Bla, bla, bla…
Monòleg que fa set
Pàgina 10 de 19
MONÒLEG QUE FA SET
—«Vigila, esperit, vigila…». El poema maragallià marca la meva trajectòria. Com que sé que la gent se les pensa totes, jo he anat per la vida amb els ulls ben oberts, mirant d’evitar que els altres em poguessin fer la llesca. I és que, avui dia, no pots ni refiar-te dels teus amics. (Amic, amic! Paraula discutible i perillosa, sota la qual s’amaguen tots els que et volen enganyar, vendre gat per llebre, que diu la dita).
Si he arribat tan amunt, i les meves responsabilitats de govern ho avalen, és, en part, perquè no m’he deixat seduir pels esquers fàcils del triomf a la curta. Aquest principi de contenció l’he tingut en compte fins i tot a l’hora del matrimoni… però d’això ja en parlaré, a veure si esbandeixo d’un cop i per sempre els infundis opositors sobre la meva discutida i indiscutible virilitat. ¿Es pot saber per què riu la gent, si quequejo? Jo bé que m’hi esforço, però sovint m’encallo a mitja paraula, i no pas per falta de patriotisme, que sóc un pura raça, un català sense barreges d’origen. Els meus cognoms podrien figurar, sense vacil·lacions, en una exposició del Mil·lenari de Catalunya, la meva nissaga és ferma, autèntica, persistent. I si no tinc res contra els pieds noirs catalans, contra els nouvinguts, contra els descendents d’invasors fermament instal·lats a casa nostra… és per raons tàctiques més que no pas estratègiques. Sóc dels que creuen que tot ens hauria anat millor a nosaltres sols, però també entenc que algú havia de fer la feina bruta i degenerada: la immigració ha fet possible la supervivència dels de sempre, tot i que el cost ha estat altíssim: hi ha entre nosaltres, entre els propis companys de govern!, molts infiltrats, molts quintacolumnistes. Quan arribi l’hora de fer neteja, l’hora sagrada de la Restauració, que comptin amb mi!
Vaig néixer a l’interior, a la terra ferma, als comtats antics que el 988 feien el gest d’independència davant dels Capets i dels califes cordovesos. (Que ara hi hagi tants descendents d’aquells califes al govern de l’Estat és com un insult permanent al nostrisme nacional que jo predico. ¿Com ens poden ser amics si recorden la digna botifarra, ara fa més de mil anys, dels nostres avantpassats?).
Els de casa, i com que no era l’hereu i sí el cabaler, em volien al Seminari. Com que sóc un home respectuós i ple d’unció, devot per timidesa, introvertit, vigilant, no em va ser gens difícil l’ingrés, primer, al seminari de Solsona i més tard a l’Escolania de la Mare de Déu de Montserrat. El pas d’un lloc a l’altre conté un d’aquells secrets que un porta amagat al cor al llarg de la seva vida. No, ara tampoc no el revelaré. Potser el desvelaré si dic que el prefecte, tot just ordenat de capellà, i gairebé del poble de mossèn Cinto —un mossèn fresc, elegant, que ni s’escurava les dents com els altres ni jugava a jocs violents, tan propis dels seminaris—, em tenia un apreci especial… I això els companys, corsecats d’enveja, no ho podien suportar. No em feia favors a la classe La nostra era una amistat discreta, fora d’horaris, que té força a veure amb els capvespres ardents d’Osona, i els ventijols frescos després d’un dia on les pedres i els rostolls cremaven sense pietat…
A Montserrat, he de ser franc, mai no m’hi vaig trobar prou bé. Els escolans ens sabíem destí de massa peregrinacions, inspeccionats, fotografiats, enregistrats en discos que eren posats a la venda. Dir que pertanyies a l’Escolania de Montserrat era ben bé un diploma més civil que no pas religiós. I si a mi m’agradava cantar —entre altres raons perquè cantant mai no m’encallava— tot aquell tràfec em desassossegava. Gràcies, però, a l’Escolania vaig fer el batxillerat i vaig tenir ben plàcid el camí d’ingrés a la Universitat de Barcelona.
No diré res de la meva etapa universitària: se n’han escrit massa novel·les enrevessades, problemàtiques, ja que els universitaris més pocasoltes i més ignorants, els de les facultats de lletres (ara colgades de dones, sempre menys preparades per als estudis) són els que s’han permès la llicència de parlar en nom de la resta dels universitaris. Doncs bé: jo, número u de la meva promoció a la Facultat de Medicina, puc afirmar i afirmo que ni he tingut problemes existencials, ni he passat pels enamoraments de taverna, ni per les clandestinitats polítiques, ni pel món prohibit de les drogues. Puc dir, amb el cap ben alt, que mai no he participat en cap vaga. I que quan els estudiants de lletres o assimilats en la ciència de la subversió em deien «esquirol», jo em limitava a moure els llavis amb parsimònia, tot assajant una actitud de ganyota despectiva que solia provocar un segon insult, l’insult del repicó, sovint dit com una explosió de tret en castellà —«maricón»—, com si no fos més elegant el «marieta» tan arrelat a la nostra tradició sentimental.
Amb el títol a les mans, he de referir els anys més durs de la meva vida: la mili. Havia aconseguit pròrrogues per raons d’estudis. La perspectiva, però, d’integrar-me al servei militar em va fer dubtar. Fins i tot vaig tenir la pensada de tornar a abraçar la vida religiosa com a sistema per evitar aquella humiliant cursa d’obstacles, tan contraris a la dignitat de cadascú. Posar-me a parlar de la mili —de les marxes obligades, de les vigilàncies nocturnes, de la pudor de peus de les casernes, de les converses grolleres dels companys, dels crits de caporals, sergents i d’altres— em posa la pell de gallina. I això que sempre he estat un home sobri i mai no em vaig queixar del ranxo ni de les classes teòriques. Els dies de permís descansàvem. Amb en Xavi, que ara també ocupa càrrecs de responsabilitat en una direcció general del govern, sortíem a passejar per aquells indrets empordanesos… fins que un dia ens van enxampar i allò va ser l’inici de l’infern inenarrable que va ser la resta del meu servei militar. La por que hi vaig viure va accentuar la meva lleugera dificultat a l’hora de parlar, de confegir síl·labes i posar-les una darrera l’altra. I si algun dia antologués el llenguatge de l’insult discriminatori dels militars, us ben asseguro que pocs resistirien la cacofònica melodia d’aquella explosió de bestieses. Per sort, un canvi de comandament va fer que l’exèrcit espanyol s’aprofités dels meus coneixements mèdics i em permetessin sortir per la porta d’honor d’aquell període tràgic de la meva vida tothora vigilant.
Quan un noi de família amb diners, arrels fermes i un títol universitari a la butxaca torna al món, ja alliberat dels deures sagrats amb la Pàtria (imposada)… què ha de fer? Dues coses: instal·lar-se professionalment i casar-se. I que poques ganes que en tenia! Les pressions familiars eren cada cop més dictatorials. Em feien xantatge, em presentaven amigues de la família… I és que volien, de tota manera i amb la mena de lleixiu que resultés més eficaç, esborrar de la meva biografia allò que ells consideraven, gent primitiva com eren, una taca i un pecat i un error de la naturalesa.
Amb els diners que em va deixar l’hereu de la família vaig instal·lar un consultori que primer va ser de medicina infantil. Alhora, i gràcies a les influències dels meus professors de Facultat, vaig entrar d’ajudant al departament de Medicina interna de l’Hospital del Generalísimo, a la Vall d’Hebron. Es pot dir que tot funcionava com una seda fins que va haver-hi aquell viatge a Bolònia amb un editor de literatura infantil… i les males llengües van portar la desgràcia al prestigi, incipient però creixent, del meu consultori. La decisió dels de casa em va salvar. Si vols per força, em van casar amb l’Agnès, una mossa tan catalana com jo, soltera empedreïda que no havia resistit els rigors d’un convent carmelità… i que sentia per la carn compartida el mateix terror que jo. Els vespers dels infamants diuen que l’Agnès s’ha anat espavilant, que la seva és avui per avui una agenda atapeïda i exòtica, en la qual no falten ni tan sols metges naturistes hindús, però jo crec que tot són falòrnies, que em respecta, que m’estima, que em deixa fer i que creu, com jo, que és més higiènic dormir en llits separats… i que és d’irresponsables, en temps de tantes crisis, això de portar fills al món.
Amb el meu casament van cessar una part dels meus problemes i de la incomprensió que d’altres projectaven contra mi. Tothom em va mirar amb ull horitzontal, sense mitges rialles.
Es pot dir que la resta ja l’expliquen els diaris. Ho he dirigit tot, en el món de la Sanitat pública. He presidit congressos i simposis. He inaugurat clíniques. He representat Catalunya i Espanya —totes dues nacions, i bo serà que ho recordin els que pretenen criticar-me de xovinista— a tota mena d’instàncies i de fòrums internacionals. He descobert que la llei del triomf és… en lloc de treballar, reunir-se i presidir actes. I ara m’hi lliuro amb una fe decidida, constant, crònica, apassionada. He descobert, també, que on no hi ha competència hi ha intendència: bons equips de secretàries i les xarxes dels poders secrets. (¿Qui m’hauria alliberat a Estrasburg del setge diplomàtic a què ens sotmetien, després de l’enverinament col·lectiu dels malalts de l’Hospital madrileny de La Paz, si la meva amistat amb un ministre belga no hagués estat alguna cosa més que amistat política, amor fronterer, orgia desbordada dels sentits?).