300
La llengua (el Barça, el PSUC, el Liceu, Pompeu Fabra i la Mare de Déu) Entrevista a August Rafanell
Pàgina 11 de 23
El cas del gaèlic irlandès, que expliquem al programa de televisió, és molt clar. La població que encara parlava irlandès cada vegada era més pobra, mentre que les classes dominants, que ja només parlaven anglès, vivien molt més bé. I després dels drames de la fam, la població del camp no va tenir cap altra sortida que emigrar. I per emigrar era imprescindible l’anglès. El canvi de llengua va ser rapidíssim.
És que si a Irlanda no hi hagués hagut canvi lingüístic, aleshores sí que podríem parlar de miracle! Un miracle certament molt catòlic… Però deixa’m que et digui una cosa que és important. De vegades el presentisme, és a dir, la manera de mirar les coses des del present, ens fa distorsionar una mica la perspectiva de la realitat històrica. De vegades això passa amb la militància lingüística: «Jo sóc gaelòfon, o
irlandesòfon, i per tant mantinc i mantindré a tot preu la llengua que m’han llegat els pares, peti qui peti». De militants d’aquesta mena, no n’hi ha hagut mai fins molt recentment. Les llengües s’han perpetuat o deixat de perpetuar per la utilitat pedestre que han tingut. El valor simbòlic que se’ls ha afegit és un valor que només l’apercebien els savis —als segles XIV, XV, XVI, al Renaixement— que valoraven els idiomes segons la seva puresa o antiguitat o segons si s’ajuntaven més a unes altres llengües primigènies. Però les masses actuants, les que executaven aquesta realitat, eren gent que amb prou feines eren conscients del fet de parlar diferent de ningú altre. Parlaven com havien parlat sempre. I els catalanoparlants normals i corrents tampoc no devien ser l’excepció a aquesta regla. Sinó que els catalanoparlants havien posseït un Estat —o alguna cosa que s’assemblava a un Estat— que els havia reconegut com a tals. Per tant, tenien el català com a llengua perquè eren catalans de nació i d’Estat. D’un Estat, si no viu, recordat. Hi ha moltes comunitats que no comptaven amb aquest record d’Estat o de nació. I, en conseqüència, la seva llengua no tindrà, per no tenir, ni tan sols nom. Com l’occità. Per tant, demana-li consciència de manteniment a algú que no sap ni què ha de mantenir o deixar de mantenir! Impossible.
Quan es produeix la gran fractura de la modernitat, que vol dir l’escolarització i les comunicacions, tot això es capgira. I s’estableixen les condicions objectives perquè passi el que he dit que és molt difícil que passi: que el pagès dels afores de Tolosa de Llenguadoc o de qualsevol altre lloc del domini lingüístic occità canviï allò que ha parlat sempre, que no té ni nom, per una altra cosa, que és la llengua oficial, seriosa, ciutadana: el francès. Per fer això han d’haver canviat molt les tornes, no es pot fer d’avui a demà. Han d’haver canviat les situacions i les compensacions han hagut de quedar molt clares. Per tant, això vol temps. Però quan es comença a sembrar aquest trasbals, cap al segle XVIII i sobretot al XIX, doncs ja la tens armada. Llavors el més normal és que s’activi un procés que no té aturador.
Tornem-hi. A Catalunya això no es produeix. I per què no? Doncs perquè les compensacions no seran prou sòlides, i perquè a més a més hi havia el record d’una identitat col·lectiva, metalingüística: la de la catalanitat. Perquè s’havia sigut català i perquè en certa manera se’n continuava sent, a pesar del centralisme del segle XIX que volia esborrar-ne els perfils.
A més, en el cas de la comparació entre els casos de l’irlandès i el català hi ha una altra cosa, fonamental: a Irlanda, les classes dirigents no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí; a Irlanda, les classes mitjanes tampoc no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí. I a Irlanda, les ciutats no mantenen la llengua pròpia, i aquí, sí.
Vols dir que un dels factors que el català es mantingui és que Barcelona conserva el català?
Barcelona i les altres ciutats, les minibarcelones que generava, per efecte simpàtic, Barcelona.
Això són les ciutats que a Catalunya ha produït la industrialització, com Sabadell, Terrassa, Igualada, Mataró?
Sí, ciutats que viuran i veuran el canvi de Barcelona. I voldran emular-lo. És un canvi, fet des de Barcelona amb la injecció dels estímuls intel·lectuals i culturals del romanticisme, que seran altament revolucionaris perquè canviaran el mapa de referències. A partir d’ara les col·lectivitats
reals tenen importància. I diferencien les col·lectivitats factícies, que són els estats, d’unes altres que són les
naturals. Unes realitats que no són una
entelèquia, com Occitània, que és una construcció de savis, perquè allò que no són pures entelèquies són les realitats pedestres del que parla amb les vaques. Però, aquí, no! El català no ha sigut mai una llengua per parlar amb les vaques. També, també ho ha sigut, per parlar amb les vaques, però ha sigut per a molt més que això.
Vols dir que Catalunya arriba a finals del segle XIX en què Barcelona parla català, Sabadell parla català, Terrassa, Girona, Tarragona parlen català. En canvi, Tolosa, Perpinyà, Dublín ja no parlen les seves llengües?
A finals del XIX, Perpinyà està fent el canvi. Ara he tret un article precisament sobre això: quan comença a haver-hi testimonis que diuen que a Perpinyà el català ja no és la primera llengua. I això no es veu com un
fait accompli fins després de la Gran Guerra. Abans de principis del segle XX, Perpinyà era una ciutat-poble emmurallada, postmedieval. Curiós: a Perpinyà, quan s’enderroquen les muralles, cap al 1909, és quan comença a haver-hi testimonis que diuen que s’ha de fer una ciutat cosmopolita, és a dir, una rèplica de París. Quan cinquanta anys abans a Barcelona es tiren a terra les muralles, el 1859, ningú no es planteja fer una ciutat còpia de Madrid. Ni còpia de Saragossa, naturalment… En conseqüència diríem que el pas cap a la modernització, cap a la metropolinització de Barcelona, i de rebot també de Catalunya es produeix sota uns esquemes mentals força autoreferenciats.
Per tant, catalans.
Sí. Autoreferenciats. I això crec que és fonamental.
«¿O pensáis que sabiendo catalán tenéis ya cuanto se necesita?».
La història de la llengua en aquests tres-cents anys comença amb un canvi de model polític, la Nova Planta del 1716, que tindrà el seu correlat en la llengua. Sobre una població pràcticament monolingüe s’hi instal·larà el castellà, primer com a llengua de l’administració i la justícia; més endavant, com a llengua de l’ensenyament.
Però l’entrada del castellà com a llengua a les escoles no serà fàcil. Hi ha un episodi sensacional, que recollim en el programa de televisió: a les Escoles Pies de Puigcerdà, en l’acte inaugural del curs del 1780, el padre va fer el discurs següent. Deia als alumnes: «Ya sabéis que en cada reino hay una lengua universal. Tal es para los españoles la lengua castellana. Mas no llego a entender por qué infeliz hado mostráis alguno de vosotros tal antipatía y aversión a este idioma. Pero sea como fuere os veo yo tan adherentes a la lengua vulgar y tan temerosos de perderla que miráis casi con horror el idioma español. ¿O pensáis que sabiendo catalán tenéis ya cuanto se necesita?».
Al segle XVIII, tant a principis com a finals de segle, pràcticament tothom parla català. Però la llengua ja és un element identitari, en aquells temps?
Home… Per als savis, per als lletrats, potser sí. Trobem testimonis, per exemple en llibres que es continuen publicant en català, que sobretot són llibres de pietat —per tant, són llibres utilitaris, d’utilitat pastoral— en els pròlegs dels quals es parla de «la llengua pàtria», la llengua de la pàtria. Ara, tinc els meus dubtes que això traspassés gaire l’esfera de la retòrica i de la pura declaració de principis.
Però, en canvi, sí que ja passa una mica abans amb el castellà. Al segle XVIII el castellà ja comença a ser el que no havia sigut mai abans: una llengua d’identitat nacional. És a dir, quan hi ha un nacionalisme espanyol hispanocastellà, és llavors que la llengua pot arribar a presentar-se com un element d’identitat. En el cas del català, no hi ha nacionalisme argumentat fins al segle XIX. Però una mica abans el castellà sí que és una llengua sentida com una necessitat també simbòlica per allò que se’n deia el
común enlace; és a dir: una llengua comuna per a tots els súbdits espanyols.
En aquest sentit, el cas del discurs que citaves de Puigcerdà és claríssim. Vol dir que el poble català s’ha d’enllaçar amb l’espanyol general, que no ha pas de quedar com una anècdota provincial. Però d’aquí a pensar que la llengua d’utilitat, pel fet de ser utilitària, pogués ser sentida com a llengua identitària, en el cas del català, jo crec que encara falta.
Però, per tant, la resistència d’aquells nois de Puigcerdà a aprendre el castellà no era una resistència identitària?
No, no. Gens. Vaja, jo crec que gens. A veure; hi ha un altre exemple que em sembla que és molt clar. Al segle XVII es produeix la guerra dels Segadors, que és una guerra de separació, una guerra contra Castella —no pas contra Espanya, sinó contra Castella, contra el rei de Castella, o contra el rei d’Espanya que vol ser rei de Castella i de totes les Espanyes alhora—. Per tant és una guerra, diguem-ho així, «localista». La majoria dels textos que es facturen en el període de 1640-1659, que reivindiquen la causa catalana, és a dir, la causa local, són textos fabricats en castellà i impresos en castellà. Inclús n’hi ha un, molt bonic, que diu: «Manllevo la llengua de l’enemic, i això no és que em faci traïdor!». Aquest discurs es faria impossible al segle XIX: «Manllevo el castellà per fer apologia de la causa catalana». És a dir: jo faig servir el castellà i això no em fa pas passar per traïdor; al contrari, em fa ser un bon patriota. Això vol dir que la connexió unívoca de llengua i pàtria encara no està del tot definida. En tot cas, no hi està com ara l’entenem nosaltres, que som fills directes de l’herència del segle XIX segons la qual llengua i pàtria són una cosa que no dic que vagi soldada sempre, però sí que costa disgregar. Quan llegeixes algú que fa patriotisme en castellà al segle XIX, sempre et deixa la idea que està fent mig patriotisme.
«En francès? En espanyol? O…?».
Aquesta evolució del castellà i el català té un moment molt peculiar, a principis del segle XIX, que en l’episodi televisiu no hem tocat però del qual te n’he sentit a parlar força els últims mesos: la invasió napoleònica de tota la península, a partir de l’any 1808, i la incidència que això tindrà en l’evolució del català, o en la seva percepció. Què passa en aquell moment?
És que em sembla molt interessant, perquè trenca els esquemes que tenim adquirits avui. Estem parlant d’uns fets efímers, que duren de Nadal a Sant Esteve. Però el que sí que té un cert valor és que el 1810 els napoleònics es plantegen què se n’ha de fer, de l’expansió que estan intentant ordir al sud dels Pirineus. I aleshores fan una distinció entre el que és Espanya i el que és Catalunya. A Catalunya l’integren directament a l’Imperi. De manera que durant un lapse de temps, tan breu com es vulgui però consistent, els territoris catalans queden sotmesos directament a l’administració imperial. El mapa de França el modifiquen com si no haguessin passat no-sé-quants-segles d’ençà del 1258 —l’any en què definitivament els comtats catalans es desvinculen de la monarquia de França—. Els napoleònics diuen, en uns quants discursos molt interessants, que Catalunya és tan francesa com la resta de França, perquè en definitiva és una part de la Carolíngia, és una part de la França històrica. I, per tant, el fet que modernament hagi passat a ser d’Espanya és un fet purament transitiu.
El cas és que, de resultes d’aquesta absorció, els nous administradors imperials es plantegen què se n’ha de fer, de la llengua de Catalunya. Pensem que cap al 1800, l’endemà doncs de la Revolució francesa, no hi ha cap territori de França que se salvi d’una política clara, definida, explícita d’aniquilació, és a dir, d’unificació lingüística feta sota el
parisenc. El discurs de la Revolució diu que s’ha d’anar cap a la modernització. I el pes de la modernitat, el pes de la llibertat, el pes de la fraternitat i de la igualtat han de primar per sobre de la singularitat provincial, que en definitiva remet als temps passats del feudalisme estamental.
I aquesta unificació la volen fer en un moment en què a França probablement el trenta o el quaranta per cent de la gent no parla pas francès!
No, no, molt més, molt més. A França, tret de l’Illa de França, que és l’àrea de París, ningú no parla francès! En l’informe del 1792 de l’
abbé Grégoire —que era aquell capellà que es va convertir en un dels líders de la Revolució— hi ha dades, xifres i discursos que fan posar la pell de gallina. L’
abbé —avui sepultat amb tots els honors d’un pare de la pàtria al
Panthéon de París— es pregunta: «Com podem fer la Revolució, com podem imposar una revolució que ens ha de fer sentir més francesos que mai, si, de francesos, no n’hi ha si no és al pinyol de les classes més ultradirigents i més afectes? I, així i tot, són poquíssims!». Això és una cosa que fa pensar molt, eh? En menys d’un segle hi haurà un capgirament total, hi haurà aquell procés que dèiem que de fet és tan difícil d’executar, que significa un canvi de llengua primera. Doncs això passa en molt poques generacions arreu de França, sense pràcticament excepcions que rebatin la regla. França entrarà al segle XX amb una majoria de la població que ja parla francès, que ja no parla —ni a penes recorda, a les ciutats— res més que francès.
Tornem al principi del XIX. Sota la dominació napoleònica, Catalunya queda dividida no pas en províncies, sinó en departaments, de la mateixa manera que la resta de l’Hexàgon. El departament del Segre, el de Montserrat, el de Girona —del qual en diuen «departament del Ter»—. Per tant, sobre el paper, Catalunya queda integrada a França. Repeteixo: això va ser molt efímer, perquè el 1813, per allà mateix on havien entrat els francesos, sortiran. Però el que és significatiu, en el sentit de la història de la llengua, és que hi va haver una excepció catalana, tenint en compte que si Catalunya formava part de la França unitària sembla que no hi hauria d’haver hagut aquesta excepció.
Aquest era el debat que es plantejaven els napoleònics: «Què hem de fer? Francesitzem? Continuem l’espanyolització iniciada amb Felip V? O…?». Doncs aquest «O…» és el que prima. Per tant, consideren que Catalunya no és pas el departament dels Pirineus Orientals, on ja la francesització ha arribat als esperits notables, encara que no hagi arribat a la realitat de base. A Catalunya, a la Catalunya diguem-ne hispànica, hi ha un sentiment no només no francès, sinó també no espanyol. I hi ha una vivència catalana. Per tant, el codi civil napoleònic, el 1812, que vol dir la «nova planta» pensada pels adeptes a Bonaparte, serà en català! I, encara que sigui anecdòtic, també hi haurà diaris publicats en català, o en català-francès.
Això és així perquè els francesos s’adonen que aquí hi ha un record, i que la Nova Planta no ha pas aconseguit castellanitzar el país per a la literatura, l’escriptura, l’ensenyament. A pesar de totes les prescripcions formals, el país continua sent, en gran mesura, allò que havia sigut fins a principis del XVIII. I és per això que en una situació postrevolucionària en què l’occità-francès no pot existir, en què el bretó-francès hauria suposat una blasfèmia, en què l’èuscar-francès remet a la barbàrie primitiva, en què el cors-francès no hauria tingut sentit —tot i que Napoleó era corsòfon de naixença—, en aquell mateix moment aquí sí que té sentit ser català-francès.
I aquell petit «moment català-francès», diguem-ne, què representaria? Representaria un reconeixement de la catalanitat del territori?
La catalanitat del territori no l’havia pas de reconèixer o deixar de reconèixer ningú perquè era una evidència de la realitat. Però jo vull insistir en una idea: la realitat lingüística del 1800, però inclús la del 1900, a França mateix, a la França estricta, encara no era una realitat ben bé francesa. Però, en canvi, la realitat espiritual sí que ja era totalment francesa, arreu de l’Hexàgon. Sense aquest esperit francès no s’hauria pogut produir el traspàs cap a la francesització lingüística que veiem consumat a principis del segle XX, a la major part de França, i a mitjan segle XX a tot França, incloent-hi el Rosselló català.
Per tant: quedem que la realitat europea, fins molt recentment, era la d’una gran diversitat lingüística. Ens en faríem creus de fins a quin punt era viva, aquella policromia idiomàtica i fins tan tard! Però, més important que la realitat en si, era que, damunt seu, s’hi instal·larà un dictat polític que l’acabarà solucionant, unificant.
I això l’Estat francès sí que és capaç de fer-ho?
L’Estat francès, sí, i l’Estat espanyol ho pretén però no se’n surt. Ho pretén al segle XIX, que és el punt àlgid de l’acumulació de disposicions i de prescripcions en aquest sentit: hi ha la llei del notariat, hi ha les lleis d’ensenyament, hi ha la llei d’enjudiciament, hi ha lleis sobre la telefonia, sobre el teatre… Tot això no s’entén si no és com un procés d’acumulació d’arguments per establir que la nova realitat «nacional» ha de traduir-se en una legalitat, és a dir, en una projecció diferent de la que impera de fet. I l’Estat espanyol, tanmateix, no se’n surt.
Mater dolorosa, en dirà algú.
I per què els francesos se’n surten, i els espanyols, no?
Recorda aquella anècdota dels rossellonesos: amb la llengua venia l’asfalt, i les escoles, i el telègraf, i els serveis públics. A Espanya, en general, la llengua venia pelada. Era la llengua del cadastre i de la tropa, només.
«Hem estat tres hores parlant en català en públic i ningú no ha rigut!».
Tot i així, cap a mitjan segle XIX l’escolarització obligatòria en castellà ja ha fet el seu efecte a Catalunya. La població continuava sent bàsicament monolingüe però els que sabien llegir i escriure, que encara no eren gaires, ja ho feien gairebé sempre en castellà. En l’episodi del programa 300 expliquem el cas d’un propietari ric de Manresa, Ramon Argullol. En el seu diari de la masia d’aquella època es veu que, per fer la ressenya d’una cosa tan privada com els comptes del negoci, Ramon Argullol escriu en català. En canvi, quan fa les notes generals sobre les coses que passen —la meteorologia, els fets de la història, les peripècies familiars— com que li fa la sensació que és una cosa per llegir, en Ramon escriu sempre en castellà.
Això vol dir que el castellà ja havia penetrat entre les classes burgeses i il·lustrades i que s’havia convertit en la llengua de la cultura i del prestigi. S’estava produint el fenomen que els lingüistes anomenen diglòssia, i que vol dir que en una societat hi ha dues llengües, una que s’utilitza com a llengua de prestigi, normalment de manera oficial, i una altra que es fa servir en tots els usos quotidians. Aquesta era la situació que hi havia a Catalunya a mitjan segle XIX entre el castellà i el català.
I, en aquell moment, es va produir una reacció inesperada. Una nova generació d’intel·lectuals catalans, tots educats en castellà, van començar a mirar enrere, cap al passat medieval, com ho estava fent tot el romanticisme europeu. I d’allà van rescatar una llengua literària, que, molts segles abans, havia estat una llengua de cultura i de distinció. D’aquesta reacció se’n va dir la Renaixença. I el símbol d’aquest moviment va ser la restauració dels antics Jocs Florals, que es va fer en una sessió solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 1859. Davant la sorpresa de tothom, aquell certamen només va admetre poesies en català, o en dialectes occitans! I tot l’acte públic es va fer en català. Això era tan insòlit que el president d’aquells primers Jocs Florals recuperats, Manuel Milà i Fontanals, en acabar l’acte va dir: «Mireu, hem estat tres hores parlant en català en públic, i ningú no ha rigut».
La Renaixença es produeix en un moment àlgid d’aquest procés de castellanització del territori, no sé si dir-ne imperialista o modernitzador. Però sí que és un moment en què el castellà va camí de convertir-se en llengua principal.
Jo crec que a l’hora de fer història s’hauria de ser una mica honest, tot i que aquesta paraula està molt gastada. Encara que de vegades no lliguin les peces. Però les coses de la vida no són fetes perquè lliguin sempre. Les ciències humanes són més humanes que científiques… L’altre dia remenava llibres i vaig veure que havia sortit un tomarro, el títol del qual és
Historia de la nación española y del nacionalismo español, on conflueixen molts dels bons historiadors espanyols d’ara. I llavors vaig pensar: això vol dir que hi ha història del nacionalisme espanyol? Perquè justament el que més aviat se’ns deia és que, d’això, no n’hi havia hagut, i que d’aquí plorava la criatura. Doncs ara es veu que sí, oi? El que passa és que suposo que tantes planes d’aquest tomarro deuen ser una mica decoratives, perquè el que és innegable és que si aquest nacionalisme hi va ser, va ser un nacionalisme frustrat i frustrant. Perquè si no hagués sigut frustrat i frustrant… Ja hi tornem a ser: mirem el parangó francès o el parangó britànic o el parangó italià. Fins fa relativament poc, els territoris que van formar Itàlia eren un trencadís d’expressions vernacles que ningú no ens assegura que haguessin hagut de donar necessàriament el resultat que van acabar donant: l’italià nacional. El sicilià, el cors, el sard… i molts més casos. En fi, que quedaria ben poca cosa en el que ha acabat sent l’italià com a formulació lingüística. Per tant, el model d’
èxit de l’Estat-nació no és només el de França, sinó que més aviat ha sigut un fenomen general a tot l’Europa Occidental, i part de l’estranger.
Excepte a Espanya.
Excepte a Espanya, excepte a Espanya; en gran part «per culpa» de Catalunya. Perquè, a València, Espanya ha triomfat. Alerta: de la mateixa manera que ha triomfat pot deixar de triomfar. Però estarem d’acord en el fet que, de moment, és així. Ha triomfat perquè ha fet de València un apèndix de l’emulació castellano-madrilenya. I això avui es veu més que mai. A València, a Alacant, inclús a Castelló. És a dir, allà on hi ha una burgesia metropolitana, ha triomfat. La pagesia vernacla i tot hi ha adquirit una diglòssia potentíssima. Tu et trobes un llaurador dels volts d’Alacant o de Castelló, i hi trobes això que en diem diglòssia; és a dir, que el reconeixement de la seva «altra» llengua és total. Excepcions a banda. I això no ho trobaràs pas —o no tant— amb un pagès de Tortosa. Com s’explica això? Doncs s’explica per l’èxit, tan provisional com es vulgui, de l’Estat-nació pràcticament arreu, tret de Catalunya.
Però a mitjan segle XIX, al Principat també s’apuntava cap aquí. Per tant, sí que hi ha una certa eficàcia d’aquella castellanització que hauria començat com un projecte borbònic, no?
Sens dubte, sens dubte. Però és que es produeix una mena de sincronia que fa de mal entendre si no hi ha predisposició mental per fer-ho. Fixa-t’hi: la diglòssia s’implanta. Per a algunes funcions lingüístiques, no hi ha escapatòria si no és recorrent al castellà: el registre escrit, el declamatori, la retòrica. A mitjan segle XIX, això és un fet. Doncs aquesta és l’aparent paradoxa: com més castellanització formal hi ha, com més veiem que la diglòssia s’implanta, més es carrega de raons la re-acció. No hauria de costar tant d’entendre-ho. Les reaccions sempre es produeixen quan hi ha una vivència més forta d’allò que es pretén imposar. El que ens hauríem de preguntar és com és que aquesta reacció acabarà tenint tanta embranzida a Catalunya. Perquè és evident que la història que va del 1850 al 1900, des del punt de vista dels reaccionaris de la Renaixença, anirà vent en popa, perquè anirà en la direcció de veure que el contrapès castellanista té els peus de fang. Més que feble, és contraproduent també per al progrés econòmic i social de la societat, d’una societat que va estructuralment per un altre cantó.
O sigui que és fonamental el fet que, en cap moment, els sectors més actius de la societat catalana no veuen en el castellà cap mena, no ja d’identificació, sinó de benefici. Podríem dir-ho així?
Sí, sí, de benefici, si ho vols dir en termes purament materialistes. De benefici, de benefici. En això, algun historiador de l’economia en un sentit ampli segur que hi veuria els detalls, que d’altra banda des de fora de la història econòmica són fàcils de veure. Aquí el que passa és que hi ha un gran desajust entre una banda de l’Estat-nació que ha fet la revolució industrial, i l’altra que no l’ha feta. I això, en les mentalitats, tant dels de dalt com dels de baix, té uns retops inequívocs.
Això hauria pogut crear una mena de societat partida per la llengua? És a dir, una burgesia de la Renaixença que tornava al català per marcar la diferència, per un cantó, i les classes populars que haguessin continuat castellanitzant-se, per l’altre? No. Perquè les classes populars mantindran la fortalesa monolingüe i monocultural catalana. Pensa que les primeres publicacions que en certa manera trenquen massivament la diglòssia que s’havia instal·lat a Catalunya no seran pas les que figuren a les actes dels Jocs Florals: serà
L’Esquella de la Torratxa, o
La Campana de Gràcia, o el teatre de patacada; seran les gens pretensioses publicacions que un dia i l’altre també patiran repressió i censura.
I que eren publicacions més aviat populars?