300

La gent (els que érem, els que som) Entrevista a Anna Cabré

Pàgina 8 de 23

Perquè hi tenien uns coneguts, igual que ara. Hi tenien un parent o un veí que hi havia anat abans, i els avisava que allà hi havia feina. I, de fet, quan hi arribaven ja els esperava un lloc de treball. De vegades eren els mateixos amos que demanaven als seus treballadors que fessin venir parents del poble, perquè preferien agafar algú que vingués directament de pagès que no pas un treballador més preparat però també més conscienciat, més proletari i més perillós.

I aquests que venien de pagès ja no tornaven al poble d’origen?

No. En el sistema del camp català, si t’havies casat i havies tingut fills no podies tornar a casa. Podies tornar com a solter, però no quan t’havies casat i tenies criatures. I, així i tot, si havies vingut amb vaixell des de l’Ampolla, com molta gent del sud, allò era massa aventura per repetir-ho a la inversa. A més a més, allà al poble, com que la fil·loxera havia matat les vinyes, ja no hi quedava gran cosa.

Durant tot el segle XX, a Catalunya hi van arribar diverses onades migratòries, d’una manera sincopada però persistent. A la dècada del 1920 va arribar gent de Múrcia, atreta per les obres del metro de Barcelona i de l’Exposició Universal del 1929. Entre el 1950 i el 1975 va arribar la segona gran onada migratòria del segle, amb gent que venia sobretot d’Andalusia i Extremadura. I, finalment, entre finals del segle XX i principis del XXI, s’ha produït la tercera gran onada, amb l’arribada de gent del Magrib, de l’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i d’Àsia.

A la sèrie de televisió explicàvem el cas de l’Encarnación García Martínez. Ella i la seva família van venir en un vaixell de càrrega des de Cartagena, el 1930. Es van instal·lar en un pis del barri de la Torratxa, de l’Hospitalet de Llobregat, que compartien amb els cunyats, amb els dos fills grans i una nena acabada de néixer. El marit de l’Encarnación treballava de peó a les obres del metro i ella feia de dida d’una família benestant de Barcelona. I com que no li quedava llet per a la seva filleta, l’havia d’alimentar amb aigua d’arròs. L’Encarnación va quedar viuda molt aviat, però tota sola va poder tirar endavant la família. I la prova de l’èxit d’aquella aposta familiar és que la seva història avui ens la poden explicar aquella filleta que ja s’ha fet gran —la Conxita—, la seva néta Imma, que és perruquera, i la seva besnéta Carla, que s’acaba de llicenciar en Història de l’Art.

«Aquí és un lloc per venir i quedar-s’hi, perquè Catalunya paga amb futuribles».

L’experiència ens diu que la gent que ha arribat a Catalunya s’ha acabat integrant i catalanitzant amb una certa facilitat. Per què és tan fàcil integrar-s’hi?

La qüestió és que la gent d’aquí espera que qui hi ve es converteixi en català. I, si no ell, els seus fills. Rafael Campalans, el líder socialista dels anys de la Mancomunitat i la República, ja l’any 1923 deia que, des d’una perspectiva futurista de la catalanitat, l’immigrant ja era tan català com ell mateix, perquè si no ho era ara, ho acabaria sent; i, si no ell, els seus fills. Per tant, aquí s’espera que els immigrants es facin catalans. No hi ha cap mena d’estigma pel cognom ni cap estigma contra la barreja, contra el fet que els catalans es casin amb no catalans. I, per tant, l’adaptació al sentiment de catalanitat és molt intens. Pensa que els tres estatuts d’autonomia, el de Núria, el de Sau, i aquest últim, el de Miravet, tots tres s’han votat en el moment en què hi havia el màxim percentatge de persones nascudes fora de Catalunya: el 1931, el 1979, i el 2006; és veritat que en aquest últim la majoria dels nascuts fora de Catalunya eren estrangers i no votaven. I tots tres estatuts es van aprovar. Potser els immigrants no hi van participar tant com els catalans, però tampoc no hi van votar en contra, podent-ho fer. Per tant, la immigració s’ha catalanitzat força de pressa.

I per què?

D’entrada, Catalunya té un peatge: té un idioma diferent. Per tant, hi ha una dificultat afegida. Però aquesta dificultat afegida d’entrada, després es converteix en una cosa positiva. Perquè el fet que tu hagis après català et dóna una mena de carnet d’identitat, un carnet de pertinença: «Jo sóc d’aquí, escolti com parlo en català!». Els emigrants de la postguerra haguessin pogut anar a altres llocs: al País Basc, per exemple, on es pagaven sous més alts i potser eren llocs més atractius. Però a la llarga la perspectiva era menys integradora. En canvi, la societat catalana té uns costos d’entrada prou alts. Però la gràcia és que, en cas de dificultats, quan van mal dades, el sentit de pertinença juga a favor. I la pertinença la tens amb el temps i amb l’estada. Per això Catalunya no és un lloc ideal per venir a fer diners en poc temps i marxar. Aquí és un lloc per venir i quedar-s’hi. Si no t’hi penses quedar, no té gràcia. Perquè Catalunya paga amb futuribles. És el fet de formar-ne part el que et fa pujar en l’ascensor social. L’ascensor social vol dir que aquí gairebé tothom que arriba hi entra per baix i, amb el temps, puja. És una cosa que és funció del temps. Aquí no és com al

far west, no hi trobes or, i si no t’hi estàs, no puges.

I és automàtic, l’ascensor social, a Catalunya?

No. Depèn del moment. En períodes de vaques grasses, l’ascensor social va més de pressa. Com que hi entra molta gent nova, els que eren a baix pugen més de pressa. I aquests que han arribat sovint es queden a baix fins que arriba una nova onada.

Això es va veure molt bé durant l’última onada migratòria. La mitjana dels sous no va pujar. Això va permetre augmentar la competitivitat i totes aquestes coses. Però què volia dir que la mitjana de sous no pugés? Volia dir que els sous dels que acabaven d’arribar, en realitat, baixaven, i el sous dels que ja hi eren dins, pujaven. I per això la mitjana es mantenia. Però els que ja eren dins havien guanyat una posició cap amunt.

A més, hi ha molts efectes de complementarietat; per exemple, entre les dones d’Amèrica Llatina i les dones joves d’aquí amb educació mitjana o superior. Gràcies que hi havia dones immigrants que treballaven en el servei domèstic, les dones titulades d’aquí van poder sortir a treballar fora. I es donava aquella cosa que mentre les dones immigrants tenien cura de les cases i dels pares de les dones d’aquí, aquestes treballaven de mestres o de metgesses o d’infermeres, tenint cura dels nens de les primeres. Això sí: unes, les d’aquí, amb una feina del sector formal, funcionàries o amb contracte laboral, i les altres treballant moltes vegades en el sector informal. Si les dones d’aquí no haguessin tingut els seus títols i les seves capacitats, i no haguessin pogut entrar en aquestes feines, no haurien necessitat ningú a casa. Però si no haguessin tingut amb qui deixar la casa tampoc no haurien pogut anar a treballar fora de casa. Així es repartien les feines; això sí, amb una gran diferència entre els nivells de sou i de precarietat de les unes i les altres. Però eren complementàries.

Per tant, aquest sistema d’ascensor social vol dir que sempre ha d’anar entrant gent nova, per sota, perquè els de sota puguin pujar?

Exacte! Si no, el que és a baix de tot no pujaria mai. Si el de sota de tot puja, a sota de tot no hi queda ningú. Per això sempre n’han d’entrar de nous. I és la immigració la que nodreix l’ascensor social. Però la gràcia és que a la vegada aquesta immigració participa en l’ascensor social. No és una casta segregada que per sempre es queda a baix. Si els últims d’arribar es quedessin sempre a baix, i les seves criatures, quan fossin grans, també s’hi quedessin, es crearia una classe baixa hereditària. I, en aquest cas, no farien falta nous immigrants. De fet, hi ha països que han funcionat així. A Anglaterra, per exemple, hi ha hagut una classe baixa hereditària durant un parell de segles. Però aquí, a Catalunya, no. I això és el que fa atractiu el país. És el que et deia abans dels futuribles: el que fa atractiu aquest país és que si jugues al joc i t’hi adaptes, tu, i més que no pas tu, els teus fills, en principi, haurien de pujar.

Quan van mal dades com ara, a la gent li vénen dubtes de si això es complirà o no es complirà. Jo penso que, amb una mica de paciència, s’acabarà complint. Hi ha generacions a les quals costa més i, a d’altres, menys. A Catalunya no hi ha res que es pugui explicar si no es té en compte la profunditat dels cicles econòmics. Catalunya té una economia molt més cíclica que la d’Espanya o la dels altres països europeus, perquè està molt basada en els articles de consum final, que pateixen molt més en moments de crisi. Quan hi ha crisi i cau l’ocupació, aquí cau més. Però quan les coses milloren, també milloren abans, i l’atur cau molt més avall. Aquests cicles són molt més profunds. I les onades migratòries responen a aquests cicles: quan les coses van bé, s’obren les portes —aquestes portes imaginàries— i arriben els immigrants. Però com que els immigrants no són robots, sinó persones que mengen, que s’allotgen, que es vesteixen, que gasten, es crea una espiral alcista, i això posa encara més llenya al foc i tot va molt més de pressa. En el moment en què això s’atura, tot s’atura més: marxa població, hi ha més atur.

Per tal que funcioni aquest sistema, suposo que s’ha de combinar bé l’ascensor social amb una certa integració, oi? I aquesta combinació funciona igual per a totes les noves comunitats que vénen?

Jo penso que sí, que segueix funcionant. A més, la gràcia és que la societat catalana tampoc no assimila els que vénen de fora i els fa anar amb barretina i ballar sardanes! La mateixa societat catalana també ha anat evolucionant. Un exemple: quan veig a la televisió aquestes telesèries, com ara

La Riera, en què els personatges són tan durs i diuen tantes paraulotes, penso que no es correspon gaire amb la gent que veus aquí. La gent d’aquí, els catalans d’avui, no són així. Però ho eren! A la meva infància, recordo que la gent era molt dura, i se les deien…! I jo crec que des de la vinguda dels andalusos, els catalans s’han suavitzat molt.

La vinguda dels andalusos ha endolcit el caràcter dels catalans?

Sí, sí. Jo crec que sí, perquè no ens hem endolcit pas pels castellans, que encara són més eixuts. Així, en la mesura que va venint gent, els catalans van canviant i també es van adaptant. Això es veu molt clarament en la llengua. Per exemple, al segle XVI, a Catalunya hi va haver una gran onada migratòria de francesos. Vols saber què tenim d’aquells francesos? Doncs allò que nosaltres diem i que els mallorquins no diuen. Quan nosaltres diem «oi?» al final de les frases, els mallorquins no ho diuen. Quan nosaltres diem «això no m’ho crec pas», els mallorquins no el diuen pas aquest «pas». I d’aquesta manera podries anar veient tot el que ens va quedar d’aquells francesos. Doncs el mateix podries fer amb els andalusos o amb els aragonesos, i anar mirant què ens va quedant. I dels que han vingut ara, també ens en quedaran coses. El que passa és que ara encara no podem saber quines. Però que en quedaran, segur. Ja en tens una: avui dia, en els menjadors col·lectius sempre s’hi ha de posar alguna cosa que no tingui porc. I això ja forma part dels usos i costums. No és cap problema.

Vols dir que la societat catalana també és una societat que s’emmotlla ràpidament?

La paraula és «integrar». La societat catalana integra coses dels nouvinguts; n’integra algunes, i d’altres, no. I els que vénen fan el mateix. Tornem als exemples del llenguatge. Els andalusos, per exemple, quan parlen el seu andalús diuen «

mestresa, que ya

plegamos» i «eso

rai», que els agrada molt. I de vegades diuen «

enchegamos», i mengen «

monchetas»… I, al revés, també. Per fricció lingüística, el català adopta paraules d’altres llengües, perquè són més expressives o més senzilles. I en les qüestions culturals, i en els usos, també. I de tota aquesta immigració que ha vingut en els últims anys també en quedaran coses. Quines? Ja ho veurem.

«No hi ha hagut esclats notables de xenofòbia i potser ja és hora que ens ho anotem com un punt».

Per tant, és una societat molt flexible, en aquest sentit.

Molt, molt. Però no sé si les altres també ho són o no. Nosaltres som una societat immigratòria des de fa molts anys. I llocs com Catalunya, que hagin tingut una immigració sistemàtica, no n’hi ha tants. Per tant, no sabem si altres societats també serien tan flexibles com la nostra. Jo penso que també ho serien. El que passa és que nosaltres tenim més experiència, fa molts anys que estem acostumats a rebre gent.

Per això hi ha hagut tan pocs problemes de racisme o xenofòbia?

Això ha estat un miracle. De vegades, als països que menys immigració tenen és on hi ha més problemes de racisme. Si amb tot el que ha passat aquí no hi ha hagut un esclat notable de xenofòbia és que no ho hem fet tan malament. I penso que és perquè aquí tenim experiència d’immigració. Potser ja és hora que ens ho anotem com un punt.

En el passat sí que hi havia hagut problemes de xenofòbia, o de racisme. A la sèrie fèiem referència que la vinguda dels immigrants murcians, a la dècada del 1920, va despertar una certa xenofòbia, que de vegades es feia explícita fins i tot en publicacions com

El be negre. Fins al punt que, durant molts anys, a qualsevol immigrant se l’anomenava despectivament «murciano».

A ningú no li agraden els forasters, ja siguin de Múrcia o del Pakistan. A ningú no li agraden els de fora. Com ens diuen als de Barcelona? Els de can fanga, els pixapins, els camacos, els no-sé-què… Si mitja Catalunya es dedica a maldir dels barcelonins! Hi ha un estudi fet a França que demostra que els llocs més xenòfobs no són els que tenen més estrangers, sinó els que tenen més

forasters. Per exemple, al sud de França, aquí a la Catalunya Nord, on no tenen tants estrangers ni nord-africans però sí que tenen molts jubilats de la regió de París, són més xenòfobs que ningú. El que provoca la reacció és el sentiment de desposseïment pels altres, però no forçosament pels estrangers. Aleshores, que hi hagi un sentiment de malfiança, fins i tot de disgust pels de fora, això és llei de vida. La qüestió és què en fas, d’això: si deixes que predomini i ho empastifi tot o bé ho processes i ho gestiones com bonament es pugui.

Recordo que fa anys vaig veure un documental de TV3 sobre immigrants on preguntaven a la gent què en pensava. I sortia una persona que parlava en castellà, que devia ser fruit de l’onada anterior, i que deia que estava molt bé, però que «nosaltres som primer i no estaria bé que ens prenguessin les nostres feines». En canvi, després sortia una altra persona que parlava en català i que deia: «Home, agradar-nos, no ens agrada, però són persones i els necessitem, necessitem la seva feina». Aquí hi havia dues posicions diferents. Ja fa temps vaig introduir un concepte: el dels «penúltims», perquè sempre són els penúltims els que tenen problemes amb els últims. És com a la cua del cine: els últims no es barallen amb els primers, perquè no es toquen; els últims es barallen amb els penúltims. Aquell senyor que deia que no li agradaven els immigrants però que necessitàvem la seva feina, segurament era en una posició respecte dels nouvinguts diferent de la de la primera persona, la que deia que només faltaria que li prenguessin la feina. Quan el problema és que els nouvinguts competeixen amb tu pels serveis socials o per l’ocupació, ho veus diferent. Els penúltims són els que es toquen amb els últims perquè viuen al mateix lloc, i comparteixen de vegades el mateix edifici, perquè tenen els nanos a les mateixes escoles, perquè van al mateix centre assistencial. No és perquè tinguin el cap diferent ni perquè tinguin una altra mentalitat, sinó perquè són els que friccionen amb els nouvinguts. Els de Sant Gervasi no necessiten ser racistes, si no tenen amb qui ser-ho! Si de cas tenen alguna senyora estrangera que els arregla la casa, però allà no conviuen amb ells. Que hi hagi un recel, que hi hagi una tensió, és normal, però jo, d’això, no en diria xenofòbia. Trobo molt extraordinari que amb la penúria que hem passat no hi hagi hagut esclats importants.

En el programa de televisió ens quedem amb la idea de fons que, malgrat totes les onades migratòries, el país ha mantingut una certa identitat catalana. I això no deixa de ser sorprenent. Com és que es manté?

L’Anna Cabré m’ensenya la portada del seu llibre El sistema català de reproducció, editat per Proa l’any 1999. Hi ha el títol a l’esquerra, i a la dreta, de dalt a baix, hi ha la fotografia d’uns castellers aixecant un quatre de set, o un quatre de vuit, no es veu del tot perquè la imatge no és sencera. Al darrere hi ha el balcó d’un ajuntament, cobert amb la bandera catalana. En la foto, l’anxaneta, un nen de pell bruna, està a punt de coronar el castell.

Aquests són els Bordegassos de Vilanova l’any 1999. I aquest nen de dalt, que és l’enxaneta, es diu Suleiman, és nascut a l’Estartit i els seus pares són africans. Va ser enxaneta fins molt gran, perquè tot i que ja era molt alt ho feia molt bé. I em va agradar aquesta foto perquè també s’hi veuen noies i no m’estranyaria que també hi hagués algun noi marroquí. I ara hem de tornar a parlar dels mbaya-guaicurús. Claude Lévi-Strauss, al seu llibre

Tristos tròpics, que és un clàssic de l’antropologia, explicava que, antigament, aquells indis vivien molt tensionats per mantenir l’estatus social. I Lévi-Strauss deia, t’ho llegeixo: «Les descripcions antigues els mostraven com paralitzats per la preocupació de mantenir l’estatus, de no baixar de categoria, de no fer un mal casament. Una societat així, doncs, es veia amenaçada per la segregació. Només d’aquesta manera s’explica la paradoxa d’una societat que, per protegir-se dels riscos dels mals casaments interns, arriben a practicar aquesta forma de racisme a la inversa que constitueix l’adopció sistemàtica d’enemics o d’estrangers». És a dir, que els mbaya-guaicurús es van dir: per evitar les baralles que provoca entre nosaltres el manteniment de l’estatus social i l’herència, doncs no tindrem fills propis sinó que els adoptarem d’altres tribus. O el que és molt semblant: per tal que els nostres fills no es barallin per l’herència,

només en tindrem dos, l’hereu i la seva germana, la parelleta; i així ningú no es barallarà; i si ens fa falta mà d’obra ja vindrà de l’Aragó o d’Almeria, de Gàmbia o de Colòmbia. I després la nena acabarà casant-se amb el gambià i el nen amb la colombiana. Et sona? Doncs això és l’adopció sistemàtica dels estrangers que practicaven els mbayaguaicurús.

Seguim amb els mbaya-guaicurús. Els membres de la tribu ni tan sols criaven ells mateixos els nens adoptats. Les criatures que agafaven d’un poble veí, posem que de dos anys d’edat, les donaven a criar a un altre poble; i les que agafaven d’aquest altre poble, les donaven a un tercer poble perquè les cuidessin. I fins que no tenien dotze o tretze anys no les incorporaven al seu grup. I la pregunta que jo em feia és: si no les havien parit ells ni les havien educat ells, com és que els sortien tan bé? Com els podien sortir tan guaicurús? I com és que els guaicurús es mantenien tan cohesionats? La resposta és que ser guaicurú era un avantatge, donava privilegis als nouvinguts. I, a més, en aquests nouvinguts no els costava gens de fer-se’n perquè ser guaicurú no era una qüestió genètica. Què és un guaicurú? La gràcia estava en les pintures. Un guaicurú era algú pintat de guaicurú. Si qui havia entrat al grup es pintava de guaicurú, això li donava molts avantatges. Per tant, ja es cuidava prou de ser un guaicurú com cal. I, lògicament, si ser guaicurú donava avantatges, tothom es pintava el cos de guaicurú.

Ara anem als catalans. Quina és la pintura dels catalans?

…

És la llengua! Una vegada una antropòloga em va dir que les pintures corporals, els maquillatges, les disfresses i la parla eren de la mateixa categoria de marcadors culturals, perquè eren de treure i posar. Si ara jo em maquillo per sortir a la televisió i després em desmaquillo, continuo sent la mateixa. Igual passa amb la llengua: ara estem parlant en català, però podem passar a parlar en castellà i serem els mateixos. En canvi, un tatuatge és un marcador dur, perquè costa de treure. O també la religió, que és un marcador duríssim, perquè no te’n pots sortir, d’una religió, sense fer apostasia, ni pots estar canviant contínuament de religió; com a molt ho faràs un cop a la vida i encara seràs mal vist. Els cognoms també són marcadors bastant durs perquè són difícils de canviar. En canvi, els noms són menys durs perquè en pots fer servir diferents versions. Els guaicurús feien servir un marcador d’identitat, que eren les pintures, i els catalans fem servir un marcador que és la llengua. A una persona que parli català, com li pots dir que no és d’aquí? I si el fet de ser català et dóna algun tipus d’avantatge —com ara ser més ben tractat, tenir avantatges en llogar un pis, tenir una preferència no escrita en la contractació, a l’hora de concedir un préstec, o que els teus fills vagin a una escola millor, el que sigui— si el fet de ser català dóna avantatges ja et cuidaràs tu prou de ser un bon català. La qüestió és que se’t permeti ser català, perquè et podrien dir: «tu, de què, català?». Però aquí passa al revés: quan algú es catalanitza, aquí aplaudim.

Per això s’ha mantingut la cultura catalana. És una cosa que no es transmet per sang. Jo tinc quatre néts que viuen a l’estranger i parlen anglès, francès o italià, però no parlen català. I sort que són idiomes que conec. Tinc quatre néts completament sanguinis i no parlen català, perquè ni la llengua ni la identitat es transmeten per la sang. La cultura catalana només es transmet bé a Catalunya. Tot el que cau a Catalunya s’acaba tornant català, poc o molt. I a tothom que surt de Catalunya li és gairebé impossible reproduir catalans.

Això vol dir que la cultura i la identitat catalana s’han mantingut perquè els que han vingut de fora s’han fet catalans?

Perquè la identitat no és de les persones sinó del territori, perquè això és un

ius soli total: el que és català és Catalunya! No són els catalans els que fan Catalunya, és Catalunya que fa els catalans. Tot el que cau dins Catalunya es torna català. I el que surt de Catalunya ho té molt difícil per mantenir-se’n. Per tal que els fills dels catalans que neixen a fora siguin catalans, cal que tornin. Ja t’ho deia, jo això ho he viscut amb els meus fills. Van néixer a França i mentre no van tornar no eren catalans, eren francesos. I quan vam tornar —el petit tenia dos anys i mig, i la gran, tretze— en quatre dies es van catalanitzar. Com que tenien noms i cognoms catalans, tothom els parlava en català des del primer dia i eren reconeguts com a catalans. Els va ser fàcil, però els va ser fàcil per tot el que rebien de l’entorn, perquè ells eren francesos. La catalanitat és una cosa que viu dins Catalunya, no és genètica. Si la catalanitat fos un gen ja s’hauria extingit fa molt de temps. Si te’n vas cent o dos-cents anys enrere, és veritat que la majoria de la gent tenia cognoms catalans. Però si te’ls mires de prop, molts d’aquells cognoms tenien un origen francès o italià, i els havien catalanitzat. Per tant, molts d’aquells catalans també venien de fora.

«Gràcies a la immigració som molts més catalans dels que mai hauríem somiat ser».

Per tant, aquesta idea que encara circula en algun lloc que la immigració dels anys seixanta va ser un factor de desnacionalització, no s’aguanta gaire per enlloc?

Si mires la foto de la cadena humana del 2013, no s’aguanta ni poc ni gens. Catalunya tenia dos milions d’habitants l’any 1900, poquets més dels que s’estaven drets agafats de les mans. Si no hagués rebut cap migració, ara en tindria dos i mig, no passaria d’aquí. Si ara som set milions i mig, o sigui tres vegades més que els que hauríem tingut, és per la immigració. Per tant, si avui dia mantenim la identitat, vol dir que una bona part dels que han arribat han participat d’aquesta extensió de la identitat. Si no, no hi fórem. Si ara només quedessin dos milions i mig de bons catalans, plega, plega! Mira quanta gent ara parla català, o l’entén, o l’escriu. Segons l’última enquesta de l’Institut d’Estudis Catalans, diuen que parlen català gairebé cinc milions de persones, i que el parlen, el llegeixen i l’escriuen prop de quatre milions. Sense migracions no en serien ni dos milions i mig. La força del català és que som molta gent.

Què vol dir desnacionalitzar? Pensa que hi havia gent de la burgesia catalana pels quatre costats que parlaven en castellà a les criatures. Torna a llegir

Els altres catalans, de Paco Candel, que ho explica molt bé. Hi ha un moment en què Candel es pregunta: qui és més català? «

Aquel que —diu Candel—

con su lengua estropajosa intenta pronunciar el nombre de la calle…» —ara no recordo quin carrer de Can Tunis deia, un nom en català, en qualsevol cas— o bé aquells catalans de sang que parlen en castellà als seus fills? Jo no crec en aquesta idea de la desnacionalització per la demografia. El sentiment identitari català pot ser de moltes menes: de dretes, d’esquerres, religiós, laic. Fins i tot el tema de l’idioma com a element identitari avui està una mica desdibuixat. És molt curiós veure com hi ha gent que defensa posicions anticatalanistes en català i gent que està a favor del sobiranisme que parla en castellà. Jo no crec que la immigració hagi fet cap mal en l’aspecte nacional. Gràcies a la immigració som molts més catalans dels que mai hauríem somiat ser.

L’última onada migratòria ara s’ha aturat i fins i tot alguns d’aquests últims immigrants retornen als seus països o van a altres llocs. Hi haurà una nova onada?

Quan vaig escriure el llibre

Anar a la pàgina següent