Camille
Dia 3 » 07:15 h
Página 54 de 80
0
7
:
1
5
h
Camille pràcticament no ha dormit des de fa dos dies. Mentre s’escalfa les mans amb la tassa de cafè, mira cap al bosc a través de la gran vidriera del taller. Va ser aquí, a Montfort, on la seva mare va pintar durant anys i anys, pràcticament fins que va morir. Després, el taller va caure en l’abandó i va ser ocupat i destrossat, Camille no se’n va preocupar més, però tampoc el va vendre, sense saber ben bé per què.
I de cop, un bon dia, després de la mort d’Irène, va decidir no conservar res més de la seva mare, cap obra, un compte molt antic que havia de saldar amb ella, si fa un metre quaranta-cinc és per culpa del tabaquisme de la seva mare.
Alguns quadros van anar a parar a museus estrangers. Camille es va prometre que es desprendria dels diners de la venda de les obres, però, evidentment, no en va fer res. O més ben dit, sí. Quan va tornar a tenir vida social, després de la mort d’Irène, va reconstruir i reformar aquest taller situat a la vora del bosc de Clamart, l’antic pavelló del guàrdia d’una propietat que ja no existeix. Temps enrere, aquesta zona encara quedava més aïllada que ara. Avui en dia, les primeres cases es troben a tan sols tres-cents metres, però són tres-cents metres de bosc molt espès. El camí no porta més enllà, s’acaba aquí.
Camille ho va refer tot, va fer posar un enrajolat vermell nou per substituir l’antic, que ballava a cada pas, va fer instal·lar un autèntic lavabo, va fer construir un entresolat i a dalt hi va posar el seu dormitori, tota la part de baix és un saló immens, amb cuina americana, amb tot un costat de vidre que dóna al bosc.
Igual que quan era petit, quan venia a passar tardes senceres veient la seva mare treballar, aquest bosc li continua fent por. Però ara és una por adulta, que té un punt regressiu, deliciós i dolorós. L’única espuma de nostàlgia que es va permetre està condensada en aquesta enorme estufa de llenya, de ferro brillant, situada al mig del saló, que substitueix la que havia fet instal·lar la seva mare i que algú es va endur quan la casa va quedar oberta ais quatre vents.
Si no se sap fer bé, l’escalfor només puja, i a l’habitació de dalt es viu una autèntica canícula mentre que a baix se’t gelen els peus, però aquest sistema de calefacció tan rústic li agrada perquè te l’has de merèixer, reclama molta atenció i experiència. Camille sap carregar i regular l’estufa perquè aguanti tota la nit. Al pic de l’hivern, al matí comença a fer fred, però Camille considera aquest primer repte, carregar i tornar a encendre l’estufa, com una petita litúrgia.
També va fer canviar bona part de la teulada i dels vidres. Ara es veu el cel constantment, quan aixeques els ulls, sembla que els núvols i la pluja et caiguin a sobre. Quan neva, resulta gairebé inquietant. Aquesta obertura cap al cel no serveix de res, és veritat que aporta llum, però la casa ja en tenia de sobres. Quan va venir de visita, Le Guen, com a home pràctic que és, va plantejar la qüestió. Camille va respondre:
—Què vols que t’hi digui, tinc una talla de caniche però unes aspiracions còsmiques.
Camille ve aquí sempre que pot. Hi ve quan té vacances, els caps de setmana. Hi convida poca gent. De fet, a la seva vida no hi ha gaires persones. Louis i Le Guen sí que hi han vingut, Armand també, no és que ho hagi volgut així, però s’ha mantingut com un lloc força secret, Camille hi passa l’estona dibuixant, sempre de memòria. A les muntanyes d’esbossos, als centenars de blocs que s’apilen al gran saló, hi ha retrats de totes les persones que ha detingut, de tots els morts que ha vist i investigat, dels jutges per als quals ha treballat, companys de feina, amb una predilecció marcada pels testimonis que ha interrogat, aquelles siluetes que arriben i se’n van, passavolants traumatitzats, atordits, espectadors categòrics, dones superades pels esdeveniments, noies joves submergides en les emocions, homes encara tremolosos perquè han fregat la mort, gairebé tots són aquí, dos mil esbossos, potser tres mil, una gegantesca galeria de retrats sense equivalent: la vida diària d’un policia de la Brigada Criminal, interpretada per l’artista que mai ha sigut. Camille és un dibuixant com n’hi ha pocs, amb una precisió letal, a vegades diu que els seus dibuixos són més intel·ligents que ell, i és veritat. Fins al punt que fins i tot les fotografies semblen menys fidels, menys precises. En una visita a l’Hôtel Salé, va trobar Anne tan bonica que li va dir: no et moguis, i va treure el mòbil i li va fer una foto, només una, perquè sortís a la pantalla quan truqués, però al final va decidir fotografiar un dels seus dibuixos, més precís, més autèntic, més evocador.
Som al setembre, encara no fa fred, aquesta nit, quan ha arribat, Camille s’ha limitat a encendre el que anomena un foc de confort.
Estaria bé que la seva gata vingués a viure aquí, però a Doudouche no li agrada la muntanya, o París o res, ella és així. També l’ha dibuixat molt, la seva gata. I Louis. I Jean. I temps enrere, Maleval. Ahir al vespre, just abans d’anar-se’n a dormir, va exhumar tots els retrats que havia fet d’Armand, fins i tot va trobar l’esbós que va fer el dia que va morir, Armand ajagut al seu llit, amb aquella figura llarga i per fi tranquil·la que fa que tots els morts s’assemblin poc o molt.
Al davant de la casa, a cinquanta metres, a l’extrem de l’espai que fa de jardí, comença el bosc. A la nit hi ha molta humitat, aquest matí el cotxe està cobert d’aigua.
Aquest bosc l’ha dibuixat moltes vegades, fins i tot s’ha arriscat a pintar-lo amb aquarel·les, però Camille no és hàbil amb el color. El seu punt fort són les emocions, el moviment, la vitalitat del subjecte, però això dels colors no li va. A la seva mare sí, però a ell no.
El mòbil vibra a un quart de vuit exacte.
Sense deixar la tassa de cafè, l’agafa. Louis es disculpa.
—No —contesta Camille—, endavant…
—La senyora Forestier no és a l’hospital.
Breu silenci. Si algú volgués escriure la biografia de Camille Verhœven, hauria de dedicar la major part a la història dels seus silencis. Louis, que ho sap, segueix fent-se preguntes. Aquesta dona que ha desaparegut, quin lloc ocupa realment a la vida del comandant? És l’autèntic i únic motiu del seu comportament? Quina part d’exorcisme hi ha en l’actitud de Camille? En qualsevol cas, el silenci del comandant Verhœven diu de sobres fins a quin punt ha fet un canvi la seva vida.
—I quan ha desaparegut? —pregunta.
—No se sap, aquesta nit. La infermera va passar cap a les deu i va parlar amb ella, semblava tranquil·la, però fa una hora la seva substituta ha trobat l’habitació buida. Ha deixat gairebé tota la roba a l’armari per fer creure que només havia sortit un moment. Per això han trigat una bona estona a veure que havia desaparegut del tot.
—I el policia de la porta?
—Diu que té problemes de pròstata, i quan s’absenta s’hi pot estar molta estona.
Camille s’empassa un glop de cafè.
—Envia algú de seguida al seu pis.
—Ja ho he fet abans de trucar-li —diu Louis—. No l’ha vist ningú…
Camille observa el marge del bosc com si esperés que d’allà vingués alguna ajuda.
—Sap si té família? —pregunta Louis.
Camille diu no, no ho sé. Bé, sí, té una filla als Estats Units. Intenta recordar com es diu. Agathe. Però no n’hi diu res a Louis.
—Si ha anat a un hotel, ens costarà més trobar-la, però també pot haver demanat ajuda a algun conegut. Ho provaré a la feina.
Camille sospira:
—No, deixa-ho —diu—, ja ho faré jo. Tu concentra’t en Hafner. Tenim alguna cosa?
—De moment res, sembla que hagi desaparegut del mapa. Últim domicili conegut, ningú. Llocs habituals, ni rastre. Relacions conegudes, ningú l’ha vist des de començaments d’any…
—Des de l’atracament del gener?
—Més o menys, sí.
—Se’n va anar lluny…
—És el que pensa tothom. Alguns fins i tot creuen que es va morir, però no hi ha res que ho demostri. També diuen que està malalt, aquesta informació surt sovint, però veient la seva actuació al passatge Monier, jo el trobo molt en forma. El seguim buscant, però no hi confio gaire…
—I els resultats del laboratori sobre la mort de Ravic, quan els tindrem?
—Almenys fins demà, res.
Louis deixa passar un silenci delicat, en el seu món és un silenci d’una qualitat molt especial, reservat a les preguntes difícils. Al final, es llança:
—Pel que fa a la senyora Forestier, qui avisa la comissària, vostè o jo?
—Ja ho faig jo.
La resposta li ha sortit disparada. Massa de pressa. Camille deixa la tassa a la pica. Louis, sempre intuïtiu, espera la continuació, que no triga a arribar:
—Escolta, Louis… m’estimaria més buscar-la jo sol.
Es nota que Louis assenteix amb prudència.
—Em sembla que la puc trobar… força de pressa.
—Cap problema —decideix Louis.
El missatge vol dir clarament que no n’hi diran res a la comissària Michard.
—Ja vinc, Louis. De seguida. Primer tinc una cita, però després vinc de seguida.
La suor freda que li baixa per l’esquena a Camille no té res a veure amb la temperatura de la casa.