Bla, bla, bla…
Monòleg contra els purs
Pàgina 9 de 19
MONÒLEG CONTRA ELS PURS
—Em sembla una collonada, la pregunta ¿Qui sóc jo? Què en penso del país i de la vida? ¿Quin ha estat el meu itinerari? ¿I tot això voleu que us ho digui de franc, sense participació en els drets d’autor? «I qui és vostè?», em preguntaven aquells patriotes carques però de bona fe, els anys cinquanta, quan em presentava, maleta de cartró i cara de pomes agres, a casa seva. O quan un altre cop jo ho feia amb una rialla més trapella, i un accent més barroer, ja ben avançats els anys setanta. Jo sóc algú que un dia decidirà si sou just o culpable, si tu o vós que m’escolteu heu passat o no per l’acceptació del meu sedàs.
Tant se val on vaig néixer o quines circumstàncies van marcar la meva infància. ¿Us heu adonat que només ens interessa la infància dels que triomfen? ¿Qui i quan s’ha interessat per la infància de carrer de la majoria dels qui ara són encara al carrer i vagaregen, marginals i marginats, per les nostres metròpolis? La infància dels famosos és un argument publicitari: la inventem amb les característiques que volem que tingui per commoure el client: són infàncies publicitàries. Per això he marcat la meva com la infància d’algú que va viure en un poblet petit. La majoria dels catalans són, avui per avui, gent de ciutat. Raó per la qual enyoren el camp que desconeixen. (Del camp, dels pobles de pescadors, dels llocs minúsculs només en parla bé qui no els ha de patir). I hem explicat que als pobles petits tots ens coneixíem. Hàbils, astuts, hem omès un detall: que a cada poble petit s’hi reprodueix el microcosmos que determina la composició final de tot un món… i que als nostres pobles petits també hi havia cacics i gent perversa i maquinals crònics i una immensa mala llet quallada, permanent. Un consell gratis a qui m’escolti: si vols triomfar a la ciutat gran digues que véns d’un poble petit on no et senties anònim ni ignorat. (Si tots els que hem fugit dels pobles petits és perquè volíem sentir-nos anònims i saber-nos ignorats de qui tenia tantes raons per continuar-nos renyant!).
Un dels secrets comuns a tots els parvenus (i som més que cap col·lectiu sindical, a la vida catalana) és que hem sabut trepitjar amb eficàcia l’ull de poll del país: la seva nostàlgia manipulada, la seva carrincloneria elevada a categoria de santedat. M’explico. Fixeu-vos que al país no ha triomfat ningú que s’hagi expressat sense giragonses sobre el drama més important que ha dividit la comunitat catalana: la guerra civil. Ni els exiliats han dit amb veu alta per què uns quants es van quedar a casa (sense que els faltés ni el paper ni el fil ni la farina) ni els de casa han recordat mai les paraules que un dia van dir (segurament en castellà correcte) sobre els exiliats i els vençuts. És un país fet de silencis còmplices, pacte bàsic en profit dels uns i dels altres. I, alhora, hem mercadejat amb la moneda oscada d’un folklore, prèviament esporgat de manifestacions cantelludes que podien coure en més d’una ferida íntima. El «bon cop de falç!» de l’himne l’hem batejat d’escapularis i de reverències que ningú no ens havia demanat. Com a l’acudit del bon buròcrata… hem demanat perdó a qui ens dava pel cul perquè ens vèiem obligats a donar-li l’esquena.
Baixem els fums didàctics. No n’hi ha per tant. Fins i tot ens agrada exagerar la nostra maldat quan som tan dolents com el dimoni dels Pastorets i tan perillosos com una colla de diables de Correfocs.
Racional com sóc i calculador, penso que és fonamental la tria de la parella. Si examineu la fitxa dels bergants locals, us adonareu que el matrimoni o similars hi juga un paper fonamental. Un bon matrimoni és com un crèdit a termini a molt baix interès. O com una llibreta oberta amb saldo inexhaurible Sense un bon matrimoni, ¿qui us becarà les hores i hores de passadissos i de maniobres que hom ha de fer, si vol que se l’escoltin els poderosos? I he dit, a posta, «matrimoni o similars». Sóc dels que crec que cada època, en aquesta vida, requereix, com en el món de la moda, una parella «ad hoc». ¿S’imaginen la segona part de l’aventura d’un Boyer, el nostre sicari fiscal, sense la bellesa exòtica i sospirant d’una filipina com la Preysler? Pot ser important una primera temporada de lligams excitants que et relacionin amb la societat barcelonina, de voluntat més cosmopolita. L’agenda és fonamental. I és bo tenir una bona agenda. (D’altres se l’han fet a través de l’exercici professional del periodisme, que és una altra via catalana al món de les relacions útils). Jo vaig saber-les combinar a temps totes dues. I me’n sento tan ben pagat! Que se sàpiga qui ets, que ets un de la colla…, t’obre la porta dels secrets de la tribu, que són secrets com de joc d’infants, aptes per afalagar vanitats d’una segona B, la categoria on ha arribat a jugar, en els moments àlgids de la seva història, la nostra «petita pàtria».
Un cop situat, pensa en un matrimoni de ressonàncies i de perspectives més estables, en una parella que et sigui teràpia contra l’estrés i font de confidències públiques. (Jo, que sóc i he estat masclista, sé que hi ha coses que només les dones saben o endevinen). Pensa en un matrimoni que et permeti parlar del teu fill o de la teva filla… en termes de preocupació per al futur. (El nostre és un país on l’estalvi és més que una virtut cardinal: és la traducció pràctica de l’Esperança, virtut teologal. La concreció de l’Esperança són els fills. I aquest és un peatge que has de pagar, si vols que la teva sigui una credibilitat finançada).
L’altre element indispensable és una sàvia voluntat per vendre els teus productes. El paradigma del país són les botiguetes de vetes-i-fils… que sobreviuen malgrat l’existència dels grans magatzems o dels hipers monstruosos. En termes culturals i socials, el nostre ha estat un país que s’ha mostrat indiferent a l’estada a casa de monstres notables de les multinacionals de la indústria cultural… per continuar-se barallant sobre qui és el sisè o el setè dels poetes vius. És per això que jo he optat per viure a costa de les multinacionals però fent creure a tothom que només m’interessen les botigues de vetes-i-fils. Aquest ha estat el meu petit maquiavelisme, la meva modesta aportació a les ferraterianes «formes de vida catalanes».
Vendre, vendre, vendre. ¿Qui intenta, però, vendre perles falses a un expert en pedres precioses? És molt important que no hi hagi, al país, crítics, si les petites patums volem continuar triomfant. Bastaria un crític discret i solvent per descobrir les trampes de la meva obra, els recursos retòrics del meu pretès barroquisme, les trampetes del meu estil, més pensades des de la ignorància del destinatari que des de la veritat del seu origen, que sóc jo. S’equivoquen els qui s’adrecen als entesos. Hi sortiríeu guanyant si, sense cap mena de restricció mental, us disposéssiu a afalagar els poderosos de torn (que són poc poderosos i que són de torn d’ofici, passavolants, per tant, encara que alguns es creguin que duraran sempre, pobrissons!).
(Algú m’ha acusat de mantenir una doble comptabilitat: aprofito l’ocasió per defensar-la, aquesta doble via a l’èxit. El nostre és un país més aviat tancat a la comprensió de l’art. Has d’aprofitar-ho per vendre duros a quatre pessetes, per fer passar gat per llebre, per eixamplar els forats d’agulla que és per on entren els elefants al reialme dels benaurats. Qui ha fet diners, a casa nostra o d’altri, jugant net? Ja, ja, ja… Si me’n dieu cinquanta, quaranta, trenta, vint… o deu, que era els justos que Abraham demanava a Jahvè, rectifico tot el que he dit fins ara. Si saps que els poderosos no saben ni un borrall de res…, i tu vols vendre allò que fas als poderosos… per què demanes la lluna en un cove? Unta d’elogis els poderosos, critica’ls de tant en tant per fer-los desitjar després un elogi oportú, fes-los creure que no ets dels que el Poderós comana però que et podria arribar a conquerir, deixa’t convidar i a darrera hora planta’l amb una excusa sonada —«el Rei em vol veure a Palau aquest capvespre!»—, assimila’l així al Rei, en el rang de les teves coneixences… i aviat el Poderós dirà que ets el millor d’entre els narradors dels Països Catalans).
Em queda, tot amb tot, com un mal regust de boca. Alguns potser em creuran un cínic a qui cap tot el país en un didalet. O que sóc un ambiciós d’àmbit demogràfic restringit. I no és ben bé així. M’explicaré.
Deia Costa i Llobera que els joves havien de ser com les àguiles. Que volen i volen, cada cop més amunt. I de tot allò que trescant aferren, gustant-ne fibres íntimes… se n’assimilen la potència i tornen, cap a son niu, més àguiles. Vaig llegir aquest poema quan encara era un infant. No he estat exacte: no el vaig llegir sinó que ens el recitava el mossèn de la petita parròquia d’un poble de pescadors que encara no sabia com eren de grans els beneficis (econòmics) dels turistes. Crec que hem de saber brindar per cada petit èxit. I que hem de treballar sense pausa per percaçar el següent. (Molts dels que em qualifiquen de bergant i d’oportunista no han treballat mai ni la meitat del que jo treballo. Fotre mal…). Si l’èxit no arriba, no us en lamenteu mai en públic, no aneu mai pel món com els pidolaires… que fins i tot la gent de bon cor mira amb mal ull i rebutja. Sempre heu d’anar amb el cap ben alt pel món, agraïts als qui, al capdavall, us han tret, per la seva beneiteria, de la misèria.
Si, en canvi, la sort t’afavoreix… no et creguis que ja has arribat al cim, pren-t’ho amb la calma tranquil·la de qui ha pujat un graó més, de qui ha estat cridat a conquestes més altes.
Si has entès el missatge, que ho dubta…, si saps què t’estic dient, au, agenolla’t, que et trobes davant d’algú que algun dia anomenaràs per dir: «Jo, pobre de mi, vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment, de xerrar amb ell, de tu a tu…».