Beatrice
Capítol novè
Pàgina 11 de 23
CAPÍTOL NOVÈ
Es va tornar a fer silenci. La música va cessar un altre cop. No m’havia agradat. La seva feblesa m’irritava.
Van anunciar lady Arabella. Tot i que no podia veure res, vaig girar el cap.
—Que passi. Porteu-la aquí —vaig sentir que deia l’oncle. A continuació, un soroll com si es mogués una taula pesada. Les mans de la Jenny em recorrien la cara. En coneixia el perfum i el gust. Em va passar la punta del dit pel llavi de sota. La bena em va lliscar una polzada sota els ulls.
—Mira —em va dir la Jenny. Vaig veure una dona que entrava. Duia un pentinat exquisit. Un collaret de diamants, un coll de cigne. Sota un vestit de setí blanc clapejat de vermell s’endevinaven les corbes elegants. El coll del vestit s’alçava una mica pel darrere, com els dels retrats de l’època isabelina. La seva aparença era freda i distant. Tenia els llavis carnosos, el nas llarg i recte i duia les parpelles ombrejades imitant els antics egipcis.
Va fer el gest de retrocedir quan l’oncle s’hi va atansar. Els dits resplendien de tanta joia com duia. Darrere seu va entrar un home d’aspecte militar, impecablement vestit amb una jaqueta negra i pantalons blancs, que aleshores era la moda per sortir de nit. Vaig calcular-los l’edat. Ella era més jove.
—Aquí no. Seria indecorós —va dir ella.
La Jenny em va tapar els ulls. Hauria afluixat la bena de la Caroline? No vaig sentir cap soroll al meu costat.
—No —fou la resposta de la dona a alguna observació feta en veu baixa. Prop meu hi havia moviment. El percebia. Ho percebia com qui percep l’aire que es mou. Unes mans em van tocar, acaronar les cuixes. Un dit va resseguir els llavis de la meva poncella, que es dibuixaven sota la fina malla de les mitges. Semblava que algú altre el treia d’allà de seguida. Vaig sentir uns braçalets que dringaven.
—Aquí no —va repetir la dona. Em va semblar que m’envoltaven i m’empenyien. Potser no n’empenyien, però m’havien tocat. Potser jo era una peça en exposició.
—B… Beatrice —va xiuxiuejar la meva germana. La vaig ignorar. Vaig sentir que cridava. Sempre crida. L’estaven tocant. Les seves manilles xerricaven. La noia que tocava l’oboè s’hauria posat tensa. Dintre seu, l’esperma sortia gota a gota. Ho notava?
La Jenny em va afavorir. La bena va lliscar avall un altre cop. Els canelobres feien ballar els diamants de cristall. Lady Arabella avançava, es movia com si travessés l’aigua. Al seu costat caminava una dona de més edat que l’agafava pel colze. La seva ordinariesa era evident.
—Estimada Arabella, que vindreu a sopar demà al vespre? Vindran els Sandhurst —la seva veu l’amanyagava.
—No ho sé. Potser sí. Es clar que he de consultar la meva agenda.
L’Arabella, se la veia violenta; premia els llavis. Al seu darrere l’home que l’acompanyava li copejava el cul. Era de bona mida, però no massa gran si el comparàvem amb les seves majestuoses corbes. Va girar la cara cap a l’acompanyant, com si li fes un prec. Ell va fer que no amb el cap. Aleshores vaig veure la taula. L’havien moguda endavant. A l’extrem més proper, reposava un coixí gran de vellut. En apropar-se, les cames d’ella semblaven posar-se rígides. Arrossegava els peus. Per l’emergència ocasional dels peus sota la vora de la faldilla, vaig veure que duia sabates de plata.
La Jenny em va tornar a tapar els ulls. No havia mirat què feia la Caroline. Les seves venes bategaven dins les meves. Els seus llavis eren els meus. Ens havien lligat juntes, nues. M’havia begut la seva saliva.
Se sentien murmuris, xiuxiueigs, protestes, retrets. Les portes de la cambra del davant s’obrien i es tancaven, es tornaven a obrir i tornaven a tancar-se.
—És privat —vaig sentir que deia la tia. La cambra era ara més silenciosa. Em va semblar sentir un gemec de l’Arabella.
—Aixequeu-li del tot el vestit —va dir una veu—, i agafeu-la pels braços.
—Aquí no… —Semblava incapaç de dir res més. Aquí no, aquí no, aquí, no. Un cruixit. Un cruix suau de fusta. Un esbufec. Planyívol.
—Traieu-li les calces.
—Que ha estat poc decorosa? Que no estan promesos? —Era la veu de la tia. El que no sabia era amb qui parlava. Suposava que amb l’acompanyant. La veu d’ell era fina i eixuta.
—Indecorosa —va replicar ell. La paraula feia el mateix efecte que tancar un llibre—. Traieu-l’hi tot d’una. I no deixeu que venti cops amb els peus —va afegir.
—No, el fuet no! —un gemec de l’Arabella. La modulació de les veus de la tia i del militar em feien gràcia. Del punt de vista del to, no variaven, eren tot cortesia. La tia li va demanar si volia que la lliguessin. Ell va contestar que no calia però que la subjectessin pels punys.
Me la imaginava doblegada damunt la taula, amb el globus del cul que resplendia. De segur que duia lligacames de setí blanc clapejat de vermell. La profunditat de la seva fenedura, entre les natges. Em va arribar la seva respiració, que filtrava els gemecs, fluixos i expectants. L’espetec sec de les xurriaques. Jo encara no havia tastat mai les tralles. Diuen que s’han d’estovar primer.
—Doncs sense lligar —va dir la tia; per la veu semblava que li sabés greu—. Hilda, subjecta-la fort pels punys. I estira-li els braços.
—Noooo!
El crit perllongat, dolç i aristocràtic, va arribar amb el primer espetec. No sonava tan violent com em pensava. Volia veure-ho. El meu cap buscava la Jenny a les palpentes, s’hi aferrava. Potser l’havien enviada amb els altres a la cambra adjacent. Al meu costat, la Caroline va proferir un crit fluixet. Tenia por del fuet? No el provaria. Jo la protegiria. Vaig córrer per tot de túnels cridant el nom del pare. L’Edward havia cridat la madrastra pel nom de pila. I ella ho havia permès. Ell hi havia jagut damunt.
—Noooooo!
Un nou gemec. Els plors de la dona pujaven com els violins. La taula cruixia. Sota el vestit arromangat, els enagos, i la camisa, el coixí de vellut devia comprimir-li la panxa. Tota una comoditat. Aquella comoditat em va confortar.
Els sorolls van prosseguir. El fuet espetegava, suau i ferm alhora. Primer travessava una natja, després una altra, sens dubte. Els hemisferis saltarins enrogirien i es retorçarien. Cops de calor? Seria igual amb la corretja? No m’havia agradat l’experiència de l’estable. N’estava segura?
—Au, pregunteu-li ara —va dir la veu de l’home. Vaig sentir un xiuxiueig, un gemec tremolós. Una negació. Una negativa—. Tres més —va ordenar l’home—. Quan els vaig enxampar junts tenia les calces avall.
La tia va fer espetegar la llengua. Les gotetes de saliva del seu espetec xocaven amb els plors i els espetecs del fuet. Voletejaven com ocellets per la cambra.
—Aaaaaaah! Noooooo! Aaaaaaaah! —plorava l’Arabella. Sentia els seus plors a la meva gola com glòbuls d’angoixa coll avall. Es contreien, lliscaven. Es va fer el silenci. M’imaginava les llàgrimes brillant damunt la fusta brunyida de la taula.
—Torneu-li a preguntar —era la mateixa veu, tranquil·la, impassible. Els plors no s’acabaven mai.
—Ho heu fet abans? —va demanar-li la tia amb la seva veu habitual, clara i inquisitiva, amb un punt d’interrogació d’allò més convincent.
—Dues vegades… però s’hi resisteix. I ella què en diu? —ho demanava com si parlés d’un tercer.
—No ho sento. Arabella, reina, parleu… sinó rebreu una altra fuetada. —Sens dubte era la veu de la dona que la subjectava pels punys. Aleshores… qui feia anar el fuet?
—No pu… puc. No… sí… no. Que no. Atureu-lo!
Vaig veure gestos d’assentiment. Els vaig veure a través de la bena. Ho imaginava. Vaig percebre un bellugueig, els punys subjectats encara amb més força. Un espasme als malucs. El cul arrogant, encès, prominent.
—No! Aquí no! Ai! Es massa gros! Aquí no!
Als meus somnis el terra repicava. El penis d’ell erecte, com un pal de carn, com una estaca gruixuda que la penetrava. L’espetec i el cop de la carn a la carn. Les cent espelmes dels canelobres brillaven.
Els plors d’ella van morir, van morir amb els grunys, cada cop més forts, de tots dos.
—N… n… n… n… —quequejava ella a cada moment. A cada envestida, la taula cruixia. La subjectarien encara pels punys? Necessitava veus, descripcions.
—Arabella, remeneu el cul! Empenyeu fort cap a ell!
Havia estat la tia a dir-li-ho. La respiració de tots dos inundava la cambra. Un panteix que s’ofega. Un darrer plor. Silenci.
—Hilda —va dir finalment la tia—, vesteix-la, arregla-li els cabells i renta-li la cara. S’ha portat bé. Oi que us heu portat bé, Arabella? —Un murmuri. Petons—. S’ha portat molt bé —va afegir la tia. Cossos que es movien, que es movien al nostre costat i se n’anaven. Les portes que donaven a la cambra adjacent van tornar a obrir-se. Una onada de gent, un frenesí, veus. Preguntes. La tia no responia. La veu més greu de l’oncle deia de tant en tant «no ho sé».
Els braços i les cames em feien mal, però, tot i aquell mal, estava orgullosa de no haver oposat resistència. El meu orgull, la meva arrogància, em feien lliure. Podíem parlar però no havíem parlat. Les nostres ments xiuxiuejaven. Érem dolentes.
Una escletxa de llum. Ens van treure les benes dels ulls. La Caroline parpellejava més que jo. Abans no havia vist res. Ara la gent ens mirava de manera estranya. N’hi havia de totes les edats. Ulls que brillaven en veure com ballaven els nostres pits.
—Us convé anar al llit. Una criada us pujarà el sopar —va dir-nos la Jenny.
Em movia amb cura i precaució… volia i alhora no volia que em toquessin. Balancejava els malucs. Vaig pensar en l’Arabella.
Quan vam arribar al peu de l’escala ella començava a baixar els esglaons. Vam esperar-nos. Esperàvem. M’hauria agradat dur una màscara. L’acompanyava la dona de més edat vestida de color porpra. Aleshores vaig comprendre que havia estat ella qui l’havia subjectada pels punys. Ens van mirar sense veure’ns.
—I també hi haurà una festa al jardí… de caritat, sabeu —va dir la dona del vestit porpra.
L’Arabella tenia els ulls clars i la veu suau i deliciosament modulada.
—Es clar… estaré encantada d’assistir-hi —va contestar. Mentre nosaltres pujàvem, van entrar plegades al saló.
—Vas veure alguna cosa? —em va preguntar la Caroline l’endemà.
—No hi havia res a veure. Era la gent que feia soroll —li vaig dir.
Volia que pensés que jo era més innocent que ella.
—L’oncle em va tocar els pits —em va explicar.
Se la veia contenta.