Beatrice
Capítol tretzè
Pàgina 15 de 23
CAPÍTOL TRETZÈ
—S’han portat bé avui les nenes? —va preguntar el meu oncle aquell vespre.
Dúiem un altre cop uns vestits arrapats de llana finís-sima, que mostraven les corbes, botes ben estretes i mitges. Res més.
—Han estat jugant al jardí. Feia goig veure-les jugar —va respondre la tia.
La Katherine anava de negre, amb un vestit de coll alt. S’adornava amb un collaret de perles. La Jenny anava vestida exactament igual. L’aspecte de la tia era menys formal, enfundada en una bata de dia normal i corrent. L’Amanda no hi era. Sèiem tots molt solemnes.
—Podeu parlar —ens va dir la Jenny.
La Caroline i jo ens vam mirar. No teníem res a dir. Només ens calia mirar-nos. Tant els mugrons d’una com els de l’altra es perfilaven a través de la llana del vestit, que dibuixava els nostres globus. La Katherine es va alçar i va tocar el piano, suaument. Esperàvem que fos l’hora de sopar.
La Katherine ens va somriure.
—No són gaire xerraires —va comentar.
La tia va inclinar el cap.
—No, somien despertes —li va contestar. Va picar de mans. Es va sentir una dringadissa, passes. Era l’Amanda. Duia una safata amb tot de gots que brillaven. Una cofieta blanca decantada als cabells llustrosos. Sota la brusa, blanca i prima, se li veien els pits rosa-pàl·lid. Duia una faldilla negra, com les criades, però la hi havien escurçada perquè se li veiessin les cuixes, i en moure’s apareixien les argolles de metall que li subjectaven les mitges.
Primer es va dirigir a l’oncle: es va inclinar i li va oferir un xerès sec. En ajupir-se, se li van arromangar les faldilles. El cul, nu, brillava pàl·lid. Ningú no va parlar. Quan va venir cap a la Caroline i cap a mi, se li van enrojolar les galtes. Vaig dedicar un somriure feble als seus llavis i la vaig mirar amb ulls maternals.
Remenant les natges a posta, va marxar. Els ulls se’ns van quedar enganxats a les mitges llunes del cul, com si fossin records d’un viatge.
—Aquí s’educarà millor que a casa seva —va afirmar la tia Maude. Assentiment general.
—Us ho pagaran amb joies —va comentar la Jenny, fent una ganyota. Rialles generals. Jo em vaig contenir. La rialla de la Caroline era com una petita apologia de nerviosisme. L’oncle va donar una ullada al rellotge. Se sentí el soroll de les rodes d’un carruatge, la grava que cruixia. La masovera va córrer cap a la porta. Era l’Arabella. Entrant al vestíbul es va treure la capa i va aparèixer amb un vestit de seda, color vermell apagat, amb tot de capes de puntes blanques molt treballades al voltant del coll. Els diamants enviaven missatges de llum. Sense dir paraula va passar amb elegància per davant les nostres cadires com si dubtés d’on havia de seure. A l’alçada del colze l’esperava una copa de xerès.
—Fa uns dies excel·lents —va comentar la tia, dedicant-li un somriure i alçant la copa. La Caroline i jo semblàvem invisibles.
—Com va tot darrerament? —era la veu de l’oncle.
—Vam anar de cacera —va explicar l’Arabella. Semblava un xic avorrida, com sovint afectaven els aristòcrates. Arrepapant-se a la cadira, va creuar les cames amb un audible cruixit de seda—. Eren tres noies, boniques i eixerides. No van anar gaire lluny. Vam fer servir les tanques del clos i el jardí de roses que hi ha al darrere.
Quan les van agafar cridaven com conilles. Les vam lligar de mans i ens les vam endur a la casa. Vam fer broma. Els senyors les va muntar per torn. Eren noies ordinàries, pageses acostumades a aquests desitjós. Sense importància.
Es va posar dempeus, va obrir la bossa i va treure una cigarreta d’un paquet. En aquells temps el costum ja no era nou, però poques dones s’ho permetien en públic. En encendre-la amb l’espelma, les mans li tremolaven una mica. El flaire era turc.
—No us heu portat bé, oi que no? —li va preguntar la tia Maude—. Els informes que hem rebut no són bons.
El fum desdibuixava el rostre de lady Arabella. N’hauria reconegut la veu, la Caroline?
—Jo no volia… —va dir l’Arabella. En aquell moment va sonar el gong que anunciava el sopar. Vam entrar al menjador. Frederick i l’Amanda ens van servir. Ens omplien constantment la copa amb els millors vins. L’oncle conversava amb la tia Maude i la Katherine sobre la casa, els terrenys, la granja. Va dir que volia fer un altre hivernacle. Vaig pessigar la cuixa de la Caroline, que va tenir la delicadesa d’enrojolar-se. La tia va xiuxiuejar alguna cosa a l’Arabella, que de tant en tant, feia que no amb el cap.
—No és per això que he vingut. Que no hi ha cap espectacle? —vaig sentir que preguntava.
—Ja sabeu per què us han tornat a enviar aquí. El mal de la desobediència fa niu en vos —li va dir la tia. L’Arabella ens va ventar una ullada per primera vegada per veure si escoltàvem. Teníem el cap ajupit, absortes amb la llagosta i el Chateauneuf du Pape.
—L’altre dia els havíeu embenat els ulls —va murmurar l’Arabella.
La tia va agitar la mà.
—Tant se val —va dir—. Au vinga, ens heu de permetre si més no una petita exhibició.
Es va posar dempeus, es va col·locar darrere l’Arabella, es va ajupir i li va descordar el davant del vestit. Vaig veure per què se’l cordava allà. En caure les mànigues van sortir els pits en tota la seva esplendor. S’havia posat carmí als mugrons. La Katherine va tirar la cadira enrere; la Caroline i jo vam fer el mateix. La tia Maude va somriure, va tornar a seure i va apropar una copa de vi als llavis de l’Arabella. La nou de la gola li pujava en beure.
—És així com heu de seure d’ara endavant, quan torneu, resulta més decorós —li va dir la tia.
Va entrar l’Amanda, seguida del Frederick, que va des-parar taula i va sortir. A la mà, l’Amanda duia un gerro d’argent.
—Has dut la crema? —li va demanar la Katherine—. L’has escalfada?
L’Amanda va assentir, amb la perplexitat pintada al rostre i les faccions cobertes per un núvol d’incertesa. Duia els ulls i els llavis pintats. La vaig veure molt bonica. En voleiar-li la faldilla vaig notar que tenies unes marques rosades al cul. La faldilla queia com una promesa trencada i es tornava a enlairar. Es va apropar a la Katherine.
—No dona, has d’anar a lady Arabella —li va dir la Katherine amb impaciència. Al costat de l’Arabella, les mans de la tia van desaparèixer sota la taula. L’Arabella es sufocava. Semblava que enlairava una mica el cos. Es va sentir un gran fru-fru de seda. Li havien arromangat la faldilla. Amb passes petites, ràpides i elegants, l’Amanda va vorejar la taula i es va dirigir cap a l’Arabella. Es veia que aprenia de pressa, sens dubte amb l’esperança que així la deixarien marxar. Correria a amagar-se al bosc? Hi hauria cacera. La lligarien i la durien a casa, amb la faldilla aixecada entre els cordons tibants.
—Ja pots servir —va ordenar la tia. Em va semblar que premia la mà de l’Arabella, apropant-la a la seva sota la taula.
L’Arabella va fer un bot, la cadira va cruixir. L’Amanda s’havia inclinat i havia vessat la crema, calenta i espessa, a la vall dels seus pits, al solc profund. Em van venir ganes d’alçar-me i mirar com baixava aquella lava blanca, però no vaig gosar.
—Quieta, ja baixarà… deixeu que baixi —va dir la tia a l’Arabella.
Un globus de fum provinent del cigar de l’oncle surava damunt la taula. Nosaltres sèiem en actitud virginal. Miràvem sense mirar.
—Vinga, cap a sota! —va ordenar la tia a l’Amanda. Els ulls de totes dues van xocar com dues espases. La gerra era buida, en degotava una mica de crema. Amb mans vacil·lants, l’Amanda la va deixar damunt la taula. Es va ajupir. Va desaparèixer. La vaig notar sota la taula de roure polit. M’havia donat un cop de cul al peu. L’Arabella va posar els ulls en blanc i es va tirar enrere. Un panteix suau. Sentia les seves cames obertes, guiades sens dubte per les mans inquietes de la tia. La crema calenta deixava un reguerol blanc entre els pits voluptuosos i desapareixia sota el vestit, allà on la tia Maude havia afluixat la cintura.
—T’han agradat els cavalls? —Era la veu de l’oncle. Em parlava.
—Sí, oncle.
La Caroline també va dir «sí oncle» quan li va tocar el torn. Les ampolles de vi circulaven. Ens van tornar a omplir les copes.
—Guardem un moment de silenci —ens va renyar la tia, com si no haguéssim parat mai de xerrar.
Em venien ganes de treure’m la bota i tocar amb el peu el cul de l’Amanda, agenollada; era evident que tenia la cara enterrada entre les cuixes de l’Arabella. Tastava la crema. La crema de la figa, entreoberta, sucosa.
L’Arabella es va estremir. Tenia els ulls entretancats.
—Beveu-vos el vi —li va indicar la tia, portant-li un altre cop la copa als llavis. Els llavis van xarrupar. De sota els meus peus provenia el soroll d’un altre xarrup. L’Arabella borbollava i balbucejava.
—Només us han muntat dues vegades d’ençà que ens vau visitar —la va amonestar la tia—. Que en sou, de dolenta, estimada.
L’Arabella va tancar els ulls. Malhumorada, va allunyar, els llavis de la copa. El vi li va vessar als pits.
—P… p… p… p… —de la boca li sortien petites explosions de soroll. Remenava els malucs, li ballaven els pits. Augmentaven els xarrups sota la taula.
—Una maduresa com aquesta sempre fa goig de veure —va murmurar la Katherine. Va buidar la seva copa a la de l’oncle, que es va beure el vi immediatament. La tia li va clavar una ullada i ella va somriure. Per un moment vaig pensar que m’abraçaria però en comptes d’això es va posar dempeus, va passar pel meu darrere i se’n va anar cap a la Caroline. Es va ajupir i, tot girant-li la cara, va cobrir amb la boca la de la Caroline mentre fregava amb els dits petits els turons nevats que es revelaven sota la brusa. Jo sentia els mugrons de la meva germana formiguejant a la boca. La llengua de la Katherine explorava.
Jo sentia com explorava.
Les potes de la cadira de l’Arabella rascaven el terra.
La cadira trontollava.
—Tu també ets una noia difícil, oi Caroline? —va filar la Katherine. La seva boca era una rosa. Em preguntava si mai arribaria a besar-la del tot. Desitjava engelosir-me, ho sé. El soroll de la llengua de l’Amanda que llepava ressonava a les meves orelles. Una fressa de soroll histèric degotava dels llavis de l’Arabella. La tia la sostenia.
—Caroline, mira’m… oi que has estat difícil? —li va demanar en imperatiu la Katherine.
—Sss… ssss… ssíiiiii —va contestar la Caroline amb un cruiximent de dents—. Ai, però era tan gran que…
—Quines ximpleries diu —va exclamar la tia rient—. L’has mamat… n’estic segura. Amanda, aixeca’t, deixa-la!
Uns peus que s’arrosseguen. Va aparèixer l’Amanda amb la cara encesa i els llavis humits. L’oncle li va fer senyals que s’apropés. La faldilla, que se li havia enganxat, traïa l’exuberància del cul nu.
—El teu informe tampoc ha estat bo. Fins i tot ha estat pitjor —li va dir—, no és cert?
—Senyor? —va preguntar l’Amanda amb veu poc clara. Tenia els ulls ennuvolats, l’expressió un xic absent. Jo m’esperava que ell l’atrauria i li tocaria el cul. Per sorpresa meva, no ho va fer. Vaig pensar en el pare. Potser jeia a la platja, amb el matxet a terra. Les pedres es movien en apropar-se la gent a mirar-lo. Ell reposava esperant.
Un murmuri al meu costat, un so suau i humit de llavis. Odiava la Caroline. Era tímida. Havia mamat el licor de l’amor… l’esperma li havia inundat la boca. S’havia estirat al llit nua, oberta de cames. El seu niu esperava que els ous d’ell hi niessin. La fuetejaria.
L’Arabella es va recolzar al respatller alt de la cadira. Tenia la boca oberta i un aire de languidesa a la cara. Li feia uns vint-i-set anys. A la mà no lluïa cap anell de casada. Les ungles llambrejaven, fruit d’una manicura perfecta. La mà de la tia es movia suaument sota la taula, entre les cuixes d’ella. Les pestanyes de l’Arabella bategaven.
L’oncle va dir a la Katherine, tot movent el cigar:
—Porta-la dalt.
Conduïda dòcilment, la Caroline no va mirar enrere. Passos a l’escala. La Katherine va tornar.
—Pel que fa a l’Amanda… —va dir la Katherine. Tothom esperava que parlés, tret potser de l’Arabella, que flotava en un mar luxós de sensacions—. Amanda, ves a aquell racó, de cara a nosaltres. Què dolenta que has estat!
La tia va tocar una campaneta. Va entrar Frederick. Duia un gobelet d’argent on hi havia una ampolla de vi envoltada de gel. El va deixar a la taula, va treure l’ampolla, la va eixugar amb un tovalló i la va deixar. La porta es va tornar a tancar darrere seu. El tap de l’ampolla era rodó, negre i polit.
—Aixeca’t les faldilles… obre les cames —li va ordenar la Katherine. L’oncle no es va girar per mirar. Els ulls de l’Amanda semblaven fanals. La flamarada negra del seu matoll. Ara els rínxols es veien més espessos. El color cremós de l’estómac pla.
—Dolenta! —va salmodiar la Katherine. Va agafar l’ampolla i es va apropar a l’Amanda, els ulls de la qual es clavaven al sostre. El coll de l’ampolla es va abaixar i voletejava al voltant del seu pubis. Va quedar-hi sota, en línia recta, entre les cuixes enfundades en mitges—. Ajunta les cames, Amanda… subjecta-la!
Un soroll accelerat i callat, tal com un batec sobtat d’aigua, va sorgir del coll de l’Amanda. Va tancar els ulls. Li tremolaven les pestanyes. Glaçada, l’ampolla romania atrapada entre les seves cuixes. Amb cara inexpressiva, la Katherine va posar delicadament els dits sota la base de l’ampolla i la va empènyer suaument cap amunt.
—Nooo-aaaah! —va gemegar l’Amanda. El tap negre, rodó, lluent li obria la vulva i aquesta el xuclava.
La Katherine li va tirar avall la minúscula faldilleta.
—Auuuuuu! —l’Amanda tremolava de por. La faldilla només deixava veure la base de l’ampolla. Li cruixien les dents. Perletes blanques. M’hauria agradat passar-hi la llengua al voltant.
—Acabeu-vos el vi —va dir l’oncle. Es va posar dempeus, l’amfitrió, i ens va omplir les copes. El cap de l’Arabella s’havia enfonsat. El seu esperit vagava per boscos llunyans. Ja feia molt que li havien llepat la crema del cony, de la figa, de la patata, del cau. Les natges, plenes, es relaxaven, nues, damunt la cadira.
Vaig ficar la punta de la llengua dins la copa. Hi nedava com un peix de colors. Tenia ganes de tornar a beure a la francesa. Estava prohibit? L’Arabella havia obert els ulls i seia ben dreta. Se la veia més mesurada. Va inclinar el cap vers la tia Maude. Asseguda un altre cop al meu costat, la Katherine va esmunyir la mà i em va acaronar la cuixa. No volia mirar-la. Vaig abaixar els ulls i mirava les tovalles, el blanc, la serenor.
—Ens estimen? —em va preguntar. El meu cap ja havia començat a mirar de trobar els racons de la raó. L’Amanda romania sola. No vaig respondre. Volia empaitar les paraules que deia la tia. De tots, la que més m’intrigava era lady Arabella. Em semblava que les seves visites eren totalment voluntàries. El seu cos mantenia l’arrogància del desig, insatisfet fins que el feien sortir amb persuasió. Érem tots igual? A quins altars foscos ens duien? La foscor eren les maduixes… la llum del sol era la crema.
—M’excita… ho temo —va dir l’Arabella.
—El temor és l’arrel del desig. Quan us van enxampar amb les calces caigudes, no era la vostra intenció que us enxampessin?
—Em van arrossegar fins la meva cambra —va murmurar l’Arabella. La seva veu contenia un deix malhumorat de satisfacció.
—I us van muntar d’una manera admirable —va replicar secament la tia—, igual que us van muntar aquí, després de fuetejar-vos. Que us estimeu més que us fuetegin?
—No sempre, però la corretja…
—Ja, és clar que us sotmet, però no us hi heu de confiar. El matrimoni no serà una cura per a vós. Diluirà precisament les qualitats que us donen aquests atractiu, estimada. Us recomano que d’ara endavant us embenin els ulls. Això s’afegirà a la modèstia que us caracteritza.
La tia feia girar la tija de la copa. Impertorbable com jo, va mirar les tovalles, com si reflexionés.
—Si no m’equivoco —va continuar—, hi ha un cert criat al vostre servei. Em sembla que es diu Eric. És jove i fort. Durant l’acte, quan us hagueu despullat, que ell us presenti el cul a la boca. Amb els ulls embenats, el buscareu a les palpentes fins i tot mentre us munten…
Un crit de l’Arabella va interrompre la meva tia. Es va tapar la cara.
—Oh, seria incapaç! —va exclamar.
La tia Maude es va posar dempeus.
—Thomas, entretén-la —va anunciar—. I tu, Amanda, pots anar-te’n a la cuina. La seva mirada ens va incloure a la Katherine, a la Jenny i a mi. Vam anar al saló i hi vam romandre a peu dret. Havien tret alguns mobles per tal que quedés un espai al mig. Hi havia una cadira de cuir negre, que mai no havia vist abans. La cosa era senzilla. Les potes de fusta, sòlides, estaven apuntalades i feien uns tres peus d’alçària. El seient —sí és que d’allò en podíem dir seient—, ample, no era sinó un tros de cuir en forma de sot. A la part de darrere, hi havia una altra faixa gruixuda de cuir i, al centre, un foradet. De cara a la cadira, de manera que els davants es toquessin, n’hi havia una altra d’idèntica. En general, semblava un sofà mal acabat sense respatller. N’havia vist de semblants en antics vestigis egipcis.
Romaníem dempeus. Al meu costat, la Jenny em va passar la mà per la corba protuberant de les natges. La Katherine va anar al vestíbul i va tornar de seguida. Amb ella va entrar Frederick, nu. La seva cigala trempava. Al voltant del coll duia un cabestre d’on penjava una cadena.
Sense dir paraula, la Katherine el va portar darrere una de les cadires i el va fer donar la volta perquè li vingués de cara. Els ulls d’ell, en no veure, eren els d’un cec. Les pilotes li ballaven.
—Més prop! —va dir-li la Katherine bruscament.
Arrossegava els peus, la cadena dringava. Les faccions se li van contraure una mica quan el penis erecte va tocar la part de darrere del seient ensotat. Amb la lleugera —i desdenyosa— guia dels dits de la Katherine, el paquet va passar pel forat fins que la cigala va emergir del tot a l’altre costat, de cara a la part de darrere de l’altra cadira.
Es va quedar immòbil, amb les venes marcades a la seva eina, que semblava inflar-se encara més, encerclada com estava. Les pilotes pressionaven contra el cuir sota el forat.
Els dits de la Jenny corrien sota el meu cul i em va entaforar la llana prima del vestit entre les natges. Vaig tibar les cames, esforçant-me a no moure’m. La tia Maude va entrar, va donar un cop d’ull a l’escena i va fer un gest d’assentiment. Es va sentir una remor feble de talons: l’oncle donava copets a l’Arabella per persuadir-la que entrés. Li havien arromangat la faldilla fins la cintura i duia els ulls embenats. Tenia unes cames magnífiques: esculturals, llargues amb unes corbes delicioses. Tenia el matoll del conillet atapeït de rínxols. Mentre avançava, trontollant, fregava, nerviosa, les cuixes.
—Això és un simulacre —em va indicar la Jenny en veu baixa.
Guiada per les mans de la tia, l’Arabella va arribar a les cadires i va haver d’agenollar-se damunt els seients. I a una polzada del seu nas —ai, si ho hagués sabut— el membre del criat llençava la seva amenaça. Aquelles natges magnífiques —unes galtes que Miquel Àngel podria haver esculpit en marbre— topaven contra el respatller de l’altra cadira. Allà, el forat expectant apuntava just al centre del profund solc entre els dos hemisferis. Els pits li penjaven, plens com melons. Mirava de bellugar les cames obeint a un reflex nerviós, però la corba del seient ensotat on reposaven els permetia poc moviment.
L’oncle es va apropar al respatller de la cadira contra el que ella premia les cuixes. Se’l veia ullerós. S’havia tret la jaqueta i l’armilla i duia els pantalons descordats.
—Encara no t’ha arribat l’hora… no tens el privilegi —em va dir la Jenny. Amb una darrera carícia d’exploració, la seva mà es va allunyar del meu cul. Vaig romandre en la buidor mentre m’embenava els ulls, voltada de veus. Que estranya se’m feia la meva foscor, fosca. Es movien els mobles, m’amenaçava l’aparador? Tenia visions. Una màgia mística.
—Agafa-la pels malucs —va grunyir el meu oncle.
—No cal, Thomas. Si es mou la fuetejarem, tret que siguin moviments propis del desig. I ara, Arabella, obriu la boca… busqueu-lo, empasseu-vos el paquet… i ara feu força amb el cul cap enrere, tibeu el cuir. Ara, Thomas!
Grunys, borbolleigs, crits… un borbolleig, un gemec. Ploriqueig, una bufetada, el soroll d’algú que xucla. Se li tapava la boca. Els llavis devien esbufegar al voltant del membre del criat. El cruixit de les potes de fusta. Un gemec escruixidor de l’Arabella. Ara l’enculaven.
Impossibilitada, em balancejava. A poca distància sentia com l’Arabella inhalava aire pel nas. Potser demà tenia convidats al te. Li farien tot de preguntes de rutina, per educació. Damunt el piano, una pila de partitures arranjades per fer bonic. Seuria amb el pare a un costat, la mare a l’altre. Quedaria clar que era una noia obedient. Els criats circularien en silenci pels seus dominis. Les cortines no podrien parlar. El llit d’ella esperaria l’arribada de la nit. Gotes d’esperma a les vores de les seves mitges. Era aquí la salvació? I ella amb els ulls buits, rebent missatges.
—Ai, l’hi han ficat ben endins. Se’ls ha empassat tots dos.
Era la veu de la Katherine. La seva llengua em llepava l’orella. Jo tremolava. Sabia que havia d’estar-me quieta. Dempeus enmig de la quietud.
Ningú mai no ho sabria. Fora dels nostres cercles, ningú. Érem els escollits, els receptors de la luxúria en el nostre desig.