2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » L’interès nacional
Pàgina 27 de 43
L’interès nacional
Un recurs habitual entre nosaltres, no pas mancat de raó, per intentar explicar la nostra situació com a poble consisteix a fer recaure totes i cadascuna de les responsabilitats de les nostres adversitats en l’enemic exterior, de forma exclusiva: la catalanofòbia, el centralisme, la manca d’inversions, el dèficit fiscal, etc. Totes elles són afirmacions certes i fonamentades, però seríem ben poc exigents amb nosaltres mateixos si, al mateix temps, no fóssim capaços de veure també les nostres insuficiències i com aquestes influeixen ben negativament sobre la dinàmica del país. La més destacada de totes és la mirada curta, el pes totpoderós de la immediatesa, l’absència d’un horitzó estratègic cap al qual avançar col·lectivament.
De vegades hem girat els ulls cap als països més avançats i modèlics, però cal reconèixer que els hem seguit l’exemple en ben poques coses, segurament perquè ningú no s’ha posat mai a dibuixar un model de país, més enllà d’una o dues legislatures. La dictadura de la immediatesa, la manca de planificació, l’absència d’un objectiu de referència i de perspectiva a llarg termini són alguns dels grans mals d’aquest país. La mirada curta arriba, a tot estirar, fins al final de legislatura i la cita electoral més propera. I en aquestes condicions no es fa un país, ni es construeix un estat.
Efectivament, no n’hi ha prou de mirar i remirar, ni de lamentar-se de com són de netes, nobles, cultes, riques, lliures, desvetllades i felices les coses, nord enllà, sinó que cal que ens arremanguem perquè també ho siguin aquí, posant-nos tots a treballar, cadascú des del seu àmbit d’actuació i responsabilitat, sabent que entre tots construïm un edifici comú. Si ens mirem a nosaltres mateixos, de seguida constatem que el que ens ha mancat és, precisament, un model a llarg termini que susciti grans consensos, una il·lusió col·lectiva i la capacitat de mobilització i implicació general.
Països com Irlanda i Finlàndia constitueixen un exemple magnífic de comportament nacional responsable, de com, un dia, els diferents agents decideixen què volen ser, quin tipus de país volen aconseguir i es posen a construir-lo, per sobre de sigles i matisos ideològics. Nosaltres haurem de reforçar la cultura de l’interès nacional, el de tots els ciutadans, superior a la de l’interès de partit. Tots els països en tenen i la seva gent en parla amb normalitat i el defensa amb tenacitat i passió, siguin progressistes o conservadors, estiguin al govern o a l’oposició. I saben molt bé que hi ha qüestions d’estat, d’interès nacional, que no poden ser frivolitzades en públic i amb les quals no es pot jugar, ni fer demagògia (seguretat, política exterior, llengua, etc.).
Però aquí no acostumem a pensar en termes col·lectius, de país, com si la nació catalana fos l’única del món que no tingués cap interès realment nacional. Si fins ara, aquí, no n’hem parlat gaire, si no forma part del nostre llenguatge habitual —dels partits, dels sindicats, de les patronals, del món intel·lectual, dels mitjans de comunicació, del carrer— no és perquè no tinguem interessos a defensar, sinó perquè, probablement, el que tenim és poca nació, poca consciència, poc gruix, poca voluntat nacional a la política, al sindicalisme, a l’empresa, al quiosc, a l’escenari, a l’estadi, al temple o a la lògia.
Hem d’assumir, urgentment, la nostra condició nacional sense complexos, amb una naturalitat plaent, com Dinamarca, Noruega o Portugal. Com tots els altres. Que no siguem estat no vol dir que no siguem nació i que hàgim de renunciar a pràctiques col·lectives que ens identifiquin com a societat nacional diferenciada. La dreta i l’esquerra dels nostres països veïns, per més que s’esbatussin amb un nivell elevat de freqüència, a l’hora de la veritat sempre són capaços de posar-se d’acord en qüestions d’interès nacional, perquè no són qüestions del seu partit, sinó del seu país.
Només quan es pensa, honestament, amb convicció, en l’interès nacional és quan se supera la immediatesa i la mirada curta sobre les coses. En aquest cas, és quan es té memòria històrica nacional, però també perspectiva nacional sobre la realitat. L’interès nacional exigeix actituds nacionals, objectius nacionals, pràctiques nacionals que tinguin una mirada llarga, una utilitat civil perdurable. I, com que la nació no pertany a un sol partit, ni és patrimoni d’una sola classe social, ni es redueix a una sola part del territori, l’interès nacional només pot ser defensat a través de grans pactes nacionals, com els que ja han començat a caminar al nostre país. Perquè hi ha coses que no són de dretes ni d’esquerres, sinó d’interès nacional, de sentit comú, perquè ens convenen a tots.
Cal reconèixer que ens costa tenir iniciativa nacional, decidir què ens convé a nosaltres i com obtenir-ho i arribar-hi. Cohesionar-se en positiu és el resultat del treball conscient per part d’una societat nacionalment madura. I nosaltres encara no en som. En canvi, sí que tenim capacitat de reacció nacional, la qual és exercida com a resposta col·lectiva en els moments màxims d’expressió hostil de la catalanofòbia, tot i que sovint hem d’esperar que aquesta arribi al seu nivell més elevat d’agressió. En el fons, però, la reacció nacional, sense menystenir-la en absolut, és expressió d’una certa subordinació, ja que neix com a resposta defensiva a la iniciativa d’uns altres i no és, doncs, una iniciativa pròpia, que neix al marge de dinàmiques exteriors.
Som un país amb un elevat grau de cohesió social, al qual han contribuït els nostres presidents, al capdavant de la nostra societat. De Pujol podem sentir-nos hereus de la seva aposta per la convivència, per ser un sol poble, per la idea de la unitat civil del poble català. Aquest clima convivencial i la inclusivitat de la societat catalana han estat sempre una veritable fàbrica de catalans de destí, els quals construeixen un futur comú amb els catalans d’origen. De Maragall hem rebut l’optimisme de país i la creativitat, la capacitat de generar entusiasme entorn de projectes que s’ho valen. Ara es tracta de traslladar aquesta fortalesa de la unitat civil i aquest engrescament a altres qüestions d’importància clau per al país. Però, per a això, hem de mirar més lluny, no pensar tan sols en qui guanyarà les properes eleccions o bé qui serà el candidat de cada sigla.
Això és important, però n’és encara més preparar el futur, pensar com serà Catalunya els pròxims anys, què passarà, posem per cas, el 2025: quants habitants serem i procedents de quins indrets; on viurem i quines infraestructures del transport i la comunicació necessitarem, amb quins equipaments educatius, sanitaris, culturals i de lleure, quin urbanisme i quin habitatge, en funció del nombre d’habitants; quina piràmide d’edat tindran els catalans del 2025 i quines polítiques d’assistència i serveis socials caldran per garantir-los la qualitat de vida necessària; de què viurem, en quins sectors econòmics específics estarà ocupada la població; quantes llengües es parlaran en aquell moment i quines seran les hegemòniques; quines confessions religioses hi haurà al nostre país. Tot això implica un treball seriós de preparació, ja des d’ara mateix, per dissenyar el futur que ens interessa i el model de país que més ens convé construir, tenint-ne una visió de conjunt de les necessitats, les expectatives i les potencialitats, per decidir cap on anem. Perquè els pobles sense objectius comuns, compartits, caminen sense brúixola i, doncs, sense destí conegut.
Només els pobles que s’anticipen al seu futur, i el preparen i es preparen amb antelació a la seva arribada, són pobles realment moderns. El nostre Eix Transversal és un exemple de com no s’han de fer les coses: sense cap previsió de futur.
Obra del tot imprescindible per articular territori i interconnectar el país interior, al marge de l’àrea litoral, en no considerar les necessitats futures i sí tan sols les del moment, un cop enllestida ja va constatar-se com aquesta obra se situava per sota de les exigències del moment i que calia procedir al seu desdoblament i ampliació, amb tots els perjudicis que aquella imprevisió ens ha ocasionat en tots els àmbits.
Com a país, podem tenir el nostre propi model d’èxit econòmic, social i cultural, podem tornar a guanyar la batalla de la modernitat, amb els nostres propis mitjans i establint nosaltres les prioritats que ens interessen. No es tracta tan sols de l’optimisme de la voluntat, sinó de la confiança en el país basada en el seu potencial i en la seva realitat. Podem, si fem bé les coses, protagonitzar una autèntica història d’èxit, liderant sense complexos, i això depèn sobretot de nosaltres. Qui s’espavila, qui lluita, qui treballa, qui s’esforça té oportunitats, i nosaltres hem d’estar disposats a fer-ho, com al llarg de la nostra història, aprofitant les oportunitats que sens presentaven, sense badar.