Beatrice
Capítol desè
Pàgina 12 de 23
CAPÍTOL DESÈ
M’agraden els matins, els matins brillants, els matins banyats per la boirina del sol.
Feia un d’aquests matins quan la Caroline i jo vam seure a la cambra on s’esmorzava. Tret de les nostres, havien retirat les cadires.
—D’ara endavant esmorzareu soles —ens va advertir la tia—. Mengeu a poc a poc, mastegueu a poc a poc. Us heu banyat? —Vam dir que sí. La Jenny va passar i va mirar-nos. La seva cara tenia l’expressió d’un full de paper. A la mà duia un fuet de muntar. Li espetegava, amb un espetec fluix, contra la cuixa.
En passar-hi, el saló es veia immaculat, amb les portes ben obertes, proclamant la seva innocència. Les parets a les quals ens havien lligat estaven cobertes de miralls i quadres. Potser havíem somiat anit.
La tia Maude va dir que aniríem a muntar i que no ens canviéssim de roba. N’hi havia prou amb els vestits estiuencs que dúiem. Per la finestra, vam veure passar la Katherine, que caminava per les lloses tot vorejant la gespa. Duia un vestit blanc, llarg, que s’arrossegava per terra, amb l’escot baix i frunzit. Se li veien els melons dels pits. El barret de palla era d’ala ampla i al voltant de la cinta hi havia tot de floretes pintades. Duia una ombrel·la blanca. Darrere seu anava la criada, vestida amb un uniforme gris.
Quan vam acabar de menjar, la Jenny va tornar a aparèixer a la porta i ens va cridar. La vam seguir pel jardí, més enllà de la tanca, fins al prat. Ens hi esperava el Frederick, aguantant les brides de dos formidables cavalls castanys. La Jenny ens va dir que eren un regal per a nosaltres. El cuir de les selles, noves, era folrat de vellut blau.
Ens va dir que muntéssim. El criat va desviar la mirada: ara estudiava els oms al turó que es veia en la distància.
—Vull una cama a cada costat de la sella. Muntareu com els homes, res de muntar de costat —ens va advertir la Jenny. La brisa m’aixecava la faldilla i se’m veia el cul. No dúiem calces i ensenyàvem les mates del pubis. El Frederick s’havia girat per tal d’aguantar les brides d’ambdós cavalls. Els corsers romanien immòbils, com estàtues. Entre les cuixes notava el vellut, suau i calent, i els llavis del meu conillet s’hi obrien a sobre.
Jericó.
La Jenny ens va explicar que havíem de cavalcar al seu voltant formant un cercle, jo en direcció a ponent i Jenny en la direcció contrària. El criat va fer girar el meu cavall. Ara mirava la casa. La veia petita i llunyana, com una casa de nines. Quan hi tornéssim i hi entréssim, es faria encara més petita.
La Jenny va picar de mans i vam començar. El moviment del vellut va fer que la vulva se m’obrís de plaer. En passar, vaig veure la cara enrogida de la Caroline: els flancs dels dos cavalls gairebé es tocaven. Els cabells se’ns enlairaven i voleiaven cap enrere amb la brisa. Muntàvem amb l’esquena recta, tal i com ens havien ensenyat. Estava tan amunt que el pare no hauria pogut picar-me.
—Poseu les cames rectes… aixequeu el cul… ben enlaire! —va cridar la Jenny, situada al mig del cercle. La brisa ens alçava les faldilles, ens destapava les natges. Les vores de la faldilla es cargolaven i suraven a l’alçada de la cintura. El cel girava al meu voltant.
—Més amunt! —va ordenar. Vam posar els genolls rectes.
Frederick havia marxat. Jo estava contenta. De perfil, la pàl·lida lluna —el cul de la Caroline— va llambrar al meu costat. Vaig sentir que cridava, un crit llarg i prim quan la va enxampar la fusta, lleugera. Li coïen les natges, prominents. I tot seguit em va tocar el rebre! En lloc de respirar, xiulava coll enfora. Continuava tirant el cap enrere. En la llunyania, prop de la casa, dues figures ens miraven. L’oncle ens mirava. El cap de la Katherine reposava a l’espatlla d’ell i l’ombrel·la no parava de girar.
I un altre cop el fuet. Em fregava les galtes del cul nues, sense tallar, però: tot just fregava, com si llisqués damunt un globus. Qui li hauria ensenyat a fer allò? Em coïa i em vaig posar de puntetes als estreps. Em vaig inclinar i vaig agafar-me a la crinera, llençant crits, que més semblaven xiulets, al cel llunyà i buit.
Quan el fuet ja ens havia copejat totes dues per dotzena vegada, la Jenny va alçar la mà. Vam afluixar el pas, a mitja brida, fins que els cavalls es van aturar. Tot panteixant ens vam deixar caure, exposant els culs encesos al contacte amb l’aire. La brisa bufava, freda, entre la panera calenta.
—Desmunteu —va ordenar la Jenny. El criat Frederick tornava amb tot d’estris—. A la quadra! —li va dir la Jenny. Vaig pensar que es referia als cavalls, però el criat els va deixar de banda. En apropar-se ell vaig endurir el cul. Cauria a terra… de segur que jo cauria. M’enterraria sota la gespa alta i m’hi amagaria fins que anunciessin que el te estava servit. Seria com tornar a tenir quinze anys.
Els collarets de cuir que veia a les mans del criat eren amples i gruixuts, reblats amb tatxes de la part de fora. Vaig dir que no amb els ulls però no em va mirar. Vaig escriure una pregunta silenciosa amb els llavis, com solia fer amb el pare a les golfes. El criat no sabia llegir. Em va lligar el primer collar. Una cadena em corria per l’esquena, amb l’extrem penjant a la corba de les natges. Aleshores, darrere meu, d’allà on era la Caroline, vaig sentir un mig gemec.
—Caroline, silenci! —va dir entre dents la Jenny—. I ara, camineu cap a la quadra!
Darrere nostre, el criat subjectava les cadenes, una a cada mà, com si fossin brides. Entropessàvem a la gespa, pel turó aspre.
—Per què? —va preguntar la Caroline. Parlava sola, però la Jenny li va contestar. Caminava al nostre costat, dirigint les nostres passes.
—L’amor és fermesa, Caroline. Vosaltres sou les privilegiades. Quietes!
Ens havíem apropat a les portes de la quadra. Eren obertes. Dintre, la foscor s’obria al prat i es menjava l’aire que s’hi acostava. La Katherine era allà. Va tancar l’ombrel·la i es va recolzar a una de les portes.
—Deixa-ho… jo em faig càrrec d’elles —va dir a la Jenny.
—Sí, senyora —li va contestar. Que no era ella la reina? Qui manava, doncs? Les cadenes ens serpentejaven per l’esquena i ens empenyien endavant. Cap dins. En el rubor de les galtes de la Caroline percebia el meu propi rubor.
—Cap allà —va dir la Katherine, assenyalant amb el dit. Hi havia dos compartiments, massa estrets per allotjar-hi cavalls. La paret que els separava no deuria fer més d’un peu d’alçària. Vaig tornar a veure les cadenes, les anelles encastades. La Caroline donava mostres de feblesa i s’hauria fet enrere. La van fer avançar. Ens van posar les manilles, les anelles als turmells, les cadenes. Érem una al costat de l’altra, separades per la paret baixa. Amb el revés de la mà volia tocar la de la Caroline, però no hi arribava.
—Els vestits… que n’ets de ximple… aixeca’ls les faldilles —va dir la Katherine. Vaig notar les mans de Frederick, fortes i delicades alhora. Sense tocar-me ni les cames ni el cul, em va despullar fins la cintura. La Caroline tremolava i es mossegava el llavi quan va repetir l’operació amb ella.
—Renta’ls els costats —va ordenar la Katherine.
Vaig sentir el clic d’una galleda. A totes dues ens va passar l’esponja. L’aigua em corria per les natges i les cuixes, baixava fins les mitges i formava rierols al voltant de les lligacames tibants. Ens va eixugar amb cops secs.
—Són bones muntures, no et sembla, Frederick?
—Sí, senyora.
La veu d’ell era severa i inexpressiva. Vaig relaxar el cul; sentia com brillava: eren les seqüeles dels cops de fuet. Damunt les mitges mullades les natges rodones havien agafat un to rosat. Me les podia imaginar. M’hauria agradat veure la Katherine, vestida de blanc, però li donava l’esquena. Es una dona esplèndida. Els cabells li arriben a les espatlles.
—Mostra’t, Frederick!
La veu d’ella era brusca. Esperava. Sentia com esperava, sentia el soroll de l’espera, com una campana que ha deixat de repicar i espera que tornin a tibar la corda.
—Senyora?
La veu d’ell era un gruny. Tenia por? Jo no en tenia. El dia s’estenia al meu damunt, amb la suavitat del matí. Les meves carns florien. La meva carn escalfava la humitat que em cobria. Les vores de les mitges es refredaven. La Caroline respirava pel nas. Sorolls, bellugadissa, sorollets de metall, sorolls de roba.
La roba fa sorolls que són com boira.
Mostra’t? Què volia dir mostra’t?
—Dóna’ls la volta —vaig sentir que deia la Katherine. Tot allò era força estrany. En obeir-la, el criat tirava els ronyons enrere per tal que la seva maça de mascle no ens toqués. Era llarga i gruixuda. Ara m’agraden llargues i gruixudes. Les cadenes dringaven. Ens va fer donar la volta. Vaig mirar a través de les portes de la quadra, com si fossin un ull immens. El món de fora em va desencantar. La Katherine seia a una bala amb les cames creuades. S’havia arromangat les faldilles i se li veien els genolls. Em va dedicar un somriure, un somriure lleuger, el vestigi d’un somriure. La Caroline tenia la cara color escarlata. El criat era nu. Tenia els collons grans i el penis semblava el corn de l’abundància.
Vam romandre immòbils, una al costat de l’altra, com nens que esperen que el mestre els cridi a primera fila. Per castigar-los o per donar-los un premi? El cos del Frederick era esvelt i musculós.
—Vine! —li va dir la Katherine. El criat es va girar i s’hi va atansar. Ens donava l’esquena, però no la mirava. Tot i no veure-ho, jo sabia que no la mirava. Mirava enlaire. Més amunt del cap d’ella, retent-li homenatge. A la vora hi havia un cavallet: dos parells de potes en forma de V estreta, travessades per una barra. S’hi va posar davant, tocant la barra amb l’esquena. Aleshores es va doblegar cap enrere, de manera que l’esquena formava un arc al voltant de la barra, i va posar les mans a terra. El penis apuntava recte, enlaire.
La Katherine va agafar-se la faldilla, llarga i ampla, amb un gest força elegant i va baixar de la bala. Es va apropar a nosaltres. Havíem mantingut les cames separades. Estava satisfeta.
—Aquesta nit la Caroline jaurà amb el cap entre les meves cuixes, Beatrice. Em posaré mitges negres i m’envoltaré el coll de perles. Li estrenyeré les orelles amb les cuixes. Vindràs a veure-ho? T’agradaria veure-bo?
Els meus ulls eren un prec. Es va posar a riure. Em va prémer la barbeta fins que vaig obrir els llavis.
—Mira-li la titola —va dir entre dents. La seva llengua em serpentejava a la boca. Vaig tastar el seu alè, calent i dolç com el Benedictine. Giravoltava la llengua i, després es va adreçar a la Caroline.
—Posa’m la llengua a la boca… Caroline.
Que n’és, de ximple… hauria d’haver-la obeït immediatament. La Katherine li va donar una bufetada. La punta del membre del Frederick tremolava.
—Aviat començaré a instruir-te, Caroline. M’entens?
—La veu de la meva germana era fluixa, com si s’amagués rere un dels bancs de l’església.
—No.
—Has de dir «no, senyora».
—No, senyora.
La Caroline sap ser força obedient. M’agrada el seu cos… fa unes corbes tan suaus. Té els pits i el cul ben plens.
—Ja n’aprendràs —li va dir la Katherine. Aleshores va entrar la Jenny. Vaig tenir la sensació que tot allò era comèdia… una comèdia privada. Es va quedar a la porta, amb les mans als malucs. Era gelosa? Tan bon punt la Katherine es va girar, deixà caure les mans al llarg del cos. Encara no hi havia paraules. Es tractava d’una pantomima.
—Que s’aixequi —va ordenar la Katherine. La Jenny va somriure. Va avançar i va copejar el membre tibant amb el fuet. En alçar-se, el criat gemegava. Tenia la mirada extraviada.
—Et deixo escollir —li va dir la Katherine. La Jenny va moure el cap. Ens mirava, primer una, després l’altra. Va avançar a grans passes… va avançar cap a la Caroline i la va tirar endavant.
—No, si us plau —va implorar la Caroline. Arrossegava els peus, s’endarreria. Amb la mà lliure pregava a l’aire. El xofer s’havia girat de cara. Ens havia arromangat els vestits perquè no caiguessin. Em van venir ganes de petonejar el cul de la Caroline. Té les galtes fermes i grassones. Té el pubis còncau.
—Col·loca-la al cavallet —va dir la Katherine.
La Caroline es va posar a cridar. La Jenny havia agafat la cadena que sortia del collar de cuir i tibava amb força, obligant-la a plegar-se. El crit de la Caroline va caure com cau un mocador i allà va quedar, arrugat i usat. L’esquena es va doblegar fins que va haver de posar les mans a terra. El cul sobresortia. La figa dolça del cony quedava a la vista.
El criat esperava, amb el membre tan erecte com abans. L’excitació era evident.
—Mulla’t! —va ordenar-li la Katherine.
Aquelles eren paraules noves. Les estava aprenent. Mostra’t, mulla’t. Els ulls li cremaven. Els malucs de la Caroline eren ben enlaire. S’hi va agafar, s’hi va aferrar. Ella lluitava, rebel, per moure’ls, però ell la subjectava. Els llavis del criat es movien. Jo volia que en sortissin paraules, una revelació, però no en va sortir cap. Va corbar els ronyons. La punta del penis tocava, provava.
—Caroline! Si et mous, o parles, et fuetejaré —li va advertir la Katherine.
Va romandre allà observant-los, com aquell qui observa qui sap què. El mateix havia succeït al saló anit, quan la tia mirava com el penis penetrava les galtes del cul de l’Arabella. Ara només podia veure els malucs del criat i els collons penjant a sota. La Caroline va borbollejar un gemec. Parlava? El pal d’ell s’endinsava —a poc a poc—, dins els llavis com pètals que s’obrien per rebre’l. Les venes tibants, la fava morada, el prepuci tens.
La Caroline va voler aixecar el cap però la Jenny va tibar la cadena i l’hi va fer abaixar un altre cop.
—Caroline, quieta! —va dir-li la Jenny amb veu suau.
Quatre, cinc polzades. La Caroline va obrir la boca. Potser no havia mamat cap cigala com jo pensava. La vulva s’estrenyia. L’anell de la veritat. Els seus llavis borbollaven crits. Sis, set polzades. L’atac era fort. Vaig veure que tibava les natges, les relaxava. Les mans d’ell van baixar fins a les cuixes d’ella, agafant-s’hi suaument. Entre les mans s’entreveien les lligacames de les mitges.
—No ooooh!
Un gemec suau, feble. Endins! Ocult, enterrat fins l’empunyadura, amb els collons d’ell penjant sota el cul d’ella.
Va passar un segon. Dos. Tres.
—Fora! —va ordenar la Katherine bruscament.
El cabiró va sortir, llambrejant. Vaig veure de perfil la cara del criat, com un aiguafort de Durer. Ella va moure el cap. Ell es va dirigir al lloc on havia deixat la roba. La Caroline ploriquejava i els malucs li ballaven com si encara el tingués dintre. La Jenny la va fer alçar tot tibant la cadena. Els ulls de la Caroline suraven en llàgrimes, amb el rostre enrogit.
Arribades a la casa —i fins que no vam ser dins— ens van treure els collars. Vam romandre a la saleta, esperant. La Katherine va apropar-se a la Caroline i li va acaronar la galta.
—N’aprens? —li va demanar, amb una veu plena d’estiu.
—Senyora?
La Caroline tenia la veu blanca, com l’esponja que ens havia rentat. La Katherine va moure el cap.
—Tant se val —va dir. Compartíem secrets, però jo no sabia de què es tractava.
El secret entre les cames de la Caroline formiguejava. Sentia el formigueig com si fos un zumzeig als meus llavis. La Caroline era molt dolenta. N’estava segura. S’havia reprimit massa. Hauria d’haver cridat. Hauria cridat jo? La Kathy es va girar.
—Saps que, si no m’ho dius, et fuetejaré, Caroline.
Els llavis de la Caroline es movien, barbotejaven, murmuraven.
—M… m… m… —Li tremolaven les cuixes. La Kathy es va girar cap a ella.
—Això està millor —li va somriure—. Ets molt dolenta, Caroline, i ho saps. T’he d’ensinistrar. L’Edward ha estat ensinistrat. No creus que ho hem fet força bé?
La Caroline va abaixar el cap. Estava sola. Tots estem sols tret de quan ens besem i ens toquem. De vegades quan em toquen també estic sola. Al voltant dels seus llavis, d’aquells llavis tan bonics, s’havia format un núvol petit. Un núvol que deia que sí. La Katherine tornava a estar satisfeta. Va entrar la tia Maude. Moviment. Sense dir res em va agafar del braç i em va fer sortir.
Un cop dalt, a la meva cambra, em va treure el vestit.
Vaig veure que havien canviat el llit, que aquell no era el mateix on havia dormit. El capçal era diferent. En penjaven unes manilles. Em va fer jeure, em va tibar les mitges i em va fer obrir de cames. Jo esperava que m’emmanillés els turmells, passiva. Em va aixecar els braços i va tancar les manilles, inclinant el rostre sobre el meu.
—Es pel teu bé, Beatrice. Ets feliç?
Vaig dir que sí. Volia fer-la contenta. Jeia, orgullosa dels meus lligams. La panxa s’encorbava un xic.
—Potser —em va replicar. Era una paraula estranya—. Seràs feliç. L’Edward era massa feble per a tu, oi?
Vaig assentir amb el cap. La llum del matí augmentava i floria damunt el meu cos. La tia Maude em va dir que tinc uns pits esplèndids, bones cuixes i una cintura esvelta. Em va demanar si la Jenny es portava bé amb mi. Vaig pensar que sí, que no. Volia que em besés. Vaig entreobrir els llavis, tal com m’havia ensenyat la Jenny. La tia Maude va dir que jo no estava segura. Que aviat n’estaria. Es va ajupir, em va besar i va posar els dits a la part més recòndita de la cuixa que li quedava més prop. Tenia la boca càlida i plena.
—Mou la llengua una miqueta, Beatrice. Has de fer moviments ràpids amb mitja llengua.
M’estava ensenyant. Les nostres boques es van fondre. Amb el dit petit em fregava la flor, massa suaument. Sacsejava els malucs. La tia va deixar de besar-me i va somriure. Va seure. Tot mirant-me, es va descordar el vestit, fent-lo lliscar espatlles avall. Tenia els pits com carabasses grosses i els mugrons color marró fosc i atapeïts. Marrons en la foscor marró. Les carabasses es perfilaven damunt la meva cara, em fregaven la barbeta, el nas. La tia amollava roncs de satisfacció. Els seus pits es gronxaven corn campanes damunt la meva boca. Els mugrons creixien i joguinejaven entre els meus llavis. Els volia mossegar.
La Katherine va entrar i es va esperar mentre la tia s’alçava.
—Encara no l’heu fuetejada? —li va demanar la Katherine. La tia Maude va fer que no amb el cap.
—Potser aviat.
—Sí. —La Katherine es va treure el vestit, els plecs transparents. Duia mitges d’argent, amb lligacames negres de seda i puntes. Les calces eren de setí negre, petites com les de les ballarines. Els pits li ballaven. Va seure al pentinador que hi havia al costat del llit. La tia Maude es va despullar d’una revolada i, rere la Katherine estant, li raspallava els cabells. Es somreien l’una a l’altra al mirall. Llur somriure hi romania un instant, com la empremta dels meus llavis quan solia fer-me petons tota sola després que el pare m’havia estovat el cul.
La Katherine es va posar dempeus. La tia estava esplèndida amb aquelles mitges, les botines, una cotilla de vespa i calces prisades. S’intercanviaven frases amb els ulls com si s’adrecessin notetes personals. La tia va fer un gest d’assentiment. La Katherine va pujar al llit, a l’alçada de les meves espatlles, mirant-me els peus. La lluna del seu cul es perfilava damunt la meva cara.
—Les cames —va dir.
L’extrem del llit on m’havien lligat els turmells, ben separats, es va moure endavant i vaig haver de plegar els genolls. Era un enginy molt ben pensat, com vaig descobrir més tard. L’extrem vertical anava fixat a les potes, que reposaven damunt d’unes rodetes pesades. En ser més ample que el mateix llit, l’extrem i les potes es podien moure a voluntat. Vaig quedar amb els genolls plegats i les cames obertes. El globus del cul bombat de la Katherine em fregava la punta del nas. Va descendir. En una foscor meravellosa es va esclafar damunt la meva boca, els meus ulls, la meva cara.
El vaig tastar.
—Beatrice, no moguis els llavis… està prohibit!
No podia respirar. El pes dels seus hemisferis em queia al damunt. L’empremta dels llavis del seu cony dins la malla sedosa em quedava damunt la boca. El cul, gran, floria al meu damunt. Jo panteixava.
Va moure el cul, remenant-lo damunt la meva cara. El va alçar, una polzada i prou. Vaig empassar aire. Sufocada una altra vegada, grunyia, panteixava. La tia Maude tenia una ploma. Em passava la punta pel conillet i em feia pessigolles. Jo barbotejava, m’asfixiava. La pluma giravoltava, entrava i sortia. L’aire em xiulava pels forats del nas fins que me’l tornava a esclafar. Movia els malucs de banda a banda.
Amb el toc de la ploma l’agonia de l’èxtasi fou intensa. Com una punta perversa, em fregava el clítoris, em feia pessigolles, m’encenia. Jo donava cops de cul. El llit grinyolava. Tenia la cara comprimida entre les cuixes de seda de la Katherine. Llargs circells de desig es cargolaven dins la meva figa. Vaig alçar el cul en un gest de súplica, asfixiada. Mesc, perfum, dolçor acre… els havia flairat tots.
Estimeu-me en el meu desig.
No… La Katherine es va allunyar de sobte. Duia les mitges molles. La suor brillava al meu front, a les galtes. La ronyonada em picava, em coïa. Tenia la boca molla d’ella. Vaig tancar els ulls: xiuxiuejàvem amb la Caroline, darrere el banc de l’església. Dúiem bruses ratllades color pastel i unes boines molt maques. Menjàvem bombons. En volia un.
Em van girar ràpidament, obrint les manilles en un tres i no res. Un cop de bocaterrosa, em van tornar a lligar. El tauló dels peus del llit va pujar i vaig haver de desplaçar els genolls gairebé a l’alçada dels pits. EI solc de la meva panera quedava ben a la vista.
Alguna cosa furonejava entre les natges. Un toc de vellut, un consolador prim de cuir dins una beina de vellut. La seva punta greixada sondava la meva ullera, l’estret frunziment de la meva boca secreta, l’O del meu anus.
—N… n… n… —m’ofegava. Va penetrar lliscant, va entrar. La meva boca mossegava el coixí. El sentia, fred, calent, prim, llarg, com el penis de l’Edward. L’Edward mai no m’havia explorat el cul. No sabia que l’havien natjat.
—Ooooooooh!
No havia de cridar. Havia de cridar? Ara estic més calmada. Accepto. Em donen, m’estimen, em sotmeto. De bon grat. Aleshores era diferent. La ullera es comprimia, traïdorament —el vellut negre i llustrós del meu amor de vellut—. La punta punxeguda penetrava i giravoltava. M’havia badat el cul. Mentre bellugava, frenètica, la cara i els malucs, vaig veure les cames de la Katherine. Mitges amb l’esplendor de l’ivori. Girant, el consolador, va sortir. M’havia obert. Vaig mossegar el coixí. Una dolçor picant m’estremia la ronyonada. El greix que li havien posat el tornava lliscós. Jo feia ganyotes, cridava. La Katherine reia.
—Prou… ja n’hi ha prou. Mira-la com plora, que dolça… i com treu el cul.
—Va fer el mateix quan li van estovar el cul. Ara l’haurien de fuetejar —va dir la tia. Un «plop» lleuger, suculent, i em va abandonar. Em vaig quedar buida. El necessitava. Ara la meva O era una O més gran. Vaig cabussar-me sota castells de sorra i de vergonya.
Agitava els dits dels peus. Foutre.
Tornava el vaixell del pare? Abordaria a Eastbourne. A la platja, la gent sortiria corrents, amb les pedres lliscant sota els peus. El pare baixaria amb un matxet.
Em van deslligar. L’extrem del llit va tornar al seu lloc. Vaig estirar les cames. Havien alliberat els turmells i els canells. Em vaig enfonsar i em vaig cargolar. Em convertiria en un eriçó. Els gitanos m’atraparien.
—Què et sembla si sortim ara, Beatrice?
Era la veu de la Katherine. Em vaig girar. S’estava vestint. La tia també es posava el vestit. Se’l botonava com si se l’hagués tret per accident, com si l’hi hagués tret el metge. Vaig amagar els ulls.
—Sí —vaig contestar amb timidesa. La Katherine va picar de mans, contenta. Es va apropar i em va fer aixecar.
—Au vinga, vesteix-te, ximpleta. Quants anys tens?
—Vint-i-cinc —li vaig dir. El mateix que havia dit al pare. Tots ho sabien. Per què m’ho preguntaven? La tia Maude em va dir que m’afanyés a raspallar-me els cabells.
—Porta’t bé, Beatrice —em va dir.