Camille
Dia 3 » 07:20 h
Página 55 de 80
0
7
:
2
0
h
Acaba de vestir-se amb rapidesa, però no se’n pot anar així, és més fort que ell, s’ha d’assegurar que tot està controlat, aquesta sensació tan molesta que tot depèn sempre d’ell.
Puja a dalt, camina de puntetes.
—No dormo…
Aleshores Camille avança amb més decisió, s’asseu a la vora del llit.
—He roncat? —pregunta Anne sense girar-se.
—Amb una fractura de nas, és inevitable.
De cop, li crida l’atenció aquesta postura. A l’hospital ja ho feia, amb la cara cap a l’altra banda, cap a la finestra, no em vol veure més, em considera incapaç de protegir-la.
—Aquí estàs segura, no et pot passar res.
Anne mou el cap, costa de saber si fa que sí o que no.
És que no.
—Em trobarà. Vindrà.
Aleshores es gira i se’l mira. Seria capaç de fer-lo dubtar.
—És impossible, Anne. Ningú pot saber que ets aquí.
Anne es limita a moure el cap un altre cop. Ara el gest no ofereix cap dubte; tu pots dir el que vulguis, però em trobarà, em vindrà a matar. Això comença a ser obsessiu, incontrolable. Camille li agafa la mà.
—Després del que t’ha passat, és normal que tinguis por. Però t’asseguro…
Aquesta vegada, el moviment de cap pot voler dir: com t’ho puc explicar? O bé: deixa-ho córrer.
—Me n’he d’anar —diu Camille mentre mira el rellotge—. A baix hi ha tot el que et fa falta, ja t’ho vaig ensenyar…
Sí. Amb un gest. Encara està molt cansada. La penombra de l’habitació és incapaç d’amagar els hematomes i els blaus.
Ahir li va ensenyar on eren el cafè, el lavabo, la farmaciola per fer-se les cures. Camille no volia que sortís de l’hospital, qui vigilarà l’evolució del seu estat, qui li traurà els punts? Però no hi va haver res a fer, Anne estava molt nerviosa, frenètica, no es volia quedar a l’hospital, deia que se n’aniria a casa seva. Camille no podia dir-li que allà l’esperaven, que era una trampa, què fer, com actuar, on portar-la, si no era aquí, al cul del món?
O sigui que ara Anne és aquí.
No hi ha portat mai cap dona. Camille fa fora aquesta idea, perquè de fet, va ser a baix, a prop de la porta, on van matar Irène. Ja fa quatre anys que ho va canviar tot, que ho va refer tot, però al mateix temps tot és igual. Ell també ha fet
neteja. A la seva manera. Però és una cosa que no s’acaba mai, hi ha retalls de vida que queden enganxats aquí i allà. Si mira al seu voltant, encara la veu a tot arreu.
—Fes el que et vaig dir —prossegueix—, tanca i…
Anne li posa una mà al damunt de la seva. Amb les fèrules dels dits, el gest no té res de romàntic. Vol dir: tot això ja m’ho vas dir, ja ho sé, vés-te’n.
Camille se’n va. Baixa les escales, surt, tanca amb clau i puja al cotxe.
La seva situació s’ha tornat més complicada, però la d’Anne ara és molt més segura. Sempre ha de carregar-s’ho tot a sobre, aguantar el món amb les espatlles. Si fes una mida normal, també sentiria aquesta necessitat?