Bla, bla, bla…
Monòleg d’una dona cansada
Pàgina 6 de 19
MONÒLEG D’UNA DONA CANSADA
—És perquè tinc son, i estic cansada de tanta història i de tant tràfec i de tanta criatura i de tantes lletres pendents i de tants recordatoris, és que només em passa a mi, això de viure que el temps se te’l menja la llengua? Atttxxxís! Només em faltaria això, pel cap de Déu —i que em perdoni la senyora sogra, que a l’infern sigui… i consti que ho sento pels altres condemnats que segur que no n’han fet de tan grosses com per haver de viure amb aquella donota, garantia que mai no els arribarà la Perestroika…—, només em faltaria això, que ara estigués refredada, griposa, encostipada, feta una bassa de mocs i xop el llagrimal…
Que no, que quan estàs cansada no tens ganes de xerrar ni d’explicar a ningú que a mi la vida tot m’ho porta així, a l’engròs: mai no he estat una doneta nyiquis-miquis, ni una senyora Pepita d’aquelles que fan ferum d’aigua beneita Tampoc no sóc d’aquelles que els agrada col·leccionar capsetes, agulletes, potets, fotos, flors dissecades o pedretes collides en nits de lluna a platges impossibles. A mi, si una cosa em cridava l’atenció, m’hi llançava de cap, saltimbanqui sense xarxa de seguretat… i apa!, aparteu les criatures que ve la Cèlia i que els té més quadrats que el negrot aquest que fa streap-tease masculí al Merca-Show. Me n’he penedit tants cops… Però és que el perill m’atrau, em crida, és com un xuclador.
Després, ja se sap, tot són lamentacions i ais i uis i copetes d’anís del Mono, que tot ajuda a matar les penes i les rates del cor. Si avui no tingués aquests ulls humits, que segur que tinc dècimes i no estic ni gaire ni gens llatina, no pararia de dir-vos les vegades que m’he ficat de peus a la galleda. És que no sabria com dir-ho, però de cop et trobes que t’estàs eixugant les mans amb el davantal, que fa pudor de lleixiu, i se’t clava la pregunta al cervell: «¿I com és que no ho veies que aquest catxes de maridet era un dropo, que tot allò que t’explicava del Front i de les txeques era una excusa per acostar-se’t més i rebregar-te els pits?». De poc em serveix el final: El vaig engegar, sí, el vaig engegar… però quan ja me n’havia fet quatre! El gran encara se’n fotia, de nosaltres, fa un grapat de dies: «Et va fer pagar un bon impost revolucionari!». Quan ara veig que a la filla li ha passat ben bé igual, i que el seu manso me la grapejava parlant-li del Sindicat Democràtic, i que quan ella, quan va saber com se trobava, va dir: «Anem a Londres, que és on han avortat totes les del curs, i que em lliguin les trompes, que me les deixaria lligar amb fil d’elefant, si cal», el paio aquell, que encara tenia les penques de dir-me «mare política», va fer que no amb el cap perquè segur que no volia perdre’s un cap de setmana al llit i el partit per la tele i el vermut del diumenge a l’Orfeó… Es pot dir que mare i filla ens els hem triat de la mateixa marca, els maridets de «quita-y-pon»: ens han durat poc i al damunt encara ens han deixat amb la casa ben plena de dodotis i de drapets i de caquetes, els molt revolucionaris! Però que se’ls quedin: puc jurar, per tots els sants del calendari, que el meu no l’he enyorat ni un sol dia… i ho dic avui, en què la ressaca em trava la llengua, que la tinc com els fregalls que troben a les excavacions de la Catedral. I mira que m’he passat anys sentint-los enganxats a les faldilles. La paraula «mare» em burxa, com si fos una xeringa enverinada. I jo, que m’he arrossegat tants anys per casa, responent, amb veu pastosa: «Sí, no et preocupis, ja te’l trobaràs a la cuina, l’esmorzar» o «ja te’l portaré a la tintoreria, el vestit de mudar». I de més gran m’ha tocat carregar amb el de ma filla, que ella ha guillat, llesta com és i una putassa, mal m’està dir-ho, amb més classe que les de la tele. A vegades hauria volgut que el nét em sortís americanitzat: li endollaria un vagó ple de cornflecs o de panís concentrat, el regaria amb llet… i que me’l vinguessin a buscar per fer la mili, o que me’l facin inspector d’Hisenda o sociòleg, les úniques feines que serà capaç de fer, si és tan dropo com son pare i son avi. Attxííís!
Mal dia, avui. I les punxades al cap. Quan hi havia optalidons me’ls prenia a galet. Però ara les migranyes no me les treuen amb res, són com una grapa que se’t clava aquí…, sí, aquí, aquí mateix. D’un moment a l’altre, ja ho veig, la palmaré: se m’enduran a la UVI i d’allà a Sancho Dávila, que hi falten clients. Ho dic i sé que no, que la Cèlia té corda per estona, perquè sóc tossuda i el cor se m’ha anat fent suro: a mi no em liquida ni un pla especial! Atxííss!
Un cop engegat el marit em vaig dedicar a l’estraperlo. Bé havia de viure, no? Les meves faldilles semblaven els Encants. Segons per on s’obrien sortia el que la clienta o el client em demanava. Si era client, i oferia pasta sòlida, la faldilla queia a terra, i jo sempre ensopegava amb les lligacames, que també duia carregades d’encenedors, pastilletes estimulants, gomes i altres objectes d’utilitat: i consti que tot el que duia sota les faldilles era gènere del bo. AtxííísssSSS! Ai, pobreta de mi. Només em faltava avui això: que la boira se’m fiqui per les escletxes del cervell. Se me’n vem les ganes de xerrar i això que la vida és com una ruleta, on les coses bones i les coses dolentes se’t barregen i tot se t’embolica… Avui no estic d’humor. Tinc el cor com si fos un batut de maduixa amb kirsch. I em faig petita, petita. Com cada nit, quan es fa fosc i ens hem d’amagar, abans que vinguin les inspectores del Benestar Social…