Gina
Cinc
Pàgina 7 de 17
CINC
Març 2017
Estimada Elizabeth,
Fa un parell de setmanes que tenim una bateria muntada a la casa del Delta on vivim ara, a la mateixa urbanització on passava ta mare els estius. De sobte la idea del nostre one hit wonder no sembla tan boja. T’explico: el Fran i jo volem fer un grup de música per guanyar-nos la vida i no haver de treballar (no riguis). De fet, el Fran m’ha dit que jo puc escriure les lletres en anglès i ell posar-hi la música. Hem decidit que ell tocarà el banjo i cantarà i jo, la bateria, claro. I que la nostra criatura, quan neixi —previ procés d’engendrar-la, ja m’entens— no podrà haver nascut en lloc més guai del planeta, perquè quan el Fran toca amb el banjo lligat al cos, que l’agafa com si fos ben bé una Fender Stratocaster i canta al micro antic que penja del sostre i jo, la bateria, tot i que ho faci d’aquella manera que faig el que puc, semblem dos personatges sortits d’una pelli del Sundance.
Intento aferrar-me a les coses que m’il·lusionen, no t’enganyaré. Aquesta n’és una. Les il·lusions il·lusionen, ja ho tenen això. No et creguis, que em pregunto sovint què et deu il·lusionar a tu.
Un petó,
Gina
Feia vora deu anys que no en sabia res i just en lo pitjor període de la meua vida la Lucía també estava en lo pitjor període de la seua. Que ja és casualitat. Me va trucar en un acte que no havia fet mai, perquè ni a ella ni a mi mos agradava parlar per telèfono. Érem més de parlar en un bar amb cerveses pel mig, o tallant-mos los cabells, natros. Ara ja no ho sé massa, com devem ser les dos juntes.
¿Cómo estás, Gina? ¿Me cuentas alguna novedad? Vaig tindre la sensació que algú li devia haver explicat lo meu. Sí, t’explico: no t’espàntigues, que estic bé però blablabla, vaig deixar anar tot l’arsenal mèdic recent. Joder. Tía, me sabe muy mal. Pues yo te llamaba para decirte que aquello de ser una cuarentona soltera y feliz, sigue en pie. De debò que em truques per això? Bueno, por esto y porque no voy a poder tener hijos. Como esto lo habíamos hablado tú y yo, he querido llamarte para explicártelo. Y no te creas, que durante unos días llegué incluso a pensar que estaba embarazada, ya ves qué tontería, porque se me había puesto una barriga que ni que fuera a parir al día siguiente, oye. Y al final fui al médico y embarazada no estaba, no. Pero lo que sí tenía eran dos tumores como dos cabezas de bebé en la matriz, así que me la sacaron y, no te lo pierdas, que ahora te llamo desde la bañera porque si salgo creo que el sofoco menopáusico que llevo va a acabar conmigo.
Joder, Lucía, joder. A esta profunda elucubració meua, només vaig saber afegir-hi: si és marrana la vida, eh. Se va posar a riure i em va dir: casi prefiero abrirme el culo a diario con un cuchillo de cocina.
Esta manera tragicòmica d’afrontar l’altra cara de l’alegria m’inspira, no ho negaré. De totes les dones que hai conegut fins ara, la Lucía és de les que més admiro. Puc estar deu anys sense parlar-hi i ara com ara puc ben jurar que em llançaria a gardeles contra qualsevol per defensar-la. I això que jo soc molt de perdre.
Han passat quatre anys des d’aquella conversa i no hem tornat a parlar. L’última vegada que l’havia vista estava tirada a l’asfalt al seu poble perquè l’havia atropellat un cotxe. Però això ja ho explicaré en un altre moment.