Bla, bla, bla…
Monòleg d’un consagrat
Pàgina 5 de 19
MONÒLEG D’UN CONSAGRAT
—Sí, no em mirin com si fos un error del tramoista. Sí, que sí. Sóc un mossèn, amb ordes menors i majors, estudis de doctorat a la Gregoriana i una de les promeses de la Diòcesi. Si em veuen així, en samarreta i mitjons, sense cap altra peça, és perquè…, perquè… he hagut de donar consol a una feligresa atribolada. Tot ha anat així. Em ve a veure al confessionari. Em diu que ha pecat. I jo sospiro. Un, representant de Déu, es dol pel fet que la gent pequi: tan fàcil com és viure sense fer pecats! La penitent o feligresa, de veu trapella (això sí que ho he notat), insisteix: «És que el meu pecat és grossíssim!». He emès un sospir més profund. És una tècnica que havíem assajat al seminari i jo sempre guanyava. El penitent s’adona així, indirectament, que l’ha feta molt grossa i que si obté el perdó és perquè Déu —i nosaltres, el seus representants a la terra—, som gent excepcionalment benigna. La penitent, però, va i se’m posa a plorar. Com que era vigília de Primer Divendres, que és un dels dies que a la Parròquia fem més calaix, i l’Església omplia molt més que les places de braus barcelonines, jo em començava a posar nerviós. Goso trencar les llàgrimes: «Senyora o senyoreta, si les llàgrimes denoten compunció, aboqui, vessi allò que la bloqueja; si són de causa natural, puc donar-li l’adreça dels metges que acaben d’operar dels llagrimals el propi president: gent catòlica, solvent, de comunió gairebé diària… ells i les seves amants, no es cregui». Ella estronca el llagrimal i només diu: «El meu, mossèn, és un pecat imperdonable». Li engego la recepta 4.149.C, lletra efa, que és allò de la immensa misericòrdia de Déu, que tot ho perdona… La gata maula de la penitent es nota de seguida que ja s’ho sap i em trenca el discurs ben entonat, dit a quatre-centes pulsacions per minut de cara a la reixeta. «És que, mossèn…, el meu drama és que estic enamorada de vostè…».
No, no es pensin. Un, si ja porta temps en l’exercici de la professió, i jo sóc un expert molt cotitzat, mal m’està dir-ho, se’n troba sovint de situacions com aquesta. El problema va ser més d’ordre que no pas moral. Si entrava en debat amb aquella senyora o senyoreta, allò s’encallava. I la feina s’ha de fer. La competència, malgrat la crisi de les vocacions sacerdotals, és terrible. I els de la parròquia dels colapis, fent seva la tàctica dels jesuïtes, han començat a primar els que s’hi confessen. Rifen litres de benzina entre els penitents i els deixen jugar de franc a la lotto 6/49. La idea va ser del conseller Antoni Comas, que és el del Benestar Social, d’una banda, i el de les lottos, de l’altra. Va reunir els capellans per fer-los la proposta… però el cardenal Jubany, «cerebro de jurista y corazón de pastor», com el qualifiquen tots els papes, un rere l’altre, s’hi va negar. Els capellans no-diocesans —escolapis, jesuïtes, redemptoristes, caputxins, etc— van entrar a sac., i ara se’ns mengen la clientela. Hem hagut de denunciar que hi ha ganàpies que es confessen catorze o quinze cops al dia…, que els pobres ja no tenen temps ni de pecar: han de pecar de pensament perquè si es masturbessin ja se n’haurien anat al pot, però pecar de pensament ja els val per jugar de franc i més d’un es fa un bon sobresou. Per totes aquestes raons de competència… vaig creure que el més sacerdotal que podia fer era citar la tal senyora o senyoreta al meu despatx i enllestir aviat l’afer. (Va ser una bona decisió, almenys en aquell instant: la resta els vaig esbandir en dues hores i trenta-tres segons, a una mitjana, cronometrada, de dos minuts i vint-i-set segons… que sense l’excepció de la pàmfila hauria estat un nou rècord personal, només a dotze segons del rècord establert als darrers congressos-eucarístics interdiocesans catalans). Parlo com si tot m’hagués sortit rodó… i jo sé que no és així. No tot ha anat sobre rodes. Primer, perquè la penitent femenina anònima ha resultat ser una mossa exageradament emotiva, que no tria bé el seu desodorant i que al damunt ha llegit llibres. I això, a nosaltres, no ens prova. Quan et comencen a discutir els fonaments de la fe, és clar, tu ets el primer que comença a renegar. Amb franquesa, la cosa de la fe no s’aguanta. Sóc, però, dels que creu que no s’ha de liquidar d’una manera barroera. Més val que es vagi esmorteint, lentament, com qui no se n’adona… Deixem-ho córrer que hi ha roba estesa, hi ha moros a la costa… «y las paredes oyen».
Els deia que la senyoreta en qüestió, mare soltera, de família de calés, ex-novícia a les Dames Negres, se m’ha declarat. Jo, com que ja estic compromès amb l’Església i amb la Fe, m’hi he negat. De ganes, no me’n faltaven. Perquè un cop t’acostumaves a la ferum, l’electricitat emanada d’aquell cos no era gens menystenible. Em va explicar que feia dies que em seguia a tot arreu, que admirava la meva pietat, que em veia com a capellà i com a home. Feia calor. Li he ofert un cafetó. No me l’ha acceptat. Se m’ha llançat al coll. Com que la cosa s’anava complicant, la meva saviesa capellanesca m’ha dictat el camí de conducta que havia de seguir. Si li deia que no sabia que em perseguiria fins a l’infern. Si li deia que sí… quina llauna, jo que em vaig fer capellà per no haver de fer la mili ni haver-me de casar, vés i carrega amb una dona obsessiva. No és el meu estil, ni per raons d’eficàcia pastoral. He cregut que hi havia una tercera via: «Miri, fem un pacte. Fem l’amor, amb una condició. Que em deixarà tranquil fins al proper primer divendres. Mentrestant no ens veurem i vostè s’ho pensa». Sóc un gat vell, perquè jo el proper primer divendres ja seré altre cop a Roma o potser m’hauran nomenat bisbe de Solsona o d’Astorga. I la penitència per un polvet, motivat per raons laborals, és de tres parenostres i màxim un rosari. Com que, a més, els capellans tenim un descompte d’un 33 %, la cosa ens surt gairebé de franc.
No negaré que la noia, força inexperta, resultava de bon agafar i m’ha resultat com una sauna reequilibradora. La pràctica de la nostra castedat ens porta sovint a oblidar les exigències del cos… i una ocasió pecaminosa com aquesta, no vulgui Déu que te la perdis! Aclarit el meu estat, ¿oi que em deixaran que em vesteixi, abans de continuar amb el meu monòleg?
—Bé, perdonin si abans m’han hagut de suportar en un posat no tan mudat. Poca gent sap la multiplicitat de feines que la societat encomana als seus sacerdots. I seria com una violació contra la caritat cristiana fer-se l’estret quan un penitent aboca damunt teu totes les seves frustracions.
Ara la cosa va de baixa, però no tant com diuen. Som menys però encara ens defensem. Pensin que hem heretat més de dos mil anys de pràctiques i de preceptes que han capolat moltes consciències. Si desapareguéssim, ens reinventarien. ¿Quin grup social ens creu innecessaris? Al llarg dels temps, hem anat repartint fuets i benediccions…, naturalment, més a favor del poderosos (que hauria estat suïcida això de voler tornar a les catacumbes), però sempre deixant una escletxa que fes pensar als més pobres que també ens interessaven. I, fet i fet, ¿a qui poden interessar, al capdavall? Amb l’excusa que tenen ànima —fet indemostrat, altrament— no ens resulten del tot indiferents. I, per si de cas, i abans que tornin desastres com l’anarquisme o la crema de les esglésies, val la pena que els pobres també pensin que tenen aixopluc a les esglésies. Més greu és que l’Estat ens vulgui treure la subvenció i que ens deixin a vista de resultats de l’impost religiós. A nosaltres sempre ens ha funcionat la desobediència civil. I com que advertíem que això dels impostos provocava un malestar creixent entre els ciutadans, ho teníem clar: campanya contra els impostos, invitació a la gent a no declarar a Hisenda… Ara, però, ens han enganxat per les parts més nobles —vull dir: més pecadores— del nostre cos. Si endeguem la campanya, ens quedem a l’escapça. I de què viurem? ¿Oi que no m’imaginen pencant, a mi? L’experiència dels sacerdots obrers va ser una utopia de gavatxos: el 1954 es van inventar els prêtres ouvriers per fer-nos mal. Si haguéssim volgut treballar, ja ho hauríem decidit així de joves. Si, en canvi, renunciàvem als plaers de la vida per tal de poder-nos estalviar les noses del treball (ep!, maledicció bíblica: no ho oblidin!) és que teníem ben clar les nostres prioritats. Doncs bé: els gavatxos, desacreditats perquè no tenen ni teòlegs, van i s’inventen la renovació litúrgica, la pastoral catequètica, el plaer cast i els capellans obrers. Sort que l’invent va fracassar. ¿Com pot un obrer judicar desapassionadament, com correspon als ministres del Senyor, els casos de conflictes entre opressors i oprimits?
En el cas català, la cosa la tenim més assegurada. Als enterraments dels líders polítics, siguin de dretes o d’esquerres, tothom acaba a l’església i molta gent combrega. Fins i tot el Bisbe, en moments de neguit, ha arribat a suggerir que hauríem de pregar a Déu per incrementar els funerals a líders polítics significats i així incrementaríem el prestigi de l’església catalana. La llavor de sants com Vicent Ferrer, la mare Vedruna, Pere Claver, Raimon de Penyafort, el pare Claret… i tants d’altres, més la solidesa de símbols com Montserrat o la Cova de Manresa o la Passió d’Esparreguera o els miracles de Cerdanyola, garanteixen un futur d’apocalipsi triomfant… És de justícia: ja que en aquesta vida ens hem hagut d’aguantar, que en l’altra ens ho paguin (amb els interessos corresponents, mecagondéu)…