300
La gent (els que érem, els que som) Entrevista a Anna Cabré
Pàgina 7 de 23
L
a
g
e
n
t
(
e
l
s
q
u
e
é
r
e
m
,
e
l
s
q
u
e
s
o
m
)
E
n
t
r
e
v
i
s
t
a
a
A
n
n
a
C
a
b
r
é
Hi ha una història que va captivar Anna Cabré. És la història dels mbaya-guaicurús, una tribu del Gran Chaco brasiler que tenia una de les taxes de reproducció més febles del món. Resulta que hi tenien aversió, a això de reproduir-se, i practicaven assíduament l’avortament i l’infanticidi. Però, tot i així, la tribu era lluny de l’amenaça d’extinció. Com s’ho feien? Doncs es proveïen de nous membres raptant infants de les tribus veïnes. D’aquesta manera, sense haver-se de reproduir per vies naturals, es mantenien en unes xifres de població molt estables.
Com és lògic, aquest sistema tan peculiar feia que amb prou feines un de cada deu mbaya-guaicurús ho fos per naixement; per tant, la gran majoria ho eren per adopció. I, així i tot, els mbaya-guaicurús continuaven sent una tribu cohesionada, un veritable poble. On era el secret? Segons va estudiar el cèlebre antropòleg Claude Lévi-Strauss, allò que feia que una persona fos un veritable mbaya-guaicurú, allò que li donava dret de pertinença a la tribu —allò que el feia nacional, que li donava passaport, diríem avui— era pintar-se tot el cos amb els dibuixos rituals de la tribu. Amb això n’hi havia prou. D’aquesta manera, l’adaptació dels nouvinguts es feia d’una forma fàcil i ràpida.
Amb un punt de malícia, Anna Cabré diu que potser el cas dels catalans no és tan exagerat. Fet i fet, el nombre de nascuts catalans mai no ha baixat del seixanta per cent de la població total. Però és cert que els catalans, en alguns moments de la història, han tingut una de les taxes de reproducció natural més baixes del món. I, així i tot, la societat catalana continua sent una societat tremendament cohesionada. I on és el secret?
Mira això.
Anna Cabré em mostra un objecte que sembla una mena de petjapapers. Però no ho deu ser, perquè l’ha tret de dins d’una capsa.
Això representa la piràmide de població de Catalunya. L’amplada màxima correspon a la cohort del 1975, que és la que incorpora més catalans a la piràmide, ja sigui per naixement o, més endavant, per immigració.
Si la majoria d’incorporacions són de l’any 1975, això vol dir que el gruix més important de la població actual volta els quaranta anys?
Exacte.
I això és bo o és dolent?
Quina mania! Això és com és. Per a unes coses és bo i per a d’altres, dolent.
Ho preguntava en el sentit que potser un determinat nivell de població pot ser bo per a l’equilibri del mercat de treball… o no?
Això vol dir que ara hi ha menys joves que volen entrar al mercat de treball i que hi ha més persones que ja hi són dins. També vol dir que els qui ara són joves, d’aquí a deu anys seran més vells. I qui sap què haurà passat, d’aquí a deu anys? Potser haurà vingut més gent de fora, o potser alguns dels que han vingut hauran tornat a marxar. En matèria de població, crec que hauríem de deixar de parlar de si les coses són bones o dolentes. Al revés: la població és la gent. Per què volem que la gent sigui bona o dolenta per a una cosa exterior a la gent? La gent és un objectiu en si. No és un mitjà per a la taxa de natalitat o per a la taxa d’ocupació.
Però sí que ens arriba el missatge que diu que l’envelliment de la població dels països europeus no és pas bo, i que com més població de gent gran té un país, més dificultats tindrà, per exemple, per pagar les pensions dels jubilats.
Però això és mentida. Si tu et mires els països més envellits, que són els països escandinaus, estan millor que ningú. No fem raonaments de pa sucat amb oli i mira què passa. Mira els països vells i mira els països joves. On voldries viure? En un país vell o en un país jove? Sens dubte, en un país vell, que viuen com déu…! Als països realment joves passen molta misèria! Però fins i tot els països no tan pobres, que tenen una població jove, com els Estats Units, no viuen tan bé. A veure, si tu vols viure bé, on viuràs? A Suècia o als Estats Units? Doncs depèn, perquè als Estats Units hi ha unes grans diferències, i si et toca ser negre i jove, vas llest! Per tant, la gent normalment triaria Suècia.
Però potser el tema no està en si es viu millor o pitjor, sinó que potser costa més de gestionar un país amb una població envellida?
Gestionar, què?
Les pensions, per exemple.
Les pensions? Les pensions estan perfectament gestionades. Tothom sap què ha de pagar, quan es jubilarà i què cobrarà. I quan convé canvien la llei, i et diuen: doncs ara no et jubilaràs als seixanta-cinc sinó als seixanta-set. I, si convé, la tornaran a canviar. Per tant, de difícil de gestionar, res de res. Tot això ho diuen més aviat perquè la gent es faci plans privats de pensions.
La curiositat i l’energia intel·lectual d’Anna Cabré (Barcelona, 1943) és impressionant. És, segurament, la demògrafa més important del país. En el moment de fer aquesta entrevista, estava a punt de deixar la direcció del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya i jubilar-se de la càtedra de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professora a la Universitat de París-X, a la de Mont-real, al Quebec, i al Colegio de México. I va assessorar el capítol de la sèrie 300 dedicat a la gent.
Fa vint-i-cinc anys, Anna Cabré va formular el que es coneix com el «sistema català de reproducció», que s’ha convertit en una referència ineludible en l’estudi de la nostra població contemporània.
Quin model demogràfic té, Catalunya?
Jo vaig parlar en el seu dia del sistema català de reproducció, que fa cent cinquanta anys que funciona. Com que Catalunya té un règim de fecunditat relativament baix, el creixement de la població catalana es fa de dues maneres: per creixement natural i per creixement migratori. I aquest creixement migratori és sincopat, funciona per onades: quan hi ha un període d’economia alta, ve una massa d’immigrants; però en els moments de recessió econòmica, l’arribada de gent s’atura. Alguns marxen, normalment poquets, i no torna a venir ningú fins que no tornen les vaques grasses. Però com que els que han vingut normalment no marxen, o en marxen molt poquets, la població es redimensiona amb cada onada migratòria. La conclusió és que una part important del creixement demogràfic català es fa a través d’immigracions. Fa cent cinquanta anys que la demografia catalana funciona així. I és molt previsible que continuï d’aquesta manera en el futur.
I aquest model és el que ha fet que Catalunya creixi més que la mitjana dels països?
Sí, sí. La paradoxa de Catalunya és que tenint un creixement natural baix, més baix que el mundial i més baix que el d’Espanya —fins i tot, en alguns moments, com en la dècada del 1950, va tenir un dels creixements naturals més baixos del món— tot i així ha crescut tant com el món; és a dir: ha compensat, i de vegades amb escreix, la falta de creixement natural amb un creixement migratori molt elevat. Catalunya ha sigut un lloc d’atracció demogràfica molt important. I aquesta atracció, que s’ha exercit espasmòdicament, té un efecte acumulatiu: les successives onades d’immigrants es van acumulant, de vegades en els mateixos llocs que les migracions més antigues, que ja s’han integrat i s’han catalanitzat. Aquesta és la dinàmica del sistema català de reproducció, un sistema que funciona gràcies a un ascensor social potent.
Amb aquest model de creixement que va definir Anna Cabré, en els darrers tres-cents anys la població de Catalunya s’ha multiplicat per més de quinze. A principis del segle XVIII, a Catalunya hi vivien 500.000 persones; actualment, n’hi ha 7,5 milions. Ha estat un creixement superior al creixement de la població mundial, que en aquests mateixos anys s’ha multiplicat per dotze, i molt superior al creixement del continent europeu, que només ha multiplicat per set la població.
L’explosió demogràfica catalana va començar al segle XVIII. Entre el Vecindario de Campoflorido, que va ser el primer recompte de població que es va fer a l’Estat, el 1717, i el Censo de Floridablanca, del 1787, Catalunya va passar de tenir mig milió d’habitants a tenir-ne 900.000. La població gairebé es va doblar. I, en alguns llocs, fins i tot es va triplicar. A la sèrie de televisió 300 expliquem el cas d’un poblet del Pallars Jussà, Salàs de Pallars. En aquells anys, Salàs va multiplicar per tres la població i el poble va créixer més enllà de la muralla medieval. Aquest creixement fora de la muralla va provocar alguns problemes entre els veïns. Sabem del cas d’un litigi entre Ramon Rubert, l’hereu de la casa Monsó, i el veí, un tal Joaquim Motes. En Ramon i el veí tenien la casa adossada a la muralla, i en Ramon l’estava ampliant més enllà del mur per construir-hi una era per als animals. Però vet aquí que justament aquella part de terreny de fora la muralla era una zona de pas per als ramats de xais d’en Joaquim. Total, el cas va acabar al tribunal de Talarn i en Ramon va haver de parar les obres. El plet es va resoldre amb una conciliació entre els dos veïns: l’hereu de can Monsó va garantir el pas dels animals del veí a través de l’era, i el veí li va retirar la denúncia. Si mai aneu a Salàs de Pallars, i us deixen visitar la casa, veureu perfectament com encara existeix aquella era de can Monsó, i podreu observar com totes les altres cases del veïnat, amb els anys, també es van ampliar més enllà de la muralla.
El cas és que, gràcies a aquell creixement de població, Salàs de Pallars va construir un eixample a les vores del camí reial i tots els voltants del poble es van omplir de terrasses, de feixes, perquè l’augment de població demanava més terres per conrear. Venint del sud, encara avui es passa pel túnel de Feixancs; el nom li ve de totes les feixes que hi ha pels voltants. En aquestes terrasses hi van plantar vinyes i Salàs es va convertir en el subministrador de vi per a tots els Pirineus.
Repassem una mica aquests tres-cents anys. En aquesta primera època, al segle XVIII, encara no funciona aquest model de creixement de què parlaves, oi? El creixement no va venir a través de migracions sinó de creixement natural?
Si hi ha migracions no les tenim documentades. Per tant, el creixement del segle XVIII és bàsicament natural. Va ser un segle bastant benèfic a tot arreu, de manera que totes les poblacions del món van créixer. En el primer quart del segle XVIII hi va haver les últimes pestes, i després ja no n’hi va haver més d’importants. Tampoc no hi va haver grans guerres, fins que al final de segle hi ha la guerra del Francès. Per tant, va ser un segle relativament pacífic. També sembla que climàticament va ser un segle bastant bo —excepte els primers anys, en particular l’hivern del 1709, que van ser durs, i que a Catalunya van coincidir amb els anys de la guerra, fins al 1714—. Però la resta del segle el temps va ser relativament benèvol, bo per a l’agricultura, i amb molta introducció de plantes de fora, com la patata. L’entrada de la patata a Europa és molt important i encara ho serà més al segle següent. És una assegurança de vida contra les males collites de cereals. En aquell segle XVIII també es va estendre la construcció amb pedra i amb totxanes, que és un tipus de construcció més saludable. Es va introduir el teixit de cotó —les famoses indianes— que era un teixit més sa i més higiènic que la llana, ja que es podia rentar més sovint. Tot això va tenir efectes molt clars sobre la supervivència. En fi, va ser un segle que va millorar molt el nivell de vida.
I aquest creixement natural es va mantenir també durant el segle XIX?
No, no, abans aquí hi ha un daltabaix molt gros, amb la invasió dels francesos. Allò va ser una gran hecatombe, que va desorganitzar totalment l’economia. Al final de la guerra del Francès es vivia molt pitjor que abans de començar. Però un cop acaba la guerra, sí que hi va haver una recuperació. I la població va tornar a créixer, de moment sempre a través del creixement natural, fins que la fecunditat va començar a caure cap al tercer terç del segle XIX.
Moltes famílies, especialment a pagès, van viure aquesta davallada de la fecunditat. En la sèrie de televisió expliquem el cas dels Rafeques, una família de pagesos benestants de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès. Primer els trobem en un dinar familiar, d’un dia qualsevol de l’any 1812, en què hi ha dotze membres asseguts a taula: els avis, dues filles encara per casar, l’hereu i la seva esposa, els seus sis fills i, entre ells, el petit hereu de tot plegat, un nen de dotze anys que es diu Pere. Seixanta-sis anys més tard, el 1878, els tornàvem a visitar, també a l’hora de dinar. Aleshores, aquell Pere ja s’havia convertit en l’avi de la família. Però a taula ja només eren sis: els dos avis, l’hereu i l’esposa, i només dos fills: la parelleta.
Per què hi va haver aquesta davallada de la fecunditat tan intensa i tan sobtada?
Hi ha molts factors. Primer de tot, havia millorat la supervivència i s’estava produint una superpoblació rural. Cap al 1860 és el moment de màxima població rural, fins al punt que en molts llocs no l’han recuperat mai més. Per exemple, cap al 1860 al Montseny s’hi construeixen cases molt per sobre dels mil metres, i s’hi rompen els boscos, perquè faltava terra. Un altre factor són els problemes amb els hereus, especialment a la Catalunya vella. Abans gairebé es creia que el hereus els feia Déu. Però en aquell moment del segle XIX ja hi havia un procés de secularització i la gent tenia altres idees, i no tots els fills acceptaven aquell sistema d’herència. I si tenies molts fills i només en feies un d’hereu, tenies un problema. I, si no, també.
Jo també penso que hi ha un altre factor, que té a veure amb la industrialització. Abans, els fills que no eren hereus, els fadristerns o cabalers, d’alguna manera s’intercanviaven entre les cases. Les famílies llogaven els cabalers dels altres, i això feia que hi hagués una mena de rotació; i, així, els cabalers es quedaven per la zona. Això també convenia perquè, com que hi havia una mortalitat alta, potser el germà hereu es moria i havien de cridar el cabaler. I s’havia de casar les pubilles. Era com un circuit tancat, en què les famílies s’intercanviaven els fills no hereus com a mà d’obra, però tot quedava a casa. Quan arriba la industrialització, Barcelona comença a cridar gent per treballar, i no els torna. Al principi potser sí que els cabalers hi van una temporada a treballar, fan diners i tornen al camp. Però aviat els cabalers ja no tornen, es queden a la ciutat. I, llavors, les famílies s’adonen que han criat fills per a no res, perquè els acaben perdent. A més, com et deia abans, començava a passar que aquells cabalers que havien anat a la ciutat podien tornar a reclamar algun dret d’herència. En la mesura, doncs, que la ciutat s’emportava els fills i no els tornava, les famílies de pagès van decidir que no tenia sentit tenir tants fills. I aleshores van començar a fer el mateix que feia Barcelona amb els seus cabalers: quan els calia cridaven gent de més lluny per treballar. Fixa’t que avui, al Penedès, dels que fan la verema, encara se’n diuen «segarretes», perquè venien de la Segarra. I, al Montseny, els que tallaven la llenya venien de la Cerdanya.
«L’abolició de la figura de l’hereu es va aturar pels pèls!».
A la sèrie de televisió expliquem que aquella decisió de les famílies de reduir el nombre de fills també va estar influïda, d’alguna manera, per l’amenaça d’un canvi en el codi civil català. L’any 1889, el govern espanyol va aprovar un nou codi civil, inspirat en el codi civil castellà, que obligava a repartir l’herència entre tots els fills a parts iguals. Això es carregava la figura de l’hereu, que era un dels pilars del dret civil català. Aquell nou codi civil espanyol tenia un esperit uniformitzador, però segurament també sintonitzava amb un pensament més modern, més democràtic i igualitari: tots els fills havien de tenir els mateixos drets, independentment de si havien nascut els primers o els últims. L’abolició de la figura de l’hereu es va veure com una amenaça i la reacció del catalanisme polític i social va ser vehement. Àngel Guimerà, en el discurs d’inauguració dels Jocs Florals del 1889, ho expressava d’aquesta manera, en el català de l’època: «Avui mateix, senyors, a les darreries de segle XIX, al so de l’himne de la llibertat, han gosat posar mà barroera sobre el llibre de la nostra legislació civil, esqueixant sos fulls! Lo que no s’atreviren ni intentar los dos felips que atropellaren Catalunya, s’ha perpetrat avui. Jo us dic, senyors de Madrid, que la terra està contorbada i plora amb llàgrimes de desesperació i de ira. Vibren les campanes dels sometents. Ah, senyors de Madrid, que la paciència de Catalunya s’acaba!». Aquella vehemència, i la resistència activa d’advocats, notaris, polítics i institucions, va fer el seu efecte, i el govern espanyol va acceptar de mantenir alguns aspectes del codi civil català, com la figura de l’hereu.
Tan amenaçats se sentien els propietaris?
Sí, aquest factor també s’ha de tenir en compte. En aquells anys flotava en l’ambient l’amenaça de l’abolició de la figura de l’hereu. A França, Napoleó havia suprimit la institució de l’hereu i havia obligat a repartir l’herència de forma igualitària. A Itàlia, Garibaldi havia fet el mateix. I aleshores des del govern espanyol es volia imposar en tot el territori el codi civil castellà, que era bastant més igualitari que el català. Això volia dir que s’aboliria la figura de l’hereu i s’hauria de repartir la propietat entre tots aquells cabalers que havien anat a treballar a la ciutat. Allò es va aturar pels pèls, in extremis, allò que diem «en els minuts de pròrroga». Però, de tota manera, davant l’amenaça d’haver de partir la casa a trossets, les famílies preferien tenir un fill únic i no haver de repartir res. A França, per exemple, a la part del sud on hi havia masos i hereus, la caiguda de la fecunditat va ser molt més important que al nord i a l’est, on ja hi havia una herència igualitària.
També hem de tenir en compte un altre factor, en aquesta baixada de la fecunditat: el procés general de secularització i la pèrdua d’influència de l’Església. Això es veu molt clar, per exemple, en el fet que les parelles ja no respecten alguns tabús, com ara la prohibició de casar-se a la Quaresma o la prohibició de casar-se entre cosins, i sobretot en què apareix una moral privada en temes d’anticoncepció. Aquesta nova moral s’estén molt i permet fer una certa planificació familiar, i així el nombre de fills per família va baixar molt.
Aquesta davallada de la fecunditat en les últimes dècades del segle XIX és general en tot el territori?
Hi ha una cosa curiosa: hi ha una diferència entre la Catalunya nova i la Catalunya vella. Hi ha un moment, després de la crema de la fàbrica Bonaplata de Barcelona, el 1835, en què, per evitar aldarulls amb els obrers barcelonins, es comencen a fer fàbriques rius amunt, cap a la Catalunya vella. I llavors, què passa? Que els cabalers ja no han de marxar gaire lluny per anar a treballar a les fàbriques, es poden quedar per la zona. Això fa que la família no es trenqui i que el cabaler continuï tenint el paper que tenia abans de la industrialització: ajudar a la casa quan convingués i ser un hereu
en la reserva. També és cert que a la Catalunya vella l’Església va mantenir molt la influència sobre les famílies. Per tot això, a la Catalunya vella no va baixar tant la natalitat. De fet, cap al 1920, en algunes àrees com Osona i la Garrotxa, la fecunditat encara era ben alta, força més alta que a Barcelona. En canvi, a la Catalunya nova, on no s’hi va fer cap mena d’indústria, els cabalers sí que havien de marxar cap a Barcelona. Això és el que van fer el meu avi i els seus germans, que eren del Priorat. Van anar fins a l’Ampolla i d’allà van emigrar amb vaixell cap a Barcelona. I no van tornar mai més. Llavors, per a les famílies del Priorat, de què servia tenir tants fills si acabaven marxant? Per tant, a la Catalunya nova la fecunditat va baixar molt més que a la Catalunya vella.
En qualsevol cas, d’aquesta època sí que ve la idea tan catalana de tenir «la parelleta»?
Sí, això ve del segle XIX, i més que una idea és una pràctica. La gràcia que té és que està sancionada per un nom. Si ho traduïssis, no té cap sentit: en castellà, una parelleta és una
parejita, que pot ser una parella d’enamorats o fins i tot una parella de guàrdies civils molt petitons. No es pot traduir, només s’entén en català, perquè forma part d’aquest model català. Però la parelleta també tenia els seus riscos: era una aposta difícil perquè només tenies el cinquanta per cent de probabilitats d’encertar-la; i també se’t podien morir, sobretot l’hereu, que és qui comptava. Però és veritat que quan s’adopta el sistema de la parelleta la mortalitat infantil ja ha caigut molt. I si tens dos fills, i un és nen, i l’altra, nena, doncs ja ho tens fet. Encara avui, per a moltes famílies, la parelleta continua sent la forma òptima de descendència.
«La gent de la Garrotxa se’n van cap al cap de Creus a fer allò que diu el poeta, “vinyes verdes vora el mar”».
En aquelles últimes dècades del segle XIX, amb la baixada de la fecunditat, va començar el període de les grans onades migratòries contemporànies. La primera d’aquestes onades migratòries va venir de les Balears i d’Aragó. A la sèrie televisiva expliquem el cas del poble de Chiprana, un dels pobles de parla castellana de la comarca aragonesa del Baix Aragó-Casp. Tot venia d’una notícia publicada el dia 26 d’abril de 1891 al setmanari L’Arch de Sant Martí. La notícia, escrita en el català d’abans de la normativització de Fabra, deia que s’havia trobat un pis a Sant Martí de Provençals on «hi viuen vuyt familias component un total de 42, entre xichs y grans». I continuava: «Tot lo veynat que havitava en Xiprana, poble de Aragó, no molt apartat de Saragossa, ab armas y bagatxes, s’ha vingut a domiciliar en eixa població de Sant Martí de Provensals. Sols y únicament lo Capellá queda en aquell pobre terme. Lo número d’homes emigrats se calcula a 227». El cas és que el poble de Chiprana havia quedat exànime. Uns anys abans, quan la fil·loxera —la plaga que matava les vinyes— va arribar a França, la producció de vi francès va caure en picat. Aleshores els pagesos de Chiprana ho van aprofitar i van omplir de vinyes tots els camps disponibles. Però quan França es va recuperar i va tornar a produir vi —que s’ha de reconèixer que era molt més bo— Chiprana es va quedar sense recursos. Llavors, bona part dels xiprenesos van decidir emigrar i anar a França a treballar a les vinyes.
Una gran caravana, formada per un centenar de famílies, va sortir de Chiprana i va agafar el camí de l’Ebre: Alcanyís, Calaceit, Gandesa, Móra, Falset, d’aquí cap a Barcelona i, després, cap al nord, cap a França. Però per algun motiu que no sabem no van arribar mai a França. Es van quedar a Barcelona, a treballar a les farineres del Poblenou. El més curiós és que la majoria d’aquells primers immigrants es deien Muniente i encara avui molts dels seus descendents viuen al districte de Sant Martí de Provençals.
Aquestes primeres migracions de gent de parla castellana van coincidir amb el moment de grans migracions internes catalanes, també per culpa de la fil·loxera?
Sí. Durant tot el període en què hi ha la fil·loxera a França, a partir del 1868, i fins que no arriba a Catalunya, cap al 1887, hi ha un
boom de la producció de vi i de taps de suro. En molt pocs anys, en tot el territori es fan terrasses per plantar-hi vinyes. I això provoca un moviment de població interna de la meitat nord cap a la meitat sud: des del nord d’una línia imaginària que va de Mataró a Terrassa i a Lleida, cap avall —excepte alguns de la Garrotxa que van cap al cap de Creus a fer allò que diu el poeta, «vinyes verdes vora el mar».
A fer vi?
A fer terrasses i a plantar vinyes, més que no pas a fer vi. Per poder fer vi, abans havies de tenir les vinyes i, per poder plantar les vinyes, abans havies de fer les terrasses. I fer les terrasses era molta feina. I quan tot això estava en marxa, va arribar la fil·loxera a Catalunya. I aquí es va acabar tot. Però la fil·loxera agafa tota aquesta gent amb el pas canviat, perquè ja no estan en el lloc de tota la vida, ja s’han mogut: el jornaler dels Pirineus ara és al Priorat, i el de la Garrotxa, ara és al cap de Creus. Ja fa deu o quinze anys que no són a casa. I quan arriba la fil·loxera i es queden sense feina, en comptes de tornar a casa, tota aquesta gent se’n va cap a Barcelona, perquè allà hi ha feina.
A treballar a les fàbriques?
No només a la fàbrica, també a la construcció; o, les dones, al servei domèstic. Pensa que en aquells anys a Barcelona hi ha molta construcció. La ciutat s’estén, es fan cases, es construeix l’Eixample, i també es fan els eixamples secundaris, els de Sants, el Poblenou i Sant Andreu. Tots aquests eixamples secundaris, aquestes quadrícules petites que ara encara es veuen sobre el mapa, són de finals del segle XIX. I tot això vol dir que calen paletes i tota mena de jornalers. El meu avi, quan va arribar del Priorat, va anar a fer de descarregador del moll.
I l’efecte crida com funcionava? Per què la gent del Priorat se n’anava a Barcelona o la gent del Pont de l’Armentera se n’anava a Sabadell?