Gina
Sis
Pàgina 8 de 17
SIS
Abril 2017
Estimada Elizabeth,
He escrit sobre una flor que està a punt d’explotar, atrapada al meu balcó. Que jo tinc una flor i tu tens el bosc sencer. Que és tota vermella i rosa i trista, la meva flor. Que tinc ganes d’explotar, jo també, i formar així estrelles petitones per escampar-les pel jardí. Per crear una galàxia d’estels brillants i rebels i tornar així a ser pols.
D’això va la cançó que he escrit en anglès perquè la música que ha compost el Fran era de debò preciosa i tant de bo aquest sigui el nostre one hit wonder. Avui ja l’hem començat a assajar.
Jo no descarto res, que la vida és una cosa rara. Bé, una cosa sí que puc descartar: l’embaràs aquest mes.
Un petó,
Gina
La Franziska estava una mica canviada físicament, i segurament jo també perquè l’última vegada que mos havíem vist tenia vint-i-un anys i ella, no ho sé exacte, perquè mai me vaig atrevir a demanar-li quina edat tenia, amb aquell posat feréstec, me feia respecte que em sortís amb un ciri trencat, però diria que ara en devia tindre uns quaranta-tres o quaranta-quatre. Lluïa una melena tintada de caoba que no li havia vist mai abans. Li quedava bé.
Lo cafè que va acceptar prendre’s amb mi va haver de ser dos mesos més tard d’aquella trobada atzarosa i a dos quarts de vuit del dematí al bar del nostre carrer. Li vaig preguntar per tot (aquella pregunta estúpida que fa la gent i que hauria d’estar prohibida per llei: com-va-tot, vaig dir-li, cafre de mi). Ella, que tenia més seny que jo, me va aixecar una cella com volent dir és de veres? i jo: «No, perdona. I Manolo, què?, com vos va?». «Es va morir». Entre els meus talents, hi ha el de la inoportunitat.
Una cosa que es fa molt als pobles és batejar tothom amb un malnom. És més, si no teniu malnom, preocupeu-vos perquè no acabeu d’encaixar-hi, al poble. Bueno, pos al Manolo, me consta, lo cridaven Lo Tendre, al Poblet. Perquè era tot lo contrari d’un tipo dur, que diria que és l’única manera de sobreviure en un poble com aquell. El Manolo tenia pare i mare quan se va morir, just abans de fer els seixanta anys. Tothom explica que el malnom li va caure un dia que estava al bar, a l’únic que hi ha obert al gener a Poblenou del Delta, i un amic li va dir fuma’t un Ducados, Manolo, home, que per un cigarro que et fúmigues no et passarà res. I el Manolo, segurament cansat de sentir-los insistir durant tota la seua existència, aquella nit va fer la primera calada de cigarro de sa vida, i tot justament era tabac negre, que agarra’t als matxos. Li va agafar tal atac de tos que va hiperventilar i el van haver de traure al carrer i començar a colpejar-li l’esquena com se colpeja un camàlic. Quan se va haver recuperat, de l’ensurt, se veu que es va posar a plorar i es va abraçar al seu amic Juan Ramon, a qui li va agafar per riure. «Siràs tendre, cagondeu, Manolo, xeic!».
Ho sento, vaig dir jo. «Va ser poc després que marxessis d’Erasmus. Quan el vaig conèixer ja sabia que estava malalt i que es moriria», me va dir mentre jo em tirava una mica de cafè per sobre i li deixava anar un profund no sé què dir. «El que és complicat és no sentir pena, o una extremada compassió per algú que s’està morint. No se li pot perdonar tot a algú només perquè s’està morint, entens? No pot ser com un nen malcriat, perquè la vida no és així. Seria falsejar-la. D’aquesta experiència he après moltes coses, sobre la mort i també sobre mi». Se’m va acudir preguntar-li que què havia après i sort que em va tornar a aixecar la cella perquè així jo ja vaig entendre que allò no me ho podia explicar gratis. «Fa sis anys que es va morir i vam estar junts dos anys i mig, gairebé el temps des del diagnòstic fins que es va morir. No vam fer l’amor cap vegada, saps? No sé per què t’ho explico això, ara bé: sí que vaig conèixer la seua família, sa mare encara em truca els diumenges». «Te l’estimaves?». «Sí, i vaig estar trista quan es va morir. Però la mort és tot un tema que no sabem gestionar, que en general la gent el té mal resolt. Jo l’he treballada molt. La mort existeix en la vida, ens agradi o no. I jo la mort la tenia molt estudiada. T’ho he explicat mai, això? Quan estudiava aquí a Barcelona uns amics de la colla de Heidelberg, eren parella, m’havien de venir a veure a l’estiu i passar uns dies a la ciutat. Volien venir en avió però jo els vaig animar que fessin el viatge en cotxe, que tothom hauria de fer un road trip a la vida, ho pensava de debò, i a més així podríem fer excursions a la Costa Brava. Però no van arribar mai perquè es van matar en un accident. I llavors se’m va quedar aquella culpa enganxada a la pell, sempre amenaçant, que vaig haver de treballar molt. I tota la tristesa, la tristesa culpable del supervivent. A la tristesa se l’ha d’abraçar, com s’abraça un enemic fins que s’entendreix i al final t’estima. És l’única manera de deixar-la de costat i poder tirar endavant, pensant que el futur que et queda, encara te’l mereixes. Em va canviar el caràcter. Havia començat a estudiar dret, llavors, però quan va passar això vaig canviar a psicologia».
De vegades tenia la sensació que la Franziska estava per sobre dels sentiments i del bé i del mal. Que per a ella, la vida en si mateixa era un experiment. Que tots els que hi apareixíem, en la seua vida, érem part d’este experiment. I està clar que no era així, però jo de vegades ho pensava. «Estàs bé ara?». I just després de preguntar-l’hi vaig recordar que ella tot seguit em diria què-és-bé? Per tant, abans que ho fes vaig dir-li: «Vull dir com et sents ara». «Enamorada. De la Margot. És tota una altra història». I, un altre cop, amb aquell excés de normalitat que s’intenta mostrar quan saps que seria incorrecte sorprendre’t massa, vaig somriure i vaig dir-li: «També viu al Poblet?». «No, viu aquí a Barcelona». Llavors es va fer un silenci estrany. Ella anava a canviar de tema i jo vaig tindre poc temps per pensar-me si em llançava a suplicar-li que me’n parlés més, per favor, que aquell tema, no l’hi havia dit mai però m’interessava moltíssim. Potser van passar uns cinc segons incòmodes en què ella ja estava buscant lo moneder per pagar, quan jo finalment vaig pensar dis-l’hi, dis-l’hi i li vaig dir:
—No sabia que també t’agradaven les dones.
—Ah, no, ni jo tampoc. —La meua mirada només deia continua—. D’una dona t’enamores diferent, crec, de fet parlo per mi, no sé si a totes ens passa igual, possiblement, no. Quan vaig conèixer la Margot em va interessar tota ella. No va ser que em fixés en els seus pits, o els seus ulls grossos, i pensés que bona que està, que guapa que és, no. I ara. —Ara el meu rostre anava dient claro, claro—. Però em feia feliç trobar-la, veure-la, parlar-hi. Primer vaig sentir ganes d’abraçar-la, després de besar-la, després, de tot, de tocar-li la pell, acariciar-li els cabells. Ho entens?
—Sí. Sí. No és igual que amb una amiga normal.
—Exacte. La primera diferència respecte a la relació amb un home és que t’hi entens d’una altra manera, intimes d’una altra manera. Llavors t’adones que et fa il·lusió que t’escrigui, que et poses nerviosa. I el cos t’acaba dient beu-te-la tota. És fascinant, Gina. És tota una altra història, intel·lectualment i físicament és un altre paradigma molt interessant. Què tens al front?
Em va agradar que em fes aquella pregunta perquè tenia tota una teoria sobre què tenia al front. Resulta que tenia una ferida amb crosta d’un esgarrap que m’havia fet una gata. Era una gata a la qual detestava perquè feia olor de merda tota l’estona, perquè era agressiva i una malparida. Era la gata d’un noi (només tenia deu anys més que jo) amb qui havia sortit en aquella època, però que em feia llum de gas i xantatge emocional i jo no podia parar de plorar quan me quedava sola, i no sabia per què quedava amb ell, segurament per això. El dia que la gata se’m va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d’aquella casa per anar-me’n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d’odiar-me, m’era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l’endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.
A tota esta explicació, la Franziska em va dir: De moment, això és el més boig que he sentit a dir en el que portem d’any d’entre tots els pacients que venen a la consulta. Però saps què? Que si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l’amo de la gata, així que ben vist. Va, pugem i recomencem. Què m’expliques, de nou, a part d’això de la gata? Fas mala cara.
Uy, pues esto va a ser otro brote. No molen les converses que comencen així.
Si sabéssim segur que el tretze d’octubre començarem a dur bastó i que el vint-i-vuit de maig de l’any següent mos fallarà l’esfínter per primera vegada, no podríem viure. L’angoixa mos mataria. O l’alcoholisme, possiblement. Per tant, només puc viure pensant que no passarà res, que tot anirà bé. Però no soc ingènua: sé que pot passar de tot. I compte, que tot és tot, fins i tot coses bones. La Franziska sempre em deia: No et preparis per al pitjor, no serveix de res.
En aquella altra conversa al neuròleg me van confirmar el diagnòstic. La bona notícia era que algú va trobar adequat explicar-me —recordo que a mi feia dos anys els metges m’havien dit no cerquis res a Google relacionat amb això i els havia fet cas, espero que si mai tinc una filla o un fill no s’assemble gens a mi— la diferència entre EM i ELA i que jo havia fet tanta sort que no fos ELA. Per tant, no m’estava morint, cosa que em va alegrar tant que no sé ni com expressar-ho. Això sí, m’agafava de la mà de la incertesa i no la deixaria anar mai més —que després vaig entendre que tothom té una quota bastant inimaginable d’incertesa a la vida, lo que passa és que normalment no l’hi diu un metge. I, això també, vaig haver d’escollir, ben bé com si fos a la casa del terror, entre el ventall de tractaments i els seus efectes secundaris. I, ep, gràcies que n’hi ha, i gràcies de la ciència.
Hi ha un primer dia de tractament en què et fan anar al CEMCAT a passar el matí: primer et fan una xerrada d’iniciació amb tots los nouvinguts al club de l’esclerosi. El matí que m’hi van fer anar a mi hi havia només una senyora gran, que ja és ben estrany però acabava de ser diagnosticada —el diagnòstic té més incidència en dones de vint a quaranta anys— acompanyada pel seu marit, i hi havia un home jove, d’un poble de muntanya prop de Vic que no recordo com va dir que es deia, però tenia un accent tancadíssim.
La senyora gemegava tota l’estona, plorinyava i tot, que havia perdut força a la cama, que ja necessitava bastó i que només tenia seixanta-dos anys. A mi no em feia puta gràcia ser allí, no vos enganyaré. Mira si devia fer cara de mala llet que la infermera que intentava fer-mos la xerrada la va aturar, no per fer callar la senyora que somicava sinó per dir-me a mi que si us plau no la mirés tan malament, que ella no tenia la culpa del que ens passava. Ja. I que tant de bo la tingués algú, també us dic que ho vaig pensar. Quan va acabar ella de parlar, de seguida ho vaig captar, la gent havia anat allà a queixar-se. Era el torn de l’osonenc. Devia tindre deu o dotze anys més que jo. Era baixet i robust, no era gord, eh; robust. Entre renecs mos va explicar que estava allà derivat de l’hospital de Vic, perquè no havia pogut resistir el tractament i ara l’hi havien de canviar. En este punt, la senyora va augmentar la intensitat dels gemecs. Quin tractament era?, vaig demanar-li, per allò de la curiositat. Copaxone. Vaja, mira, just el que havia escollit jo. I quant de mal fa. «A veure, no et vull espantar, però fa mal. I jo soc un home fort, en canvi tu, amb lu primeta que estàs…». Segur que no fa més mal que una dismenorrea, home fort dels collons. Això últim només ho vaig pensar. Però sabeu què? Evidentment que fa més mal una dismenorrea, no vaig trigar gens a poder-ho comprovar.
Aquell dia vaig entendre que hi havia una part heroica en el fet de no queixar-se. I un cert plaer en aquest heroisme. Durant molts mesos passaria estones davant l’espill intentant decidir en quin dels rogles me punxaria. No m’havia mirat mai tant la pell nua, un cos que se’m va anar omplint de blaus i de durícies del líquid enquistat, rosegant la pell de les injeccions, a la panxa, a la part baixa de l’esquena, just on tinc les estries, a les cuixes, on després vaig decidir deixar de punxar-me perquè ja se m’havien fet uns clots de ionqui irrecuperables. No n’era conscient, llavors, però estava fent una faenada grossa pel que feia a l’autoestima: com més lleig se’m quedava el cos, més me l’estimava. I no l’havia començat a estimar fins llavors, carregada de manies com havia estat sempre. En aquell lavabo menudíssim, cada vespre a l’hora greu només érem jo i l’espill i un cos que era meu rebel·lat contra mi i l’exercici del dolor i el plaer d’estrènyer els llavis i mirar-me als ulls i no queixar-me.