300
300 anys de violència (gairebé) Entrevista a Manel Risques
Pàgina 13 de 17
«L’historiador no ha de justificar res, ha d’explicar».
Avui encara resulta incòmode parlar d’aquesta violència a la rereguarda durant la Guerra Civil?
Ara ja no. Cada vegada s’ha anat estudiant més, hi ha hagut més fonts disponibles i una obertura metodològica en la manera de tractar-la. Es coneix millor però encara falta. Però sí que és cert que aquí topem amb una cosa que va més enllà de la història: la idea que aquella era una violència que «es podia justificar», que podia tenir coartades ideològiques. Què vol dir això? A veure: l’historiador no ha de justificar res, l’historiador ha d’analitzar i explicar. En el moment en què vols justificar, i no pas analitzar, estàs assumint altres papers.
I certament hi va haver una tradició d’esquerres que justificava aquella violència de la rereguarda. La justificació de la violència derivava de la sacralització de la República i de la idealització de la victòria sobre el feixisme. Però obviava l’anàlisi històrica. Fins que va quedar ben clar que el coneixement històric és necessari i indispensable, no només perquè permet entendre la complexitat del passat, sinó també perquè permet repensar críticament la pròpia tradició, sense renunciar-hi, al contrari.
També és cert que fa vint anys tampoc no coneixíem com va anar la dinàmica de la rereguarda tal com la coneixem avui. Els estudis de la Guerra Civil comencen a créixer a partir dels anys vuitanta. Vist en perspectiva encara són pocs anys.
Però són coses que no s’havien estudiat a fons perquè resultaven incòmodes des del punt de vista polític o ideològic?
En el seu moment, potser sí. En la cultura antifranquista, la memòria de la República va estar sacralitzada i mitificada, és cert. Però és que la República ha sigut l’únic Estat democràtic que hem tingut, fins al 1978! I la República va ser rebuda amb una alegria enorme. Mira les fotos de la gent que anava per la Rambla de Barcelona. Mostren una gran satisfacció, com dient: «Finalment!». Finalment, què? Doncs que finalment no manen els de sempre. Quan cridaven «Visca Macià, mori Cambó!» volien dir això: finalment manen uns altres. És que això no havia passat mai! L’Estat espanyol sempre havia sigut propietat «dels de sempre». Estava muntat així.
I per això a l’historiador d’esquerres l’incomodava estudiar les contradiccions d’aquell procés?
Mira, comences des de la sacralització ideològica que envolta aquell moment. Però aleshores passes a analitzar i a estudiar què va passar i t’adones que la realitat és molt més complexa. I s’acaba la sacralització. En aquest sentit, la memòria és una cosa, i la dinàmica històrica n’és una altra. Una cosa és que et puguis identificar o no amb la República i amb el que va suposar aquell règim, i això és una opció ideològica legítima. I l’altra és que quan et poses a analitzar-la i a explicar-la ja no la pots sacralitzar, de cap manera. Jo crec que aquí encara ens falta molt camí per recórrer.
Després del cataclisme que va representar la guerra, arriba el franquisme. I, de cop, sembla que s’acabi tota aquella violència que havia acompanyat el país durant tants anys. El franquisme parla dels anys de pau. Però hi ha pau de veritat?
No, no. Amb el franquisme, la violència es transforma, es legalitza i s’instal·la al moll de l’os, no només del Règim sinó també de la societat. No hi ha una pau de veritat, hi ha la pau dels cementiris. El que passa és que la violència és intrínseca. La violència del franquisme deriva d’un projecte d’extermini de l’enemic —és a dir, de tots els que no són com ells— que els franquistes ja tenen quan fan el cop d’estat. Des que hem pogut estudiar les ordres del general Mola, el «director» dels colpistes, ho sabem perfectament: calia no deixar viu cap dirigent identificat amb la República, calia exterminar tota l’elit dirigent i totes les persones significades, calia decapitar la República. Això és incontestable: les notes del general Mola ho expliciten fil per randa. I els comunicats que fa te’ls has de llegir dues vegades per creure-te’ls. Deia això? Doncs sí, deia això. I no només ho deia sinó que es va dur a terme de manera implacable durant la guerra.
Aquell projecte d’extermini va fer que la guerra ja fos una guerra d’extermini. I quan es va acabar no va venir la pau, va venir «la victòria», que és una cosa molt diferent. Què vol dir la victòria? Vol dir que la societat queda dividida entre franquistes i no franquistes i s’organitza en base a l’exclusió social radical dels que havien estat identificats amb la República o eren considerats «desafectes». I sobre aquests cau una violència i una repressió duríssimes, com a instruments de càstig i de control, i que es materialitzen en coses que van des de la impossibilitat d’accedir a llocs de treball fins a la detenció i la tortura. Per tant, s’instaura la por, s’instaura el terror. I una societat en la qual s’instauren la por i el terror és una societat que es desmobilitza.
El franquisme implanta aquesta societat del terror amb unes forces policials que ara sí que seran eficaces. Crec que les forces policials es fan realment fortes durant el franquisme; i quan els governadors civils exerceixen realment les funcions d’ordre públic, sense interferència de l’autoritat militar, és durant el franquisme. I les exerceixen de manera absolutament implacable. Es permet l’actuació amb total impunitat de policies i guàrdies civils, sense cap control judicial, o amb un control judicial de paper, ja que en definitiva era un braç del govern. Es tortura sense límits. L’estat de guerra es manté fins al 1948, i fins al 1969 encara qualsevol persona podia ser jutjada en consell de guerra per la seva activitat durant la República. Trenta anys després! Quina pau és aquesta? Era la pau de la subjugació per aconseguir fer callar la dissidència, anul·lar la discrepància i viure en la misèria de la postguerra. Però, així i tot, esclaten conflictes: ja hi ha vagues l’any 1945, el 1946, el 1947, el 1951. El 1957 hi ha la segona vaga de tramvies a Barcelona. I després ja vindran tots els moviments reivindicatius dels anys seixanta i setanta.
I totes aquestes vagues ja no tindran un caràcter violent?
Les vagues com a tals, no: la violència vindrà per l’acció policial.
Però la lluita antifranquista és bàsicament no violenta. Això vol dir que la societat ha canviat?
I tant que ha canviat. Aquí hi ha hagut un canvi social, i tant. La societat catalana no és la mateixa el 1970 que el 1940. Hi ha una nova generació que no ha viscut la guerra, que no beu en la cultura anterior, i que de mica en mica també va perdent la por.
És molt important l’aposta que fa en aquell moment el Partit Socialista Unificat, el PSUC, per la via pacífica?
El PSUC, que era el principal partit de l’antifranquisme, en la dècada del 1950 va fer una aposta claríssima per una via pacífica de canvi polític a través de la mobilització social. Jo crec que va ser una aposta decisiva, perquè va representar un canvi cultural i polític molt gran, que reposava en una anàlisi realista de la societat: el franquisme no el podem enderrocar, està sancionat internacionalment, està instaurat, i no és un règim de quatre carallots, sinó que té uns suports socials importants. Per tant, la forma d’enfrontar-s’hi ha de ser a través de la mobilització social, pacífica, que incorpori el major nombre de forces possible i sigui prou forta per forçar un canvi de règim sobre la base de la democràcia.
En aquell moment també sorgirà una estratègia terrorista, que va per un altre camí: busca provocar una crisi en el Règim a través de la lluita armada. I d’altres apostes que incorporaran la violència de masses. Però a Catalunya preval la via del PSUC.
Després del període de la violència i de la repressió franquistes, mai no es van demanar comptes. Va ser un error?
Com a ciutadà, a mi m’hauria agradat molt que s’hagués fet. Hauria suposat fonamentar la democràcia sobre el reconeixement del llegat de la República i de l’antifranquisme, i hauria obert les portes a una veritable reconciliació basada en el reconeixement dels crims comesos per l’Estat franquista. Podem imaginar ben bé que Franco hauria pogut seure davant el Tribunal de l’Haia, com altres criminals de guerra. Però entenc que en aquell moment no es podia fer. La dinàmica històrica no hi portava, ni hi havia un demanda social forta ni capacitat de l’esquerra per aconseguir aquestes fites.
Mira, l’amnistia és el gran punt de referència de tot això. L’amnistia era un reivindicació de l’esquerra, perquè significava la ruptura amb el Règim i, a la vegada, un element de reconciliació. Ara bé: la Llei d’amnistia del 1977 incorporava dos articles en què es tancava la porta a poder jutjar els torturadors franquistes i la gent implicada en delictes contra els drets humans. Aquests articles van ser una imposició total, perquè, si no, no hi havia amnistia. D’aquesta manera, la Llei d’amnistia va tenir el caràcter de llei de punt i final. Aquella llei va ser l’expressió d’una correlació de forces equiparable a la que va permetre fer la Constitució del 1978. Aquella Constitució es va fer sota amenaça de sabre, això ho sabem perfectament. I l’esquerra, en aquells moments, tenia la força que tenia.
Creus que avui sí que podem dir que la violència s’ha eradicat i que ha quedat al marge dels conflictes socials i polítics, almenys a Catalunya?
Sí, sí, és evident que els sistemes de canalització política han funcionat molt millor, almenys fins fa uns anys. Però hi ha dos problemes: el primer és que no hi ha hagut voluntat política per anar introduint reformes en el sistema. Les majories absolutes dels anys vuitanta i principis dels noranta no les van voler fer. I aquestes reformes haurien servit per impulsar una democràcia de qualitat. El segon problema és que, al mateix temps, la desregularització dels mercats va portar a la subordinació de la política per part de l’economia especulativa, a escala mundial, i va precipitar la desigualtat social. En conseqüència, el sistema s’ha podrit, i la violència així no s’eradicarà. Cal retornar a la política en majúscules i forjar mecanismes de control per acabar amb la injustícia, i redistribuir les rendes per reduir les desigualtats. Això requereix d’una democràcia plena, no pas una democràcia condicionada per uns poders econòmics que controlen el sistema polític i impedeixen que sigui un espai de participació ciutadana per resoldre els problemes. Però no anem per aquesta via. I mentre no sigui així, es continuarà generant violència. Mentre hi hagi perversions tan grans del sistema democràtic, la violència es mantindrà, perquè forma part de les relacions humanes. No ser violent és un exercici cultural, és una construcció, i encara més en temps de crisi i perversitat moral. Però si aquesta construcció, que s’ha anat edificant de mica en mica, ara es va desmuntant, ja veurem què passa. Perquè amb la situació de crisi no només econòmica, sinó del sistema de representació política —de sobirania, de corrupció, de partits polítics que tenen colonitzades les institucions al marge dels ciutadans— és insòlit que no hi hagi més violència en la nostra societat.
Amb això vols dir que la violència sempre hi és, ni que sigui com a possibilitat latent, i que hem de tenir cura que no surti?
La violència forma part de la història, de la societat i de les persones. No et diria que és la que pareix la història, però en forma part d’una manera natural. I la democràcia justament és una construcció educativa importantíssima, que ens ensenya que la violència no és el camí per aconseguir res. La violència és un instrument que sanciona el poder del més fort i, en conseqüència, ajuda a consolidar la desigualtat i la injustícia. Per molt lenta que sigui, l’aposta ha de ser per l’imperi de la raó, l’ètica, la justícia i l’equitat, que són valors que fonamenten la llibertat i només tenen cabuda en una democràcia plena.
Perquè, a més, la violència, quan s’utilitza amb fins polítics incorpora una altra dimensió: s’autonomitza i agafa una trajectòria pròpia al servei dels que la practiquen. I si aconsegueixes algun objectiu amb la violència, hauràs de continuar fent servir la violència per mantenir aquest objectiu. ETA és un bon exemple. Arriba un moment en què tot plantejament polític queda ofegat per la dinàmica militar, i aquesta dinàmica és l’única que s’imposa. La política desapareix en benefici de l’obediència cega. A més, llavors hi entren altres interessos, vinculats amb el finançament, el negoci, el tràfic d’armes. Passa com en les guerres. I tot això agafa autonomia. En el moment en què agafes la dinàmica violenta, ja t’és igual que hi hagi un sistema democràtic o una dictadura. L’important és la dinàmica militar. I si aconsegueixes alguna cosa, el que en resulti reproduirà la forma d’actuació de la violència.
Per tant, jo crec que l’únic antídot contra la violència és la construcció democràtica. I no només formal, sinó sobretot real. Ja sabem que la construcció democràtica és fràgil per definició, perquè està sotmesa a la pressió i a l’amenaça permanent dels poders fàctics i econòmics, que fan el desentès a les demandes de la població, que tallen els canals de comunicació i que aprofundeixen en la desigualtat. I també és fràgil per la proliferació quotidiana d’actituds intolerants, xenòfobes i racistes. Totes aquestes coses són les fonts que alimenten la violència cada dia. Però l’únic antídot és la construcció democràtica de veritat.
Barcelona, gener del 2014