblat veure admiració als seus ulls, excitació d’aventura.

—Vull que sàpigues que fas un favor a qui no ho mereix, he fet molt mal a la meva família.

—Emma, no m’importa el que em diguis ara, jo faig el que em demana una amiga. De moment prefereixo no saber-ne res més. —D’aquesta manera m’ha fet callar i ha callat ell.

Estàvem dins del cotxe engegat, amb els fars encesos, total passaven cinc minuts de les sis de la tarda, ben de nit. No li havia dit per on havia d’anar, tots dos semblàvem conformes amb el món després d’aquell intercanvi de veritats, i ell havia enfilat cap al túnel de Vallvidrera. La circulació era fluida.

A aquella hora, moltes empreses no havien tancat encara les portes; els clubs esportius, els centres cívics, tot just iniciaven activitats. Si arribàvem abans de les set faria esperar el Rovirol a dins del cotxe, no em podia exposar a no trobar ningú al pis de la Júlia. Segurament no hi vivien, al pis de la sogra, però s’hi devien trobar al vespre abans que l’Alexandre les recollís.

La comesa de l’Oriol era pujar-hi, enraonar amb l’Àngels, i dir-li que jo necessitava veure-la i donar-li la carta. Llavors em vaig adonar que allò no podia anar bé, l’àvia sortiria sola a rebre’l, l’excusa era dolenta. Hauria estat millor que es donés a conèixer com a dibuixant i inventar-se qualsevol altra cosa. No, no, era una bestiesa… Una pressió molt forta al mig del pit em va fer consultar el pastiller. Havia pensat en tot. Em calia estar serena, em vaig guardar els dubtes. Sabia que ho havia d’intentar. Per mi i per en Rovirol. Tots dos hi érem embarcats d’alguna manera. Després el convidaria a sopar.

De sobte avançàvem per la Via Augusta, la lluminària nadalenca queia sobre el nostre silenci. No havia previst aquell ambient encara que, per les dates, fos evident que havia d’embolicar-nos com la clova al voltant del moll. Provava de despatxar els records, ho feia de mala manera, espolsar-los abans que es poguessin aposentar era el meu objectiu primer. Vaig treure una pastilla del blíster sota d’un trineu amb Papà Noel a bord. Llavors l’Oriol, que havia mirat la maniobra, em va dir:

—Qualsevol advocat pot gestionar que vegis la teva filla. Jo tinc un amic que ho és.

Qualsevol advocat, això mateix. Ja havíem arribat a la llei i a la justícia, ja en coneixia massa, jo, d’advocats.

Seria un immens fracàs. Ell no entenia res de res. No podia implicar-lo en una acció que tan sols mig endevinava.

En veure que no li responia, el Rovirol va tornar a parlar. Que jo expliqués què m’havia dit el Martí a la visita. En comptes de respondre-li que no em semblava el moment adequat, li vaig dir que bé, m’havia confirmat que em convenia trobar feina, centrar-me en una activitat, en unes obligacions i en les aficions. Em vaig quedar ben sorpresa de com m’havia sortit de ben explicat, així, just acabat d’inventar.

Aprofitant el senyal vermell del semàfor es va dirigir cap a mi, em va passar dos dits per la galta dreta, com si fos un bisbe o el papa, dos dits que li eren tan útils, indispensables, per a la seva obra de dibuixant consagrat, i em va dir que tenia ganes d’enraonar amb mi, de fer-me una pregunta i un oferiment. Sempre m’ha semblat absurd postposar una acció per a la qual et sobra temps. En veure que no continuava enraonant, li vaig respondre si havia rebut la invitació per al sopar de després. Va riure abans d’engegar. Érem un parell de sonats sota un encanteri de llums de festa, una força major ens hauria fet favor d’abocar una pluja d’estels o de qualsevol mandanga bonica que ens enviés a desaparèixer ni que fos amb trineu. Fora del Ducati ningú no ens trobaria a faltar.

De seguida em vaig rectificar. M’havien vingut al cap els personatges del Rovirol, ell tenia un motiu important per continuar, estava bé on era, encara que no ho notés quasi ningú. Tenia una casa, un gos i una comesa que, per descomptat, ell desconeixia i no valorava prou. Per tant, fora pluja lluminosa.

Aprecio l’Oriol Rovira precisament, sobretot, per aquest dubte que sempre mostra amb relació a la seva vàlua com a dibuixant. M’havia dit, n’hi ha tants, de joves i tan bons…; a més, amb els mitjans actuals, tot és possible i molt més fàcil. Com si algú altre pogués donar vida a aquells rovirolets de cares cantelludes i cabells espantats. I ell, da-li que da-li, que els emergents ho superaven tot i més. En aquell punt de mareig vaig desconnectar. A veure, era com si em comparés amb les guies de vint-i-pocs, les de cossos setinats i botons prodigiosos al capdamunt dels pits, a més de set idiomes; si era guia havia de ser la primera i banderejar tots els colors i fer, del meu cos, diana. Jo portava a dins, en format plegable, l’Emma Desirée, la guia simpàtica del paraigua multicolor. Així doncs, també havia enganyat sense voler el meu Alexandre, com ell, que, en realitat, no passava d’Àlex. Tots dos érem uns mentiders.

M’havia distret uns moments amb tants pensaments edificants, ja baixàvem per Villarroel i em va semblar que el proper xamfrà de la dreta es posava a favor nostre.

No em venia de gust fer confidències que potser la tarda abans o uns dies tan sols m’haurien semblat inofensives per a tots dos, que m’haurien alleujat. A què venia llavors enraonar del Martí, quan jo acabava de fer jugada, tenia els trumfos sobre la taula i era a punt de viure el moment d’arrastro o pòquer o el que fos? Estava sorpresa i quasi optimista pel fet d’haver decidit quelcom, d’estar amb la cama alçada per avançar, encara que fos sobre un terra esquerp o fangós o foradat.

Contra tot pronòstic el Rovirol va trobar un espai per aparcar el cotxe. Abans de sortir va abaixar la visera de damunt del volant, com una dona presumida, i es va pentinar amb les mans la cabellera d’artista recollida amb cua davant un mirallet. Li vaig dir l’adreça exacta, l’hi acompanyaria, i es va girar cap a mi. Tu et quedes aquí, em va mirar fixament mentre m’ho deia. Vaig tenir por que em tornés a posar la mà papal damunt la galta, no em vaig moure gens, el vaig mirar. Em va fer un petó que em va deixar la boca plena de la seva saliva.

Vaig baixar del cotxe després d’ell. Estava quasi segura que la Júlia mantenia el seu pis; cada vespre l’Àlex devia recollir-la i junts devien anar on fos que ara visquessin. En els meus càlculs, situava l’Àngels allí al vespre.

Em vaig acostar a una botiga de roba interior del xamfrà. Temps abans jo hi havia comprat. Segons el meu gust de sempre, primer; després, peces atrevides, que el meu Alexandre no tenia temps de mirar. Rares vegades havia pogut treure’m el vestit que duia damunt de les exquisides peces de blonda i licra; els ulls se li tancaven al final del sopar. He vist la mateixa dependenta. Em solia atendre amb una certa complicitat, una bona professional, sens dubte; som si fa no fa de la mateixa edat. Fos com fos, m’era útil. Jo no estava sola quan comprava, tenia l’amiga dependenta, m’orientava i admirava com s’adaptaven les peces al meu cos. Comprar era esquinçar la solitud, la il·lusió durava fins al moment que passava la porta cap al carrer.

Quan vaig tornar al cotxe des de la vorera, d’on havia vist bé la dependenta, l’Oriol ja hi era.

Un home li havia dit que la senyora del segon primera feia un temps que se n’havia anat a viure amb el seu fill i no en tenia l’adreça.

«La vida és generosa, filla, si ets capaç d’esperar a les fosques. Jo he fet mal i una persona, l’Oriol Rovira, m’ajuda. Està disposat a compartir el meu dolor».

He ordenat la casa i he pres cafè amb l’Oriol, hem parlat de la Meritxell. Un canvi d’aires em serà bo, unes vacances, ni que només sigui, potser, passar les festes allí, ja veurem. Ell m’ha dit que m’estima, em proposa començar una nova vida junts.

—Si no t’agrada Mira-sol podem anar a viure on vulguis.

Arran de mar…

I quan jo estigui més tranquil·la, hagi passat el que hagi passat, diu que em buscarà un advocat competent.

—Potser que sigui amic meu no et fa gràcia, no importa —ha dit—, si és així, en triarem un altre.

I sí, estaria bé. Viure vora mar i veure’t per mitjà de qui fos.

No calia respondre, tan sols escoltar-lo. Es movia d’una banda a l’altra amb els seus texans i l’americana de quadres, un jersei negre de coll alt que l’afavoreix.

El Rovirol ha fet passar el Ducati al seient de darrere del Volkswagen, aquest cop l’ha deixat acompanyar-nos, i ell ha ocupat el del conductor. Hem decidit anar a fer un tomb a Sant Cugat. Mentre jo tancava el reixat, ha arribat el constructor. M’ha dit que li calia parlar amb mi urgentment.

—Surto de viatge, tinc el temps just.

—Escolta —ha fet mentre avançava cap a mi—, necessito comprar aquesta barraca, ja.

Penso que trontollava i tenia la veu pastosa. L’Oriol ha tret el cap i ha preguntat si passava alguna cosa. Li he dit que no, només que el senyor tenia pressa i jo també. He rigut mentre ell maniobrava per acostar-me millor el cotxe.

—Et creus graciosa, eh?, perquè t’espera el teu Romeu —ha mirat burletament cap al model antiquat del Rovirol—, jo sé que dormiu junts, tu i aquest espantall!

He pensat que ens espiava, fins de nits.

—Si un dia necessito vendre la torre dels meus pares, ho faré a algú que no pressioni la gent d’aquesta manera.

—Molta senyora i molta comèdia, però se’t veu a la cara que només ets…

Les últimes paraules les ha dit en un to més baix, arrossegant-les, de debò que no les he sentit, però a dins del cotxe m’he posat a riure. «Què passa Emma?».

Ha estat un instant, tan sols un. M’he girat i el Ducati, que tenia les potes del davant emparades al respatller, m’ha passat la llengua per la galta esquerra. Com un tall, s’ha obert al mig del pit. Gos!, una veu que no em coneixia de ben al fons.

El pensament m’anava massa de pressa estanyat en un espai concret. Les paraules del constructor havien estat l’avantsala, havien preparat el terreny, el jove i el nen amb bastons i cadenes s’havien expressat en una forma semblant, amb fàstic i desig, amb covardia; la noia, amb crueltat. No podien imaginar que el dolor que em produïen era una ventura, pagava així el mal que havia fet a la meva filla, llavors no sabia que també al meu Alexandre. M’havia deixat marxar a Marsella sense cap queixa ni paraula; tampoc, cap gest, i aquella absència d’acció l’havia tornat persona insensible dins del meu pensament. El Gos havia alçat el cap, tan sols un moment, quan jo havia corregut a assistir-lo i ell havia deixat de roncar. Llavors vaig sentir aquella olor que, fins a l’hospital, no havia entès que era de benzina.

—Au puta, defensa el teu gos! Obre la boca com ell i ensenya’ns les dents!

Tota la sèrie em va passar de bursada dins de la carraca del Rovirol, amb estranya intensitat. Ell tornava a parlar, però jo tenia feina a completar. El cop al cap i les flames, un instant. El següent, havia estat el servei de Traumatologia de l’Hospital Clínic.

Per respondre a les preguntes de l’Oriol sobre el fet que justament llavors pensés viatjar a Galícia, li he dit que ho havia d’acabar de madurar.

L’altre vespre havíem tornat a casa seva en silenci; després de no localitzar-te, petita, va veure que no estava jo per anar a un restaurant i havíem begut molt tots dos. L’Oriol, per acompanyar-me. He de deixar millor constància d’aquella nit, de la inspiració que em va empaitar mentre l’Oriol i jo tornàvem de Barcelona ben callats. De fet, el Rovirol respectava el meu silenci, conduïa sense paraules. Què importa si no està segur de ser un dibuixant excepcional? Doncs, en aquella zona de desert de veus, s’havia produït una claror al meu pensament. Una idea simple: si l’Àngels era a la ciutat, devia anar a la piscina tal com solia, en tenia necessitat.

L’endemà al migdia em vaig situar en una cafeteria del carrer Rosselló, davant de les instal·lacions esportives on jo l’havia matriculat quan el pediatre havia recomanat exercici; ella hi solia anar a primera hora de la tarda, semblava que era massa fàcil que allò donés resultat, però havia de provar-ho. Els autocars escolars em tapaven la visió de la porta. M’havia desplaçat sota els porxos, a la mateixa vorera. El temps se’m feia intractable, a penes es movia. Al sol d’hivern, em vaig treure la gorra de llana. Si tenia la sort que la meva inspiració encertés, havia de procurar no espantar-la. Em repetia les paraules que havia de dir-li, el to.

Tot era quiet llavors en aquell indret; de tant en tant, semàfor i cotxes, però no gaires. Des de les dues de la tarda l’afluència havia caigut en picat. Em vaig mig endormiscar, estava esgotada i tenia mal de cap.

Quan et vaig veure, ja quasi havies passat, no hi havia trenes castanyes sinó una cabellera arran d’orelles. Ets esvelta i una mica morena.

Bé que ho deus recordar, Àngels, vaig alçar-me i em vaig posar a córrer cridant el teu nom.

Fins que em vaig fixar en un cotxe que es parava davant teu. Com havia pogut pensar que no hi hauria ningú esperant-te? En un instant vas pujar al cotxe, però després, al moment que arrencava, vas girar-te a mirar-me. Els teus ulls em deien sorpresa. Una teia encesa va ocupar el mig del meu pit. Vaig córrer darrere el cotxe, que va desaparèixer plàcidament carrer Rosselló enllà. No sé si et vas girar a mirar.

A l’altra banda hi ha una parada d’autobús, vaig creuar per seure al banc groc dels qui esperen. Allí vaig sentir com m’obria en canal i una torrentada de líquid va davallar. Encara una mena de fus escorcollava el tall de la gola a la panxa.

Al banc groc se’m va fer present la immensa elasticitat del temps. Quanta estona hi vaig restar? Uns minuts?, una hora? Les llàgrimes rentaven la ferida. T’havia vist tan bonica, una petita noia, una nena gran. Paraven autobusos davant dels meus ulls. Pujaven i baixaven cossos que passaven a prop, una desfilada de colors i de veus esquivant el banc pels dos extrems. De sobte, vaig veure un noi amb cabells recollits en una llarga i arrissada cua, amb arracades al nas i a les orelles.

—Ei! Que et puc ajudar?

Li vaig mirar els ulls i vaig mormolar:

—Un taxi.

—Però, et trobes bé?

Vaig saludar-lo amb la mà des de dins del cotxe. «Als ferrocarrils». El vaig veure envoltat de tot de persones que em miraven, dues nenes ja havien ocupat el banc groc d’escorxar.

«Estimada meva, ja no goso posar la paraula que sempre et deia perquè t’has fet gran i, després de tot, penso que no t’agradaria. Em queden ganes de dir-la i d’abraçar-te».

L’Oriol ha engegat i el constructor s’ha posat al davant del cotxe, els fars il·luminaven la seva caçadora de pell gastada. Amb cura, conduint amb suavitat, l’ha esquivat. M’he sentit sospirar. El Ducati era l’únic de tots tres que havia obert boca. Bub. Li he passat la mà pel cap mentre em mirava fixament. S’ha enamorat de mi, ho sé.

Canviar de vida. Potser, en primer lloc, anar a Galícia i veure la Meritxell i allí, qui sap… Però si marxo i no segueixo l’ordre correcte, equivaldria a fugir de l’Oriol i s’ha acabat actuar així. Ell s’ha avançat, necessito pensar en la seva proposició i vaig molt a poc a poc; i també, sobre aquest costum d’escriure que em sembla que em frena l’acció.

L’ordre que destapo i tombo: u, tornar a enraonar amb l’Alexandre ara que sé que l’Àngels és aquí, fer-li complir la promesa que me la deixarà veure; dos, parlar amb el Martí per buscar-hi consell o que m’escolti. O, primer, dos, i u després. Tres, trobar feina. Si no la trobo, anar a Galícia o marxar. O començar per quatre-tres i ja veurem, deixar aparcats u i dos. Mentre hi dono tombs, m’adono que fa uns instants que ni molt menys sabia quin lloc ocupa l’Oriol en l’ordre adequat. Però, en canvi, ara estic convençuda que és el primer punt.

Abans d’avançar vull recuperar l’essencial de la meva vida i, en acabat, deixar la llibreta. Escriure és memòria i calma. Començo per l’inici: he estat filla única d’una parella que estaven molt enamorats, ells omplien modestament el buit dels meus desitjos infantils. No tenien mals records per deixar-me en herència.

Els pares i el pis on vivíem a prop del mercat de Sant Antoni. La mare carregada travessant el carrer; jo, observant-la des del balcó. També, com en somnis, veig el dormitori dels pares amb el llit ocupant-lo en gran part; s’ha enxiquit la cambra? Les tauletes de nit, l’armari-mirall, la catifa amb roses sobre blau marí que, de petita, m’agradava. Rialles. Em sembla que érem feliços.

D’adolescent pensava que jo era capaç de formar una família més feliç encara, tenia dots, m’esforçaria i ho aconseguiria. Llavors estava una mica gelosa dels pares, de la seva relació, que trobava ridícula, me n’allunyava. L’escola, les amigues, la música, els nois, el mirall, no ho sé, em distreien de la disconformitat amb el món. La mare un dia em va dir: vigila no et donis a un home que se’t begui l’enteniment i que després t’abandoni.

Van trobar prematura la relació amb l’Alexandre, a la mateixa escola, per molt formal que fos. És massa aviat, sou massa joves, la seva mare n’està massa, del fill. Em vaig cansar de sentir «massa».

Pensava. No els agrada que festegi amb ell malgrat no ser dels que et conquista amb una mirada incendiària, ni t’estira els cabells mentre te’ls besa i mossega els teus llavis; havia sentit a explicar que, després, sola davant del mirall, hi descobries un sangtraït. Penso si la mare tenia por dels homes com els obrers dels crits i els cops al reixat, del desig sense postissos. De tant en tant em ve el so de les seves veus.

He mirat el retrat que el Rovirol li havia fet: la dolça figura alegre de la mare, els cabells curts, flonjos, què en sabia jo? Els homes, els homes…, deia ella. Jo identificava el mot amb el pare, a qui veia gran, a mi m’interessaven els noiets de cossos plans i un xic vinclats enrere, què tenien ells a veure amb els homes? En el fons adorava la meva mare, hauria volgut ser com ella. Almenys, que s’entusiasmés per l’Alexandre, per la meva relació amb ell.

Aquesta nit ha bufat el vent i he escoltat els pins del jardí, tota aquesta verdor que m’envolta, l’aspre moviment mínim de les fulles de la buguenvíl·lea contra la paret blanca i envellida, a l’exterior de la cuina. He estat sorda a tanta vida… durant anys. Amb el pensament sento la d’arbres i d’arbustos, repasso la presència de les plantes, de cada flor, com un manantial a cau d’orella, diferenciat, que brolla sense doll. El seu murmuri m’humiteja les venes. Però, per més que l’escolto, el magnolier es manté sense brogit, el seu tronc és sòlid com una columna de temple. Em deleixo pel perfum provocador de les seves flors badades, nacre i vellut, una temptació d’estiu.

Recordo que el pare es va entestar durant un temps, dos anys o més, a fer créixer una gardènia. Aquelles flors, també perfumades, molt més petites, duraven poquíssim, la planta es moria. Ell hi tornava. Al final se’n va cansar i va posar al seu lloc una mata de margarides. Just llavors, algú li va assegurar que la gardènia volia fresca i ho va comprendre, ell l’havia situat en terra bona, però al bat del sol. Li va semblar que havia fet tard i les margarides eren alegres, florien sense esforç.

—Però no fan bona olor —deien tots dos, els meus pares. Ha passat l’hora de plantar gardènies.

»M’ha costat molt admetre que fa temps que em deus avorrir. Tot el neguit que el món t’ha donat l’ha provocat la teva mare; a palades, jo he amuntegat sorra humida, fang, podridura, neu bruta, contra la teva porta.

»Tinc necessitat de demanar-te perdó, però, si de moment el millor per a tu és que visquem separades, callo.

»No vull advocats entre nosaltres.

»Si un dia, quan sigui, tu ho vols…, t’espero des d’ara mateix».

Després de fer calor, al ple del dia, una primavera avançada, torna el fred i resto més confortablement al llit, a la cambra dels pares en vacances. El Rovirol s’hauria d’haver enamorat de mi quan era el noi Rovira en comptes de fer-ho de la senyora del davant, de la mare. Vet aquí quin retret més ximple li faig. El cas és que ara malda per entrar dintre de les meves prioritats, de l’ordre d’acció immediata que m’ocupa.

Encara, el record del Denis em sobta. Si ell apareixia i em deia: t’he vingut a buscar, Emma, anem!, què faria jo? Estic segura de somniar desperta, ell ja pertany al meu passat.

Reconec els pardals i les merles, però hi ha ocells que no puc anomenar. Ja vas fer prou, Àngels, de mirar-me del cotxe estant. T’imagino mesos enrere telefonant a l’Ilda, demanant-li socors. Sento la teva veu en un fil.

De vegades el que em proposo em fa mandra. Un a un portar a terme cada punt de l’ordre. Jo només havia vist alçar-se la cadena damunt meu i, després, les flames. Res més. Algú em va dir que amb aquell foc no hauria trigat gaire a ofegar-me.

Un dia, filla, potser et trobaràs refent la vida en un punt antic de la teva història.

Escriure porta records, asserena. Però si vull actuar, assajar cada un dels punts que vaig ordenant, he de deixar les Derivades, la llibreta vermella. Buscaré feina de guia, però abans assassinaré la Desirée. No vull que, com un inflable de línies sense defecte, agafi forma i em suplanti. Prou d’usurpar personalitats i tenyir la llum del dia amb coloraines.

Com el pare, vaig plantar gardènies i se’m van morir. Ara és hora de provar amb les margarides.

Anar a la pàgina següent