Beatrice
Capítol vint-i-unè
Pàgina 23 de 24
C
A
P
Í
T
O
L
V
I
N
T
-
I
-
U
N
È
La setmana següent vaig fer els preparatius per marxar. Vaig concertar les futures cites amb la Katherine. Vaig entrevistar formalment en Ned, el marit de la Maria. Entraria al meu servei, li vaig explicar amb tot de cura. Duria l’uniforme de cambrer. S’hauria d’encarregar de diverses tasques. Em vaig alegrar de notar que la Maria ja l’havia avisat a la bestreta perquè estigués d’acord en tot: els seus gestos d’assentiment continus al llarg de la meva conversa gairebé se’m van fer pesats. No obstant això, el seu físic era d’allò més escaient: era un home musculós i tenia bones cuixes.
Com vaig informar la Katherine, també tindríem el Frederick. No li havia permès que es prengués cap més llicència amb ella i, per assegurar-me’n, l’havia retingut portes endins quan ella rondava per allà.
El dia abans de marxar la vaig fer venir a la meva cambra.
—Pensa una obra, que no sigui massa simple, Katherine. La posarem en escena a les poques setmanes que ens haguem instal·lat.
Em va dedicar una alegre reverència. No li havia dit que s’assegués.
—Han d’intervenir-hi molts actors? Uns sis o vuit? —em va preguntar.
Em vaig limitar a assentir, com si ja tingués el cap a un altre lloc. És un truc força senzill. Fa que la gent que necessito, desitjo, o vull controlar visqui en un estat de lleugera incertesa.
—Fes-hi sortir l’Amanda —li vaig comentar—. Així veurem els seus progressos… i les anelles d’argent de les mitges, és clar. I la criada de casa, l’Arabella, la que ens va atendre… també la vull. Vull que l’aconsegueixis i me la portis.
L’obra en si no tindria gaire importància. Jo podria modificar-ne el text, els actes, a voluntat, substituint-los per d’altres. Ja havia vist que l’Arabella posseïa una voluptuositat considerable. Seria un exemple de llibertinatge per a les novícies ocasionals. Pel que feia a la criadeta que havia jagut als meus peus després de llepar-me els baixos —la dels ulls astuts color blau fosc—, la seva mirada tenia una punta d’insolència que jo podria calmar o fer servir, segons em vagués.
El matí que marxàvem vaig fer que la Caroline es posés un vestit blau molt bonic, amb una gorra de conjunt i mitges treballades del mateix color. Jo em vaig posar un vestit cordat a l’esquena, molt de moda, tapat fins al coll, amb un collaret de perles. Vaig optar per un barret de tres puntes: em donava un aspecte una mica fanfarró sense semblar per això coqueta. Pel que feia als guants de cabritilla que tant havia desitjat, ara en tenia una dotzena de parells, de colors diferents. Ja li havíem buidada bé, ja, la cartera a l’oncle.
Vaig vestir la Maria i la Jenny amb capes color torrat i caputxa. Sota duien només mitges i botes. Les vaig col·locar, juntament amb els vestits i les caixes que havia fet que l’oncle ens regalés, al més petit dels dos carruatges que ens esperaven.
M’havia costat que la tia Maude es desprengués de la Maria. N’havíem parlat força en privat. Jo li havia eixamplat els horitzons. Li vaig explicar que al llarg de l’estiu celebraríem mitja dotzena de festes al jardí i que durarien de divendres a dilluns. No empràvem l’expressió «cap de setmana»: es considerava vulgar. En aquelles reunions la tia i jo escolliríem discretament algunes dones i, si molt convenia, els seus acompanyants —ja fossin parella o no—. Ens els enduríem a part i rebrien una atenció especial. Les dones més receptives, les afalagaríem i les amoixaríem. Un cop a la intimitat de les cambres, ja trobaríem la manera de fer-les despullar i fins i tot de mostrar-les als mascles que, situats a estances adjacents, podrien mirar per foradets especials.
—Una de nosaltres enxamparà els mascles mentre miren —vaig explicar a la tia—, i, és clar, se’ls haurà de castigar. I ho acceptaran per la por que dóna haver traït les convencions. Aleshores durem les dones que han vist, i que continuaran estant despullades —la Maria i la Jenny poden excitar-les mentrestant— als foradets perquè vegin els mascles lligats.
Aquells discursos satisfeien molt la tia. La meva imaginació floria. Tot i així, em reservava alguns secrets. Hi havia coves on no permetria que ella entrés i se n’adonava. D’aquí que adoptés un cert aire de timidesa mentre jo li exposava els meus plans. Hi havia moments que semblava que em tingués por.
Érem a la meva cambra, abans de baixar a trobar-nos amb la Caroline i l’oncle, que ens esperaven. La diversió i l’aprensió es barrejaven als seus ulls quan la vaig empènyer cap a la paret i li vaig demanar que s’estigués quieta, amb les mans als costats. Li vaig agafar les galtes. Eren tan llises com les d’una noieta.
—Vas gaudir? —li vaig preguntar. Sabia prou bé a què em referia. El seu somriure era alhora cautelós i entremaliat.
—Quan el teu cul va rebre la cigala? Estaves magnífica —em va dir en veu baixa.
Li vaig sostenir la mirada. Com si m’hagués extasiat davant una estàtua esplèndida, li vaig passar delicadament l’índex pel llavi inferior.
—Et farem servir —li vaig dir.
—Amb el Frederick?
Aquella pregunta, no me l’esperava, però me la vaig empassar sense canviar d’expressió. M’havia amagat curosament els seus desigs.
—Sí… i amb d’altres. M’obeiràs, Maude.
Era la primera vegada que em dirigia a ella pel nom de pila.
—Sí —va acceptar suaument. Les puntes de les nostres llengües es van tocar, tímides davant la nostra gosadia. Les meves veles eren hissades i a punt de salpar. Per a ella no hi hauria retorn. Les llengües es movien, humides. Es movien tan a poc a poc com si el Temps s’hagués aturat.
—I l’oncle? —em va demanar. Els nostres alens fluïen plegats. No l’havíem fet atendre ningú d’ençà que em va muntar a mi. Esperant se li havien fet bosses sota els ulls. L’havia fet anar a un dormitori petitó, separat del de la tia Maude. Li vaig llepar la llengua per última vegada mentre l’agafava per les mans, que ja anaven a tocar-me el cul.
—Mantingues-el en estat erecte però agònic, amb els recipients plens. D’aquí a unes quantes setmanes es farà càrrec de la primera de les meves principiants… fins aleshores no se l’ha de munyir —vaig dir, amb una lluentor de severitat als ulls mentre parlava. La vaig deixar anar suaument. Sabia que seguir les meves instruccions la divertiria.
Vaig baixar les escales abans que pogués parlar, forçant-la, doncs, que em seguís. Al vestíbul, la mirada de l’oncle era espantadissa. Li vaig fer un petó a la galta i en allunyar-me, li vaig passar la mà com aquell qui no vol pel penis, erecte i orgullós als pantalons. De moment, aquella carícia l’apaivagaria.
El sol era ben alt quan vam obrir la porta i inundava la panoràmica de llum daurada.
—El sol és Déu —havia dit el gran pintor Turner al seu llit de mort vint anys abans. Deien que havia brillat damunt del llit el mateix moment que ell pronunciava aquestes paraules i moria. En aquell moment, me’l vaig creure. La Caroline es movia, bella, al meu costat. Les faldilles li arrossegaven per terra. Jo marxava igual que havia vingut però, tot i així, marxava com nascuda de nou. En passar davant els matolls de rododendres, vaig acaronar les fulles i les flors una vegada més.
M’agrada el silenci de les plantes. Miren sense veure, vigilen sense espiar. Són servils quan les toques però mai no es rendeixen. Si les aixafes reapareixeran l’any vinent o en un altre lloc. La seva química genera miracles. Són allà pel fet de ser-hi. De nit dormen, però no coneixen el Temps. Respiren suaument però no les sents respirar.
—M’agradaria ser una planta —vaig dir a la Caroline. Un cop dins el carruatge la vaig agafar de la mà. Les figures dels oncles a les escales es feien cada cop més petites.
—Doncs a mi m’agradaria ser una flor —em va contestar. No m’havia entès. Tant se valia. La seva veu era senzilla, la veu d’un nen. La vaig veure tal i com seria… arrelada a la tija, la cigala que es fonia, pàl·lida, dins el seu cul. Al principi s’estremiria, gemegaria, xisclaria. Després jo li ensenyaria el silenci. Coneixeria el silenci de les plantes… el raig potent de la saba dins seu. La tija clavada en ella la inundaria, submisa. I es retiraria amb els últims batecs. I ella tastaria la victòria… el poder.
La casa ens esperava, sense cap servent. La tia els havia acomiadat. Gest prudent. Només quedava el vell jardiner, el Perkins. Estava massa pansit per poder servir-me per als meus propòsits. Va aparèixer en apropar-se els carruatges, es va treure el barret i ens va obrir la porta. Li vaig dedicar el somriure més graciós que sé fer.
Si més no, havien ventilat les cambres. De la cuina venia l’olor de la mantega, del formatge, l’olor d’herbes, i s’hi barrejava l’olor del pa que havien dut aquell matí. La llet esperava dins gerres de pedra cobertes amb una xarxa fina. Al rebost de parets de pedra, els enciams mostraven tot de diamants fins en forma d’aigua fresca. Tot estava bé. La carta que havia escrit al Pare surava mar enllà. La Maria i la Jenny es van treure les capes i van començar a moure’s al voltant nostre. Curiosament, se les veia nervioses davant les finestres i els ulls del jardiner i vaig fer que es posessin vestits. Calia observar les normes. De nit, quan correríem les cortines, el nostre món quedaria amagat.
—I tindrem visites? —em va preguntar la Caroline. La Maria havia fet te. El vam prendre al saló.
—Moltes. I tindrem mascarades, divertiments, entreteniments… i festes al jardí, Caroline. De segur que t’agradaran.
Se’m va acudir que de nit podria lligar les noies als arbres. I posaríem tot de fanalets, flotant i gronxant-se entre les fulles. Jo aniria d’una a l’altra amb una ploma. Els faria alçar el vestit. I les faríem entrar, una a una, dins la casa per plaer, il·luminaríem els estables amb espelmes.
M’havia llegit el pensament la Caroline? Va deixar la tassa a taula i va mirar, més enllà de les finestres franceses, cap a la gespa on els làrixs es balancejaven, prims.
—A mi, no m’estimaràs com a les altres… ja ho sé —va dir, sorruda—. I totes seran joves?
—No.
Jo també em vaig posar dempeus i m’hi vaig atansar. Li vaig posar la mà a l’espatlla. Va tirar el cap enrere. Aquells cabells tan fins em feien pessigolles al nas. Algunes seran matrones, de cos ferm.
—Per dins l’hivernacle és prou gran, oi?
La Caroline va fer un gest d’assentiment. No li podia veure els ulls.
—Sí. Per què?
—El moblarem al nostre gust. Què hi ha dintre?
—Un divan i prou —el seu cul rodó es va moure contra la meva panxa—. El pare va dir…
La vaig interrompre.
—Encarregaré otomanes, catifes, coixins de seda, llums amb pàmpol i un petit ventall de fuets i xurriaques per jugar amb el teu cul. Allà tindrem la nostra intimitat… els nostres secrets, la nostra voluptuositat. M’entens?
—Sí —va contestar amb veu ronca. Es va girar i va niar als meus braços—. Em faràs… m’ho faràs fer allà dins? No em veurà ningú, oi?
—Ningú… ningú, només jo. Oferiràs el cul igual que vas oferir la boca.
Mentre li parlava, li vaig alçar el vestit pel darrere i li vaig acaronar la corba setinada. Em vaig ficar entre les natges i amb la punta del dit gros li vaig resseguir el forat; se’m va agafar al coll, tremolant.
—Se… se… serà massa gros! —va dir, quequejant.
—Quieta! —vaig dir amb fermesa—. Les cames rectes, de puntetes… i no et moguis, Caroline!
—
Glub! —va dir, sufocant-se. Li vaig ficar el dit i vaig sentir com encerclava, càlida, l’artell, com l’aferrava. Premia fort, com ho fan els nens amb la boca. Movent suaument la mà lliure, vaig enlairar-li el vestit pel davant i la hi vaig posar damunt el conillet. Bategava, bategant. El meu dit gros es va esmunyir entre els llavis, separant-los.
—
Quieta! —li vaig ordenar—. Aguanta’t el vestit enlaire… la cintura recta, Caroline!
Va obeir, gronxant-se perquè estava de puntetes. Se li van entelar els ulls quan vaig endinsar el dit en el seu amagatall més secret, jugant alhora amb el botonet desvergonyit del seu clítoris. No podia mantenir l’equilibri i repicava de talons a terra.
—
A… a… auuuuu! —va gemegar.
Li vaig tolerar aquells sons, aquells petits esclats de veu. La calor que emanava de l’entrecuix de seda era deliciosa. De no ser perquè volia mantenir-la separada de les altres, hauria fet entrar la Maria o la Jenny perquè la llepessin.
—Estigues quieta, reina… quieta —la vaig persuadir. Mentre movia les mans m’havia col·locat al seu costat. Els seus dits volien deixar anar la faldilla i agafar-se a l’aire, però, obeint alguna mena d’ordre silenciosa, no ho van fer. La pal·lidesa de les seves cuixes brillava damunt la foscor blavosa de les mitges.
L’elasticitat natural del seu cul va cedir una mica fins que vaig poder inserir el dit gros del tot mentre els altres recorrien les natges. Tenia el cony cada cop més sucós, li bategava cada cop més de pressa.
—Be… be… Beatrice! —va exclamar, quequejant. Va tirar el cap tan enrere que vaig tenir por que no caigués. Una tremolor intensa s’havia apoderat d’ella. La corba de les cames tibants era exquisida. De sobte va deixar caure el cap enrere i es va enfonsar d’esquena quan vaig treure el dit del cul.
—Oh! —va exclamar. Si no l’arribo a sostenir hauria caigut a terra—. Oh, B… Beatrice!
—Doncs serà així —vaig somriure i la vaig besar a la boca. Al principi en trauria força suc. Ja arribaria l’hora que s’agenollaria, demanant-ho, envoltada per un aura d’orgull… en l’altar de l’amor. Tal i com m’havia promès a mi mateixa, passats dos anys, tornaria a la seva vida quotidiana; seria lliure per decidir si es quedava o marxava.
Us demaneu per què… no ho sé. Qui ha de ser lliure i qui no? Jo havia escollit manar. Hi hauria qui m’obeiria, hi hauria qui no ho faria. A través del vidre fosc de la ignorància, buscarien la meva imatge. De nit s’amagarien, apinyades, al bosc, entre els matolls, entre les fulles humides… plorant i demanant la meva presència. Jo desfaria el nus que lligava la seva infantesa. Els últims timbals de la seva joventut repicarien per a elles. La seva submissió seria el seu consol. Tot gemegant i plorant, sucumbirien a allò que tant havien desitjat. El fuet brunyiria els seus culs mentre ploriquejaven. Les cortines de vellut, corregudes, rebrien les seves llàgrimes, les fulles seques de les aspidistres n’acceptarien les lamentacions. Al matí serien com les noies del cor, vestides de blanc. Calmades, passada ja la tempesta, parlarien en veu baixa, refilant. Jo els absoldria dels seus pecats. Les ensenyaria. Arribat el moment, aprendrien que els homes, els portapenis, els portadiners, són inferiors.
Perquè només faríem servir els homes en aquest concepte. Les ensenyaria.
Vam recobrar les bones maneres. La Caroline seia, una mica nerviosa, mentre la Maria retirava la safata. Li vaig dir que preparés menjar per quan el Frederick i el seu marit arribessin, més tard. Ells dos, ella i la Jenny menjarien a la cuina.
La Maria va fer una reverència tot assentint mentre sortia. Potser es veia ella mateixa com a cap d’un petit conciliàbul de criats, però jo sabria com dividir-los i separar-los.
—Caroline, aviat tindràs criada —vaig anunciar quan es va tancar la porta. Em va mirar, sorpresa. Fins aleshores havíem viscut en una relativa modèstia.
—Jo? —em va preguntar.
Vaig somriure i vaig anar a seure al seu costat, acaronant-li els dits, llargs i càlids, amb la mà.
—Una criadeta que ara serveix a casa l’Arabella —li vaig explicar. L’idea se m’havia acudit de sobte. Serviria per posar la Caroline en una posició de superioritat respecte de les altres.
—La tindràs com a cambrera. Tu l’educaràs —li vaig dir—. I tret que jo li mani, no atendrà ningú altre.
—Que l’educaré jo? —la cara de la Caroline era tot un poema—. Oh, o sigui que seré com tu, oi? —em va preguntar, ingènua, però vaig contenir el riure. La seva dolçor era només aparent. Es prestaria amb l’aparent innocència d’un àngel a fer tot el que jo volgués.
—Potser amb el temps sí, Caroline. Si més no, ja has passat pels estables. I pels armaris? No et va semblar esplèndid? No te la vas passar bé?
Va assentir, amb les galtes ben vermelles.
—Ara mai no ens tornaran a lligar juntes —va dir.
—No, però potser et lligaré amb la teva cambrera —vaig replicar, rient. La timidesa dels seus ulls sortia volant amb la delicadesa de les papallones—. És molt bonica… i té un cos perfecte. Plaer i càstigs… que no t’ho he dit?
—I podré… podré fuetejar-la? Ni que sigui alguna vegada?
Aquella pregunta era tan inesperada com la que la tia Maude m’havia fet respecte del Frederick. Sentia un plaer profund amb aquelles peticions. Tenia el poder de contestar o no… el poder de sadollar, de persuadir, de negar-m’hi, d’apaivagar o de conquerir.
—Et ve de gust? I qui més vols fuetejar?
La Caroline va entreobrir la boca, sabent que allò la feia atractiva.
—L’Amanda. Volia anelles d’argent per a les mitges… ho sabies?
—Sí. Què més et va dir?
Els ulls de la Caroline van emprendre la retirada. Semblaven tenir un immens interès en el meu vestit.
—Va… va dir que, si eren d’argent, però d’argent sòlid, el deixaria.
Jo respirava amb suavitat, sense mostrar cap sorpresa. Ai, Amanda, quines te n’amagues! Sens dubte no havia vist cap altra sortida i, en conseqüència, va buscar-se una excusa. També sens dubte la Caroline ho havia provat i l’hi havia demanat. No coneixem gens els qui creiem que coneixem quan són lluny de nosaltres. El pare jauria amb dones color de bronze. Els apallissaria el cul amb un fuet minúscul. Estirades, lànguidament, amb suor entre les natges, protuberants, ofertes… la delicada contracció de la carn quan el fuet cau. Els criats entrarien i sortirien portant te, cecs, sense veure-hi.
—Sí, pots fuetejar-la, però només per jugar —vaig dir, recordant la pregunta de la Caroline. La inclouria una mica en els meus plans, però la deixaria sempre en el dubte… els últims detalls quedarien per esbossar, com un interrogant. Li vaig comentar que aviat vindrien els peons per començar a construir els estables. M’havien promès que la feina estaria acabada en dos setmanes. Ara el dormitori principal, que normalment ocupava el Pare, era per a mi, i la Caroline tindria la cambra del costat. Als estables faríem un annex que seria la cambra de les gàbies.
Cada cop que respirava, els meus plans s’ampliaven… a la cara d’ella s’emmirallaven els meus pensaments. Mentrestant els seus llavis insinuaven una pregunta igual que un ocell s’atura i reposa a l’ampit de la finestra.
—I quan el Pare torni? —em va demanar.
El meu rostre era d’allò més inexpressiu.
—És clar, també haurem de moblar l’hivernacle —vaig prosseguir com si les meves paraules mai no s’haguessin aturat. Ella estava a punt de tornar a intervenir quan vam sentir la campaneta de la porta. La Jenny es va apressar a obrir. Un moment després va tornar, amb una targeta de visita damunt una safata. La vaig agafar i la vaig llegir. Aquell nom no em deia res: REV. HORACE AMES.
—Només us vol veure un moment; ve acompanyat —va dir la Jenny. No vaig demanar-li qui anava amb ell. Aquest tipus de preguntes solen reflectir que la ment està inquieta. Vaig moure, llangorosa, la mà perquè els fes passar. La Caroline es va arreglar i es va estarrufar la faldilla. M’agrada el posat que adopta en aquests casos.
Tot seguit es va obrir la porta i va entrar un senyor d’aspecte agradable i edat mitjana. Anava sol. Em va dir que buscava la meva indulgència. Aquell vestit fosc i el coll de capellà el feien semblar un falcó. Venien de Kent, em va dir, per inspeccionar una casa que hi havia a la vora, a la parròquia, i que volia comprar. Però el botó d’una de les rodes del carruatge havia caigut i l’agent encarregat de la casa no havia vingut amb les claus, tal i com havia promès. S’havien esperat una hora al jardí. S’estava fent de nit i buscava un lloc on arrecerar temporalment les seves filles.
—Que us esperen fora? —li vaig preguntar.
—Són al vestíbul, senyora. No volia destorbar-vos massa…
—Si us plau, feu-les passar —el vaig interrompre ràpidament—. La meva germana se’n farà càrrec. Prendreu una copeta de xerès, oi? Es clar que us proporcionarem tot el que us calgui. Us haureu sentit tan abandonat, allà, esperant…
Semblava que la meva rebuda l’havia impressionat; va prendre la copa que li oferia i va seure just quan la porta s’obria i entraven dues senyoretes, en aparença força tímides. Totes dues duien uns vestits i uns barrets molt bonics, però les botes tenien l’aspecte trist i polsegós que delata els qui vénen de lluny.
Me les va presentar en cosa de segons. La més alta, la Clarissa, tenia pel que es veia divuit anys i la Jane tres anys menys, però la seva nubilitat ja atreia els meus ulls. Totes dues eren morenes, de nas arromangat i boca agradable. Tot i dur-les molt amagades, tenien les cames primes.
—Com i quan penseu tornar? —vaig preguntar-li, afectant una gran amabilitat, inundant-lo de paraules mentre la Caroline servia refrescs a les noies. Per sort el Frederick i el Ned van arribar mentre jo parlava. Vaig enviar aquest últim immediatament a cal carreter, perquè sabia que de vegades llogava cotxes. Una hora després va tornar amb la solemne notícia que només disposava d’un faetó petit, massa estret per a tres persones que han de fer un viatge llarg.
Mentrestant, jo havia esbrinat força coses. El reverend Ames havia de substituir l’actual vicari titular. De tota manera, havia d’anar per feina a Gravesend aquella mateixa nit.
—Doncs que les nenes es quedin —vaig anunciar immediatament, mentre totes dues m’enviaven les mirades més tímides i més plenes d’interrogants alhora. Segur que, igual que el seu pare, es demanaven com podia ser, tan relativament jove, la senyora de la casa.
—No… seria una càrrega terrible, senyora, sobretot si teniu en compte que no puc tornar fins d’aquí a una setmana. Que no hi ha cap hotel o hostal aquí a la vora?
—Què dieu… i deixar-les sense companyia? —li vaig preguntar. Aquell pensament va anul·lar totes les objeccions que pogués fer per educació, esperançat com estava que jo me les quedaria. Després de tot, pertanyien a la nostra classe. Estàvem observant les normes. La presència addicional de la Caroline va tancar amb brillantor l’afer.
A dos quarts de sis, després d’haver compartit amb nosaltres un àpat fred que la Maria havia preparat, el reverend era a punt de marxa. Les filles seien, tan pudoroses com sempre, i els va fer el petó de rigor a la galta en anar-se’n. Coronada per la seva gratitud, el vaig acompanyar a l’avinguda on l’esperava el faetó.
Li vaig assegurar que la Clarissa i la Jane estarien ben ateses. La seva mà va rebre la meva i la va sostenir, prou càlidament. Ja sabia que era vidu.
—No podien estar en millors mans… n’estic convençut —va anunciar mentre em besava la mà amb aire solemne abans d’instal·lar-se al seient força dur.
—En les millors —li vaig assegurar—, les atendrem en tots els aspectes.
—Tornaré d’aquí a una setmana —em va dir, agitant la mà. Vaig pensar que se’l veia prou captivat pels meus ulls, mentre el carruatge rodava. Em vaig quedar fins que va arribar a les portes. La de casa encara era ben oberta… m’invitava a entrar. Les seves vidrieres de colors fragmentaven raigs lluents de llum a la paret del vestíbul on tocava el sol. La llum em fregava la galta com una benedicció mentre hi passava i em dirigia al saló.
Pel que es veia ara la Caroline parlava, més animada, amb les noies. Potser per dins pensava el mateix que jo. Vaig picar de mans i vaig somriure per expressar el feliç que em feia la seva presència.
—Primer us banyarem i us refrescarem —vaig anunciar.
Ja s’havien tret el barret. Els cabells, llargs i bonics, els queien damunt les espatlles. Em vaig ajupir i vaig agafar la mà de la Janet.
—Vine… jo m’encarregaré de tu primer. Després la Caroline acompanyarà la Clarissa.
Un lleuger rubor va tintar les galtes de la Clarissa.
—Oh,… però… —va començar. La vaig aturar amb un altre somriure.
—Ja ho sé —vaig dir suaument. Sóc capaç de reflectir una comprensió infinita amb la veu—. Normalment us banyeu soles, però a una casa estranya… i mai no se sap com funcionen les aixetes…
Vaig deixar que la meva veu ressonés una mica mentre feia sortir la Jane. Tenia aspecte de Cupido perfecte, vaig pensar… i aquella impressió es va veure corroborada quan vaig deixar córrer l’aigua i la vaig despullar. Tenia un cos exquisit, uns pits com magranes fermes on les poncelles dels mugrons emergien, com si imploressin que les besessin. Tenia un cul rodanxó i les meves mans van mirar, astutament, de palpar-lo mentre li treien les calces. Quan va alçar les cames per sortir-se’n, va deixar veure, amb un rubor intens, el tall de la vulva que niava en un dolç matollet de rínxols.
Tot i la meva temptació de passar-hi els dits, la vaig ficar dins la banyera: hi va seure i l’aigua, calenta i perfumada, li arribava just sota els pits.
—T’ensabonaré… puc? —li vaig preguntar. No semblava desitjosa d’escapar a l’admiració dels meus ulls i seia, muda, amb les galtes rosades, mentre li passava les mans ensabonades primer damunt dels pits deliciosament ferms. Els mugrons, grassons i llisos com la seda, es van posar erectes ràpidament i va obrir els llavis, mostrant unes dents perlades, quan li vaig pessigar jugant el que tenia més a la vora.