300
La llengua (el Barça, el PSUC, el Liceu, Pompeu Fabra i la Mare de Déu) Entrevista a August Rafanell
Pàgina 10 de 23
L
a
l
l
e
n
g
u
a
(
e
l
B
a
r
ç
a
,
e
l
P
S
U
C
,
e
l
L
i
c
e
u
,
P
o
m
p
e
u
F
a
b
r
a
i
l
a
M
a
r
e
d
e
D
é
u
)
E
n
t
r
e
v
i
s
t
a
a
A
u
g
u
s
t
R
a
f
a
n
e
l
l
Explica August Rafanell que quan l’escriptor Max Aub va tornar a Barcelona després d’un llarg exili va quedar astorat. Era l’any 1969, i el franquisme ja havia hagut d’obrir algunes escletxes davant d’una realitat tossuda. Es tornaven a publicar llibres en català, Radio Nacional de España ja emetia algun programa en aquesta llengua i fins i tot el Barça havia recuperat la llengua del país en la megafonia de l’estadi. I, així i tot, Max Aub va quedar astorat. Passejant pels carrers de Barcelona s’adonava que en trenta anys la pell lingüística del país havia canviat del tot: el castellà, que abans de la guerra era una llengua residual, que potser només se sentia entre els «murcians» que havien vingut per fer les obres del metro i de l’Exposició del 29, ara era present a tots els racons. Fins al punt que Max Aub, un escriptor francoalemany que devia estar familiaritzat amb el català de València, va constatar que a penes podia moure’s en català en aquella nova ciutat. Rafanell diu que Max Aub probablement exagerava, però és cert que el català s’acostava al pitjor moment de la seva història: l’any 1975.
«El català se salva pel PSUC, pel Barça i també pels passadissos del Liceu».
Què passa l’any 1975?
L’any 1975 ens trobem en el moment més crític de la vida social de la llengua catalana en el seu territori històric. De resultes de les migracions massives, que encara no han deixat d’afluir, i de resultes de la falta d’empara política, per al català ha arribat el punt àlgid de la substitució lingüística en favor del castellà. És el moment en què proporcionalment hi ha menys catalanoparlants actius, i els que queden viuen en les condicions més propícies per deixar de ser-ho. El que passa és que, pel que sigui, no ho deixaran de ser.
I què passa perquè no deixin de parlar català? Com és que se salva la llengua?
Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Quan parlem de l’any 1975, estem parlant que han triomfat unes polítiques consistents a negar al català qualsevol prestigi més enllà de la quotidianitat familiar. I a aquesta disposició, que ve des de dalt, s’hi suma la castellanització que ve per sota: la castellanització de la tropa, la castellanització de la majoria demogràfica del país. D’aquesta manera, és indiscutible que pels volts del 1975 el català té una visibilitat i una audició més relativa que mai. Per tant, aquí casen els dos factors «òptims» —el legal i el demogràfic— perquè de mica en mica se n’esborri la traça.
Però potser la pregunta més pertinent hauria de ser: com és que del català encara en queda el que en queda en aquell 1975? Jo tinc la impressió que si el català s’ha mantingut —a diferència de tantes i tantes altres llengües que, en les mateixes condicions, no s’han mantingut— ha sigut de resultes del record de l’existència d’un temps millor, del record de l’existència d’unes instàncies que se sap que provisionalment han deixat d’existir, però que es mantenen poc o molt en la memòria del col·lectiu. I aquestes instàncies tenen a veure amb la condició d’estatalitat que s’havia tingut. Això passa al segle XVIII, això passa al segle XIX i això passa encara al segle XX. Si no, què explicaria, per exemple, que els partits polítics que ressorgeixen a partir dels anys setanta, els partits obreristes que tenen la seva clientela fonamentalment castellanoparlant, facin bandera de la catalanització i del català? Doncs perquè s’hi veu un moment d’acord, de progrés, de canvi i de ruptura amb una dictadura que havia imposat el castellà, però també perquè hi ha el record d’aquesta història paraestatal on la col·lectivitat concernida havia tingut la llengua, no pas com un accessori, sinó com una peanya central de la seva vida col·lectiva. Estic dient que el català en aquell moment també és la llengua de la reivindicació obrera, i, per tant, d’un fenomen bastant prodigiós.
De fet, en algun lloc has escrit que el català, l’any 1975, se salva pel PSUC i pel Barça.
Sí. Sí. Potser hi afegiria una altra cosa per ser una mica més just: se salva pel PSUC, pel Barça i també pels passadissos del Liceu. Per la combinació d’aquests tres pols. Les llengües del planisferi lingüístic europeu, que n’hi ha tantes que han quedat enfonsades en la seva minorització i avui només són una anècdota més o menys erudita, efectivament no tenen el Barça i no tenen el PSUC, però tampoc no tenen el Liceu…
August Rafanell (Barcelona, 1963) és professor d’Història de la Llengua a la Universitat de Girona. Ha escrit diversos llibres sobre la història del català i sobre l’evolució de la consciència lingüística, com ara Un nom per a la llengua (1991), sobre la idea del llemosí, La llengua silenciada (1999), que recull diversos estudis sobre el català que es parlava i s’escrivia del cinc-cents al vuit-cents, o El català modern (2000), sobre la llengua i els dialectes catalans als segles XVII i XVIII. Més cap aquí ha publicat una obra magna sobre les relacions entre el català i l’occità, La il·lusió occitana (2006), i un estudi sobre el català al segle XX, Notícies d’abans d’ahir (2011), centrat en bona part en la relació del franquisme amb la llengua catalana. Rafanell ha assessorat el capítol sobre la llengua catalana de la sèrie 300.
Aquest episodi de la sèrie televisiva acaba amb una història molt emocionant justament sobre la consciència lingüística que prenien una colla de pares immigrants de Santa Coloma de Gramenet, per canviar el destí dels seus fills. Aquesta vila, que fins als anys trenta del segle passat era un lloc d’estiueig de la classe benestant de Barcelona, en molt pocs anys va viure una transformació colossal. Si cap al 1950 tenia vint mil habitants, vint anys després en tenia cent quaranta mil, la majoria vinguts d’Andalusia i Extremadura. Santa Coloma es va convertir en una ciutat pràcticament monolingüe castellanoparlant. I aquell grup de pares, la majoria d’ells també castellanoparlants, va aconseguir que l’any 1984 l’Escola Rosselló-Pòrcel comencés l’ensenyament en català per als seus fills. Van ser els pioners de la immersió lingüística abans que aquesta es convertís en el vèrtex central de l’educació a Catalunya.
Durant molt de temps s’ha fet una anàlisi de la immigració dels anys cinquanta i seixanta del segle XX com un factor de descatalanització del país. Les experiències com la de Santa Coloma segurament fan que s’obri pas una visió diferent, que és la d’entendre la immigració com un factor de canvi i de progrés per al país. Tu, com ho veus?
La immigració va representar el que va representar, amb efectes micro i macroeconòmics indubtables. Ara bé: hi ha efectes lingüístics i culturals? En podem fer la valoració que vulguem. Però el cert és que sense l’escut d’un poder recatalanitzador, que vindrà molt després, tot allò hauria dut a la substitució lingüística. És evident. A partir d’aquí, no judiquem si és bo o dolent, ni si ens posem d’un cantó o d’un altre, a l’hora de valorar-ho, tot plegat. Però no hi ha dubte que, si s’hagués deixat a mercè de la naturalesa de les coses, la substitució lingüística del català pel castellà estava servida arreu on el català va quedar en minoria. Si no s’haguessin arbitrat uns pal·liatius, com ara la immersió lingüística o com la preferència que avui es dóna a la llengua minoritària en relació amb l’altra també oficial, sense aquests pal·liatius, sense aquests para-xocs de vegades simbòlics —que vol dir posar en lletra més grossa «Sortida» que no pas «
Salida»— la substitució lingüística estava servida. Segur. No és res que no sigui imaginable.
Això que diré potser s’hauria de llimar una mica, però tampoc no ens hauríem de deixar dur per l’entusiasme gregari. Actualment s’han aconseguit moltes coses. S’ha aconseguit, per exemple, que a Catalunya —i parlo només de Catalunya, per no embolicar la troca— no s’hagi produït un cessament de la transmissió lingüística. És a dir, no hi ha famílies catalanoparlants que hagin deixat de passar el català als fills. Això és molt important: la
vernacularització s’ha mantingut com a pauta inqüestionada i sense pràcticament excepcions. En segon lloc, a Catalunya s’ha aconseguit que actualment la llengua catalana sigui no només entesa sinó eventualment practicada per la immensa majoria de la població. No és cap prodigi de la naturalesa: si una llengua s’ensenya, s’aprèn. Seria molt poc sensat pensar que després d’una escolarització, feta fonamentalment en català, els que en surten no són capaços de servir-se’n. Per tant, no és cap miracle de cap naturalesa inexplicable. Tot això és
natural, irrecusable.
Ara bé, feta aquesta primera consideració, això no ens hauria pas d’esborrar l’evidència segons la qual la població de Catalunya que avui dia té el català com a llengua primera no deu arribar al quaranta per cent (ja no dic del domini lingüístic en general, on les xifres baixarien més). Això vol dir el que vol dir i té el valor que té. D’acord. Però en tot cas, en termes relatius, no en termes absoluts, el català avui és menys parlat que mai. Ho torno a dir: en termes relatius, és a dir, de percentatge de sortida: agafant cent ciutadans i mirant quants d’aquests cent són catalanoparlants de primera llengua. En termes històrics, això és insòlit, absolutament nou. Dit d’una altra manera: mai no s’havia enraonat tant com a primera llengua, a pesar de tots els pal·liatius i els para-xocs que he dit, una llengua altra, que és la castellana, en el territori històric catalanoparlant, i particularment, a Catalunya.
Reprenc les coses. Si els para-xocs caiguessin —o sigui, si aquests additius a favor del català en forma d’oficialitat preferent, o en forma d’oficialitat més que preferent en l’educació—, si tot això caigués pel que fos, la intempèrie s’imposaria. Pel que sabem, tot això no és pas flor d’un dia, sinó que és fruit d’acumulació de la castellanització contemporània, en aquest cas vinguda des de sota. No sé si m’explico, perquè tot això fa de molt mal dir. Aquí no hi ha un judici de valor, hi ha un judici de fet. És evident que els pal·liatius en forma de política lingüística tenen una eficiència innegable. I que per això actualment hi ha més catalanoparlants que mai, perquè de
catalanoparlant ho és pràcticament tota la població. En teoria. A la pràctica, percentualment, n’hi ha menys que mai. Em sembla que no dic cap disbarat.
Però un exemple ben clar del canvi entre aquell 1975 i l’actualitat és el de Santa Coloma de Gramenet.
Exacte. Allà tothom —tothom vol dir més d’un vuitanta per cent— avui és capaç d’expressar-se en català, amb una competència més o menys absoluta. Això, ben mirat, és
revolucionari. És a dir, aquell dilema que es plantejava quan l’any 1975 una persona aterrava a Santa Coloma, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut en català o en castellà, i que solia resoldre’s fàcilment fent el pas cap al castellà, perquè era la llengua inesquivable d’ús, s’ha esvaït, o gairebé.
I no solament això. L’any 1975 a Santa Coloma segurament no et podies moure en català. I dic Santa Coloma però podria parlar de qualsevol barri de classe treballadora de Sabadell o de Terrassa.
Naturalment. En canvi, avui sí. D’acord. Però que quedi clar: això no és pas resultat d’un imponderable, sinó que és el resultat d’una determinada política.
Però on volia anar a parar és que aquests para-xocs de què parles, especialment la immersió lingüística a l’escola, és una cosa que també ve reclamada des de baix i no sempre per catalanoparlants, oi? Per exemple, aquest va ser el cas de l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma, en la qual uns pares immigrants, castellanoparlants en la seva majoria, van reclamar i van aconseguir educació en català per als seus fills.
I això sí que és el PSUC i el Barça. És a dir, la percepció per la qual el català té un valor agregat de progrés. Dit d’una altra manera: aquells pares tenien el pensament que si els fills aprenien i feien servir el català, viurien més bé que els que no l’havien pogut aprendre. I això és fruit d’aquesta injecció simbòlica que representava el Barça o el PSUC en aquells anys, i que és una idea que ha durat i que s’ha mantingut. I això és una cosa en certa manera autònoma del fet que en els passadissos del Liceu, com et deia abans, també s’hi mantingués el català com a llengua d’ús normal de la burgesia.
«La burgesia tampoc no trenca amb la llengua del país».
Quin paper tenen els passadissos del Liceu, i la burgesia que hi transita, en aquesta recuperació del català?
El cas és que la burgesia, la burgesia civil, no renuncia mai al català. Potser no el defensen, potser l’amaguen, però històricament no hi trenquen pas. Sí que hi trenquen històricament a València, amb totes les excepcions que es vulguin. Em sembla que Raimon explicava la sorpresa que va tenir quan va sentir, a Barcelona, unes senyores amb pells que parlaven «valencià»… El trencament es produeix a Perpinyà. Però al nucli de la catalanitat, a Catalunya, és un fet que la burgesia no trenca pas amb la llengua del país.
Al segle XIX hi ha alguns moments en què veiem que el pas al castellà en la burgesia està a punt de produir-se. I al segle XX, després de la Guerra Civil, això també passa —i aquí podríem posar-hi la nòmina de tants i tants cognoms catalaníssims que fan l’exercici ímprobe de canviar de llengua, de la qual cosa encara avui tenim traces en forma de fonemes desconjuntats en alguns fills d’aquesta burgesia—. Però això es produirà només com una excepció a la regla.
Tu sempre dius que els canvis lingüístics es fan quan la nova llengua té avantatges respecte a l’anterior. En aquest cas, les famílies de la burgesia que després de la Guerra Civil canvien de llengua, per què ho fan?
Pensa que l’any 1939 no solament hi havia unes lleis, sinó que hi havia un estat de terror que impel·lia a fer aquest canvi de llengua. Així i tot, el gran prodigi és que va ser ultraminoritari quantitativament. En qualsevol cas, aquestes minories burgeses que haurien pogut arrossegar unes masses de gent cap al canvi lingüístic, doncs no les hi van pas arrossegar: les classes mitjanes no s’hi van pas fer. Això és una cosa extraordinària, rara, perquè en situacions semblants a Europa, justament després dels uns vénen els altres: després dels burgesos, vénen els menestrals, i finalment les classes més populars, que són les últimes a enganxar-se, per emulació, a l’últim crit. I aquí no va passar.
El fenomen de canviar de llengua és una cosa certament difícil. Canviar de llengua comporta un exercici d’alienació, d’aculturació, que, perquè es produeixi, ha de tenir, com deies abans, unes compensacions. Però un cop establertes aquestes compensacions —com ara les de veure que la gent que sura ho fa justament amb la nova llengua— doncs llavors ja tens oberta la comporta. I aquí, a Catalunya, aquesta comporta no es va obrir prou dintre de les capes dirigents. I no es va obrir gens dintre de les capes mitjanes que els venien al darrere. I, finalment, dintre de les classes populars, tampoc.
Ara bé, quan aquesta possibilitat de canvi lingüístic es va plantejar i no es va consumar, cap als anys 1940-1950, llavors és quan va venir el fenomen decisiu de la immigració hispanoparlant massiva. Això sí que va tocar severament aquells espais que havien quedat absolutament intocats històricament i que són la base de la societat: és a dir, les classes populars i inclús les classes mitjanes, sobretot ciutadanes. La cúspide de la piràmide és l’any 1975, justament l’any que cau formalment el Règim.
El català és un fet força insòlit en el panorama europeu, perquè hi ha molt pocs casos de llengües sense Estat que hagin sobreviscut i tinguin avui tanta vitalitat. Al programa de televisió comparem l’evolució de l’ús del català durant aquests tres-cents anys amb l’ús del gaèlic irlandès. Aquesta llengua mil·lenària és una de les més antigues d’Europa. Fins al segle XVII, pràcticament tota la població d’Irlanda parlava l’irlandès, excepte a l’àrea de Dublín, ocupada pels anglesos. Però aleshores els anglesos van començar una ofensiva per dominar tota l’illa. Van aniquilar els clans irlandesos i es van convertir en senyors de totes les terres. L’anglès es va convertir en la llengua de l’Estat, de l’administració, del comerç i de l’Església.
Però, així i tot, al segle XIX encara bona part de la població rural parlava l’irlandès. I aleshores va venir la Gorta Mór, la gran fam. Una malura de la patata, que era la base de l’alimentació dels pagesos, els va deixar uns quants anys sense collita. Van morir de fam i de desnutrició més d’un milió de persones. Per a la resta no hi havia cap esperança. Literalment, van haver de fugir d’Irlanda. En total, un milió i mig d’irlandesos van emigrar cap a l’Amèrica del Nord. Comptant la fam i l’emigració, en molt poques dècades l’illa va perdre gairebé la tercera part de la població. És com si l’irlandès s’hagués quedat sense parlants. A més, els anglesos van prohibir la llengua històrica a les escoles, de manera que tots els nois van aprendre obligatòriament en anglès. De tota manera, no calia que el prohibissin gaire, l’irlandès: després de tantes misèries, la gent del país va tenir clar que les noves generacions només se’n sortirien si parlaven en anglès, ja fos per emigrar als Estats Units o per anar a la capital, a Dublín. Quan va arribar la independència, a principis del segle XX, a penes uns milers de persones tenien l’irlandès com a llengua familiar.
Per què es perd la llengua? Per què desapareix una llengua?
Fonamentalment per dos motius. Primer de tot, per superposició física d’una llengua sobre una altra. Això vol dir per un canvi en la composició demogràfica d’un país. En aquest cas, les majories dissolen les minories. Els que són més acaben menjant-se els que són menys. I els que són menys acaben quedant aculats, confinats, i com més confinats queden, més confinats van quedant. Llavors arriba que aquest confinament acaba servint per al que acaba servint. És quan l’últim parlant de l’èuscar en una vall navarresa només pot parlar allò que ha parlat sempre amb les vaques. Naturalment els seus fills potser ja no tenen vaques, però, si en tenen, ja els parlen d’una altra manera. Ja no cal ni dir amb el veïnat. Així ha passat amb moltes llengües. Per tant, en aquest cas es produeix un encavalcament de les majories en relació amb les minories. A més, generalment, aquestes majories han tingut també l’aval d’un determinat tipus de poder que les ha legitimades com a tals i que ha fet que la seva llengua hagi sigut ensenyada i prestigiada.
Després hi ha un altre fenomen, que és el de la substitució, que té una mica a veure amb el tema del prestigi. Pot ser que una societat majoritàriament sigui monolingüe, amb una sola llengua, i deixi de ser-ho en la generació següent, i encara molt més en la generació subsegüent a aquesta. Això ho podem trobar, d’una forma eloqüentíssima, al Rosselló, a la Catalunya francesa. Allà no hi ha hagut un fenomen de suplantació poblacional. Si deixem de banda els
pieds-noirs vinguts d’Algèria després de la descolonització, no és que s’hi hagin instal·lat gaires francesos estrictes, al Rosselló. Això encara ho veiem avui mirant la guia telefònica: molts cognoms continuen sent els de tota la vida, a Perpinyà i tot. Per tant, no hi ha hagut un fenomen d’encavalcament d’uns al·loglots que vénen de l’exterior, s’instal·len i fan fora els de dintre. El que ha passat al Rosselló és que hi ha hagut un fenomen de desistiment lingüístic intern. La substitució lingüística s’ha produït per la via que els tècnics en solen dir la diglòssia: hi ha una llengua que, a còpia de ser sentida i exercida com a llengua oficial, acaba confinant —no pas numèricament, sí sentimentalment— la llengua pròpia, que a partir de llavors és vista cada cop més com una llengua poc útil i al capdavall inútil. Quin sentit té, doncs, prorrogar el malestar i l’acomplexament —allò que en francès en diuen el
malaise— del que veu que passa als fills un estri inútil o semiútil?; en tot cas, una llengua inútil per a la societat i només útil per a la domesticitat? Doncs això ha passat amb moltes llengües: el gaèlic, el bretó, l’èuscar…
I això passa d’una manera conscient? Una generació deixa de transmetre als fills la llengua pròpia per transmetre l’altra, perquè aquesta altra és una llengua de progrés, de feina i que permet moure’s pel món?
Sí. Fixa-t’hi. Deixar de transmetre als altres una fibra idiosincràtica, pròpia, arrelada, sentida com a inextirpable de la individualitat, és molt difícil perquè representa una renúncia fonda. La compensació per aquest desistiment ha de ser encara molt més fonda, la retribució ha de ser molt potent. I el cas és que ho acaba sent. Quan es produeix, ho és. I això és viscut com una llàstima. Això de «llàstima» ho he sentit al Rosselló, en alguns parlants que han deixat de passar la llengua als fills. Quan se’ls interpel·la sobre fins a quin punt no van cometre una traïció a la llengua pròpia, a la seva llengua mil·lenària, ells diuen que no ho senten com una traïció. Si per cas ho senten tot just com una llàstima. És una mica diferent. La llàstima toca els sentiments. Parlar de traïció hauria volgut dir fer mal. Una llàstima, en canvi, és una cosa molt diferent de fer mal. Vol dir que s’ha caigut més aviat en un mal… fat. «És una llàstima —pensen— perquè hem perdut aquella parla, com hem perdut la joventut, però això al capdavall ha sigut a fi de bé. La traïció haguera sigut mantenir aquell tancament antic, mantenir aquella mena de neurosi juvenil i perpetuar-la; això hauria sigut lligar les generacions següents a una rèmora que no es mereixien». I això passa al Rosselló, i passa a Irlanda i passa a Gal·les i passa a molts llocs. Però, alto: això aquí no ha passat. Això, aquí, a Catalunya,
no ha passat.
«A nosaltres els francesos ens posen el telègraf i ens asfalten la carretera».
I per què no ha passat aquí?
Perquè canviar del català al castellà mai no s’ha vist com un guany. Aquí no ha pesat prou la compensació. En els altres casos, la compensació ha sigut satisfactòria, i, fets els càlculs, comptant la inversió d’energies que ha representat canviar de llengua, i vist el guany que n’ha sortit, doncs el resultat ha sigut avaluat com a satisfactori. Aquí, no.
T’ho explico amb una anècdota una mica literària. A finals del segle XIX hi ha un grup de noms excel·lents dins del nucli del progressisme republicà protoindependentista; Pompeu Fabra, per exemple. Un dels seus companys d’armes, que no ha passat gaire a la història, és Joaquim Cases-Carbó. El burgès Joaquim Cases-Carbó, cosí germà del pintor Casas, i el seu grup intentaven veure la realitat des d’un sentit positiu i, per tant, galopaven pel territori i constataven que la llengua catalana era d’ús universal, a la ciutat i per tot Catalunya. I en un moment donat Cases-Carbó salta a l’altra banda dels Pirineus. I, esclar, s’hi troba el que s’hi troba; és a dir, congèneres que parlen el català normalment, tant a Perpinyà com fora de Perpinyà. Igual que a la Catalunya del sud de l’Albera. I els pregunta: com és que voleu ser francesos i francesitzar-vos? Home, la resposta —i d’això en tinc la dada— és tan bona, que potser és digna de ser transcrita com a tal. Som al 1900, i el pagès respon: «Però a nosaltres els francesos ens posen el telègraf, ens asfalten la carretera, ens repoblen els boscos, ens subvencionen, ens posen una escola nacional». Qui vol renunciar a tot això? Definitiu. Per tant arriba el dia que fins els pagesos del Rosselló acaben parlant en francès als fills, perquè així creuen que els han pogut fer anar a estudiar a París. Això no es podia pas oferir, de cap de les maneres, a la desgavellada Espanya de finals del XIX.