2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Nació en construcció
Pàgina 25 de 43
Nació en construcció
Una de les singularitats de la nació catalana és que es tracta d’un país, d’un projecte nacional, en construcció permanent, des dels seus orígens. És, doncs, una identitat nacional permeable. Aquest factor és, alhora, un dels seus punts més atractius i el que explica, probablement, l’enorme capacitat de resistència nacional demostrada a través dels segles, malgrat totes les vicissituds desfavorables, a desgrat de no disposar d’un estat propi. L’arribada de gent de fora, a Catalunya, ha estat constant al llarg dels segles, de tal manera que n’és un element constitutiu. Ben mirat, el més lògic hauria estat que ja haguéssim desaparegut com a poble o bé que se’ns hagués reduït a la folklorització més absoluta, com tants exemples podem trobar a l’Europa d’avui. Paradoxalment, la flexibilitat de la societat catalana és, potser, allò que li ha donat la màxima fortalesa, en la mesura que li ha permès de no fossilitzar-se i estar en constant adaptació a l’entorn social i històric, sempre en procés de transformació permanent.
L’arquitectura de cadascun dels projectes nacionals i la identitat dels materials amb què s’han construït o es continuen construint, encara, són ben diferents segons els casos. En el cas espanyol es tracta d’una nació acabada, d’un projecte nacional enllestit, culminat i definitivament tancat, sense cap possibilitat de reformes en els plànols inicials, amb prou feines quatre minúcies de marqueteria que no en modifiquen en absolut l’estructura. Es tracta d’un edifici uniforme i homogeni, que ja té les plantes previstes i no preveu de tenir-ne més, ni d’una altra manera, un edifici pintat amb uns colors concrets que no estan disposats a canviar, barrejar o compartir amb d’altres.
És una construcció ja acabada i, per això, qualsevol projecte de reforma està condemnat al fracàs, a l’avançada, perquè no el volen ni els arquitectes, ni els propietaris de l’immoble, ni la comunitat de veïns, ni els llogaters, ni els encarregats de la porteria. Espanya ja se sent bé tal com està, feta i culminada, i no vol ser d’una altra manera: centralista pel que fa al poder politicoeconòmic i la capacitat de decisió real en els aspectes bàsics de la quotidianitat, uniformista pel que fa a la identitat lingüística, cultural i nacional i, finalment, radial amb unes estructures que no vertebren territori, sinó que només serveixen per anar i venir de Madrid. És a dir, un estat, una nació, una llengua, una selecció, una literatura, una estació de tren, un aeroport, una bandera, un himne. És l’homogeneïtzació total segons la matriu castellana, l’única matriu espanyola possible, la supeditació absoluta a un únic model, sense matisos.
El projecte nacional català, contràriament, és tota una altra cosa. Fa uns quants segles que va existir una nació catalana, de les primeres a Europa que podien merèixer aquesta consideració, com assenyalà Pierre Vilar. I avui continua havent-hi també una nació catalana que no és exactament la mateixa que aquella, però que no és tampoc tan absolutament diferent que no la faci reconeixible i identificable amb el pas del temps. En realitat és una altra nació catalana, perquè els seus membres integrants són també uns altres, unes altres les seves experiències i un altre el context on les viuen. És un país que es va fent cada dia, inacabat. I és aquesta circumstància, justament, allò que li confereix la seva energia, el seu dinamisme i el seu atractiu. De fet, malgrat que Catalunya sigui una nació amb mil anys d’història i, en conseqüència, una nació antiga, és aquest tret tan i tan singular —la seva permeabilitat dinàmica— allò que la converteix en una nació veritablement jove, per l’esperit i les característiques.
El debat inacabable sobre la identitat catalana és el debat sobre una identitat inacabada i, segurament, impossible d’acabar. Aquest qüestionament constant de la pròpia identitat en converses casolanes, tertúlies radiofòniques, conferències públiques i articles a la premsa, la bibliografia variada i inesgotable existent respecte a això, les discussions eternes a propòsit dels temes més aparentment insignificants, gairebé obsessius, però d’una obsessivitat amable —«l’elefant i el problema català»…—, són l’expressió d’una identitat que sempre està per venir i que no és, per tant, traumàtica, imposada o absolutament postissa, com les construccions identitàries d’altres nacions amb estat.
I sent com és la nostra una societat dinàmica, amb un moviment permanent de noves influències externes pels canvis demogràfics, les relacions culturals i la globalització, aquests fenòmens la converteixen en una nació dinàmica també, en construcció, inclusiva i oberta; en un projecte nacional que es belluga, que no està enllestit i que, de cap de les maneres, no és un projecte tancat. Els factors d’interculturalitat, canvi poblacional i mundialització no són, òbviament, privatius del cas català, però mentre aquí, en general, s’accepten i es prenen com un instrument de cohesió social i dinamització civil, amb una actitud mental d’obertura constructiva als canvis, en altres latituds la reacció és generalment defensiva, de replegament i tancament, davant la possibilitat d’ingerències externes que en desdibuixin la silueta característica tradicional. Avala aquesta afirmació el pes insignificant d’opcions polítiques obertament racistes o xenòfobes, a diferència d’allò que ocorre en diferents estats europeus, com ara França, Bèlgica, Àustria o bé Holanda, entre d’altres.
Aquesta circumstància configura la catalanitat nacional com un espai obert i alhora amb personalitat pròpia, que no exclou ningú que vulgui participar-hi, ans al contrari, el converteix en una eina de millora de l’edifici col·lectiu. No és una catalanitat estàtica, sinó una catalanitat en moviment. En no ser un edifici acabat del tot, que encara no ha fet onejar la bandera simbòlica en haver arribat al darrer pis, els que s’hi incorporen de nou saben que poden contribuir a establir-ne la fesomia final, pintar-lo amb algun color més llampant, potser pujar-hi algun pis no previst en el plànol inicial o bé obrir-hi mitja dotzena de finestres perquè hi toqui més el sol i guanyi en lluminositat.
Sobre la base d’uns fonaments nacionals establerts al llarg de generacions i de segles, l’edifici va creixent amb mà d’obra i materials que no són uniformes, perquè són de denominacions d’origen distintes. I el bastiment s’enfila amunt, potser amb retocs o millores mai no imaginats o previstos, però sempre amb la confiança que dóna anar pujant sobre una base ben sòlidament arrelada, perquè permet que tothom s’hi reconegui, perquè el construïm entre tots.
L’imaginari col·lectiu —cultural, històric, fins i tot religiós— va canviant també amb els anys, es va transformant, adaptant a l’entorn nacional i internacional, amb unes persones que també són unes altres, però que hi tenen en comú l’oportunitat d’edificar la història nacional futura sobre el mateix territori físic on s’ha desenvolupat el passat nacional, malgrat que pugui variar el territori emocional, un indret per a la recreació d’un imaginari i per fer-lo també escenari de la nostàlgia.
Una geografia precisa és també un factor d’arrelament, i dominar-la és una manera de dominar-ne també l’avenir, sobre la base d’haver recuperat la sobirania sobre un territori que és, també, un lloc de memòria, una geografia amb molta història acumulada, latent, imperceptible en un batre d’ulls, potser, però on moltes petjades de la qual, tanmateix, perduren contra totes les maltempsades i són identificades com a tals pels contemporanis que, a més, continuen reconeixent-s’hi. No es tracta d’oferir, de cap manera, un futur sense passat als nous catalans, sinó de convidar-los a renovar plegats les arrels nacionals, perquè aquestes no s’assequin i es quedin sense vida. Perquè, per més evolutiva i dinàmica que sigui la nació catalana, també necessita arrels i només pot viure i anar creixent, esplendorosa, si té les arrels ben profundes. «Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar…».
Talment els jueus de «l’any vinent a Jerusalem», molts catalans exiliats van anar repetint i repetint-se durant dècades «el Nadal vinent a Catalunya», tot acompanyant el desig verbal amb un gest insistent del dit índex sobre la taula de fusta on, any rere any, s’hi anava fent el clotet de la insistència i de l’esperança. El territori, idealitzat sempre per la distància, constitueix també un factor molt potent d’arrelament i d’identificació, al qual no és possible de sostreure’s. I el territori és de tots i no és de ningú alhora, per això tothom se’l pot apropiar emocionalment tant i tal com vulgui, tant si és el seu territori de naixença, de passat, la memòria física heretada, doncs, com si l’és de residència, d’acollida, d’adopció, i, per tant, l’escenari de futur on construir la pròpia utopia i la de la teva família, l’espai físic que enyores quan ets lluny i on desitges arribar tan aviat com sigui possible, perquè és el lloc on et sents més còmode, perquè t’és també el més familiar.
Aquesta concepció no ètnica de la nació, no estàtica, no tancada, és el que explica la gran capacitat d’integració del catalanisme com una proposta cívica de convivència, malgrat les adversitats, les dictadures o les onades incessants de nova població que va arribant, sense cap vinculació prèvia amb el país. És aquest factor allò que li dóna una potència enorme amb vista al dia de demà, perquè la seva força rau en la decisió lliure de les persones que han triat aquest país per fer-ne la nació futura dels seus fills, encara que no sigui la nació del passat d’ells mateixos. Ho sabem molt bé, a Catalunya, tothom que no té els quatre avis catalans, per part de pare i mare, és a dir, la majoria.
Els que han arribat aquí, però, no s’hi han trobat un desert cultural o identitari, sinó una llengua i una cultura que ja hi eren abans que ells hi vinguessin, les pròpies del país, aquelles que fan diferent la nostra societat de totes les altres. I són aquestes les que, precisament, han de servir d’instrument actual d’acollida, d’espai que aspira a ser comú, de lloc general de trobada, sabent que aquest espai inicial s’anirà emmotllant, amb el temps, a les necessitats i a la fesomia de la societat catalana de cada moment i, doncs, no serà exactament igual que era abans, perquè tampoc mai no ha estat sempre igual. Una societat autocentrada, amb uns senyals col·lectius clars, pot afrontar el futur amb confiança perquè això la fa forta. Una societat feble, desdibuixada, no té personalitat, ni esdevenidor, perquè no disposa de factors de cohesió social i d’identificació col·lectiva, i això dificulta enormement el seu nivell de benestar i prosperitat.
En cap cas, per tant, no estic proposant de construir una nació catalana ex novo, del no-res més absolut, sinó de refer-la, reconstruir-la, reforçar-la amb materials nous que, amb el pas del temps, acabaran sent identificats com a catalans a fora, amb tanta intensitat com ens hi identificarem els de dintre. El nou patriotisme, el catalanisme del benestar, ha de servir de catalitzador dels elements constitutius de la nació, encara presents a la memòria col·lectiva, sobretot d’aquells que, amb més facilitat, poden projectar-se cap al futur i ser apropiats per als nous catalans. Però, alhora, ha de tenir la gosadia d’anar incorporant-hi materials nous, amb els quals enriquirem un patrimoni que ha d’aspirar a esdevenir també comú i a dotar-se de consistència.
En aquest sentit, dos elements tan emblemàtics d’una societat nacional diferenciada com són la bandera i l’himne nacionals no són qüestionats per ningú, en aquesta dimensió simbòlica de la col·lectivitat, i tothom els identifica com a tals. És elevat el nombre de catalans que coneixen la lletra del seu himne i que són capaços de cantar-lo, cosa força freqüent en els països que tenen un himne amb lletra, que són la majoria. Al mateix temps, la bandera quadribarrada té, molt més encara que l’himne, una funció de representació nacional absoluta, per sobre de les diferències ideològiques, polítiques, socials, econòmiques, culturals, de procedència geogràfica o de qualsevol altre tipus. La bandera catalana, doncs, és de tots els catalans i catalanes, sense cap excepció, i és justament aquest fet allò que li dóna el caràcter de bandera nacional, ja que, en ser vista com a pròpia per tothom, ningú no pot apropiar-se-la en exclusiva.
Per això, una bandera catalana envoltant la taula d’una paradeta al mig de la Rambla, o voleiant en una manifestació, pot representar qualsevol cosa: un casal parroquial, una associació de divorciats, un centre excursionista, un grup feminista, una entitat antiavortista, un club esportiu, un partit polític, un sindicat, una organització empresarial, una llibreria, un col·lectiu d’immigrants, una colla sardanista, castellera o gegantera, o qualsevol altra causa considerada noble pels seus defensors i, també, per aquells que sostenen just el contrari… Però, a Catalunya, més enllà dels edificis públics on oneja de manera obligatòria, la bandera espanyola en una paradeta, o en una manifestació, no acostuma a anar associada a res de bo per al país o la llibertat, sinó més aviat ben a l’inrevés. Fora d’un edifici oficial, la bandera espanyola a Catalunya només significa una sola cosa, no precisament bona, i ho saben molt bé aquells que la utilitzen. I els que ens la mirem amb recel i prevenció, també.
Fa gairebé tot un segle que estem en plena revolució demogràfica, que ha desbordat l’homogeneïtat original de la societat catalana, per l’arribada d’immigració procedent de tots els continents, tal com ha passat en altres països del primer món. La nació anava fent-se més forta per la quantitat, mentre interiorment tot era sotmès a transformació constant i, a cops, sobtada. Les distincions comunitàries a partir de l’origen, però, no haurien de ser obstacle per a la seva confluència activa en la gestació de la nova nació catalana i la seva fusió voluntària en la unitat nacional. Som una societat nacional d’immigració, amb uns fonaments culturals nacionals que, com més forts siguin, més hauran de permetre el reconeixement del pluralisme que caracteritza la nostra realitat actual.
No és gens fàcil, certament, la recreació d’una identitat col·lectiva, específicament nacional. És una tasca plena de complexitat, perquè ha d’administrar, amb destresa, sensibilitat pel passat i visió de futur, les nocions de continuïtat i trencament, de transmissió i creació, sabent-les relligar convenientment, per arribar a adquirir la força indestructible de la mata de jonc, entre la tradició acumulada i el que serà la nova «tradició» inventada. Hauran de veure-s’hi representats, en conseqüència, els catalans de tota la vida i aquells que tot just acaben de començar tota la seva vida com a catalans.
La nostra cultura nacional-popular, la dels nostres dies, és la que hem rebut com a herència llegada per la Catalunya del darrer segle i mig, pel cap baix. Però la del futur, la que serà representativa de la catalanitat popular, simbòlica i emotiva del segle XXI, aquesta es troba amb prou feines a les beceroles i és la que s’anirà fent en aquest país, tot al llarg de les pròximes dècades, de tal manera que ni tan sols nosaltres mateixos, els catalans d’avui, no podem preveure com acabarà sent. Serà catalana, és clar, però d’una nova catalanitat que, en molts aspectes, la faria inidentificable pels catalans de segles enrere, amb tanta naturalitat com l’alt rei en Jaume quedaria astorat en constatar com, avui, els seus compatriotes han estat capaços de convertir en menja nacional característica una llesca de pa sucada amb tomàquet, un giny rogenc mai no vist ni imaginat pels catalans de la seva època.
La nova nació catalana, doncs, és incompatible amb un essencialisme tronat, amb un concepte d’identitat immutable amb el pas del temps, amb una visió reduccionista dels fenòmens nacionals, perquè condemnaria la catalanitat a la marginalitat i ser «català» acabaria sent una opció de minories, un grup més en una fira de la diversitat permanent. No podem condemnar els catalans i catalanes a ser tan sols una part del tot, un record de tribu, en comptes d’aspirar a ser el tot viu actual. És qüestió, en canvi, que ser català sigui l’opció natural, majoritària i desitjada per tothom, per tota una ciutadania identificada amb una nova manera de ser català, la d’ara, l’actual, la del segle XXI, a la qual els que no n’eren hi han fet també la seva pròpia i singular aportació i l’assumeixen com a cosa seva, perquè la nació també la fan ells.
Vivim en una comunitat de memòria, símbols i referències, però també de deures: una preocupació col·lectiva pels problemes generals, una solidaritat comuna i també el deure de contribuir al patrimoni de tots amb el nostre potencial creador individual i no instal·lar-nos en la condició d’hereus d’una llarga tradició històrica que no pot ser modificada pel temps i la voluntat de les persones.
Es tracta, per tant, d’adaptar el país a la contemporaneïtat, cosa que, al capdavall, sempre hem acabat fent, al llarg de la història, i de tenir la capacitat de fer-ho projectant la nova nació cap al futur, enriquida amb un nou potencial innovador i dinàmic, mobilitzant tots els escenaris de la nostàlgia, de la memòria, de les mil utopies que s’han imaginat a Catalunya durant segles i totes aquelles que els catalans d’avui som i serem capaços d’inventar. Una Catalunya sobirana, tanmateix, haurà de tenir també necessàriament en compte les realitats i les reivindicacions d’actors supranacionals i també infranacionals que inevitablement existiran.
No és qüestió, en absolut, de fer néixer la nació catalana, perquè aquesta ja existeix, sinó de fer-la re-néixer. Si es tractés d’una naixença, ras i curt, partiríem ex nihilo i tot estaria per inventar, per fer, per construir, i no és aquesta la nostra realitat, per fràgils que sovint apareguin els nostres fonaments nacionals. Del que parlo és d’una veritable re-naixença, de recuperar el millor del nostre passat, sigui viu o no, de mobilitzar el patrimoni acumulat per la història i que està més ben posicionat per perdurar en el futur, de ressuscitar, d’«esventar les cendres», de restablir, de recuperar el passat que més s’avingui amb el present, d’actualitzar-lo amb tants matisos i reformes com calguin, de fer servir materials vells per a projectes nous, però no només d’això.
Parlo també de crear de bell nou, de mirar catalanament amb una mirada nova, d’inventar ex novo, per disposar d’una nova solidaritat de grup, d’un lligam comunitari nou, per teixir una nova xarxa de complicitats que faci possible un nou sentiment de pertinença i d’identificació: la nova nació catalana. I per aconseguir aquesta nació, aquesta nova nació catalana, la dels nostres dies, ens caldrà l’estat català, el nostre, perquè l’existència d’aquest serà l’instrument que ens ho posarà tot més fàcil, dintre les dificultats que lògicament tindrem, com les tenen també totes les altres nacions del món, incloses les que tenen estat.
Una nació catalana així, amb els seus senyals culturals originaris assegurats i hegemònics, comuns, compartits per tothom, no hauria de tenir cap por ni a la recreació, ni a la remodelació, ni a la reinvenció de nous elements amb vocació de convertir-se un dia en tradicionals i comuns, nacionals, doncs, ni tampoc a la convivència amb altres manifestacions culturals i lingüístiques, fins i tot protegint-ne, si calgués, usos, drets i presències. El dilema és ben clar: o renovar-se o morir. O una nació catalana nova, sempre en procés obert de construcció, amb cohesió social i optimisme pel demà, o bé un record nostàlgic, una actitud atrinxerada a la defensiva, que va esllanguint-se sense cap possibilitat ni garantia d’esdevenidor, ni perdurabilitat. El patrimoni del passat, les realitzacions del present i les il·lusions pel futur han de ser els pilars de la nova identitat nacional.
La reelaboració identitària de la catalanitat no únicament es fa inajornable, sinó que, a més, ha de constituir la proposta més atractiva, engrescadora i útil de totes aquelles que es presentin als catalans i catalanes d’avui per entrar, plenament, a la nova modernitat tecnològica, política, cultural, mediàtica, científica, econòmica, social. Com a projecte polític i nacional, l’objectiu d’un estat per a Catalunya no es basa en cap assignatura procedent del passat i pendent d’aprovar, sinó en el fet que, avui, hi ha un territori al món que es diu Catalunya, en el qual neixen, viuen i arriben persones que tenen aspiracions, il·lusions i desigs, que estan disposats a fer-los realitat i integrar-los en el seu propi projecte de vida.
Tenim una especificitat cultural i lingüística, que és la nostra aportació insubstituïble al patrimoni de la humanitat, i tenim també un arrelament multisecular sobre el mateix territori, al llarg dels segles. Aquesta és la Catalunya heretada. Però ara hem de tenir la voluntat de construir una nova Catalunya, amb aquells que viuen entre nosaltres i tenen també altres cultures i llengües que han heretat, així com una tradició familiar arrelada de segles en uns altres territoris. Aquesta Catalunya per fer és la de tots, la del futur, la que volem construir entre tots, i la volem tan lliure, tan justa, tan culta, tan moderna, que volem que tingui tot un estat per a ella sola. El nostre estat. Aquesta és la millor manera d’administrar l’herència rebuda, sense balafiar el patrimoni col·lectiu.
I aquest ha de ser el punt de trobada entre els catalans d’origen, de tradició familiar, de tota la vida, i els altres catalans, els nous, els que en són perquè volen ser-ne. De la fusió de la identitat etnicocultural o identitat herència dels primers, la que ve del passat, amb la identitat cívica o electiva dels segons, la que va cap al futur, n’ha de sorgir una nova identitat nacional catalana, en la qual els uns i els altres ens sentim del tot confortables i emparats i protegits pel mateix estat, el nostre, l’estat de Catalunya. La unitat profunda del poble català rau en la suma d’interessos de tots plegats, per motius potser diferents, però culminants tots en el mateix objectiu polític: la sobirania plena, la independència política que ens dóna la seguretat d’un estat, la modernitat d’un instrument polític propi per solucionar els problemes propis, el manteniment renovat d’una identitat cultural i nacional. I aquesta unitat nacional, en els aspectes essencials, va més enllà de la diversitat de classes socials, orígens familiars, cultures, maneres de pensar i estils de vida.
El més remarcable de la nació catalana, allò que la fa més singular i la converteix en distinta de les altres nacions és, precisament, la seva accessibilitat, el fet de ser una identitat nacional oberta, que, estant en moviment permanent, et permet de pujar-hi en marxa…, si vols. És aquesta una adscripció nacional resultat d’una tria voluntària, que no posa condicions prèvies de naturalesa cultural, política o religiosa. Hi caben els que creuen en Déu, els agnòstics i els ateus. Els que lluiten per una societat sense classes i amb un paper intervencionista per part de l’estat i aquells que creuen en la iniciativa privada i s’estimen més un estat lleuger, flexible, adaptable.
En tot cas, l’idioma sempre ha tingut, té i tindrà un paper clau en l’adscripció nacional catalana, Per als catalans, algú que parli català ja el veiem, immediatament, com un dels nostres, vingui d’on vingui.
Quan això ocorre, cauen de sobte tots els murs i s’aplanen tots els camins. Enlloc es donen, doncs, passaports de ciutadania amb tanta facilitat com aquí, perquè la llengua és un tret que identifica, cohesiona i crea complicitat i solidaritat nacional. I, al cap i a la fi, una llengua es pot aprendre. Tan sols és una qüestió de voluntat. Per això, un equatorià immigrat a Espanya sempre serà vist com un immigrat. Però un equatorià immigrat a Catalunya, que parli català, progressivament anirà sent vist com un dels nostres, fins a ser-ne del tot, perquè haurà emprat la clau que més portes obre al nostre país: el català.
La llengua catalana, la de tots, ha de ser l’expressió simbòlica de la renovació nacional: una nació tan nova que decideix convertir el català en instrument comú de relació, comunicació i complicitat entre tots. Una llengua que es treu fora del gueto dels catalanoparlants per passar a ser socialitzada, catapultada a l’«exterior», més enllà dels integrants de la comunitat lingüística tradicional, compartida, coneguda, usada, estimada, pels que encara no en són. Un idioma que, finalment, deixa de ser tan sols patrimoni exclusiu dels catalans que ja hi eren, per ser també patrimoni compartit pels que hi han anat arribant. Una societat multilingüe com n’hi ha d’altres, que és associada, tanmateix, a una llengua que la fa diferent de les altres societats, amb la qual s’identifica i per la qual és identificada. Una llengua que permet a aquells que s’hi van incorporant, sense excepció, d’esdevenir una nova baula d’una cadena que s’endinsa en la història, que és portadora d’una cultura secular, que expressa una visió del món original i que fa possible projectar-la cap al futur i donar-li continuïtat i esperança de vida, com a senyal col·lectiu d’identitat.
El català es converteix així en l’instrument més fàcil d’incorporació al país, en el més visible, el més instantani. I el seu estatus de llengua nacional l’eleva a la categoria d’idioma de tots, perquè la seva jerarquia simbòlica, per sobre de totes les altres llengües parlades al país, facilita un espai de complicitat i identificació entre tots els catalans: els d’origen, els afrocatalans, els catalanoamericans, els catalanomagribins, els sinocatalans, els que van arribar d’arreu d’Espanya fa ja dècades i tots els altres. Tots ells poden apropiar-se, fer-se seva, una eina lingüística tan antiga com el català, per fer coses absolutament noves, expressar complicitats que van naixent i designar realitats que van construint-se, sense atrinxerar-se en una reserva lingüística de la qual no es pot sortir, però, sobretot, a la qual no es pot entrar o no abelleix d’entrar-hi, perquè cap gueto no ha estat mai atractiu.
Però una llengua no s’imposa per decret, ni a cop de llei, com ho demostra el reguitzell de disposicions oficials espanyoles que, al llarg del segle XVIII, XIX i XX, prohibia la utilització del català en diferents terrenys i hi establia l’exclusivitat del castellà. Per aconseguir una esfera pública catalanitzada amb normalitat, ocupant-ne tots els àmbits d’ús, no n’hi ha prou només amb lleis, ni, segurament, tampoc principalment amb lleis. Cal, sobretot, tenir la capacitat de suscitar l’adhesió emocional, amable, voluntària, simpàtica, atractiva, càlida, a una llengua i, de retruc, també al país que hi ha al darrere.
I, ben sovint, certes actituds per potenciar l’ús del català creen més aviat rebuig que no pas altra cosa. Catalunya és un laboratori apassionant de llengües vives, que ja viuen en altres llocs del món, a diferència del català, que només viu aquí. El català no pretén competir amb cap altre idioma enlloc, però sí que, almenys aquí, només aquí, lògicament aquí, ha de ser la llengua visible en públic, en una societat amb tanta competència plurilingüe com la nostra.
El català ha de ser mà de morter de la unitat nacional, instrument transmissor i creador d’identitat catalana, per més que això no exclogui altres formes d’identificació com a ciutadà català. De totes elles, però, aquesta és la més senzilla i entenedora de totes, tant per a qui vol fer-se reconèixer com a català, com per a tots aquells que t’hi acaben reconeixent, perquè és una manera fàcil de generar i estimular també consciència civil, de grup, nacional. El català, llengua viva, dinàmica, en canvi constant per adaptar-se a la contemporaneïtat, exactament igual que la societat que la parla, complexa, ambivalent, plural.
El català, llengua nacional, perquè ha deixat de ser, només, la llengua d’una part de la nació, per esdevenir la llengua de tota la nació, per sobre dels orígens, les cultures i les identitats personals. Molts immigrants poden trobar en el català, idioma minoritari avui a l’estat d’Espanya, l’instrument per contribuir a construir una nova nació catalana, en la qual la llengua catalana sigui la primera llengua, l’emblemàtica del nou estat i adquireixi així la condició de públicament majoritària, també gràcies a ells.
El català, la llengua que ens identifica com a catalans, aquí i arreu del món, i a la qual les altres llengües, les parlades de Perpinyà a Alacant, aniran proporcionant nous mots que es barrejaran en l’oceà dels que ja hi eren i van mesclar-s’hi fa segles, perquè es tracta d’una llengua viva i, doncs, oberta de bat a bat a les innovacions. Una llengua així és l’expressió fidel de la societat que la parla: oberta, complexa, influenciable, adaptable, canviant, mòbil… Parlar català et fa ser català, sense cap dubte, malgrat que això no exclogui altres maneres d’identificar-te també com a català.
D’aquesta manera, ser català, doncs, ja no és una herència, sinó una elecció. Ser català no depèn del lloc on has nascut, ni de la llengua que parles a casa teva, ni dels cognoms que t’identifiquen davant de tothom. Si fos així, Àngel Guimerà, un dels escriptors més populars de la literatura catalana, no seria català perquè va néixer a les Illes Canàries. Ni en seria Pep Ventura, nascut a Andalusia, el gran impulsor de la tenora per a la música de cobla, característica de la sardana. Ni la catalanitat depèn de l’idioma usat en la intimitat, ja que, en aquest cas, resultaria que José M. Aznar seria català i aquí sí que alguna cosa fallaria en la definició científica. Ni depèn dels cognoms: Milans, Giralt, Bosch, Ferrer, Llauradó, Mitjans són cognoms catalans, però si n’ajuntem un parell, per exemple Milans i del Bosch, no ens surt gaire català, sinó molt franquista…
Hi ha gent nascuda a Catalunya, que parla català en família i que duu cognoms catalans, que ha renunciat, de fet, al seu país. I molta altra, nascuda a fora, que no parla català a casa i que no duu tampoc cognoms catalans, que estima Catalunya com el qui més i la defensa amb convicció i fermesa, on calgui. De vegades, la identitat cívica arriba a un nivell superior de compromís amb el país que no pas la identitat herència, cultural, i la història n’és plena d’exemples que ho confirmen.
El patriotisme català, el catalanisme, és portador de valors cívics i culturals, que mereixen el mateix respecte que les virtuts constructives que les altres nacions aporten al conjunt de valors positius de la humanitat. Però a diferència d’alguns pobles, nosaltres no som, ni hem estat, una raça, ni una religió, sinó una voluntat. No portem una etiqueta ètnica o confessional que ens identifiqui, sinó el senyal inconfusible d’una «voluntat de ser», com escrivia J. Vicens Vives, sota el franquisme, reconeixent la força democràtica inesgotable d’una comunitat humana que decideix ser una cosa determinada.
Ara es tracta de poder exercir la capacitat col·lectiva de mobilitzar una voluntat activa nacional per alliberar-nos de totes les tuteles. En aquests moments, les preguntes tradicionals de tot projecte col·lectiu continuen sent les mateixes: qui som? D’on venim? Cap on anem? Estic plenament convençut, però, que, de totes tres, l’única que pot tenir una resposta realment nacional és la darrera, l’única que només depèn de nosaltres, l’única que mira el futur, l’única que es basa tan sols en la nostra voluntat i no en el passat heretat, l’única que no parteix de respostes distintes, l’única que està per fer i, doncs, que podem fer entre tots, i coincidir si volem, perquè és l’única que ens pot incloure a tots en la mateixa resposta. Decidim, per tant, cap on anem i cap on volem anar. A les altres dues potser hi hem dedicat massa energies per obtenir unes respostes tan inconsistents que ens han privat de la força necessària per contestar l’única pregunta on pot haver-hi una resposta majoritària, perquè no depèn de factors heretats o vinculats només al passat: cap on volem anar?
Com a país tenim una oportunitat única, segurament a tot Europa, de construir nosaltres mateixos, la majoria de catalans, una nova nació, tots els sectors socials, sense esperar la dimensió salvífica de cap burgesia nacional que dirigeixi la construcció de la nació i, alhora, que no tingui el coratge suficient per accedir també a construir el propi estat.
Aquesta oportunitat, la història ja ens la va proporcionar i la burgesia catalana hi va renunciar. Ara es tracta de fer nosaltres, la gent, una nova societat nacional, amb maneres noves, en un món nou, globalitzat. I aquesta ha de ser una experiència apassionant en un context envellit d’estats nació fets per les respectives burgesies, al segle XIX. Un model de nació del tot acabat i, en la majoria d’aspectes, també caducat. Catalunya té tots els elements favorables per obrir la porta a la recreació d’una identitat nacional nova, amb arrels, però alhora oberta a tots els vents que la vulguin enriquir i donar-li nova vida i nou futur.