300
La identitat dels catalans (i per a què serveix la història) Entrevista a Josep Fontana
Pàgina 14 de 17
La identitat dels catalans
(i per a què serveix la història)
Entrevista a Josep Fontana
En què s’assemblaven Margaret Thatcher i Nikita Khruixtxov? A primera vista, en no gaires coses. L’una va encaminar el Regne Unit cap al capitalisme més salvatge; l’altre va començar a allunyar la Unió Soviètica de l’estalinisme més agressiu. Però a Josep Fontana li agrada explicar que tots dos coincidien en una cosa: tenien por dels historiadors. Khruixtxov deia, i Thatcher ho hauria signat ella mateixa, que «els historiadors són gent perillosa, capaços de tombar-ho tot de cap per avall. Convé vigilar-los».
Josep Fontana (Barcelona, 1931) és segurament l’historiador més prestigiós dels que avui continuen investigant i escrivint. Amb vuitanta anys va publicar Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, una obra monumental plena d’energia i de compromís amb el moment actual, que intenta analitzar com és que les esperances d’igualtat, justícia i repartiment de la riquesa amb què es va derrotar el feixisme l’any 1945 no s’han complert; és a dir, per què el món s’ha encaminat cap on som ara. És una manera d’entendre la història: analitzar el passat per pensar sobre el present. I això l’ha guiat durant tots aquests anys d’ofici.
Per a què serveix, doncs, la història?
Per a què ha de servir la història? La història es fa servir per a molts usos. I, evidentment, els governs tenen la temptació de fer-la servir per adoctrinar. Precisament els estats-nació moderns han fet servir la història per crear les seves històries nacionals. Però hi ha una altra funció de la història que és la funció de fer pensar la gent, de fer-los dubtar de totes les veritats admeses, de fer-los descobrir la pluralitat de les possibilitats, i de fer-los veure que les coses no estan posades una al darrere de l’altra en una línia recta, sinó que tot plegat és molt més complex. Aquesta és la funció que volem que faci la història els que pensem d’aquesta manera. Això és el que jo he après dels meus mestres. I a mi em sembla que és el que dóna sentit al meu treball.
«Fer història és una cosa que si no serveix per ajudar el país, com deia Jaume Vicens Vives, o per ajudar la gent, com deia Pierre Vilar, no serveix per a res».
Josep Fontana no en va tenir ni un ni dos, sinó tres mestres d’història. Fins al punt que Manuel Sacristán, pensador de gran categoria, sovint li deia: «Deixa de presumir de tenir tres mestres: que no veus que això és un escàndol? Perquè la majoria d’espanyols no n’hem tingut ni un!». I, a més, resulta que els que van ser els seus mestres són els tres grans referents de la historiografia catalana del segle XX: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.
Ferran Soldevila (1894-1971) és el punt de partida de la historiografia catalana contemporània. L’any 1935 va escriure una història de Catalunya —finançada per Francesc Cambó— considerada la primera síntesi escrita des de la consciència del fet nacional i allunyada dels pressupòsits romàntics del segle anterior. Jaume Vicens Vives (1910-1960) va ser el gran historiador català de la postguerra. De tarannà conservador, va estudiar i definir la força industrial de Catalunya com el gran motor de l’Espanya contemporània. I, finalment, Pierre Vilar (1906-2003), historiador francès, amb la seva obra Catalunya dins de l’Espanya moderna es va convertir en la referència necessària de tots els historiadors catalans actuals. Ell va introduir el materialisme històric marxista en la historiografia catalana i va defensar la idoneïtat d’aplicar el concepte de nació per a la realitat històrica de Catalunya. D’ell és aquella famosa resposta que va donar quan li van preguntar: «Creu que Catalunya és una nació?». I Vilar va respondre: «No ho crec, ho penso».
Quan vaig conèixer Ferran Soldevila, ell venia de l’exili i no ensenyava en cap lloc oficial. Feia unes classes dels Estudis Universitaris Catalans, que eren clandestines, i que es feien al menjador de casa seva, a Sant Gervasi. Molt sovint érem dos, l’Enric Lluch i jo. I, de vegades, jo sol. Soldevila era un home amb la bona tradició acadèmica de la història de Catalunya, i amb la consciència d’un exiliat que no havia renunciat a les seves conviccions. Amb ell vaig descobrir que això de la història podia ser una cosa molt més viva del que m’havien estat ensenyant al batxillerat —tots aquells rotllos de la llista del reis gots, per exemple.
I què volia dir que la història podia ser més viva?
Molt més engrescadora, perquè parlava dels problemes dels homes i les dones. Soldevila et feia estudiar un document i et feia pensar en què passava allí. No t’explicava el que havia passat, sinó que t’incitava a llegir un tros d’una crònica, o un fragment d’un document, i pensar sobre què volia dir allò. Aquest és l’estímul que em va fer començar a pensar que això de la història podia ser interessant.
Quan jo ja estava decidit a estudiar història em vaig trobar amb Jaume Vicens Vives. En una carta que guardo, Vicens em deia que això de la universitat i de la ciència històrica estava molt bé, però que el país era més important, i que es podia servir el país a través de la ciència històrica. Aquesta idea de Vicens, que això de la història pot servir per fer país, era una cosa que jo ja sentia. I això ens va fer lligar molt aviat. Evidentment, ell i jo teníem concepcions polítiques molt distintes i topàvem sovint. Però em vaig trobar amb una persona que, tot i ser un gran especialista en història medieval, es va llançar d’una manera molt atrevida a fer coses d’història contemporània de Catalunya simplement perquè no n’hi havia, i perquè considerava que era important que la gent d’aquí hi reflexionés.
El cas és que quan li vaig dir a Vicens que volia fer una tesi sobre el segle XIX em va dir: «Vagi a París a veure Pierre Vilar, digui-li que és deixeble meu, perquè l’orienti». Jo aleshores feia de professor a Liverpool i des d’allà li vaig escriure una carta que devia tenir l’exaltació pròpia de la joventut. I Vilar em va contestar amb una carta admirable, un dels tresors que guardo, on em donava idees sobre la tesi que volia fer, però sobretot m’explicava que ell es dedicava a la història perquè pensava que això podia servir per ajudar la gent. «Si jo no cregués que això que faig —m’escrivia Vilar— no pogués servir per ajudar la gent en els seus combats, no em dedicaria a aquestes coses». Però al mateix temps, Vilar també em feia aquesta reflexió: això no es pot fer purament amb sentiments, s’ha de fer amb erudició i amb coneixement. I em va escriure una frase que jo conservo com una idea clau en la meva formació: «No és una ciència freda el que volem, però és una ciència».
La meva formació essencial té molt a veure amb aquestes experiències. I m’ha ensenyat des del principi que fer història és una cosa que si no serveix per ajudar el país, com deia Vicens, o per ajudar la gent, com deia Vilar, no serveix per a res. Si només serveix per entretenir-se no serveix per a res. Ha de servir per fer pensar, no per adoctrinar, no per dir a la gent que les coses són així, sinó per fer-los dubtar, per fer-los pensar! Serveix per dir-los: no facis cas de res del que et diguin ni del que llegeixes als diaris. Escolta, mira, dubta i pensa per compte teu.
Trobo molt bona aquesta frase de Pierre Vilar: «No és una ciència freda el que volem, però és una ciència». Això em porta a la idea de si la història pot ser objectiva o sempre es fa des d’algun lloc?
A veure: objectiu és un terme tan perillós com un altre que s’usa sovint, natural. Aquestes són paraules malsanes. Des del moment en què la història és una cosa que parla de tu i dels teus, és impossible que no sigui subjectiva. Una altra cosa és que respectis la veracitat o que la manipulis. Però, objectiu? La història no és com l’estudi de les formigues, que les pots veure des de fora sense que t’importin. En la història hi estàs ficat a dintre. I si hi ha gent que mor o que sofreix, tu ho has de sentir. És impossible que t’ho miris objectivament, des de fora. Per tant, la història sempre és subjectiva perquè tu ets allí. Una altra cosa és que puguis ser veraç o un manipulador. Per tant, si jugues sense trampa, mostrant tot el que és favorable a la teva tesi, però també el que és desfavorable, seràs com realment ha de ser un historiador. Això vol dir ser objectiu? No és el que entén la gent. Quan es diu «objectiu», el que entén la gent és que estàs pel damunt de les coses. I ningú no està pel damunt de les coses. Per exemple, aquests dies un s’ha d’enfrontar sovint als que et condemnen com a nacionalista, ignorant que ells mateixos viuen instal·lats en el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no han de defensar perquè el tenen garantit pel govern i per la Guàrdia Civil.
Per tant, totes aquestes coses s’han de manejar amb molta prudència. La història és una eina necessària per entendre on som a partir de com hi hem arribat. Però es pot usar de formes molt distintes. I, per tant, pot ser malsana, manipuladora, reveladora, estimulant… tot depèn de l’ús que en facis. La història és com un martell: és una eina per construir però també pot servir per fer mal.
I quin ús n’estem fent, de la història, a Catalunya, en aquest 2014?
Ara entraríem en un panorama massa complicat i no tinc ganes d’entrar-hi. Se’n fan molts usos diferents, depèn de qui i depèn de com. Tingues en compte això: els estats tendeixen a manipular la història. I la història, com una eina independent i amb sentit crític, només acostuma a aparèixer en els marges del poder establert. Els poders tendeixen a voler controlar la història, això és una cosa ben sabuda. Ja ho deien tant Khruixtxov com la senyora Thatcher: els historiadors s’han de controlar.
«El concepte de nació ha estat usat, abusat i maltractat. Tothom el fa servir per a allò que li convé».
Josep Fontana és un d’aquests historiadors amb els quals el poder no s’hi deu sentir gens còmode, tant per la seva mirada crítica com per la seva posició política insubornable. Va començar investigant el final de l’Antic Règim a La quiebra de la monarquia absoluta, 1814-1820, publicat el 1971. Però aviat es va convertir en un dels principals experts en la història d’Espanya del segle XIX. Bona prova són La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868, que constitueix el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de l’any 1988, i La época del liberalismo, dins la Historia de España dirigida per ell mateix i Ramón Villarés, publicada el 2007. Però al llarg d’una trentena de llibres també s’ha preocupat de la reflexió i la divulgació de la història.
Va assessorar l’episodi de la sèrie 300 dedicat a la identitat col·lectiva dels catalans. És un tema sobre el qual ha treballat i reflexionat molt. El seu pensament l’ha recollit a La construcció de la identitat, publicat el 2005, i a Pierre Vilar i la història de Catalunya, una joia que va escriure fa dos anys i que servia de presentació per a la reedició d’un text de Pierre Vilar. Però jo diria que, sobre la identitat dels catalans, encara no n’ha escrit l’última paraula.
De què parlem quan parlem d’identitat?
Quan dic identitat estic parlant del sentit col·lectiu d’un grup de gent que creuen i pensen que tenen uns elements en comú. La identitat pot ser de molts nivells, com és lògic. Per exemple, si parlem del Barça, és evident que els culers són una gent que tenen un sentit d’identitat de grup. Però quan jo parlo d’identitat parlo d’un poble, és a dir, d’un conjunt de gent que comparteixen una cultura i una visió del món i de la vida.
I nació?
Nació? Saber què vol dir nació avui és tan difícil que val més no ficar-s’hi. Per una raó elemental: perquè és un concepte que ha estat usat, abusat i maltractat. I tothom el fa servir per a allò que li convé. De fet, en els estats moderns el concepte de nació ha estat capturat pel concepte d’Estat-nació. Els estats antics de l’època de l’absolutisme no tenien cap problema per definir-se: un Estat era un conjunt de súbdits d’un rei, el qual rebia el poder de Déu. No hi havia cap problema. Però quan es funden els estats moderns, que tenen un govern representatiu, s’ha de crear alguna forma de justificar per què exerceix el poder sobre gent molt diversa. Aleshores, l’Estat modern captura la idea de nació com una cosa natural i es fabrica unes històries inventades que fan creure que des de sempre hi ha hagut una comunitat comuna als seus súbdits d’avui.
Els estats s’han legitimat gràcies al fet que s’han definit ells mateixos com una nació?
L’Estat es justifica dient-se nació. És absurd. En el territori de la monarquia francesa, per exemple, abans que França es convertís en un Estat-nació, s’hi parlaven un munt de llengües diferents. Al segle XVII, en l’època de Lluís XIV, es calcula que només un terç dels habitants del regne parlaven francès. Hi havia cultures i identitats diferents. Però des de la Revolució francesa en endavant, l’Estat fabrica la imatge que França és una nació que ha existit des de la prehistòria: com una criatura que s’ha anat conformant i que amb el pas dels segles s’ha anat fent adulta. Fixa’t que la pàtria aquesta que representa l’Estat-nació sempre és una dona, sempre és la mare, a Anglaterra, a França, a Alemanya o a Espanya.
Tot i que el nom de pàtria, etimològicament, deu venir de pare, no?
Sí, però sempre s’identifica amb la mare. I la relació natural del súbdit és amb aquesta mare que és la pàtria. En qualsevol cas, el què és l’Estat sí que està clar. És una entitat que té el control polític del conjunt dels ciutadans. Aleshores, aquest Estat que en l’època anterior era una monarquia de dret diví, en aquells moments es converteix en una nació que es legitima dient: tots tenim una identitat comuna.
I aquesta idea d’Estat-nació com es construeix a Espanya?
Avui s’estan dient disbarats com ara que la unió de les corones de Castella i Aragó, el 1469, ja va formar una nació. I això faria que Espanya fos la nació més antiga del món. Són animalades sense sentit. Quan es forma aquella unió, les entitats distintes que s’agrupen tenen llengües diferents, legislacions diferents, monedes diferents. Quan Catalunya s’integra, per raons d’herència, en la corona espanyola, ja és una entitat molt consolidada. Com a mínim, des del segle XIV Catalunya era ja el més semblant a un Estat-nació modern. Tenia unes estructures molt sòlides que li donaven un caràcter tan especial que feia gairebé impossible la fusió amb la monarquia de Castella. Catalunya era un Estat que tenia un sistema de govern establert per constitucions votades i pactades en Corts, amb un acord entre els representants elegits i el rei. I aquest rei no tenia cap autoritat per legislar per compte seu. En canvi, Castella era una corona on les Corts havien estat desnaturalitzades i on el rei sí que tenia la potestat de legislar per compte seu. Fondre tot això va ser enormement difícil. Des de la monarquia hispànica sempre hi va haver l’obsessió d’igualar la legislació de Catalunya amb les lleis de Castella. Era una obsessió constant. I quan la gent d’aquí va trobar impossible de seguir funcionant d’aquella manera van esclatar els conflictes: les Torbacions Catalanes, en l’època de Felip II, la guerra de Secessió —la dels Segadors, del 1640— amb Felip IV, o la guerra de Successió, que va guanyar Felip V. I el problema sempre va venir de la manca de respecte per aquest sistema diferent que tenia Catalunya.
«El 1714 s’acaba l’Estat català però no pas la nació catalana».
Al final de la guerra de Successió, el 1714, tot aquell sistema polític català desapareix definitivament?
Aquell sistema en teoria desapareix el 1714. Però no desapareix del tot. El 1714, a Catalunya s’anul·la tot l’aparat polític —les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent— però es deixa el dret civil. I el dret civil té molts elements de les formes de vida del passat. De manera que malgrat que el 1714 es fa un tall, segueixen havent-hi unes coses molt importants que sobreviuen.
Aleshores, tot el segle XVIII es passa amb problemes. Des de Madrid es queixen dient que «aquesta gent sempre està reivindicant el seus drets…!». Però és que les característiques que diferenciaven el sistema català del castellà eren molt serioses. I no solament es referien a qüestions d’organització política, sinó també a drets que afectaven directament la gent. Per exemple, segons el sistema polític català ningú no podia ser detingut, ni castigat ni molt menys executat sense judici. Això no funcionava així a la corona de Castella, on una ordre de les autoritats podia provocar un càstig o una execució. Aquesta era una gran diferència. Un altre exemple d’un dret que va perviure molt llargament en el sistema de drets i llibertats català: ningú no podia ser obligat a fer la guerra si no era en un conflicte per a la defensa del propi país i essent-hi el rei present. Això és una cosa que data de l’edat mitjana, d’un usatge anomenat Princeps namque. Doncs bé: durant tot el segle XVIII i fins a mitjan segle XIX és impossible de fer anar la gent de Catalunya al servei militar forçat. La gent no ho accepta perquè entén que hi ha un vell principi que protegeix els seus drets. Els que han d’anar a la guerra són voluntaris contractats.
Per això tu sempre has defensat que el 1714 s’acaba l’Estat català però no pas la nació catalana?
La nació no s’acaba si entenem com a nació l’existència d’un conjunt d’homes i dones que se senten formant part d’una comunitat, que parlen una llengua i que tenen tot un seguit de costums en comú. La pervivència d’aquell dret civil significa que té unes normes pròpies que regulen els casaments, les herències, els tractes comercials, les relacions d’explotació de la terra. Tot això funcionava amb un tipus de dret que era propi d’aquí i diferent del dret castellà. I encara avui seguim tenint, per exemple, la supervivència d’un dret del règim matrimonial i d’herències que és diferent del castellà.
I aquesta nació que segueix viva després del 1714, d’on ve? Com s’ha format? Com es formen les nacions?
Les nacions es van formant amb el temps i creen unes empremtes que duren. En el cas de la nació catalana, ja la tens ben reconeguda en la Crònica de Ramon Muntaner, a principis del segle XIV. En aquesta crònica trobaràs el ple reconeixement que aquest és un poble que parla la mateixa llengua. Això és una cosa que no passa en altres bandes: que tots parlin la mateixa llengua no és veritat ni per a la corona de Castella ni per a la corona de França. En el Principat, en canvi, tots parlen una mateixa llengua. Aquí tots tenen unes coses en comú i un sentit d’identitat. A més, amb el temps aquesta comunitat crea un sistema polític que afecta no solament la forma com es governa sinó que inclou també tot un seguit de drets i de llibertats que afecten tothom. Això, evidentment, crea el sentiment que aquelles coses formen part de la seva cultura i de la seva identitat.
Això vol dir que aquelles constitucions que fixaven els drets i els deures formaven part d’això que en diem la identitat?
Exacte, estaven assumides per la gent com a pròpies. En els diversos conflictes amb el rei, la gent es revoltava en defensa d’aquelles constitucions perquè pensava que eren la garantia d’uns drets i d’unes llibertats que ells tenien. I no pas perquè mitifiquessin la Generalitat o el Consell de Cent, sinó perquè pensaven que aquell sistema els garantia uns drets i unes llibertats.
I per això va ser tan important perdre-les el 1714?
És important haver-les perdut. Però per a mi hi ha una cosa que també és important i que no sempre es té en compte: el 1714 només es liquida el que en diríem l’aparat polític. En canvi, la idea d’igualar les lleis amb les de Castella no es compleix, en bona part perquè, com deia abans, van deixar viure el dret civil, que definia i regulava moltes coses de la vida.
Aquesta pervivència del dret civil català ens permet explicar una cosa que a mi sempre m’havia resultat molt misteriosa. Durant el segle XVIII es continua editant fora d’Espanya un repertori de jurisprudència catalana del segle XVII, com el De pactis nuptialibus, de Fontanella, sobre dret matrimonial. Aquests textos es continuen publicant a França i a Suïssa. Per què? Doncs, senzillament, perquè el dret civil català perviu després del 1714. Són tot un seguit de coses que han sobreviscut fins avui, malgrat que, com és lògic, l’aparició a partir del segle XIX d’uns codis d’abast espanyol modifiquen moltes coses i en debiliten moltes altres. Però al segle XVIII aquesta persistència del dret civil fa que es mantinguin uns costums, que es mantinguin unes formes, que fan que hi hagi diferències molt notòries amb el que passa a Castella.
Per tant, al segle XVIII, Catalunya era molt diferent de Castella i de la resta dels territoris de la corona hispànica?
I tant, i al segle XIX continua sent molt diferent. I és una de les coses que estranya i de vegades molesta. «Aquesta gent que volen seguir sent diferents!», diuen. Doncs d’alguna manera això segueix fins al segle XXI.
«La persistència de la memòria col·lectiva és un fet crucial».
A Josep Fontana li agrada recordar que la Barcelona del 1700 era una societat «rica i pròspera, sense gaires desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i passavolants», amb un govern participatiu i amb un projecte social i econòmic que l’apropava més a Holanda i Anglaterra que no pas a Castella, que encara era una societat rural i de grans terratinents. Aquella Barcelona va ser la que va caure el 1714. Però moltes d’aquelles característiques, convertides en signes identitaris, van perviure. I aquesta persistència encara avui resulta sorprenent.
En el programa de televisió expliquem la història de la fortalesa de la Ciutadella. Acabada la guerra, la nova administració borbònica va fer enderrocar un miler de cases del barri de la Ribera per construir una gran fortalesa. En aquell moment va ser la fortalesa urbana més gran d’Europa, amb gairebé vuit mil soldats destacats. I el més significatiu del cas és que aquella fortalesa no apuntava els canons cap a la plana sinó cap a la ciutat. Perquè no la van construir per defensar Barcelona sinó per controlar-la i per reprimir-la. Si heu llegit la novel·la Victus, de Sánchez Pinyol, ja coneixeu l’enginyer que la va dissenyar, Pròsper de Verboom.
La Ciutadella es va convertir en el símbol de la repressió i del terror d’Estat, una mica com passava amb la presó de la Bastilla, a París, o amb la Torre de Londres. I per als barcelonins es va convertir en l’objectiu a batre. Hi va haver molts intents de rebentar-ne les muralles i tirar-la a terra, però el més significatiu va tenir lloc el 1841. Ja havien passat cent vint-i-cinc anys des de la construcció de la fortalesa però els ciutadans de Barcelona no se n’havien pas oblidat. La milícia nacional, que va participar en aquell intent d’enderrocament, va escriure un manifest en què deia que ho havien fet «porque quisimos devolver las propiedades que el más feroz de los despotismos arrebató del dominio de nuestros abuelos» i «porque somos libres, porque somos catalanes».
Tot i que havien passat sis generacions, aquells barcelonins no havien oblidat la derrota del 1714!
Fixa’t en una cosa. Jo crec que aquesta persistència de la memòria serveix per explicar i legitimar la diferència. Existeix una cosa que és aquesta diferència, aquest «ser diferents»: parles una llengua, tens uns costums, fas coses diferents en coses tan diverses com els costums de Nadal, en què nosaltres celebrem el menjar del dia de Nadal com una ocasió de reunió familiar, mentre que a la major part d’Espanya la festa es fa la nit abans.
Són costums propis i diferents. Aleshores, la memòria hi dóna sentit, apareix com a legitimadora de tot això. La memòria et recorda que has nascut amb uns costums i amb una forma de vida: des de petit t’ho han ensenyat, ho has viscut en família. Tot això forma part d’aquesta identitat. I la legitimes amb la memòria. Et dius a tu mateix: som una gent distinta i avui conservem aquesta diferència perquè sempre hem estat així.
Pensa una cosa: la prova de foc de la memòria col·lectiva la tens justament en el que passa al final del franquisme. El franquisme ha estat un llarg període en què ha estat impossible fer propaganda catalanista i en què l’escola ha intentat fer un rentat de cervell espanyolista. Però acaba el franquisme i immediatament tens la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 en què surten centenars de milers de persones reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia! Això ha perviscut durant tots aquells anys. Totes aquestes bestieses que diuen ara, pretenent que el sentiment identitari actual es deu al fet que hem viscut uns anys en què els governs de Convergència han estat educant la gent… això és estúpid. Quan es produeix aquella gran manifestació, vol dir que tot allò es mantenia viu. I com és que es mantenia viu? Doncs perquè és una cosa tan important i tan profunda, que existeix sense que hi hagi d’haver cap injecció de cultura que vingui des de dalt; que és el que explica que el rentat de cervell que va intentar el franquisme no servís de res. Aquesta capacitat de la memòria col·lectiva per mantenir-se i persistir, per a mi, és un fet clau, crucial.
I aquesta memòria identitària que perviu, com es transmet? A través de la família?
Efectivament, això és el que m’importa remarcar. A aquells membres de la milícia nacional que deien que havien enderrocat la Ciutadella «porque somos libres, porque somos catalanes», ningú no els havia explicat la història a l’escola, ni ho havien llegit en cap manual d’història de Catalunya. Aquella gent recordava que Felip V va prendre les cases de la Ribera per construir la Ciutadella gràcies a una memòria viva que es transmet a través de les famílies i que forma part de la cultura popular. Pensa que el record popular de la guerra del 1714 com una derrota nacional i la visió de Felip V com un enemic del poble català es mantindrà fins al segle XX. I donarà lloc a tradicions populars tan curioses com la de posar a la porta de la comuna un rètol que deia «Can Felip V». Això encara ho he vist jo.
I el nou règim borbònic, després del 1714, no va intentar esborrar aquella identitat diferent?
Des del punt de vista identitari podien fer poca cosa. En aquell moment es podien fer prohibicions, però com que encara no existia un sistema d’educació estatal, poca cosa es podia fer. Pensa que l’educació primària depenia dels ajuntaments; i que l’educació superior estava limitada a molt pocs. Per tant, aquesta feina d’homogeneïtzació cultural només es podrà desenvolupar al segle XIX a partir de la creació de l’Estat liberal. En aquell moment sí que s’intenta fer, però amb molt poc èxit. Saps per què? Perquè aquí tens un Estat que inverteix poquíssim en educació. Aquesta és una de les grans diferències que hi ha entre Espanya i França. L’Estat francès sí que fa una forta inversió en educació, amb aquest objectiu d’anul·lar les llengües regionals i unificar tot el territori des del punt de vista lingüístic i identitari. L’Estat francès intenta eliminar els patois, les llengües regionals, i ho aconsegueix. Aquí no es produeix, entre altres raons perquè l’esforç de l’Estat espanyol en educació és minúscul. No serà fins al segle XX que ho emprengui seriosament.
Tots els historiadors de la sèrie coincidiu en aquesta idea que l’Estat espanyol no va aconseguir homogeneïtzar el seu territori.
Hi ha una frase que a mi m’agrada recordar, d’un polític liberal espanyol, Antonio Alcalá Galiano, que va dir a les Corts del 1835 que la feina dels liberals era fer d’Espanya una nació, perquè no ho és ni ho ha sigut mai. Aquesta frase expressa perfectament la idea de nacionalitzar des de dalt. I això, en bona part, fracassa. Paradoxalment, sí que hi ha elements de trobada i de confraternització dels diversos pobles, però vénen de baix. Per exemple, el moviment obrer català, especialment l’anarcosindicalisme, tindrà vincles importants amb Andalusia, i aquí es formaran elements de trobada. Però aquest és un aspecte que s’ha d’estudiar per una altra banda.
Aquesta persistència de la identitat dels catalans queda encara més clara si es compara amb altres comunitats en què aquesta identitat no s’ha mantingut. Europa n’és plena d’exemples. Al programa de televisió vam triar el cas d’Occitània, aquesta àrea del centre i del sud de França que va des del Mediterrani fins a l’Atlàntic, des de Marsella fins a Bordeus, passant per Montpeller, Foix i Tolosa. Aquest territori avui no té cap mena de reconeixement polític. Només manté una certa unitat gràcies a una llengua comuna, la llengua d’oc, que coneix un nombre de persones difícil de precisar —entre mig milió i tres milions, comptant-hi França, Itàlia i la Vall d’Aran— però que en molt pocs casos es fa servir com a primera llengua.
Aquest territori té una frontera natural amb Catalunya, el massís de les Corberes, que separa la Catalunya del Nord del departament francès de l’Aude. A l’edat Mitjana, Occitània estava dividida en diversos comtats, com ara el de Foix, el de Tolosa o el de Carcassona, que tenien molta relació amb els reis d’Aragó. Fins al punt que els trobadors dels dos cantons de les Corberes feien els poemes en la mateixa llengua, la llengua d’oc. Aquests vincles es van trencar amb la batalla de Muret, l’any 1213. Els comtes occitans, aliats amb el rei Pere d’Aragó, van perdre la batalla davant les tropes de Felip II de França. L’excusa dels francesos va ser una croada contra l’heretgia càtara, que dominava les terres del sud. Però el resultat va ser una reorganització del mapa: els catalans van abandonar totes les aspiracions territorials que tenien més enllà de les Corberes, i els francesos van ocupar tot Occitània.
Es poden comparar, Catalunya i Occitània?
Catalunya i Occitània han estat realitats històriques molt diferents. Tingues en compte que, en el cas d’Occitània, la formació d’un Estat propi ja queda destruïda al segle XIII, a partir de la batalla de Muret. Tot el que té a veure amb Tolosa com a possible centre d’una identitat és esbandit del mapa en nom de la croada i de la unitat de la fe: França ho envaeix i ho ocupa tot. En canvi, just a partir d’aquell moment, l’Estat català continua una trajectòria llarguíssima de consolidació. És a dir, quan es destrueix la possibilitat que es formi una unitat occitana a l’entorn de Tolosa de Llenguadoc, a Catalunya encara s’està als inicis de la consolidació de l’Estat. De fet, el pas més important per a la configuració del sistema polític català es fa setanta anys més tard, el 1283, a les Corts de Barcelona, quan el rei Pere el Gran i els representants a Corts acorden un sistema representatiu i confirmen els drets i constitucions dels catalans. Molt abans que arribessin a un punt semblant, aquesta possibilitat va quedar anul·lada per als comtats occitans. És evident que va subsistir una cultura i un sentit d’identitat. I que van ser, dins de la monarquia francesa, un pays d’état, amb un sistema d’institucions pròpies. Però això és molt més dèbil que el sistema de Corts representatives de Catalunya.
Finalment, quan l’Estat francès sortit de la Revolució caigui sobre tot això i s’esforci a amalgamar tot el territori, ho farà amb una força considerable. El nou Estat farà un gran esforç per educar els nois des del començament, i per crear formes de representació dels interessos comuns que no té ni punt de comparació amb el que passa a Espanya. Això també succeeix a Anglaterra. Els anglesos consideren que ells han format un Estat nacional al segle XVIII. De fet, són els primers que tenen realment himnes nacionals, que no parlen del rei sinó de la comunitat. Al segle XVIII hi ha un famós himne, el Rule, Britannia!, que diu: «Governa, Britània, governa sobre les ones, que els britànics no seran mai esclaus». Encara que l’himne oficial sigui el que parla dels reis —el God save the King o el God save the Queen—, al segle XVIII ja hi ha himnes que expressen la percepció de ser una comunitat, de ser un Estat-nació. En canvi, a Espanya, això no hi és. Fixa’t el que passa amb la bandera, per exemple. A Espanya la bandera només és bandera nacional des del 1843; abans era pura i senzillament un distintiu per a la marina.
Per tant, penses que els occitans mai no han tingut un imaginari col·lectiu ni la memòria identitària d’haver sigut un Estat, com sí que han tingut, en canvi, els catalans?
Per als occitans això no existeix. O no funciona de la mateixa manera. I, evidentment, al llarg del segle XIX va quedar completament esbandit. Però hi ha un altre factor. A França hi ha un projecte comú que se’ls imposa, que potser sedueix els occitans però que en qualsevol cas els absorbeix. I és un projecte nacional que funcionarà, que tindrà la capacitat de nacionalitzar tot el territori. I l’Estat espanyol això tampoc no ho acaba de tenir. El que fa l’Estat espanyol no és nacionalitzar sinó centralitzar-se, és a dir, preocupar-se de manar des de Madrid, de tenir les Corts que legislen, de tenir el Boletín Oficial del Estado —La Gaceta de Madrid— que publica les lleis per a tothom. Però fa molt poca feina d’absorció, com fan els francesos. I al segle XIX hi ha un munt de testimonis dels castellans mateixos que s’adonen que tot plegat ha quallat ben poc.
Però això no vol dir que la reivindicació de constituir un Estat-nació es mantingui viva en la primera meitat del segle XIX. Pensa que des de mitjan segle XVIII, i com a mínim durant tot un segle, els elements directius de la societat catalana, la burgesia, juguen a construir la nació espanyola, amb la voluntat que allí els donin acollida i els admetin com a iguals. Quan se’n desenganyin, quan vegin que tot això no és possible, serà quan, des de dalt, aparegui el catalanisme polític, que diu que no es pot seguir demanant sinó que s’ha de començar a exigir. I, aleshores, aquest catalanisme que ve de dalt es recolza en la pervivència d’un sentit d’identitat que seguia mantenint-se en les capes populars. Això passa després de la Revolució del 1868 i de la Primera República, quan s’adonen que a Madrid no els fan cas, que a l’Estat espanyol no tenen cap pes i que no hi pinten res. I comencen a pensar en la creació d’una cosa a part, que de primer no passa de ser una aspiració d’autonomia administrativa, i que anirà adquirint molt gradualment un sentit de nacionalitat. Però això encara trigarà.
Al costat de la pervivència de la memòria col·lectiva hi ha un altre element que els historiadors consideren important en la plasmació de la identitat dels catalans, que és el teixit espessíssim d’organitzacions socials horitzontals que es forma a Catalunya durant el segles XVIII i XIX, i que perdura fins als nostres dies. Una d’aquestes associacions, potser la més entranyable del segle XIX, són els Cors de Clavé. Al capítol de la sèrie televisiva dedicat a la identitat expliquem la història del seu fundador, Josep Anselm Clavé. Diuen els seus biògrafs que quan era petit, Josep Anselm Clavé seguia amb gran entusiasme les desfilades que de tant en tant feia la banda musical de la Ciutadella. Ben aviat va aprendre a tocar la guitarra i, de jovenet, se’l veia molt sovint a les tavernes barcelonines cantant les seves cançons. Li deien el «Josepet de la guitarra». Però a mesura que s’anava aficionant a la música, també s’anaven formant les seves idees polítiques. Gràcies al contacte amb els personatges més progressistes del moment, com Narcís Monturiol o Abdó Terrades, Clavé es va acostar als sectors republicans que volien transformar la societat. I es va apuntar a la lluita.
El «Josepet de la guitarra» va participar en totes les revoltes de mitjan segle XIX i va anar a parar diverses vegades a la presó de la Ciutadella. Allà, enmig dels companys treballadors, va imaginar el seu projecte: si els treballadors s’agrupessin en associacions per ajudar-se i per formar-se, potser es podria construir una societat més justa i igualitària. I com que el seu llenguatge era la música, va pensar que l’instrument d’aquestes associacions obreres podria ser la música i el cant. D’aquesta manera van néixer els Cors de Clavé. El 1850 van fer el primer concert a la plaça de la Barceloneta. Dotze anys més tard, el 1862, ja hi havia vuitanta-cinc corals de treballadors. Els Cors de Clavé són només una mostra. El més important és que per tot el país es va estendre una xarxa d’associacions de tota mena, culturals, obreres, assistencials. I això va teixir un sistema de pertinença i d’identitats compartides que va vertebrar la societat d’una manera molt peculiar.
Tot aquell teixit d’associacions horitzontals va donar una identitat diferencial a aquella societat?
Sí, això és una cosa ben sabuda. En societats en què els interessos horitzontals són importants, es tendeixen a crear grups per afinitats i per interessos. Aquí a Catalunya, des de l’edat mitjana, i després durant els segles XVI i XVII, ja hi havia la força dels gremis, que eren agrupacions dels que feien un ofici concret i que tenien uns interessos comuns. Però també hi havia agrupacions dels de dalt, dels homes de negocis, que tenien els seus propis interessos, com passarà al segle XVIII amb la Junta de Comerç. L’existència d’aquestes entitats horitzontals, que expressen interessos propis, pesa molt a Catalunya. És un factor que no apareix en la mateixa mesura en societats verticals, com les societats agràries, on el poder es transmet de dalt a baix, del senyor al cultivador de la terra. A Catalunya, en canvi, això és molt viu. I es manté després del 1714, creant elements d’integració horitzontal d’interessos que ajudaran a vertebrar la societat.
I tot aquest teixit d’associacions apareix perquè aquella societat no tenia institucions pròpies de govern?
No, no, perquè insisteixo que ja existien en bona mesura des d’abans, en l’època en què el país conservava les institucions pròpies de govern. Però sí que és veritat que aquestes entitats tendeixen a adquirir una força especial quan no hi ha altres elements polítics, quan són l’únic mitjà d’expressió pública i de reivindicació, perquè no hi ha altres organismes als quals es pugui recórrer. Jo diria que el que fan aquestes associacions és crear estructures d’organització que ajuden a suplir la inexistència d’un aparat polític a dalt.
I quin efecte té sobre la identitat col·lectiva?
Jo diria que té un efecte més aviat positiu en la mesura que integra gent que pertany a un mateix grup, que tenen unes tradicions pròpies, un patró, uns costums, que es fan molt entre ells, i que són només del país. Quan més endavant apareguin els sindicats, llavors ja estendran els seus interessos a la resta d’Espanya. Però, de moment, són agrupacions estrictament relacionades amb els interessos del país.
«El Barça no ha creat res per si sol, però ha servit per aglutinar un sentiment».
Qualsevol identitat col·lectiva s’expressa a través de símbols compartits: banderes, himnes, seleccions esportives, gestes històriques. La identitat catalana també. I d’entre tots aquests símbols, el Barça és el que desperta passions més intenses. A la sèrie televisiva hem triat un moment de la història d’aquest club que, per a molts historiadors, mostra que el Barça ja s’havia convertit en alguna cosa més que un club de futbol —avant la lettre, evidentment, perquè aquesta expressió no l’encunyarà fins als anys seixanta del segle passat el president barcelonista Narcís de Carreras.
Això passava l’any 1925. La dictadura militar de Primo de Rivera havia prohibit els símbols catalanistes i es mirava amb lupa l’activitat d’entitats sospitoses d’afecció catalanista, com ara l’Orfeó Català o el mateix Futbol Club Barcelona. Doncs resulta que el 14 de juny de 1925, el Barça va organitzar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, que acabava de fer una gira internacional molt lluïda. Es van enfrontar el Barça i el Júpiter. Però ni el joc ni el resultat no van interessar gaire. El club havia convidat la banda de música de l’esquadra anglesa, que estava atracada al port de Barcelona, per amenitzar la festa. I abans de començar, la banda anglesa va fer sonar la marxa reial, l’himne espanyol. El públic va començar a xiular. Segurament va ser la primera gran esbroncada que va rebre la marxa reial espanyola en un estadi de futbol. Però el que va fer més mal de tot va ser que la gent arrenqués a aplaudir amb una gran cortesia, quan, a continuació, la banda va tocar l’himne britànic.
El governador civil i militar de Barcelona, que aleshores era el general Joaquín Milans del Bosch —un personatge que ja coneixem del capítol de la sèrie sobre la violència— va ordenar la suspensió del club i el tancament del camp durant sis mesos.
Per què va ser el Barça el que va agafar aquest valor simbòlic i no una altra entitat?
Manolo Vázquez Montalbán ho va saber explicar perfectament. Des de ben aviat, la lliga de futbol va crear enfrontaments entre clubs esportius que eren representatius de diferents identitats, que cadascun tenia una massa popular que representava formes de pensar diferents, i que es van prestar molt aviat en aquest joc. Aquí a Catalunya, aquest club va ser el Barça. I molt aviat es converteix en un aglutinador, i és vist com un element perillós des del punt de vista de l’Estat. Ahir passava pel carrer un tipus que anava begut i que anava dient: «Mañana juegan los culés y pasado mañana juega España» —referint-se al fet que avui jugava el Barça la Champions i demà la jugava el Reial Madrid. Aquest tipus ho tenia molt clar: el Madrid és Espanya, i el Barça, no.
És evident que el Barça ha servit per aglutinar. No ha creat res per si sol, però ha servit per aglutinar un sentiment. I, en bona part, ho ha fet a través dels enfrontaments amb l’Espanyol —un club que durant la República va tenir una penya que va participar en l’organització de la revolta del 1936—. I, després, a través dels enfrontaments amb el Reial Madrid, òbviament.
Durant el franquisme, això continua funcionant d’aquesta manera. Pensa que durant aquells anys a la directiva del club hi havia gent de la burgesia industrial tèxtil, fabricants, i, per tant, gent molt lligada als interessos d’aquí. I aquests directius tenien la intel·ligència de saber que la seva força consistia a tenir un públic ampli. I per això es van cuidar molt de procurar que el carnet de soci no fos gaire car, perquè el pogués tenir la gent de les capes populars. Durant els anys seixanta, el president, Enric Llaudet, no dubtava a expressar la seva preocupació pel fet que el carnet fos assequible als «morenos». I els «morenos», en aquell moment, volia dir els treballadors de la construcció, que eren fonamentalment immigrants que venien del sud d’Espanya. A més, el Barça va tenir la sort, o l’encert, de construir el Camp Nou en una zona privilegiada per captar tota aquella massa de població immigrant que s’havia instal·lat a la zona d’Hospitalet, que aglutinava una gran quantitat de públic popular i castellanoparlant; a diferència de l’Espanyol, que tenia el camp de Sarrià per sobre la Diagonal, en una zona a la qual no solien anar els paletes. Per això, el Barça ha estat un element d’assimilació molt important.
El Barça es va convertir en allò que Manolo Vázquez Montalbán va saber expressar tan bé: el símbol d’identitat d’un poble que havia viscut en permanent risc de perdre’l, la reserva espiritual del catalanisme durant el franquisme. O, per dir-ho amb les seves paraules, «el Barça és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya».
I avui continua sent així? Els nois i les noies de famílies d’origen magrebí que viuen a Catalunya, per exemple, segur que són del Barça. No són de la selecció espanyola però sí que són del Barça.
Sí, sí, continua sent un element integrador. El Barça sempre ha tingut aquest element integrador. Però vull deixar clara una cosa: el principal element integrador en temps de l’època franquista, quan aquest al·luvió de població vinguda de fora podia ser un element per crear divisió, va ser el fet que el franquisme fos un enemic comú d’unes llibertats, que per a uns significaven una cosa, i per a uns altres, unes altres, però que van permetre plantejar un combat en comú entre els nouvinguts i els catalans que ja vivien aquí. Recordo que les manifestacions més importants de l’Onze de Setembre en els darrers anys del franquisme es feien a Terrassa i Sabadell, amb una participació considerable de nouvinguts. I és evident que entre la gent que el 1977 va anar a la gran manifestació de l’Onze de Setembre demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia hi havia una gran quantitat de gent immigrant.
L’11 de setembre de 1968 els barris de Sabadell van aparèixer plens de senyeres que s’havien penjat durant la nit. La policia va començar a detenir els culpables d’aquell acte contra el règim franquista. I es van quedar sorpresos de comprovar que tots els detinguts eren immigrants i castellanoparlants. No n’hi havia ni un que hagués nascut a Catalunya.
Un d’aquells sabotejadors contra el Règim era Ángel Rey. I ens ha volgut explicar la seva història per a la sèrie de televisió. L’Ángel havia arribat de ben petit a Sabadell. Havia nascut a Extremadura, però l’any 1951 el pare el va enviar a Catalunya literalment perquè no es morís de gana. L’Ángel es va fer gran, va començar a treballar i va entrar al PSUC clandestí. I en una de les reunions, la direcció local va donar la consigna que aquell any, per l’Onze de Setembre, s’havien de penjar senyeres a tots els barris. A l’Ángel i a un company els van encarregar de penjar la bandera al barri dels Merinals. Tots dos van sortir ben preocupats d’aquella reunió, no pas perquè els fes por aquella missió, sinó perquè no sabien pas com era una senyera. L’Ángel Rey ens explica que van haver de demanar al Pedro, que era «el catalán» del barri, com era una senyera. Ell els en va fer un dibuix i amb aquell dibuix les dones van anar a la merceria a comprar les teles, una de groga i una de vermella. A la nit van cosir a màquina la bandera. I després l’Ángel i el company, d’amagat, la van anar a penjar. «¡Qué noche de lluvia y de miedo que pasamos…!», recorda encara la Manuela Vázquez, la dona de l’Ángel.