300
La identitat dels catalans (i per a què serveix la història) Entrevista a Josep Fontana
Pàgina 20 de 23
Pensa una cosa: la prova de foc de la memòria col·lectiva la tens justament en el que passa al final del franquisme. El franquisme ha estat un llarg període en què ha estat impossible fer propaganda catalanista i en què l’escola ha intentat fer un rentat de cervell espanyolista. Però acaba el franquisme i immediatament tens la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 en què surten centenars de milers de persones reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia! Això ha perviscut durant tots aquells anys. Totes aquestes bestieses que diuen ara, pretenent que el sentiment identitari actual es deu al fet que hem viscut uns anys en què els governs de Convergència han estat educant la gent… això és estúpid. Quan es produeix aquella gran manifestació, vol dir que tot allò es mantenia viu. I com és que es mantenia viu? Doncs perquè és una cosa tan important i tan profunda, que existeix sense que hi hagi d’haver cap injecció de cultura que vingui des de dalt; que és el que explica que el rentat de cervell que va intentar el franquisme no servís de res. Aquesta capacitat de la memòria col·lectiva per mantenir-se i persistir, per a mi, és un fet clau, crucial.
I aquesta memòria identitària que perviu, com es transmet? A través de la família?
Efectivament, això és el que m’importa remarcar. A aquells membres de la milícia nacional que deien que havien enderrocat la Ciutadella «
porque somos libres, porque somos catalanes», ningú no els havia explicat la història a l’escola, ni ho havien llegit en cap manual d’història de Catalunya. Aquella gent recordava que Felip V va prendre les cases de la Ribera per construir la Ciutadella gràcies a una memòria viva que es transmet a través de les famílies i que forma part de la cultura popular. Pensa que el record popular de la guerra del 1714 com una derrota nacional i la visió de Felip V com un enemic del poble català es mantindrà fins al segle XX. I donarà lloc a tradicions populars tan curioses com la de posar a la porta de la comuna un rètol que deia «Can Felip V». Això encara ho he vist jo.
I el nou règim borbònic, després del 1714, no va intentar esborrar aquella identitat diferent?
Des del punt de vista identitari podien fer poca cosa. En aquell moment es podien fer prohibicions, però com que encara no existia un sistema d’educació estatal, poca cosa es podia fer. Pensa que l’educació primària depenia dels ajuntaments; i que l’educació superior estava limitada a molt pocs. Per tant, aquesta feina d’homogeneïtzació cultural només es podrà desenvolupar al segle XIX a partir de la creació de l’Estat liberal. En aquell moment sí que s’intenta fer, però amb molt poc èxit. Saps per què? Perquè aquí tens un Estat que inverteix poquíssim en educació. Aquesta és una de les grans diferències que hi ha entre Espanya i França. L’Estat francès sí que fa una forta inversió en educació, amb aquest objectiu d’anul·lar les llengües regionals i unificar tot el territori des del punt de vista lingüístic i identitari. L’Estat francès intenta eliminar els
patois, les llengües regionals, i ho aconsegueix. Aquí no es produeix, entre altres raons perquè l’esforç de l’Estat espanyol en educació és minúscul. No serà fins al segle XX que ho emprengui seriosament.
Tots els historiadors de la sèrie coincidiu en aquesta idea que l’Estat espanyol no va aconseguir homogeneïtzar el seu territori.
Hi ha una frase que a mi m’agrada recordar, d’un polític liberal espanyol, Antonio Alcalá Galiano, que va dir a les Corts del 1835 que la feina dels liberals era fer d’Espanya una nació, perquè no ho és ni ho ha sigut mai. Aquesta frase expressa perfectament la idea de nacionalitzar des de dalt. I això, en bona part, fracassa. Paradoxalment, sí que hi ha elements de trobada i de confraternització dels diversos pobles, però vénen de baix. Per exemple, el moviment obrer català, especialment l’anarcosindicalisme, tindrà vincles importants amb Andalusia, i aquí es formaran elements de trobada. Però aquest és un aspecte que s’ha d’estudiar per una altra banda.
Aquesta persistència de la identitat dels catalans queda encara més clara si es compara amb altres comunitats en què aquesta identitat no s’ha mantingut. Europa n’és plena d’exemples. Al programa de televisió vam triar el cas d’Occitània, aquesta àrea del centre i del sud de França que va des del Mediterrani fins a l’Atlàntic, des de Marsella fins a Bordeus, passant per Montpeller, Foix i Tolosa. Aquest territori avui no té cap mena de reconeixement polític. Només manté una certa unitat gràcies a una llengua comuna, la llengua d’oc, que coneix un nombre de persones difícil de precisar —entre mig milió i tres milions, comptant-hi França, Itàlia i la Vall d’Aran— però que en molt pocs casos es fa servir com a primera llengua.
Aquest territori té una frontera natural amb Catalunya, el massís de les Corberes, que separa la Catalunya del Nord del departament francès de l’Aude. A l’edat Mitjana, Occitània estava dividida en diversos comtats, com ara el de Foix, el de Tolosa o el de Carcassona, que tenien molta relació amb els reis d’Aragó. Fins al punt que els trobadors dels dos cantons de les Corberes feien els poemes en la mateixa llengua, la llengua d’oc. Aquests vincles es van trencar amb la batalla de Muret, l’any 1213. Els comtes occitans, aliats amb el rei Pere d’Aragó, van perdre la batalla davant les tropes de Felip II de França. L’excusa dels francesos va ser una croada contra l’heretgia càtara, que dominava les terres del sud. Però el resultat va ser una reorganització del mapa: els catalans van abandonar totes les aspiracions territorials que tenien més enllà de les Corberes, i els francesos van ocupar tot Occitània.
Es poden comparar, Catalunya i Occitània?
Catalunya i Occitània han estat realitats històriques molt diferents. Tingues en compte que, en el cas d’Occitània, la formació d’un Estat propi ja queda destruïda al segle XIII, a partir de la batalla de Muret. Tot el que té a veure amb Tolosa com a possible centre d’una identitat és esbandit del mapa en nom de la croada i de la unitat de la fe: França ho envaeix i ho ocupa tot. En canvi, just a partir d’aquell moment, l’Estat català continua una trajectòria llarguíssima de consolidació. És a dir, quan es destrueix la possibilitat que es formi una unitat occitana a l’entorn de Tolosa de Llenguadoc, a Catalunya encara s’està als inicis de la consolidació de l’Estat. De fet, el pas més important per a la configuració del sistema polític català es fa setanta anys més tard, el 1283, a les Corts de Barcelona, quan el rei Pere el Gran i els representants a Corts acorden un sistema representatiu i confirmen els drets i constitucions dels catalans. Molt abans que arribessin a un punt semblant, aquesta possibilitat va quedar anul·lada per als comtats occitans. És evident que va subsistir una cultura i un sentit d’identitat. I que van ser, dins de la monarquia francesa, un
pays d’état, amb un sistema d’institucions pròpies. Però això és molt més dèbil que el sistema de Corts representatives de Catalunya.
Finalment, quan l’Estat francès sortit de la Revolució caigui sobre tot això i s’esforci a amalgamar tot el territori, ho farà amb una força considerable. El nou Estat farà un gran esforç per educar els nois des del començament, i per crear formes de representació dels interessos comuns que no té ni punt de comparació amb el que passa a Espanya. Això també succeeix a Anglaterra. Els anglesos consideren que ells han format un Estat nacional al segle XVIII. De fet, són els primers que tenen realment himnes nacionals, que no parlen del rei sinó de la comunitat. Al segle XVIII hi ha un famós himne, el
Rule, Britannia!, que diu: «Governa, Britània, governa sobre les ones, que els britànics no seran mai esclaus». Encara que l’himne oficial sigui el que parla dels reis —el
God save the King o el
God save the Queen—, al segle XVIII ja hi ha himnes que expressen la percepció de ser una comunitat, de ser un Estat-nació. En canvi, a Espanya, això no hi és. Fixa’t el que passa amb la bandera, per exemple. A Espanya la bandera només és bandera nacional des del 1843; abans era pura i senzillament un distintiu per a la marina.
Per tant, penses que els occitans mai no han tingut un imaginari col·lectiu ni la memòria identitària d’haver sigut un Estat, com sí que han tingut, en canvi, els catalans?
Per als occitans això no existeix. O no funciona de la mateixa manera. I, evidentment, al llarg del segle XIX va quedar completament esbandit. Però hi ha un altre factor. A França hi ha un projecte comú que se’ls imposa, que potser sedueix els occitans però que en qualsevol cas els absorbeix. I és un projecte nacional que funcionarà, que tindrà la capacitat de nacionalitzar tot el territori. I l’Estat espanyol això tampoc no ho acaba de tenir. El que fa l’Estat espanyol no és nacionalitzar sinó centralitzar-se, és a dir, preocupar-se de manar des de Madrid, de tenir les Corts que legislen, de tenir el
Boletín Oficial del Estado —La Gaceta de Madrid— que publica les lleis per a tothom. Però fa molt poca feina d’absorció, com fan els francesos. I al segle XIX hi ha un munt de testimonis dels castellans mateixos que s’adonen que tot plegat ha quallat ben poc.
Però això no vol dir que la reivindicació de constituir un Estat-nació es mantingui viva en la primera meitat del segle XIX. Pensa que des de mitjan segle XVIII, i com a mínim durant tot un segle, els elements directius de la societat catalana, la burgesia, juguen a construir la nació espanyola, amb la voluntat que allí els donin acollida i els admetin com a iguals. Quan se’n desenganyin, quan vegin que tot això no és possible, serà quan, des de dalt, aparegui el catalanisme polític, que diu que no es pot seguir demanant sinó que s’ha de començar a exigir. I, aleshores, aquest catalanisme que ve de dalt es recolza en la pervivència d’un sentit d’identitat que seguia mantenint-se en les capes populars. Això passa després de la Revolució del 1868 i de la Primera República, quan s’adonen que a Madrid no els fan cas, que a l’Estat espanyol no tenen cap pes i que no hi pinten res. I comencen a pensar en la creació d’una cosa a part, que de primer no passa de ser una aspiració d’autonomia administrativa, i que anirà adquirint molt gradualment un sentit de nacionalitat. Però això encara trigarà.
Al costat de la pervivència de la memòria col·lectiva hi ha un altre element que els historiadors consideren important en la plasmació de la identitat dels catalans, que és el teixit espessíssim d’organitzacions socials horitzontals que es forma a Catalunya durant el segles XVIII i XIX, i que perdura fins als nostres dies. Una d’aquestes associacions, potser la més entranyable del segle XIX, són els Cors de Clavé. Al capítol de la sèrie televisiva dedicat a la identitat expliquem la història del seu fundador, Josep Anselm Clavé. Diuen els seus biògrafs que quan era petit, Josep Anselm Clavé seguia amb gran entusiasme les desfilades que de tant en tant feia la banda musical de la Ciutadella. Ben aviat va aprendre a tocar la guitarra i, de jovenet, se’l veia molt sovint a les tavernes barcelonines cantant les seves cançons. Li deien el «Josepet de la guitarra». Però a mesura que s’anava aficionant a la música, també s’anaven formant les seves idees polítiques. Gràcies al contacte amb els personatges més progressistes del moment, com Narcís Monturiol o Abdó Terrades, Clavé es va acostar als sectors republicans que volien transformar la societat. I es va apuntar a la lluita.
El «Josepet de la guitarra» va participar en totes les revoltes de mitjan segle XIX i va anar a parar diverses vegades a la presó de la Ciutadella. Allà, enmig dels companys treballadors, va imaginar el seu projecte: si els treballadors s’agrupessin en associacions per ajudar-se i per formar-se, potser es podria construir una societat més justa i igualitària. I com que el seu llenguatge era la música, va pensar que l’instrument d’aquestes associacions obreres podria ser la música i el cant. D’aquesta manera van néixer els Cors de Clavé. El 1850 van fer el primer concert a la plaça de la Barceloneta. Dotze anys més tard, el 1862, ja hi havia vuitanta-cinc corals de treballadors. Els Cors de Clavé són només una mostra. El més important és que per tot el país es va estendre una xarxa d’associacions de tota mena, culturals, obreres, assistencials. I això va teixir un sistema de pertinença i d’identitats compartides que va vertebrar la societat d’una manera molt peculiar.
Tot aquell teixit d’associacions horitzontals va donar una identitat diferencial a aquella societat?
Sí, això és una cosa ben sabuda. En societats en què els interessos horitzontals són importants, es tendeixen a crear grups per afinitats i per interessos. Aquí a Catalunya, des de l’edat mitjana, i després durant els segles XVI i XVII, ja hi havia la força dels gremis, que eren agrupacions dels que feien un ofici concret i que tenien uns interessos comuns. Però també hi havia agrupacions dels de dalt, dels homes de negocis, que tenien els seus propis interessos, com passarà al segle XVIII amb la Junta de Comerç. L’existència d’aquestes entitats horitzontals, que expressen interessos propis, pesa molt a Catalunya. És un factor que no apareix en la mateixa mesura en societats verticals, com les societats agràries, on el poder es transmet de dalt a baix, del senyor al cultivador de la terra. A Catalunya, en canvi, això és molt viu. I es manté després del 1714, creant elements d’integració horitzontal d’interessos que ajudaran a vertebrar la societat.
I tot aquest teixit d’associacions apareix perquè aquella societat no tenia institucions pròpies de govern?
No, no, perquè insisteixo que ja existien en bona mesura des d’abans, en l’època en què el país conservava les institucions pròpies de govern. Però sí que és veritat que aquestes entitats tendeixen a adquirir una força especial quan no hi ha altres elements polítics, quan són l’únic mitjà d’expressió pública i de reivindicació, perquè no hi ha altres organismes als quals es pugui recórrer. Jo diria que el que fan aquestes associacions és crear estructures d’organització que ajuden a suplir la inexistència d’un aparat polític a dalt.
I quin efecte té sobre la identitat col·lectiva?
Jo diria que té un efecte més aviat positiu en la mesura que integra gent que pertany a un mateix grup, que tenen unes tradicions pròpies, un patró, uns costums, que es fan molt entre ells, i que són només del país. Quan més endavant apareguin els sindicats, llavors ja estendran els seus interessos a la resta d’Espanya. Però, de moment, són agrupacions estrictament relacionades amb els interessos del país.
«El Barça no ha creat res per si sol, però ha servit per aglutinar un sentiment».
Qualsevol identitat col·lectiva s’expressa a través de símbols compartits: banderes, himnes, seleccions esportives, gestes històriques. La identitat catalana també. I d’entre tots aquests símbols, el Barça és el que desperta passions més intenses. A la sèrie televisiva hem triat un moment de la història d’aquest club que, per a molts historiadors, mostra que el Barça ja s’havia convertit en alguna cosa més que un club de futbol —avant la lettre, evidentment, perquè aquesta expressió no l’encunyarà fins als anys seixanta del segle passat el president barcelonista Narcís de Carreras.
Això passava l’any 1925. La dictadura militar de Primo de Rivera havia prohibit els símbols catalanistes i es mirava amb lupa l’activitat d’entitats sospitoses d’afecció catalanista, com ara l’Orfeó Català o el mateix Futbol Club Barcelona. Doncs resulta que el 14 de juny de 1925, el Barça va organitzar un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, que acabava de fer una gira internacional molt lluïda. Es van enfrontar el Barça i el Júpiter. Però ni el joc ni el resultat no van interessar gaire. El club havia convidat la banda de música de l’esquadra anglesa, que estava atracada al port de Barcelona, per amenitzar la festa. I abans de començar, la banda anglesa va fer sonar la marxa reial, l’himne espanyol. El públic va començar a xiular. Segurament va ser la primera gran esbroncada que va rebre la marxa reial espanyola en un estadi de futbol. Però el que va fer més mal de tot va ser que la gent arrenqués a aplaudir amb una gran cortesia, quan, a continuació, la banda va tocar l’himne britànic.
El governador civil i militar de Barcelona, que aleshores era el general Joaquín Milans del Bosch —un personatge que ja coneixem del capítol de la sèrie sobre la violència— va ordenar la suspensió del club i el tancament del camp durant sis mesos.
Per què va ser el Barça el que va agafar aquest valor simbòlic i no una altra entitat?
Manolo Vázquez Montalbán ho va saber explicar perfectament. Des de ben aviat, la lliga de futbol va crear enfrontaments entre clubs esportius que eren representatius de diferents identitats, que cadascun tenia una massa popular que representava formes de pensar diferents, i que es van prestar molt aviat en aquest joc. Aquí a Catalunya, aquest club va ser el Barça. I molt aviat es converteix en un aglutinador, i és vist com un element perillós des del punt de vista de l’Estat. Ahir passava pel carrer un tipus que anava begut i que anava dient: «
Mañana juegan los culés y pasado mañana juega España» —referint-se al fet que avui jugava el Barça la Champions i demà la jugava el Reial Madrid. Aquest tipus ho tenia molt clar: el Madrid és Espanya, i el Barça, no.
És evident que el Barça ha servit per aglutinar. No ha creat res per si sol, però ha servit per aglutinar un sentiment. I, en bona part, ho ha fet a través dels enfrontaments amb l’Espanyol —un club que durant la República va tenir una penya que va participar en l’organització de la revolta del 1936—. I, després, a través dels enfrontaments amb el Reial Madrid, òbviament.
Durant el franquisme, això continua funcionant d’aquesta manera. Pensa que durant aquells anys a la directiva del club hi havia gent de la burgesia industrial tèxtil, fabricants, i, per tant, gent molt lligada als interessos d’aquí. I aquests directius tenien la intel·ligència de saber que la seva força consistia a tenir un públic ampli. I per això es van cuidar molt de procurar que el carnet de soci no fos gaire car, perquè el pogués tenir la gent de les capes populars. Durant els anys seixanta, el president, Enric Llaudet, no dubtava a expressar la seva preocupació pel fet que el carnet fos assequible als «morenos». I els «morenos», en aquell moment, volia dir els treballadors de la construcció, que eren fonamentalment immigrants que venien del sud d’Espanya. A més, el Barça va tenir la sort, o l’encert, de construir el Camp Nou en una zona privilegiada per captar tota aquella massa de població immigrant que s’havia instal·lat a la zona d’Hospitalet, que aglutinava una gran quantitat de públic popular i castellanoparlant; a diferència de l’Espanyol, que tenia el camp de Sarrià per sobre la Diagonal, en una zona a la qual no solien anar els paletes. Per això, el Barça ha estat un element d’assimilació molt important.
El Barça es va convertir en allò que Manolo Vázquez Montalbán va saber expressar tan bé: el símbol d’identitat d’un poble que havia viscut en permanent risc de perdre’l, la reserva espiritual del catalanisme durant el franquisme. O, per dir-ho amb les seves paraules, «el Barça és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya».
I avui continua sent així? Els nois i les noies de famílies d’origen magrebí que viuen a Catalunya, per exemple, segur que són del Barça. No són de la selecció espanyola però sí que són del Barça.
Sí, sí, continua sent un element integrador. El Barça sempre ha tingut aquest element integrador. Però vull deixar clara una cosa: el principal element integrador en temps de l’època franquista, quan aquest al·luvió de població vinguda de fora podia ser un element per crear divisió, va ser el fet que el franquisme fos un enemic comú d’unes llibertats, que per a uns significaven una cosa, i per a uns altres, unes altres, però que van permetre plantejar un combat en comú entre els nouvinguts i els catalans que ja vivien aquí. Recordo que les manifestacions més importants de l’Onze de Setembre en els darrers anys del franquisme es feien a Terrassa i Sabadell, amb una participació considerable de nouvinguts. I és evident que entre la gent que el 1977 va anar a la gran manifestació de l’Onze de Setembre demanant la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia hi havia una gran quantitat de gent immigrant.
L’11 de setembre de 1968 els barris de Sabadell van aparèixer plens de senyeres que s’havien penjat durant la nit. La policia va començar a detenir els culpables d’aquell acte contra el règim franquista. I es van quedar sorpresos de comprovar que tots els detinguts eren immigrants i castellanoparlants. No n’hi havia ni un que hagués nascut a Catalunya.
Un d’aquells sabotejadors contra el Règim era Ángel Rey. I ens ha volgut explicar la seva història per a la sèrie de televisió. L’Ángel havia arribat de ben petit a Sabadell. Havia nascut a Extremadura, però l’any 1951 el pare el va enviar a Catalunya literalment perquè no es morís de gana. L’Ángel es va fer gran, va començar a treballar i va entrar al PSUC clandestí. I en una de les reunions, la direcció local va donar la consigna que aquell any, per l’Onze de Setembre, s’havien de penjar senyeres a tots els barris. A l’Ángel i a un company els van encarregar de penjar la bandera al barri dels Merinals. Tots dos van sortir ben preocupats d’aquella reunió, no pas perquè els fes por aquella missió, sinó perquè no sabien pas com era una senyera. L’Ángel Rey ens explica que van haver de demanar al Pedro, que era «el catalán» del barri, com era una senyera. Ell els en va fer un dibuix i amb aquell dibuix les dones van anar a la merceria a comprar les teles, una de groga i una de vermella. A la nit van cosir a màquina la bandera. I després l’Ángel i el company, d’amagat, la van anar a penjar. «¡Qué noche de lluvia y de miedo que pasamos…!», recorda encara la Manuela Vázquez, la dona de l’Ángel.
Al cap d’uns dies, a l’Ángel Rey el va detenir la policia franquista. Quan el van portar davant del comissari, aquest li va dir: «Hombre, paisano, tú eres extremeño como yo. ¿Y qué coño haces colgando esta bandera, si tu bandera es la española?». I l’Ángel li va donar una resposta memorable: «Mire: yo me vine de Extremadura porque allí comía una vez cada tres días. Y esta bandera que usted dice —va dir, assenyalant la bandera franquista que hi havia al despatx del comissari— es la bandera del hambre y de la muerte. Y cuando llegué a Catalunya comí cinco veces cada día, porque aquí hasta podía merendar, ¿sabe usted? Y esta es mi bandera» —va dir, assenyalant la bandera catalana que havien despenjat i que el comissari tenia en un calaix.
Aquesta incorporació dels immigrants a la lluita nacional va ser mèrit del PSUC?
A veure, el PSUC hi va ajudar. Però jo diria que tothom va entendre que els immigrants s’hi havien d’incorporar; el mateix Pujol, quan deia allò que «és català tothom qui viu i treballa a Catalunya». Dins el catalanisme, poc o molt, tothom ho va entendre. És cert que el PSUC era el partit que tenia més pes en la lluita antifranquista i que tenia més lligams amb les organitzacions obreres, a través de Comissions Obreres, i amb la gent dels barris, a través de les associacions veïnals. Però realment va ser obra de tot un conglomerat de forces, entre les quals hi havia des de les associacions catòliques progressistes fins a les associacions veïnals. Totes aquelles forces van guanyar el carrer. I Sabadell n’és un bon exemple. És cert que el PSUC estava en primera línia. El drama va ser que quan va arribar la Transició va ser obligat a acceptar els tractes que es van fer, va abandonar aquell paper i va integrar-se en el joc parlamentari. Però això ja és una altra història.
És molt potent veure com en aquells anys del final del franquisme es van trobar en la mateixa lluita els sectors immigrants, que venien dels barris, amb els sectors catalanistes, que venien del centre de la ciutat.
Perquè era una lluita conjunta. El franquisme era un enemic comú. Per als uns era un enemic perquè reprimia la llengua, la cultura i qualsevol expressió política del catalanisme, i per als altres era un enemic social, perquè els limitava les llibertats i la capacitat de lluita sindical. I això va facilitar que la gent es trobés en una lluita comuna i aquesta lluita en comú va potenciar la capacitat d’oposició de tots plegats. Els treballadors immigrants formaven part d’aquella lluita, perquè tenien la idea que lluitaven conjuntament contra un enemic comú i per un avenir comú, i amb la idea que un cop es recuperés la democràcia tots tindrien guanys en les seves aspiracions de llibertat.
I també hi va haver un moviment en l’altra direcció, és a dir, la gent del centre de les ciutats que es va implicar en la lluita pels barris?
Sí, poc o molt. No sé fins a quin punt s’hi van implicar però com a mínim ho veien com una cosa positiva. És a dir, la forma en què en aquells primers moments de la Transició es va produir la fusió en la lluita dels barris és una cosa que després lamentablement es va perdre. Penso que allò va mostrar un món que va poder ser i no va ser, que era aquell món que sortia amb tanta força del franquisme, en els primers temps de la Transició, i que no va tirar endavant perquè va ser disciplinat dins les regles de joc que van sortir de la Transició.
Aquest any justament se celebren els quaranta anys de la publicació del llibre
Els altres catalans, de Paco Candel. També va ser una contribució importantíssima a aquesta trobada entre les dues cultures, oi?
I tant. Paco Candel era una persona que venia de la immigració, que vivia a Can Tunis, i que va entendre la situació i va crear aquesta imatge dels altres catalans. I això pesa. Pensa que als seus primers llibres també els va caure la censura al damunt, perquè era molest. Candel formava part d’aquell procés de trobada. Aquells anys hi va haver una mena de cultura compartida, una mena de
cultura psuc, que va influir en molta gent que no n’era membre i que va fer, per exemple, que Miró pintés un cartell per al Primer de Maig o que Tàpies hi col·laborés. Es va crear una mena de club de simpatitzants del PSUC que en aquells anys va tenir una importància extraordinària.
I els nouvinguts d’ara també estan canviant el país?
Aquest és un altre problema.
Què està passant, des del punt de vista de la identitat?
Aquest és un altre problema. Jo sempre he insistit que la gran obligació pendent que tenien els governs catalans d’aquesta etapa era pensar que havien de fer un esforç enorme en el terreny de l’educació primària i secundària per tal d’ajudar a integrar aquests nous immigrants que vénen de cultures molt diverses, respectant les seves identitats culturals, però ajudant-los a accedir a la nostra cultura, i que en formin part. I això no s’ha fet prou. Aquí hi ha un gran problema, que tenim pendent, i que serà també un problema de futur. Aquest és un gran repte.
Però això són problemes diferents. Pensa que estem entrant en una etapa en què la barrera que aïlla els països rics de tot el món pobre s’està convertint en un element terrible. Ho podem veure cada dia, no solament a Ceuta i Melilla, sinó també a Suïssa i a molts altres llocs on apareixen grups populistes de dretes que mostren l’immigrant com un enemic. Això aquí encara no ha tingut gaire força. I en aquest sentit, aquesta és una societat que encara s’ha mantingut bastant oberta. Però hi haurà problemes i dificultats. Insisteixo: aquest és un repte de futur molt complicat.