Gina

Set

Pàgina 9 de 17

SET

Maig 2017

Estimada Elizabeth,

Avui anava conduint per la carretera nacional que duu a Amposta, una on sempre hi ha molts accidents, i m’he trobat amb un camió de garrins tombat. Just acabava de passar, quan jo he arribat. Ja hi havia els Mossos tallant la carretera, però encara es veien porquets morts al marge i dins el camió també, de morts i de vius, i d’altres que campaven esparverats per l’era. Els Mossos intentaven tenir els garrins controlats perquè no provoquessin més accidents. En l’estona que m’hi he hagut d’estar parada a la carretera, he tingut temps de fixar-me en el conductor del camió accidentat. Era un home d’uns quaranta-llargs. Ens hem creuat la mirada just en el moment en què jo estava pensant que allò, ser conductor de camions de garrins que van a l’escorxador, havia de ser la feina més trista del país. I a sobre, se l’havia pegat: era allà assegut a terra, colpejat, sobre el fang, fang que s’havia fet amb sang de garrins, no pas amb aigua, perquè avui no ha plogut, i he imaginat —perquè quan penses pots pensar moltes coses alhora i molt ràpidament, tant que mentre pensava això, li enviava missatges mentals simultanis que li demanaven que canviés de feina—, he imaginat com devia ser, a casa, algú que trasllada garrins a l’escorxador. Si deu ser un home encantador, si el seu to de veu a casa és conciliador, si tracta amb amor la seua esposa i amb respecte totes les altres dones del món, i cuina i neteja els lavabos, si té fills, si va deixar de fumar quan va saber que la dona estava embarassada, i si és un d’aquells pares implicats en l’educació i la transmissió de valors com ara el feminisme, la llibertat, la humilitat, la lleialtat, el coratge, l’amor per la vida.

M’he preguntat si, a pesar d’haver format una família, ell mateix i la seua esposa se sentien sols. Si algú l’entendria quan intentés explicar que, al terra, tacat de sang de garrins accidentats pel camió que ell conduïa, s’ha sentit miserable i ara preferia treballar, no sé, d’escombraire o de reposador a un supermercat. O de conductor de bus. Si algú l’entendria a ella si d’un dia per l’altre digués que no vol estar amb algú que trasllada garrins a l’escorxador i si la societat o ell mateix ho trobaria un motiu suficient per deixar-lo o si, per contra, intentaria que ella se’n sentís culpable.

Et continuaré escrivint, Elizabeth estimada.

Un petó.

Els gairebé dos anys que vaig estar vivint sola van ser una època convulsa, difuminada, que em va tindre molt ocupada estant morta de por, lamentant-me, deprimida, aïllada del món, aspra i abraçada a mil fantasmes que em feien petons amb llengua per anar-me xuclant el sentit de la vida.

Va ser llavors quan vaig conèixer l’ansietat. I penseu que l’ansietat és com aquell virus que fa que mos súrtiguen mals a sobre el llavi, que un cop l’agafem per primera vegada, va apareixent sempre més així que abaixem la guàrdia. Un dia, et neix al revés, del budell cap amunt, cap al diafragma i fins al coll, fins als ulls i fins a l’ànsia. I no sé la vostra, la meua m’obliga a fregar-me la cara amb carícies massa fortes, com si es volgués endur les galtes a un lloc més tranquil. I m’agafa una mà a l’altra però no de forma amigable, s’agafen les mans meues de manera cruel i violenta. Com si no s’estimessen. Com volent fer-se mal i no gens enamorades, com una parella que no sap per què està junta. No és bona amiga, l’ansietat. A diferència de la por, l’ansietat no sé de què serveix.

Durant aquella època vaig fer tot de ximpleries i vaig fer-me odiar una mica per la poca gent per qui em deixava vore i vaig entendre les persones que fan bestieses i s’agafen fort amb les dos mans a ferros calents perquè total.

Una d’aquelles coses va ser deixar-me ensabonar per un coach. Sí-se-nyor. No em malinterpreteu. No em va ensabonar, era un bon home. Tampoc no em cobrava, era un intercanvi de faenes. Jo li reescrivia la web, ell em feia de coach emocional. És més, ni tan sols lo vaig buscar, va aparèixer en una reunió de faena. Los mesos abans de deixar l’oficina on treballava m’havia dedicat a buscar més clients (improvisar no és una cosa que m’agrade fer) i quan vaig tindre’n prou per guanyar el mateix que guanyava en nòmina, vaig deixar la faena. Quan vaig conèixer aquell home, feia poc que em dedicava exclusivament a traduir i a redactar continguts, sobretot pàgines web per a petites empreses.

Lo coach me va començar a parlar de coses estranyes que a mi no em sonaven de res i al cap de dos hores ja em va semblar que aquell home potser tenia la solució als meus problemes, i si no, poc importava. No és que fos una ingènua, jo soc més aviat una persona desconfiada, però també és veritat que tinc tendència a pensar «per provar-ho…», quan la cosa està fotuda. Trobo cert plaer en assumir certs riscos —este senyor podia haver sigut un psicòpata, un lladre o un violador, però a mi, posant les coses en una balança, en aquell moment m’era igual si sortia molt malament la cosa, no sé si m’explico.

Va passar que aquells mesos llargs, gairebé anys, vaig mirar-li de prop els ulls a la tristesa i la vaig arribar a conèixer bé. Vos la presento: la tristesa se t’assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l’orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. La tristesa no et deixa viure amb normalitat ni que sigui impostada. La tristesa pesa. T’aixafa el pit. Vesteixes una manta mullada. I el cos te tremola sempre una mica, d’una manera gairebé imperceptible però constant, fins i tot quan dorms. I tant de bo, tant de bo, algú m’hagués dit, durant este últim any tan fosc, que és normal tindre temor i que no passa res si estic trista. Que la tristesa és més digna que un adeu sense llàgrimes. Que hi tinc tot el dret. Que no hi ha res dolent amb mi, ni dins del meu cap, ni dins del meu cos, ni amb la meua manera de ser, ni amb la meua solitud. Una solitud malalta que em neix del pit, que duc abraonada a la pell, que no entén ningú. Les ganes de plorar no et deixen fer-te el dinar, mirar la tele, llegir, no et deixen treballar. A vegades les ganes de plorar no et deixen ni plorar. Però ho has de fer tot igualment, i pobra de tu que no ho faces. No, a la tristesa no li has d’entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots los espais de la casa, com un més de la família o com a un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d’estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. Vestida d’un greu blavíssim, d’un blau gravíssim, i viu en un silenci brutal. La tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l’abaixallengües, amb una absoluta indiferència. Però sabeu què: a la tristesa se l’ha d’examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no la sabéssem reconèixer.

Un dia vaig tornar de córrer i ja no hi era.

A vegades no tens ganes d’aprendre res però això és una cosa inevitable. Jo, per exemple, amb lo coach vaig aprendre que, a mi, no em poden hipnotitzar. Impossible. De la mateixa manera que si estàs dormint al meu costat i t’aixeques al lavabo a mitja nit, no pots esperar que no me n’adone. Lo coach era una espècie de guru autoconvençut del que feia que anava amollant frases flotador que no sé d’on havia tret. Compte, que me’n va dir algunes que em van agradar: «Et sembla que no però el subconscient ja ha començat a treballar». Però després també en deia d’altres que m’arrancaven tota la fúria: «La vida no ens posa davant de coses que no puguem suportar». Menys les persones que es moren, que pel que sigui no ho han pogut suportar, li deia jo. Cosa a la qual ell replicava amb un «tot passa per algun motiu, per aprendre alguna cosa, els que se’n van no, és clar, els que es queden, s’entén, són els que n’han de fer un aprenentatge». I la meua cella dreta aixecada tota l’estona i el cap una mica de cantó.

També vaig intentar creuar certs límits, diguem-ne místics. Vaig interessar-me per la psicomàgia de Jodorowsky i vaig fer actes simbòlics que si haguessin implicat, posem per cas, casar-me amb un ximpanzé del zoo de Barcelona per donar-li a entendre al subconscient que ja havia posat seny, possiblement també ho hauria fet. Per sort no va caldre; em vaig limitar, guiada pel meu flamant i místic coach, a enterrar en testos cartes plenes de lletres de ràbia i plantar-hi floretes que no van arribar a créixer mai, i a beure’m les cendres d’uns papers escrits amb boli blau barrejades amb vi negre de taula del Bonpreu.

Però torno al tema. Jo llavors tenia vint-i-vuit anys i la sensació que tenia problemes de debò, problemes sense remei i que a l’únic a què podia aspirar era a saber portar-los amb dignitat, estos problemes que m’havien estat presentats en un tractament de vostè, en una sala fosca d’una consulta privada, que se m’havien exposat essent negats, com se confessen les veritats que fan més mal. Com quan negues ser racista-però; com quan dius jo-no-he-sigut abans que ningú te ho pregunte; com quan te negues a tu mateixa haver-te enamorat de qui no toca.

Per això vaig fer cap, no sé ni com, a la consulta d’una noia que assegurava que t’ordenava el mapa energètic corporal perquè tot fluís de nou. No m’ho vaig acabar de creure mai, però tenia la vaga sensació d’estar fent alguna cosa per intentar ajudar-me, que era el contrari del que havia estat fent fins aleshores, des que van començar els símptomes i les sospites que tenia una malaltia greu, que era intentar destruir-me. A més, ho he de confessar, trobo un cert plaer a agafar un desconegut i explicar-li els problemes més íntims, no sé per què.

Aquella noia, a part de col·locar-me la mà al còccix mentre jo hi deixava caure tot lo pes durant molta estona, em va parlar de l’Ascens a Saturn. Ho va fer després que jo li resumís la meua situació en una oració composta: Tinc esclerosi múltiple i hai reaccionat deixant lo nòvio i la faena i ara em punxo sola un medicament que fa mal però que fa menys mal que el dolor de l’ànima.

Se veu que l’Ascens a Saturn és una cosa relacionada amb canviar de casa astrològica quan fas els trenta anys —a mi això de les cases no em va sonar estrany gràcies al coach, que ja me n’havia parlat: estàs a punt d’entrar a la casa sis, la de la salut i la feina—. Jo això m’ho escoltava des de la distància que em donava aferrar-me fort a la ciència però portar un desesper interior important. I ella em va intentar asserenar: «I sempre és molt convuls per a tothom, l’Ascens a Saturn. No és fàcil».

Diria que em va fer ràbia que fos convuls per a tothom. De tota manera, m’ho vaig agafar com a sinònim de fer-se gran, fer-se adult de veritat. Tindre problemes que comencen a pesar, pors que comencen a fer por de veritat, perspectives que comencen a fer vertigen de debò. Mentides que comencen a ser certes, com un diagnòstic negat.

Ara, aquí al Delta, visc a prop d’una de les meues millors amigues. És una sort, perquè així mos podem vore sovint i xerrar, cosa que no fèiem durant los anys que vaig viure a Barcelona. Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-mos d’angoixa, per l’alegria de saber de l’altra. La majoria d’homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s’haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s’expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones, xerrar és el fi. Després d’explicar les penes a una amiga que saps que t’escolta, tens menys pesar a l’ànima.

La Mar i jo ara parlem sovint. Vam ser molt amigues durant l’època d’institut i els anys d’universitat. Fins i tot, després del meu Erasmus, la Mar se va oferir a acompanyar-me a Venta del Pobre a vore la Lucía aquell estiu. No volia fer amb la Lucía allò que fa la gent de dir te vindré a visitar este estiu i llavors no anar-hi perquè és un pal. Jo volia complir la meua paraula amb la Lucía, i a la Mar li va semblar que un viatge a Almería des de la Ràpita en un cotxe sense aire condicionat era el millor pla per a aquell juliol en què no teníem res a fer. Quan vam arribar, la Lucía no havia avisat ningú que hi anàvem i sa germana mos va parar un llit plegable per a les dos al passadís on dormia el pastor alemany. ¿Estaréis bien? Dona, no, però no era qüestió de posar-se finolis veient el panorama. La mala notícia va arribar l’endemà, quan, després d’haver fet cinc-cents seixanta quilòmetres i haver dormit abraçades en un llit de vuitanta a quaranta graus i amb l’alè d’un gos suat a la cara, mos va despertar la veueta d’un infant per la finestra: «¡Rápido, rápido, la Lucía está en la cuneta!». Es veu que un mes i mig després de tornar de París la nostra Lucía no s’havia fet encara unes ulleres noves, i havia agafat la moto sense ulleres i sense casc aquell matí per anar a treballar al bar —aquí todos vamos así, m’havia dit el dia abans— i claro, no va vore vindre un cotxe que se la va endur. Li sagnava una mica el front i les dos mans mentre esperàvem que arribés l’ambulància i, quan va haver arribat, vam pujar al cotxe i, veient que la Lucía s’hauria d’estar uns dies a l’hospital, que a casa la germana no mos havien rebut precisament amb una xaranga, i que Marta i Menga no teníem un duro per anar a un hotel, vam decidir girar cua i tirar directament en direcció a Múrcia, on vam parar a esmorzar.

Vull dir que la Mar i jo hem compartit molts moments com ara este durant la joventut que mos han mantingut unides fins ara. De vegades quedem i mos portem tota una llista mental de queixes que no podem deixar anar en família per la salut conjugal, diguem-ne, i mos donem la raó mútuament tota l’estona i au, cap a casa que es fa fosc.

La Mar és un encant de persona i el seu company, també. Tenen un xiquet menut preciós, es diu Julià. Fa poc vam quedar, ella i jo soles, i em va dir que n’esperava un altre, que estava de dos mesos. Me va fer feliç saber-ho. Me’n vaig alegrar molt, de debò. Vaig pensar, i diria que fins i tot l’hi vaig dir, que seria fantàstic, que segur que serà fantàstic —donant per fet que jo no trigaria gens tampoc ja, a quedar-m’hi— que estiguem embarassades les dos a la vegada i que els nostres xiquets puguen anar junts a l’escola, Mar, quina alegria. Mentre m’ho explicava, bevíem una cervesa sense alcohol cadascuna: ella perquè estava embarassada, jo perquè estava en aquells catorze dies al mes en què no bevia alcohol perquè tècnicament podia estar-ho, des de l’ovulació fins a la regla, i tot i que la gent me deia «fins que no saps que estàs embarassada pots beure alcohol, no passa res», jo preferia no fer-ho, perquè ja em sentia mala mare.

De l’època que podem anomenar l’Ascens a Saturn, me va quedar una seqüela prou curiosa. Havia desenvolupat, durant aquell període, una tendència aguda a l’autodestrucció. Un no importar-me què em passava perquè total, jo igualment me n’anava pendent avall sense aturador. En aquella època, ara feia uns tres anys, no em volia adormir perquè no fos l’endemà. No digeria l’esmorzar i vaig passar a fer-me directament un cafè sol escàs cada matí. No em feia el sopar mai dels mais, per a mi sola, estem bojos o què. Només fumava, això sí, fumava molt i no m’importava quant arribés a fumar. No quedava amb ningú, convençuda que era mala companyia, que la gent estava incòmoda amb mi i que hi quedaven per compromís. Mirava l’altra gent com si estiguessen a l’altra banda d’un vidre. No m’agradava que riguessen o que fossen feliços. No hi havia música. No m’agradava que fos divendres. Que fos primavera, que fos estiu. No m’agradaven los besos que es feien los altres i a mi no, ni els plans de futur dels altres i els meus, què. Les ganes de viure dels altres. Tot això no m’agradava. No m’agradava res de mi, passat, present ni futur, en aquell moment. I ara i aquí, d’aquella època fosca, conservo una part d’esta autodestrucció que se’m va fer durícia i, en certes ocasions, no m’importa res del que em pugue passar i sovint la sospita amenaçadora, com la veueta d’un pertorbat mental xiuxiuejant-me a l’orella que la gent ves si no queda amb mi per obligació, pel factor pena que pugue desencadenar saber que estic malalta, i que a sobre no es pot quedar embarassada, pobreta, i ara a vore com li dic que jo sí.

Segur que tot és només cosa meua i per descomptat que no soc tan important com perquè la gent reflexione sobre res abans de quedar amb mi, ni tan sols després. Tot i així, el mateix dia en què em vaig alegrar que la Mar estigués embarassada, vaig arribar a casa i em vaig saltar l’abstèmia en un intent de perdre el control. D’adormir-me prompte, de no pensar i no sentir res. Naturalment, no ho vaig aconseguir i la culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se’m va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se’m va posar dret a l’altre costat del llit, des d’on me va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d’anar-se’n amb una altra.

Este pertorbat mental que em xiuxiueja es diu El Jutge, m’ho va explicar la Franziska uns quants anys enrere, quan va començar a intuir-ne el potencial. No et deixarà viure! —com si la veiés—, el jutge que tens és un tirà. Si no aprens a dominar-lo mai seràs feliç, ni un dia, no seràs feliç per més que vinguis a teràpia, això que fem, això no serveix per res si no ensinistres El Jutge!, em bramava mentre jo intentava desaparèixer sota aquell coixí que em tapava les cames pel fred. Un dèspota intolerant, és lo teu jutge. Mai feliç, mai res bé, mai res prou. Era el mateix jutge que, amb quinze anys, no em permetia creuar una plaça amb gent assentada als banquets, pensant-me que se me’n riurien. O que em volia fer enretirar totes les paraules immediatament després de ser dites, que em preferia callada i immòbil abans de fer un pas en fals. Lo mateix jutge que em recorda que el simple fet que pense que tal volta desperto pena és d’una pretensió absoluta. Com veieu, passo hores negociant-hi, amb lo jutge, per poder fer una vida normal.

Un dia, un mes més tard d’aquella nit en què van abusar de mi tot de pensaments d’autoodi, de poc que El Jutge no em mata en saber que la Mar havia perdut la criatura.

Sent el buit. Aguanta’t! Un dia se’m va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l’estómac estigués sent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l’estómac, hi anava tota jo. Al buit de l’estómac, t’hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m’entens?! Farem un exercici, posa’t gitada panxa cap amunt i agafa aquest got amb una mà. Respira tot l’aire que puguis i treu-lo molt lentament, molt lentament, veuràs que vas salivant. L’ansietat es treu per la boca, no ho sabies? No t’empassis la saliva! Escup! Escup al got! Sobretot no t’empassis la saliva! Va ser una estona incomodíssima. Jo, que era tan educada i tan finolis i tan pudorosa, valga’m déu, com vols que escopinye, si no havia escopinyat mai, jo.

Després d’aquella sessió, ara que ja sabia que podia deslliurar-me de l’ansietat alegrement a escopinyades, se’m va acudir tornar a París. Vaig recordar que feia uns quants anys un viatge sola m’havia fet feliç i en aquells moments necessitava reconnectar amb la felicitat desesperadament.

Vaig trobar un vol barat i vaig pensar que potser l’Elizabeth me deixaria dormir al seu sofà menudet. Recordo que en aquell instant vaig ser molt conscient que per a mi l’Elizabeth, havent-la vist dos vegades a la vida, era algú a qui tenia molt present, sens dubte idealitzada, i que jo, que pensava en ella dia sí dia també, per a ella no devia ser gaire res important. Amb el temps hai entès que en l’edat que vaig conèixer-la, anava mancada de referents que trenquessin amb la sopor i l’Elizabeth va superar totes les expectatives. Me va enlluernar. Va tocar totes les tecles d’una melodia perfecta en lo moment perfecte dins la meua ment de criatura. La segona trobada va ser encara més al·lucinant del que m’hauria pogut arribar a imaginar. No m’havia passat pel cap besar-la abans d’haver-la besat, va ser quasi una necessitat física. Un impuls nou que no sé d’on va sortir, però va sortir de dins. No sabia que ho desitjava fins que ho vaig desitjar. De vegades les coses van així. Tampoc podia dir que aquell petó em definigués o m’etiquetés. No estava segura que fos enamorament, el que em passava; potser era fins i tot millor. No sabia encara què volia d’ella però la seua persona m’atreia amb força i mira —això també recordo haver-ho pensat—, què hi perdia si intentava esbrinar-ho. A més, el que fos que jo sentigués, si ho sentia, era real, no?

No vaig avisar-la que hi anava, el vol sortia al cap de dos dies i encara que li hagués volgut enviar una carta —que increïblement era l’únic mitjà amb què comptava en ple segle XXI per localitzar-la— demanant-li el favor, hauria arribat jo abans. A més, corria el risc que em digués que no, que em posés alguna excusa. Pensava que el factor sorpresa jugaria a favor meu. Lo pla B (sempre tinc un pla B, no sé com hi ha gent que va pel món sense un pla B) en este cas era molt poc original perquè consistia a anar a dormir al lloc més barat que trobés lliure sense arribar a haver de recórrer als serveis socials. En aquella època tampoc tenia ni un duro, però em va semblar que gastar els pocs diners que tenia en un altre viatge a París me trauria una mica del pou. Ja avanço ara que no va ser així.

Lo primer que vaig fer en baixar de l’avió va ser anar a la llibreria de l’Elizabeth que, per cert, es deia Le Merle Moqueur, que vol dir La Merla Burleta, nom que m’encantava, igual que tot lo que envoltava la seua personalitat. Però, oh, estava tancada. Llavors vaig anar al seu pis, i no em va contestar ningú. Al bar on mos havíem trobat i res. Vaig repetir la jugada amb lo mateix èxit a última hora de la tarda, però s’estava fent fosc i vaig haver de buscar un lloc per dormir. Vaig trobar un alberg a Montmartre. Costava quaranta euros la nit una habitació compartida amb desconeguts. M’importava una llufa tot, així que hi vaig accedir. De fet, l’altra opció era dir-li a un sensesostre que per favor me fes lloc al seu cartró. Amb el meu pressupost m’hi podia quedar tres nits màxim (parlo de l’alberg, amb lo sensesostre suposo que més temps). Ja em semblaven més que suficients, vist l’èxit. Vaig anar a fer un tomb pel barri. Vaig plorar en preguntar-me què feia passejant sola per París com un xiquet perdut amb aquelles ganes de plorar. Em va començar a cremar i a estrènyer la zona del pit i vaig pensar que devia ser angoixa, per això vaig decidir tornar a l’alberg escopint l’ansietat tot el camí, fins que em va vore una parella de gendarmes i un d’ells me va dir mademoiselle, no-sé-què-més però vaja, que allò no era cosa de fer per les rues jolies de París.

Quan vaig arribar a l’habitació no hi havia ningú i vaig poder escollir el llit que em va fer menys angúnia de les dos lliteres que hi havia (vaig agafar llit de baix, llitera de la dreta) i vaig pensar que potser feia sort i no s’omplia aquella nit. Però al cap d’una estona va entrar-hi un xic amb lo cap rapat, una cadena enganxada als texans arrapats i unes botes Dr. Martens. Jo em vaig fer l’adormida. Se va gitar al llit de davant del meu; quan vaig obrir els ulls per vore’l, ell m’estava mirant fixament, però tot i així no mos vam dir res. Llavors vaig tindre temor. Això em va mig alegrar perquè potser no m’era igual del tot el que em pogués passar. Potser no estava tan deprimida. Després va arribar un altre home, més gran, feia fortor d’alcohol i de brut. Per casualitat se va decidir per la llitera de dalt del meu company d’habitació skin. Abans de pujar-hi, però, se va traure tota la roba i en acotxar-se per traure’s les sabates me va deixar vore-li un primer pla de l’ouera pel darrere. Sincerament crec que ell no m’havia ni vist i que no va ser expressament que em va estampar El crit de Munch a la cara. En qüestió d’una hora més va entrar una tercera persona. També un xic. Era jove i era obès. No és una apreciació subjectiva. Tenia certa dificultat per moure’s i tot. Devia pesar mil cent seixanta quilos i només hi havia lliure el llit a sobre meu.

La llitera esquifida va trontollar durant els cinc minuts que es va estar per accedir-hi. Vaig agafar la llibreta que portava i a les fosques vaig escriure una nota breu de comiat a ma germana: «si em moro avui de manera tràgica i imbècil, Lali, has de saber que tu has sigut la meua persona preferida i que, segurament, m’ho tinc ben merescut», no fos cas, ja que, vista la trajectòria, era prou probable que la meua vida acabés coronada amb premi Darwin a la mort més absurda de l’any: aixafada a la llitera de sota d’un alberg de Montmartre per un francès obès, al costat d’un skin i d’un borratxo cinqüentón i despullat, deprimida i sola i ah, sí, malalta, que era l’última adquisició en etiquetes i que encara no m’havia acostumat a usar.

Però contra tot pronòstic al matí em vaig despertar i no m’havia passat res. Vaig repetir l’operació del dia anterior amb l’esperança, avui sí, que estigués obert Le Merle Moqueur. I ho estava, però ella no hi era. Qui vaig interpretar que devia ser la senyora Gladys me va dir que l’Elizabeth havia marxat de viatge, a Barcelona. No me ho podia creure. I jo mai li havia donat una adreça ni un mail ni un telèfon, tot i que si ho hagués fet, m’hauria decebut en comprovar que molt probablement ella a mi no m’hauria intentat contactar. El viatge, sabent que era impossible de vore-la, va perdre gairebé tot lo sentit. Vaig mirar de fer coses que durant l’Erasmus me feien feliç. Retrobar gent que sabia que estaria pintant a aquella plaça, tocant en aquell bar. Però no hi vaig trobar ningú. M’havien deixat de passar coses emocionants com les que em passaven anys enrere i crec que no era culpa de la ciutat; crec que en realitat era jo, que ja no era la mateixa, ni tenia la mateixa mirada d’il·lusió ni la mateixa cara d’innocència.

Vaig comprendre que la faenada a fer no estava a París sinó a casa meua. En aquell pis que encara se’m feia estrany, igual que la nova etiqueta. Aquell nou estatus de dona de gairebé trenta anys que viu sola i treballa pel seu compte però que no sap com, pràcticament en un matí, havia perdut la seua vida d’abans, lo seu amor d’abans, lo pis en parella, les ganes de viure i el futur que tenia planejat i que tan bé havia d’anar. I com gestionar ara aquella pena que sentia, aquella ràbia i aquella por. I com aprendre a viure amb una nova etiqueta així de lletja que em quedava tan malament com un vestit quan et va gran. Així mateix m’anava el present.

El cas és que era a dalt l’avió amb la sensació de vindre de jugar i perdre la final de la Champions. Quan vaig arribar a l’aeroport de Barcelona vaig anar directa a buscar el bus que em duria fins a plaça Catalunya. Però durant aquell trajecte m’estava pixant i, en baixar de l’aerobús, vaig entrar al primer bar que vaig vore perquè ja tenia clar que, si no, no arribaria a casa.

Jo soc de les que poden viatjar tranquil·lament una setmana sencera només amb una motxilleta, que era el que duia a sobre en aquell moment. El lavabo era unisex i amb un sol vàter per a tothom. Llavors me va passar una cosa que fa molta ràbia: el lavabo estava brut i, quan me passa una cosa així, l’únic que desitjo és que, en sortir-ne, no hi hagi ningú esperant per entrar-hi perquè no es pensi que aquell merder l’he deixat jo. Evidentment, en sortir hi havia algú. Anava a soltar la frase assajada compte-que-està-molt-brut però em va semblar que aquell home que estava esperant per entrar-hi era l’home més seductor que havia vist mai en persona, tenint en compte que jo no tinc uns gustos mainstream, aviso. Duia els cabells una mica llargs, una mica despentinats, se notava que els havia tingut rossos. Tenia uns ulls blaus allargats que brillaven i aquells somriures al voltant dels ulls que es fan d’haver somrigut amb los anys; era alt, fort, gran, amb les dents blanques i els llavis vermells. Duia un jersei verd fosc amb el coll molt ample que li deixava vore la pell del pit i de la clavícula només una mica arrugada. No sé quants segons van passar des que vaig sortir del vàter més pestilent de la ronda Sant Pere fins que vaig poder obrir la boca, plantada davant d’aquell tros d’home que esperava educadament com volent dir aparta’t, per soltar fluixíssim, gairebé cap endins, està-molt-brut i deixar-li pas.

En sortir-ne, roja com lo primentó, vaig anar a demanar un cafè, que, encara que tingués ansietat, lo necessitava perquè també tenia la pressió baixa. I no vaig poder evitar recordar una de les frases fantasmagòriques del coach que m’havia fet molta ràbia en lo seu moment, i que afirmava que la vida et posa al davant les mateixes persones o tipus de persones una vegada i una altra fins que aprens el que hagis d’aprendre, en adonar-me que allà estava ella, sola a una taula en un racó d’aquell bar insípid, novament per fer-me plantejar ves a saber quina part de la meua existència. Elizabeth? C’est pas possible. Ei, Gina, tu vas comment? Em va dir com si fos, aquella coincidència, d’allò més normal. Assieds-toi, prends ton café avec moi. Estava intentant assimilar la situació quan l’Adonis va sortir del lavabo i es va assentar a la mateixa taula que natros. Què-estava-passant, més enllà que jo em trobés entre la vida i la mort per vergonya.

Estaven d’escapada romàntica, c’est pas fantastique? La vida de vegades també millora, me va dir. I sí, suposo que tenia raó, tot i que jo simultàniament pensava que de vegades voler conèixer algú és un error, de vegades és millor quedar-te amb la utopia, la idealització i la fantasia, sempre possible. Se’m va esmicolar el que em quedava sencer d’integritat i, tot i haver intentat no moure ni un múscul de la cara, crec que se’m va notar que en algun lloc dins meu, entre el cor i les costelles, una persona desesperada cridava no! No! No calia aquell dolor en aquell moment, i ni tan sols podia entendre per què. Si l’amor era una altra cosa.

Vaig explicar-los amb un francès tímid que durant els sis, quasi set anys que feia que no mos vèiem, havia passat per una espècie de nit, un periple incòmode, la travessia pel desert: la història amb el Fran, els primers símptomes, la ruptura, el meu pis tota sola, la desorientació vital, lo probable diagnòstic i tota la incertesa del món que duia calada als ossos. Quan vaig haver callat ella em va dir sopem juntes, no marxo fins demà i tinc ganes de saber més coses. Visca.

Vam quedar en un restaurant petit i acollidor del Gòtic, prop de l’hotel on s’estaven. Me va agradar que mos assentessen al costat d’una paret de pedra vista. Me va explicar que el Hilke (es deia així, l’home més guapo del món) l’havia conegut a la llibreria. Era un client nou, acabat d’instal·lar a París provinent de Copenhaguen per faena. Era fotògraf. És molt guapo, li vaig dir. Ja ho sé, tinc ulls. I em va tornar a picar l’ullet. M’alegra que hagis trobat parella i no estiguis tan sola com l’últim cop. (Em vaig adonar que parlant amb ella continuava camuflant-me el dialecte). Bé, parella, no li diria així, jo —va replicar—. És per donar alegria al cos, abans que no em vingui la menopausa i ja no se’m vulgui apropar ningú. I va riure fort. No diguis això. S’ha d’estar molt boig per no voler apropar-se a tu tinguis l’edat que tinguis. I es va posar seriosa, com adonant-se que estava flirtejant amb ella a un altre nivell que no era físic.

En tot cas, allà la tenia, a la cadira de la meua dreta, amb el seu tallat de cabells à la garçonne, ara més curt i més fosc, i de fet semblava més jove que l’últim cop que l’havia vist. Duia rímel i els llavis pintats d’un rosa suau. Tu n’es plus triste, alors?, li vaig preguntar. Hi ha una part de mi que sempre estarà trista, Gina, fa molt que ho està. Hi ha coses que ja no sé com perdonar-me-les i ferides que no he sabut curar. La vida no té gens de sentit, només intento que no faci gaire mal. M’alimenta el bon menjar i el bon beure, la bona música i les bones converses. Què més esperes, de la vida? Un llegat? Un reconeixement? Una família feliç? Tot això, et pots passar la vida sencera perseguint-ho i, tot i que et sembli que ho has aconseguit en algun moment que serà sens dubte fugaç, sempre se’t pot desmuntar en un instant. Per això, aquest moment ara amb tu és més valuós que tots els futurs. Perquè és real, és precís i és cert, ho entens? Jo feia que sí amb el cap i la boca mig oberta, mentre pensava que potser l’Elizabeth estava intentant passar de puntetes per la vida i això no em semblava just, ni per a ella ni per a la vida.

Quan li feia vergonya dir-me alguna cosa, m’havia fixat que me la deia en català (al contrari que jo, que l’hi deia en francès).

—L’últim que et vaig veure fer va ser besar-me, eh. No et pensis que no me’n recordo.

—Em vaig passar, oi? —li vaig respondre amb serenor, però em cremaven les galtes. Va somriure.

—No, no, em va agradar. Em vas fer sentir important. Així que estàs malalta? —Va canviar ràpid de tema.

—Això diuen, tot i que jo em trobo bé. Vaig tenir un brot una mica greu al principi però amb una dosi absurda de cortisona va remetre. Des de llavors, tot bé. L’únic que m’he de posar unes injeccions cada dia i fan una mica de mal, mira —em vaig aixecar quatre dits la samarreta i vaig ensenyar-li les marques de la panxa, que ella va acariciar durant un moment de res mentre les mirava molt atentament.

—C’est pas juste, la vie, ma petite. I quins plans tens ara, de futur, què faràs? —No m’esperava aquella pregunta, no ho sabia. No en tenia.

—La psicoterapeuta em diu que primer m’he de centrar a respirar tota l’estona, menjar tres cops al dia i dormir vuit hores cada nit i després tot anirà millor.

—Doncs mira, també és veritat.

Vam sortir al carrer. Era octubre i el fred encara no havia guanyat del tot. La vaig acompanyar fins a la porta de l’hotel. Aquell cop sí, mos vam intercanviar els mails —al final havia sucumbit a fer-se’n un— i els telèfons perquè no em tornés a passar de fer mil quilòmetres i no trobar-la. Així mateix me ho va dir.

—J’aime pas les adieux —vaig confessar-li amb les mans a les butxaques.

—Moi non plus, però ens tornarem a trobar d’aquí sis anys més, probablement. Segur que te’m presentes a la llibreria!

—Pensa que amb cadira de rodes no ho tindré tan fàcil —vaig regalar-li humor negre i va riure fort—. Serre-moi dans tes bras —va ser gairebé una súplica, perquè quan ella m’abraçava jo sentia una espècie de pau.

—J’aime pas les femmes, Gina —em va dir mentre encara m’abraçava.

—No, si moi non plus —i l’hi deia de debò, sorpresa jo també. No m’agradaven en general, però ella en particular, crec que sí. Crec que bastant.

—Però tinc ganes de fer-te un petó ara, c’est bizarre, ça, n’est-ce pas?

Em va mirar els llavis, em va posar la mà darrere l’orella i em va fer un petó a la boca que va tindre gust de primavera enmig de la plaça del Pi, enmig de la tardor.

—Tu, ja n’hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! —em va cridar mentre jo m’allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.

Ja n’hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar.

Gairebé com un impuls, vaig agafar l’autoinjector i abans de disparar l’agulla vaig repetir-m’ho mentalment mentre em mirava a l’espill i el líquid m’entrava pell endins i els ulls se m’encenien de ràbia i vaig fer una cosa infantil: vaig dibuixar en un DIN-A4 una espècie de xeringa en vertical, amb tot de guies que indicaven el nivell d’emplenament. Aquell dia vaig marcar la primera guia, la de baix de tot, amb un subratllador verd. Així fins a vint-i-vuit, que són los dies que em dura el cicle menstrual. Vaig imaginar-me que quan arribés a la guia de dalt de tot, aquella xeringa ja estaria plena de coratge. Era ben bé una metàfora que podia palpar. Cada dia, aquell líquid que m’injectava al cos anava emplenant de força la xeringa de paper.

Aquella setmana vaig decidir també de començar a sortir a córrer, que era una cosa que no havia fet mai de la vida. M’havia agradat fer esport de joveneta, però córrer, no. Sempre m’havia avorrit. El que passa és que esta vegada hi veia una espècie de catarsi, una fugida. La fatiga que em causava la malaltia només desapareixia cansant-me de veritat; cansament per fora i no només per dins. Fugia dels fantasmes. Corria fins que m’adonava que m’havia canviat l’humor. De vegades me marejava en arribar però estava alegre, una sensació que quasi havia oblidat. Per això em vaig permetre reintroduir la música durant la dutxa de després. Just després m’entrava gana, cosa que facilitava molt el fet d’haver de cuinar per a mi sola.

Prou de lamentar-se. Una única frase de l’Elizabeth m’havia canviat l’actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara que ja n’havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l’Elizabeth al davant.

No sé per què vaig créixer amb la idea absurda que cada decisió, per xicoteta que fos, me canviaria el futur sense remei. Fins que em vaig adonar que controlem ben poca cosa, del futur, que sempre hi ha una part incontrolable que mos farà una marranada al quadre que tan bé ens semblava que mos estava quedant.

La vida la tracem a pinzellades i, quan se mos acaba, deixem un dibuix que va des d’allò més bonic fins allò més horrorós. On, si fos per natros, només hi pintaríem margarides, semicorxeres, cavalls salvatges, fruites del bosc, onades manses del mar, iogurts de coco, coses així. I llavors ve esta mena de soci maldestre i mos embruta l’estampa pintant-hi cares tristes, dolor que no saps d’on surt o ho saps perfectament, projectes que t’han saltat pels aires, amics que han deixat de ser-ho, frases feridores que no t’has sabut desenclavar mai de la costella i encara couen. Portes tancades i portes mal tancades, malalties que no es curen, desitjos que no se saben complir, desamors grans com l’estima sencera.

I quan a esta part incontrolable —diguem-ne atzar o coses que passen, o diguem-ne vida— li agafa per fer el que vol, de la teua tela, te veus preguntant-te com és que ja no te’n surts a esclatar en rialles com abans, quina part se t’ha esquerdat mentre no miraves. Com és que totes les coses que fan mal te fan mal totes alhora, o com és que a la cantonada on s’acomiaden els amants tu no t’acomiades mai de ningú.

Una nit vaig sortir sola per Gràcia, feia molt que no sortia, m’havia estat sentint estranya entre la gent —entre la gent sana— des d’aquella conversa de vostè, i sempre que quedava amb amics per anar a fer una copa acabava marxant del bar abans que me la serviguessen. Però aquell dia, molt probablement intoxicada per les endorfines de la meua recent iniciada activitat física, vaig decidir sortir sola. No vos enganyaré, vaig sortir a lligar. Se m’havia donat bé durant una època, anys enrere, les coses com siguen. Volia tornar a enamorar-me. Ara que n’havia après, estava cansada de viure sola, de passar dies sencers sense parlar més que amb la caixera del súper. Sense que m’abracés mai ningú.

Vaig anar a un bar a prop de casa que m’agradava i em vaig demanar un rom amb gel. No era una cosa que demanés habitualment (val, no l’havia demanat mai) però vaig pensar que era una bona manera de fer-me la interessant. Estant a la barra amb el meu rom amb gel, em van fer senyals dos xics des d’una taula; me somreien. Eren més grans que jo però no gaire, potser tenien uns quatre o cinc anys més, ho dic a ull, no els hi vaig preguntar. Un estava clarament deprimit. L’altre era més simpàtic, era un xicot gros, els cabells entre rossos i vermells, amb barba i els ulls d’un marró rialler. Se va esforçar a fer-me gràcia aquella nit. Teníem, fins i tot, coses en comú: son pare havia crescut, ara flipareu, a Masdenverge, i allà hi tenia un conjunt el nom del qual me va fer rebentar de riure: Llomillo. No va ser pel físic, de veritat que no, que cada cop m’importava menys i, de fet, aquell aire de viking assalvatjat que tenia ja m’agradava, va ser perquè en el fons buscava que fos el Fran i no l’era. Ni la seua veu ni el seu enginy ni la nostra connexió antiga.

Així que vaig estar observant-me les ganes de tornar amb el Fran durant tot un cicle menstrual sencer. L’Anna i jo, quan vivíem juntes i havíem de decidir coses, sempre mos preguntàvem en quina part del cicle estàvem, «que si amb la síndrome premenstrual lo vols al llit és que te n’has ben enamorat». Estes converses nocturnes amb l’Anna em quedaven ara a anys llum, i també les enyorava en totes les fases del cicle menstrual i amb totes les meues forces.

Vaig constatar que el trobava a faltar cada dia durant vint-i-vuit dies seguits. Cada dia una estona alguna cosa, a ell i a tots los seus personatges amb qui també havia conviscut. (Un dia anava pel supermercat i vaig vore un home una mica gras que no hi era tot i no parlava bé, que anava amb sa mare fent la compra i em va recordar un dels personatges que feia el Fran per fer-me riure però que en realitat m’entendria i em vaig posar a plorar davant de la secció dels lactis).

Tornava a trobar-me davant d’una d’aquelles decisions que canviarien la història de la humanitat, una d’aquelles decisions que faria que hi hagués unes persones o unes altres donant tombs pel món. Perquè si, després de tot, li demanava de tornar amb mi, hi anava de totes totes, veritat?

A vegades cal vore les coses del color que les vols vore. Ni l’altre és del tot el que sembla ni tu tens la veu tan dolça quan arribes a casa i no et sent ningú. Però hi ha dies que necessites creure en l’amor, en el futur i en les possibilitats.

Vaig fer arbres de decisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m’havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. Temps després vaig adonar-me que aquella, la de tornar amb ell, va ser l’última decisió que havia pres amb temor i que, de fet, lo que en aquell moment havia previst en un arbre de decisió que seria el pitjor que podia passar, va acabar sent un joc de nens.

Al final vaig plantar-me per sorpresa (ni ell ni jo som de sorpreses però em sentia fent una cosa molt important: canviant-me el futur, així que lo de la sorpresa era ben bé una cosa menor) una nit al seu pis amb un poema que jo mateixa havia escrit aquella tarda, per assegurarme que s’entendriria. Aquella nit vaig dormir al meu exllit, que ara estava en una altra habitació. Perquè allà on dormíem abans que jo marxés, ell ja m’ho havia dit, ara hi havia una bateria. En l’idioma que molt probablement lo coach havia ensenyat al meu subconscient, aquella bateria era el símbol d’un nou inici, de creuar límits de certes zones de confort, del per què no. Me n’ensenyaràs? Y tanto.

El poema, el vaig titular Ara que no et necessito:

Ara que ja no planyo les hores que visc amb ma sola companyia,

ara que ja sé que el sopar no es farà sol i la lluita és malaltia.

I els teus riures i rialles i la música que em balles i aquells esclats d’alegria,

ara em queden lluny com la teva veu que em guia, com el mot que ara em calles.

No m’has vist plorar ni un cop, ni un sol jorn, ni un sol dia

i quan he sabut vèncer —la por, l’esglai, el dolor, la melangia–

he desfet el traç cap a casa i al lloc del llit he trobat, ves, una bateria.

Ai, amor, quina alegria, oi que m’estimes encara i m’ensenyes a tocar-la

i fem cançons i fem plans i fem futur i fem les paus

i fem, com una dolça dansa, avui, l’amor ple de follia.

He tornat, estimat meu, forta i valenta, de l’ensurt inoportú.

I m’he enclavat les agulles que m’han travessat el ventre i m’han doblegat el pit.

Però n’he tornat, forta i valenta i, ara que no et necessito,

és quan em vull quedar amb tu.

Quan la Franziska va llegir este poema es va posar les mans al cap. Compte amb la culpa, m’advertia la meua alemanya preferida, que sempre estava allà per fulminar d’una frase l’amor romàntic (i jo que l’hi agraïa). No oblidis que vas fer el que vas creure que necessitaves fer, no te’n sentis mai culpable, afirma-t’hi, no te’n penedeixis, no tinguis mai por de refer camins, de rectificar mil cops més. Mira’t les ferides i creu-te que ets capaç de fer el que et proposis. Mai, mai no et deixis doblegar per una paraula més alta que una altra, els que més criden t’intentaran fer creure que ets més dèbil que ells, no t’ho creguis! Si mai un home et crida, mira’l ridícul, sent-lo ridícul perquè ho és. Treu el coratge del pit —aquí em va pegar un cop al pit com si fos lo meu entrenador de rugbi—, i no permetis que cap home et digui com ets, què sents, què has de fer. I recorda que no hi ha res més poderós que una dona que s’ha sabut curar ella sola les ferides (aquí vaig pensar en la Lucía). Ah, i dona records a la nena que vas ser de part meva.

Després d’esta frase la Franziska em va abraçar com a única vegada a la vida, la mateixa única vegada que jo vaig esclatar-li a plorar dins dels braços, i vam donar per acabats els meus anys de psicoteràpia.

Anar a la pàgina següent