Beatrice
Capítol dotzè
Pàgina 14 de 23
CAPÍTOL DOTZÈ
Va aparèixer la Jenny i em va passar les calces entre barrots.
—Posa-te-les… ara ve el teu oncle —em va dir. Vaig ser just a temps de ficar-me-les. Les mans em cobrien piadosament els pits.
L’oncle no em va mirar. La Jenny va obrir la gàbia de l’Amanda i la va fer sortir. La mirada d’ell la va acovardir i es va tapar el pubis. La Jenny li va copejar els canells. A la mà, l’oncle duia una corretja, ampla i gruixuda… potser era la mateixa que els nostres culs havien tastat a les quadres.
Els turmells de l’Amanda trontollaven i la feien ensopegar. La Jenny la va dur a la barra, que quedava a l’alçada de la cintura. Era de fusta, rodona i polida. Al mig, allà on reposava la panxa, s’enfonsava una mica.
—Ajup-te, amb els talons ben junts. I agafa’t fort a la barra de sota —li va ordenar l’oncle.
Seria la veu d’ell més autoritària que la que ella coneixia? L’Amanda tenia la mirada esmorteïda. Va clavar els ulls un moment a la paret i després va obeir.
—No gaire fort, si us plau. Després me’n podré anar?
Feia veu d’escola dominical. La Jenny es va inclinar i li va lligar els turmells amb una corretja ampla. Tot reculant em va ventar una ullada. Jo mirava la porta, la porta amiga. Si m’hi recolzés, s’escalfaria.
L’oncle es va apropar a l’Amanda, l’exhibició de la qual era deliciosa. Vaig adonar-me que no li havien lligat les mans a la barra de sota a posta. L’esfera del cul era perfecta… per dins, el solc era de color sèpia. La corretja es va enlairar i es va descargolar.
Cra-aaaac! Ai, quin aspecte va fer el cuir en besar a fons tota la seva femineïtat! L’Amanda va fer una ganyota d’angoixa, amb la boca penjant. Es va sentir, fluix, un gemec. Els cops eren lents i mandrosos… insistents. Es veia que el pes del cuir només necessitava un gest indolent de la mà i del canell. De vegades queia transversalment sobre el cul, d’altres ho feia a sota, sota la poma que s’oferia, on les llargues cames es trobaven i la carn feia petits plecs com si s’arrugués, a punt de clivellar-se.
A cada espetec, l’Amanda panteixava més fort. El cul va esdevenir una boirina rosa i blanca. Els artells eren blancs allà on s’aferraven a la barra de sota.
—N0…N00…N00…N000000! —suplicava. Movia els malucs amb cops cada cop més violents de rebuig. A cada espetec, les natges ja tibants es tibaven més. Amb una mà d’home gran hauria pogut agafar-les totes dues alhora. Un meló partit. M’hauria agradat passar-hi la llengua, sentir-ne la calidesa, la calor que desprenia, que rebia. Vaig comptar déu, dotze, catorze. L’Amanda premia les dents. Plorava per dins? La lluentor del seu cul era lluminosa tot i que no es veia cap marca. D’ençà d’aleshores he après l’art de la corretja: en diuen «polir a la francesa». El cuir mai no ha de ser prim, perquè seria cruel.
Les argolles de metall que agafaven les mitges de l’Amanda es fregaven. Els genolls li feien figa i el cul encara sobresortia més. Els seus llavis van murmurar un llarg au… uuuuu. Aquest és el soroll esperat.
L’oncle es va aturar. Sentia com l’Amanda sanglotava, però no eren sanglots de dolor. Eren els sanglots d’un nen que ha perdut les joguines. Els sanglots d’un nen que para de plorar quan ningú se l’escolta.
—Calma’t, Amanda… Calma’t.
La veu de la Jenny era una veu d’amor. Va deslligar la corretja que envoltava els turmells de la noia, li va separar bé les cames i les va lligar cada una a un costat del cavallet. Se li veia el rosa salmó de la vulva. L’Amanda va fer un crit i va provar d’alçar-se però la Jenny la va agafar pel clatell i la va fer abocar un altre cop. L’oncle va fer mitja volta. Jo volia que em mirés, que s’adonés de la meva existència, de la modèstia de la meva postura, amb les mans tapant-me els pits. Però no ho va fer. Marxava com aquell qui recorda que ha d’anar a fer un encàrrec. Caminava de manera estranya, rígid. La seva erecció era considerable.
En sortir ell va aparèixer la tia Maude. Duia un flascó d’oli calent i dolç i un consolador llarg i prim.
Jo mirava i escoltava. Ja no m’havia de tapar els pits. Un dit ple d’oli recorria el cul de l’Amanda, que no parava de moure’s. Li buscava la ullera, el forat del cul. Ara la Jenny li havia posat la mà damunt el cap inclinat. Tot passava en silenci, tret del seu panteix accelerat. El consolador va entrar polzada a polzada, entre les natges, obrint el forat.
—Nnnnnnn… —murmurava l’Amanda. El coll i les espatlles lluitaven en va contra la pressió de la mà de la Jenny. Els malucs es movien frenèticament. El fal·lus girava a poc a poc, accionat pels dits de la tia, ja mig clavat. Tot fent-lo giravoltar, va començar a moure’l endavant i enrere.
—Euga dolça… encara t’empassaràs el seu èmbol —va murmurar. No hi havia malícia a la seva veu. Parlava de cambres silencioses, cortines corregudes, de sol esmorteït.
—No… oh… Oh!
L’Amanda va alçar la veu en una nota llarga, de cantarella, però no va obtenir resposta. El consolador va penetrar una polzada més i després es va retirar. La Jenny la va deslligar i la va acompanyar a la gàbia. L’Amanda es va deixar caure: sanglotava i es tapava la cara. Amb el colze va tombar l’ampolla de vi, que va quedar atrapada entre els barrots.
—Per què plora? Si som una benedicció… —va comentar la tia.
—Plora de ràbia —va contestar la Jenny. Se la veia insegura, com si hagués utilitzat les paraules equivocades. Va mirar la tia Maude com si busqués recer. La tia va arrufar les celles.
—Li estem anul·lant l’esperit de contradicció —va dir. Es va dirigir a la meva gàbia i va obrir la porta. Em va fer sortir com si em dugués a fer la comunió. La barra em va rebre—. Acaricia-la primer… és l’escollida —va dir.
Amb els genolls junts, em van inclinar a poc a poc, com si posessin a prova un mecanisme. Vaig aferrar-me a la barra, amb els dits damunt l’ombra dels dits de l’Amanda. Els dits de la Jenny buscaven l’entrada del meu niu, els llavis que s’entreobrien. Amb l’altra mà palmejava les natges calentes. El plec superior del meu cony, allà on ella havia ficat el dit, s’obria prou per permetre-li acariciar-me el botó. Jo murmurava suaument per a mi sola. Els genets del plaer em cavalcaven pels nervis. Quan la Jenny m’hi va clavar l’altre dit, les natges em tremolaven.
De l’altra banda de la barra estant, la tia es va inclinar i em va acariciar els pits amb molta cura, com si toqués fruita d’hivernacle. Els seus dits grossos parlaven amb els meus mugrons, xiuxiuejaven al damunt, els feien posar erectes, com cucurutxos rígids damunt turons de neu.
—Ja n’hi ha prou… s’hi posa bé —va dir la tia Maude.
Aleshores vaig tastar la corretja… vaig tastar-ne la mossegada. La Jenny, que era qui la feia anar, em deixava moure els malucs i enxampava la galta esquerra si em movia cap a l’esquerra, la dreta si m’inclinava cap a l’altra banda. Jo coneixia el zumzeig dins el meu cap, com brollaven les imatges, els quadres, les perversions. El calor era com una tempesta en carn pròpia. Vaig gemegar en perdre’m.
Dotze? En vaig comptar dotze? Els genolls em feien figa. Necessitava una boca sota la meva boca oberta. L’Amanda era com una estàtua de cera dins la gàbia. Vaig separar els genolls i se’n va adonar.
—Vine —em va dir la Jenny, amb una nota de comprensió a la veu. La meva mà humida a la seva. Remenant el cul com una noieta que va a escola em van dur a un divan, tan estret que en jaure-hi em quedava una cama a cada banda.
—Recolza els talons a terra i tira el cap enrere —em va indicar la tia. La calor feixuga del meu cul es dibuixava damunt el cuir negre.
La Jenny va passar per darrere, em va agafar els braços i me’ls va tirar ben enrere, per damunt del cap. No m’agafava amb força, potser perquè no temia que em rebel·lés.
La tia es va treure de la màniga una ploma blanca, llarga, amb la punta corbada. Va passar per damunt davant els meus ulls. Vaig moure els malucs.
—No, Beatrice —em va salmejar la tia, renyant-me suaument. La coïssor que la corretja m’havia deixat al cul s’aprofundia i faronejava—. Mira’m, Beatrice. Treu la llengua entre els llavis, la punta només.
Els meus ulls eren els ulls de la tia Maude. Van conèixer països del passat que jo no havia visitat. Vaig treure la llengua. L’Amanda jauria al llit, a casa seva. Els vels de la seva perdició s’alçarien. La corretja s’enlairaria i cauria. Les argolles de metall esdevindrien argolles d’or. El tint rosat del seu cul acoloriria els matins d’ell, n’il·luminaria les nits.
—Molt bé… així… quieta… no et moguis —em va aconsellar la tia. La ploma es movia entre les cuixes, em feia pessigolles. Em vaig mossegar el llavi, tot retirant la llengua.
La tia era amable. Esperava. Una bombolla de saliva surava damunt la punta de la meva llengua en tornar a sortir. Es va aturar al llavi inferior. Jo cantava a la gola i sentia com giravoltava la punta, el seu calor blanc al voltant del meu clítoris.
Els ulls de la tia Maude em van permetre desviar la vista. La vaig mantenir. La ploma joguinejava, cap amunt, cap avall. Em va penetrar. Les natges s’alçaven, queien, tornaven a alçar-se. Jo feia uns ulls com unes taronges.
Em cargolava… veia el sostre nedant en la seva blancor. Una vegada i una altra vegada.
Vaig trencar les regles.
—Na! Na… aaaaah! —vaig exclamar sense respiració.
Un esclat d’estrelles a la panxa. El meu cul pujava i baixava, els talons repicaven a terra. Jo donava batzegades, absorbia cada flux llarg de sensacions. Rodes d’estrelles, de calor blanc, giravoltaven al meu clítoris. Llengües de foc em banyaven el cos. Vaig treure del tot la llengua. Un crit tremolós i em vaig desplomar, em vaig calmar, buida en la frustració. Les lluernes buides em miraven. Una oreneta en va travessar una. Aquí, ara, lluny.
Un moment després tornava a recargolar-me a la meva gàbia. L’Amanda i jo ens vam mirar com forasters que tenen massa preguntes a fer-se.