2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Del fre del país petit a la grandesa del petit estat
Pàgina 28 de 43
Del fre del país petit a la grandesa del petit estat
Un dels tòpics que més mal ens fa, generat paradoxalment per nosaltres mateixos, és l’afirmació que som un país petit. Es tracta d’una frase feta que ens martelleja les orelles, repetida un pic i un altre per persones amb l’autoritat moral suficient per influir en l’opinió pública. Acaba, doncs, sent acceptada com a creïble i normal, des del moment que ja s’ha convertit en un lloc comú i constitueix el recurs idoni per fugir d’estudi, a l’hora de no voler reconèixer les nostres febleses, mancances o indecisions com a poble, com si la manca de valentia, d’horitzons clars o d’ambició tingués alguna cosa a veure amb la dimensió física o demogràfica dels països.
L’afirmació no és certa, com es demostra amb una simple ullada al nostre entorn geopolític més proper. Si, pensant tan sols en el Principat de Catalunya, fóssim un estat independent, membre de l’ONU, no pertanyeríem a la categoria dels microestats, com Andorra, el Vaticà, Mònaco, Seychelles, São Tomé i Príncipe, Tuvalu, Grenada o Tonga, ni tan sols ens inclouríem en la dels països petits, sinó que formaríem part del grup dels països mitjans. Òbviament, no som com Rússia, ni com la Xina, ni com els Estats Units, ni Brasil, ni l’Índia, ni Indonèsia, ni França, el Pakistan, el Japó o Alemanya.
Però sí que som més grans que Albània, Armènia, Bahames, Bahrain, Barbados, Belize, Bòsnia, Botswana, Brunei, Cap Verd, República Centreafricana, Comores, República del Congo, Costa Rica, Croàcia, Dinamarca, Djibouti, Emirats Àrabs Units, Eritrea, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Fiji, Finlàndia, Gabon, Gàmbia, Geòrgia, Guyana, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Hondures, Irlanda, Islàndia, Israel, Jamaica, Jordània, Kirguizistan, Kuwait, Laos, Lesotho, Letònia, Líban, Libèria, Líbia, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Maldives, Malta, Maurici, Mauritània, Moldàvia, Montenegro, Namíbia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Oman, Panamà, Papua Nova Guinea, Paraguai, Qatar, el Salvador, Salomó, Sierra Leone, Singapur, Surinam, Swazilàndia, Tadjikistan, Timor, Togo, Trinitat i Tobago, Turkmenistan o l’Uruguai.
El Principat de Catalunya actual és superior en població, doncs, a més de la meitat dels estats independents que són membres integrants de les Nacions Unides, cap dels quals no supera la xifra dels set milions i mig d’habitants. Dit d’una manera més comprensible, Catalunya és més gran que la majoria d’estats de l’ONU. Aquesta posició de país mitjà, no de país petit, és la que ens correspon també en el marc de la Unió Europea dels vint-i-set estats membres. En el cas que prenguéssim com a referència el conjunt de població de l’àrea lingüística catalana, el salt endavant seria encara més destacat i ens allunyaria, més clarament, d’aquest grup d’estats realment petits, amb una població indiscutiblement inferior a la nostra, i ens col·locaria en una categoria superior pel pes demogràfic de la població nacional.
De país petit, doncs, res de res. En conseqüència, si no té sentit parlar de la nostra presumpta petitesa, en funció de la dimensió territorial o el pes poblacional, caldrà cercar la nostra migradesa en altres àmbits. No deu ser estrany que la insistència obsessiva a fer-nos creure que som un país petit justifiqui que tinguem una estructura mental de país raquític, amb una classe dirigent petita (política, socioeconòmica, cultural, esportiva i religiosa) i una ambició col·lectiva encara més petita. Durant dècades hem patit la petitesa dirigent, que ha posat obstacles per anar més enllà d’allò que era previst, obrir camins, imaginar simplement un altre horitzó, amb discursos aparentment «responsables» o amb «sentit d’estat» (de quin estat, per cert?) que han impedit la realització de cap anhel, projecte o il·lusió i que han frenat així els impulsos positius lògics de tot poble que vulgui prosperar. En definitiva, els països petits queda clar que no poden tenir projectes grans, sinó petits, i per això a nosaltres no ens arriba mai allò que, en altres latituds, són aspiracions legítimes per a qualsevol poble.
Ens és imprescindible pensar i planificar Catalunya, preparar-la pensant en el dia de demà, en una perspectiva, de quinze, vint o trenta anys, justament per poder-la fer possible i no improvisar-la, amb deixadesa, permanentment. El conformisme, la resignació, la renúncia prèvia a objectius superiors als convencionals és també exponent d’una incapacitat paorosa per als canvis i, doncs, és símbol de menudesa de grup, de pobresa d’esperit, de petitesa d’ànim.
És partir d’una dimissió inicial acceptada, en la mesura que, això no obstant, assegura que comprèn, justifica o fins i tot defensa certs passos significatius endavant per a d’altres pobles, però no per al nostre. Així, sembla que no és lícit que ens comparem amb Lituània, ja que si aquest país té estat és degut a la circumstància que ja n’havia tingut abans, exactament igual com Estònia i Letònia. Però resulta que Eslovènia, contràriament, que no n’havia tingut mai, ja fa anys que també és independent.
I insisteixen, els activistes del país petit i els seus mecenes, que tampoc no ens podem comparar amb cap dels països bàltics, ni balcànics, ni amb cap altre de la difunta URSS o del desaparegut bloc soviètic, perquè allà hi va haver l’enfonsament del mur de Berlín i, doncs, l’ensulsiada d’un règim polític i un model socioeconòmic que van propiciar independències «lògiques», si bé, en la seva anàlisi, no es van adonar que eren tan «lògiques» fins que ja eren independents i el procés de sobirania ja havia esdevingut irreversible, perquè just fins aquell moment també les havien combatudes.
Tot i que cent mil persones hagin omplert el Camp Nou del Barça, en un ambient de festa reivindicativa, i mig milió ho hagin demanat amb signatures, no podem tenir seleccions esportives nacionals, ni reconeixement internacional, perquè no tenim estat, diuen. Però resulta que Escòcia sí que en té, i precisament en futbol, l’esport més cobdiciat pel volum econòmic que genera la seva pràctica d’elit, malgrat que no disposa d’una estructura estatal pròpia. I també en tenen el País de Gal·les i Irlanda del Nord, malgrat que no són estats, ni són independents. Com s’ha vist en el cas de l’hoquei i el futbol sala, s’aconsegueixen objectius quan hi ha el determini ferm d’obtenir-los, superant totes les adversitats.
Abans de començar el combat, la Catalunya petita llança la tovallola, perquè no té prou coratge per dur a terme certs gestos que, de vegades, els pobles han de fer, en algun moment de la seva història. El país petit manté una comunitat nacional en un estat de letargia permanent, bo i esperant que, tal vegada, un dia, es produirà un capgirament de la situació i ens bufaran vents favorables, no pas a causa del nostre esforç, sinó d’alguna circumstància exterior, internacional, de la qual ens acabarem beneficiant, sense haver-hi arriscat absolutament res, sense la més mínima implicació personal.
Per aquest motiu, l’expressió «nació sense estat», en boca d’aquells que no defensen que en tinguem, sempre m’ha semblat un insult a la intel·ligència i una mostra de cinisme professional, perquè els que descriuen amb precisió terminològica la nostra realitat de nació dependent, però no tenen la valentia de modificar-la, aquests, d’Estat, ja en tenen un: Espanya. Però els avergonyeix haver-ho de reconèixer, perquè els és més còmode de viure de renda del passat, de l’esment dels moments més esplendorosos d’altres èpoques o bé apropiar-se de les iniciatives positives nascudes en el si de la societat.
El país petit, la Catalunya de la impotència, només es compara amb Madrid, però mai amb cap altra capital o país europeu, no fos cas. Culpabilitzar els altres, sobretot els de fora, de les nostres deficiències sempre ha estat una fórmula còmoda per amagar les incapacitats pròpies i les dimissions dels de dintre. I si mai no es proposen objectius col·lectius cap als quals encaminar-se, mai ningú no podrà demanar responsabilitats pel fet de no arribar-hi.
Sovint, en nom d’un pretès realisme polític, se serveix un pragmatisme sense horitzó, basat en exclusiva en la gestió tècnica i desapassionada de la quotidianitat. Per això no és cert que el plantejament d’escenaris ambiciosos, nous, il·lusionadors —«utopies», en diu qui és incapaç de ni tan sols imaginar-s’ho— provoqui frustració, sinó que, més aviat, el que sí que en provoca és l’absència total d’utopies, la manca d’horitzons, la renúncia a escenaris més engrescadors com a poble. De vegades, es produeix una coincidència sorprenent entre els porucs titulars del país petit i els patriotes autoflagel·ladors i derrotistes, a l’hora de blasmar els que volen anar més lluny.
En una mar sempre en calma, quan es produeix alguna iniciativa agosarada, que trenca la placidesa del son nacional profund, es congria de seguida la tempesta contra qui s’atreveix a anar més enllà i el promotor de la idea nova, qui s’arrisca personalment amb el seu compromís i la seva proposta, és objecte de tota mena de penjaments, crítiques i fins i tot menyspreus. Lamentablement no som originals i la història d’altres països és plena també d’episodis semblants als que aquí es descriuen. Només cal girar els ulls cap al País Basc, per exemple, per veure com, ara mateix, la iniciativa de la consulta popular a la societat basca, promoguda pel lehendakari, és combatuda o ridiculitzada no sols per partits estatals com els socialistes o bé els populars, sinó també per la mateixa esquerra abertzale o, fins i tot, per determinats dirigents…, del PNB, el mateix partit al qual pertany l’impulsor de la iniciativa!
El país petit és aquell que es basa en la frustració, el provincianisme, el conformisme, la resignació, la immediatesa… És imprescindible que aquesta Catalunya vella deixi pas a la nova, la de la valoració de les pròpies potencialitats i recursos, la de l’ambició de futur, la de la il·lusió col·lectiva, la de la convicció en el propi país, la de la confiança en la pròpia societat, la Catalunya amb optimisme de país, que vol construir i construeix un país en positiu. Passar de la Catalunya petita a la Catalunya gran és indispensable perquè ens entri una ventada d’aire fresc que reviscoli la nostra societat i l’alliberi del pessimisme i l’ensopiment.
No podem trobar-nos a principis del segle XXI amb els mateixos problemes amb què va trobar-se la societat catalana ara fa just un segle. No podem afrontar tots els reptes que tenim al davant amb la mateixa actitud que la centúria passada. El país en positiu, la Catalunya amb més futur serà la que passi de l’individualisme inútil al treball en equip, de la rutina a la innovació, de la rigidesa a la flexibilitat, de les posicions preestablertes i tancades al pensament creatiu i obert, del curt termini com a finalitat al curt termini com a instrument per arribar a horitzons més llunyans i ambiciosos. El país en positiu ha d’abandonar el plany permanent per una història nacional adversa i la queixa constant per la realitat d’avui. Ha de fer-ho si volem que les generacions futures siguin més felices i més lliures que nosaltres. Un país que sempre es queixa no desvetlla cap simpatia enlloc, ni genera la més mínima complicitat amb ningú.
Si som conscients de la nostra força potencial com a país i la fem servir, si decidim passar de ser un poble assegut a ser un poble dret, serem de debò respectats. Totes les víctimes, siguin persones o pobles, mereixen més compassió que no pas respecte. Però, per ser respectats, hem de presentar-nos tal com som, sense dissimular qui som, ni ensucrar o diluir la nostra identitat per fer-la més païble a algú a qui, sovint, allò que ja desplau és la nostra simple existència. Hem d’estar més segurs de nosaltres mateixos, tenir més confiança en el nostre poble i en les nostres possibilitats. Hem d’exercir el dret a decidir com volem viure i amb qui, amb el convenciment més absolut que serem allò que vulguem ser des de dintre i no pas el que d’altres ens imposin des de fora. Un país poden intentar desfer-lo de fora estant, però només es pot construir des de dintre, si els de dintre ho volen.
Hem de demanar-nos, per tant, què fem els catalans per superar-nos i modificar l’estat de coses, en comptes de limitar-nos a assenyalar l’adversari llunyà amb el dit índex o esgargamellant-nos a crits contra el seu nom. De fora de casa no ens resoldran res. Som només nosaltres que hem de trobar solucions per als nostres problemes i instruments efectius per convertir en realitat els nostres projectes. El país en positiu, més culte, més lliure, més just, més cívic, més preparat, més obert, hem d’anar bastint-lo amb una imatge de Catalunya atractiva, amb un discurs optimista, amb un llenguatge no antiquat, tranquil, comprensible i, si és possible, amb el somriure als llavis.
Als antípodes, doncs, del mal humor institucionalitzat i la irritabilitat latent, de l’emprenyament passiu, com a estats d’ànim característics. Si som optimistes i projectem una actitud constructiva, això s’encomana i les reaccions dels altres són més favorables. El pessimisme, el derrotisme, el catastrofisme només generen desànim, desmobilitzen i creen confusió. Creen rebuig a fora i enuig a dintre. El mal rotllo no porta res de bo i, de penes, cadascú ja en té prou amb les seves. No cal, doncs, que hàgim de traginar, a més, totes les del país, del Compromís de Casp ençà, tirant curt.
Ben al contrari, una actitud en positiu és més fàcil que generi il·lusió, optimisme, ganes, i que estimuli les idees i faciliti la creativitat. Ens permet de transmetre bones vibracions, desenvolupar millor les nostres relacions amb l’entorn i fer-lo més receptiu a allò que defensem, més acollidor per als nostres punts de vista, més predisposat a escoltar i comprendre les nostres posicions. Sovint, més que no pas l’aptitud, és la nostra actitud allò que ens facilitarà aconseguir altitud per a les nostres propostes. En comptes, doncs, de continuar flagel·lant-nos en el nostre rol de víctimes sotmeses a una persecució incessant o una incomprensió permanent, ens cal desenvolupar un projecte en positiu de construcció nacional i d’accés a l’estatalitat.
Per a això necessitem un canvi d’actitud que comporti reforçar la part bona de les coses, no sempre la negativa, la més dura, l’antipàtica. No es tracta, per exemple, d’enviar un missatge públic de protecció de la llengua catalana, com si fóssim una reserva índia, amb tot el deix de minorització i el regust de marginalitat que això comporta. Qui esperem que vulgui apuntar-se, en aquestes circumstàncies, a ser futura víctima terminal en una reserva? Quina capacitat d’atracció pot tenir, per a algú, pertànyer a una comunitat lingüística agonitzant, a un país en fase d’extinció, a un poble que s’acaba? El que cal, en canvi, és eixamplar i reforçar l’ús públic del català, estendre’n la presència a la societat, consolidar-ne la utilitat, el prestigi i la simpatia en tots els àmbits.
O bé, sense cometre la insensatesa d’oblidar les causes polítiques que van originar, fa segles, que avui tots sapiguem, al sud de les Alberes, parlar, llegir i escriure en castellà, no podem convertir aquest saber en una tragèdia, sinó en un valor cultural enriquidor i en un instrument útil a favor nostre, que podem aprofitar per defensar els nostres interessos davant els centenars de milions de persones que coneixen aquesta llengua arreu del món. Perquè, com més llengües dominem, millor, personalment i també com a país.
I, tant de bo, a Catalunya, en un futur molt proper, tothom sàpiga —i bé— català, castellà i anglès, al costat d’una quarta llengua, preferentment francès. Aquest escenari de competència plurilingüe és millor que no la situació d’ara, en la qual ni tothom sap català, ni pot afirmar-se que l’aprenentatge de les tres llengües, en el sistema educatiu, hagi donat resultats plenament satisfactoris. Com més idiomes coneguem, millor. Cap llengua, doncs, no ens ha de fer nosa, però la nostra també hi ha de ser, el català també, i, sobretot, primer.
Un país en positiu ha de saber entendre que la burocràcia, la rigidesa, la manca d’obertura del sistema sempre acaben paralitzant la iniciativa, la imaginació, la creativitat, i acostumen a neutralitzar i obstaculitzar la presa de decisions i els projectes ja endegats en la bona direcció. Els països més pròspers són els que més valoren el factor humà, inverteixen en aquest capital integrat per persones i recompensen la creativitat, l’esforç i la innovació.
Aquests països tenen partits polítics, sindicats, patronals que són respectuosos amb els compromisos i els acords adoptats en públic, es doten de governs estables i oposicions responsables i tenen una gran capacitat d’adaptació als canvis. Nosaltres hauríem de voler un país així, creatiu i en moviment permanent, amb una economia oberta i diversificada i una societat forta, cohesionada al voltant de valors cívics compartits per tothom. És així com es recupera l’oxigen, la frescor i el dinamisme imprescindibles per prosperar i mirar el futur amb optimisme, amb una actitud constructiva. Aquesta és l’única manera de deixar enrere el país petit i poder passar a un país en positiu, més gran pel benestar, per la cultura, per la llibertat i pel territori.
Però una cosa és ser un país petit per l’ambició, pel neguit, per l’ànima i l’altra és ser un estat de dimensions humanes, pel pes demogràfic, més petit que els grans estats, aquells que acostumen a tenir darrere seu una llarga història colonial i, avui encara, interessos econòmics, polítics i militars, estratègics, doncs, en punts molt diversos del planeta. La realitat ens demostra com hi ha grans països en estats petits, com la saviesa popular ens assegura que és al pot petit on hi ha la bona confitura.
Els estats petits —res a veure, doncs, amb els microestats— són més flexibles, més àgils, més adaptables al fenomen de la globalització i a les seves conseqüències. La discussió sobre la «mida» dels estats és absolutament anacrònica i qui s’hi refugia no fa altra cosa que practicar una mena de masclisme d’estat, més obsessionat per l’exhibició de la quantitat que no pas per l’excel·lència de la qualitat. Aquest patriarcalisme estatalista emmudeix davant els èxits evidents dels estats de dimensions més manejables, tal com demostren totes les dades.
Així veiem com quatre dels cinc països més rics del món tenen una població inferior als cinc milions d’habitants.
Efectivament, els estats amb una renda per capita més elevada són, per aquest ordre, Luxemburg, Irlanda, Noruega, els Estats Units i Islàndia. La Catalunya actual, sense estat, figuraria en catorzena posició, segons dades del Fons Monetari Internacional, en un nivell de benestar semblant al del Regne Unit, Finlàndia o el Canadà. Pel que fa a la cohesió social i a l’equitat, d’acord amb les dades de les Nacions Unides, també quatre dels cinc estats que tenen els nivells més baixos de població vivint amb uns ingressos per sota de la meitat de la renda nacional —salvant totes les distàncies i diferències possibles, podríem pensar en els nostres «mileuristes»—, tenen una població inferior als sis milions d’habitants: Txèquia, en primer lloc, seguida de Finlàndia, Dinamarca, Luxemburg i Noruega.
Amb relació a la desigualtat de gènere, trobem com també quatre dels cinc estats que presenten una menor discriminació econòmica cap a les dones tenen, novament, una població menor als sis milions d’habitants. El primer d’ells és Suècia, amb nou milions d’habitants, seguit de Noruega, Dinamarca, Islàndia i Finlàndia. Les dades oficials de l’ONU fan referència tant al nivell salarial de les dones com també a la incorporació femenina al mercat de treball. Les dades són també ben explícites pertocant a la seguretat interior dels diferents països, atenent, segons el Global Peace Index 2007, els conflictes domèstics i internacionals que puguin afectar-los, la seguretat nacional pròpiament dita i el grau de militarització de la societat. En aquest cas, set dels deu països més pacífics i segurs del món no arriben als deu milions d’habitants: Noruega, Nova Zelanda, Dinamarca, Irlanda, el Japó (amb 128 milions d’habitants), Finlàndia, Suècia, el Canadà (amb 32,5 milions), Portugal (amb 10,5) i Àustria.
El World Economic Forum estudia l’índex de competitivitat dels països, a partir de més d’un centenar de variables, aplegats en tres grans grups: factors conductors (infraestructures, institucions, estabilitat…), factors d’eficiència (educació superior, estructura financera, mercat laboral…) i factors d’innovació. Els seus estudis conclouen que cinc dels set països considerats els més competitius del món tenen una població menor als deu milions d’habitants. Encapçala el rànquing els Estats Units (amb 296,4 milions), seguit de Suïssa, Dinamarca, Suècia, Alemanya (82,5) Finlàndia i Singapur. I pel que fa a la cooperació al desenvolupament, quatre dels cinc països més solidaris del món tenen una població inferior a deu milions d’habitants. Són, per aquest ordre, Noruega, Suècia, Holanda (16,3), Luxemburg i Dinamarca, a partir de fonts de l’ONU.
El Banc Mundial, al seu torn, ha investigat la qualitat dels serveis públics, el grau d’independència dels poders públics, la qualitat de les polítiques públiques i la credibilitat del govern, arreu del món. Del resultat de les seves anàlisis, se’n desprenen consideracions directes sobre la governabilitat, és a dir, l’eficiència de l’acció pública, però també sobre el control de la corrupció, de manera que la majoria dels deu primers països que lideren els dos rànquings tenen menys de deu milions d’habitants. En l’apartat de l’eficiència governamental, els països més ben governats del món serien, doncs, ordenats, Dinamarca, Islàndia, Suïssa, Noruega, Finlàndia, el Canadà (32,3 milions), Suècia, Nova Zelanda, Austràlia (20,3) i Holanda (16,3), set estats «petits», de menys de deu milions d’habitants, doncs, sobre un total de deu. Quant a la corrupció, però, es tracta ja de vuit sobre deu: l’estat amb menys corrupció del món seria Islàndia, seguit de Dinamarca, Nova Zelanda, Suècia, Suïssa, Noruega, Holanda (16,3), Luxemburg, Àustria i el Canadà (32,3).
Finalment, en aquesta panoràmica sobre aspectes qualitatius dels estats en funció del seu nombre d’habitants, les Nacions Unides ha avaluat l’esperança de vida, el nivell educatiu i la renda per capita, i ha arribat a la conclusió, fonamentada en xifres oficials, que dels set països del món en desenvolupament humà, tan sols dos superen els nou milions d’habitants. Novament Islàndia figura al capdavant dels èxits de benestar, seguida de Noruega, Austràlia (20,3 milions), el Canadà (32,3), Irlanda, Suècia i Suïssa.
Les dades socioeconòmiques i de governabilitat mostren que els petits estats són els millors en tot. Presenten una cohesió social més gran, ja que tenen una millor distribució de la renda i una menor desigualtat de gènere, són els més solidaris amb els països més pobres, són més competitius, menys corruptes i estan més ben governats que els altres. I són més rics, evidentment. La riquesa és un dels principals motius que explicaria aquest èxit, possiblement. Però la dimensió poblacional, el pes demogràfic, si bé no explica per ell sol aquests resultats, sí que n’és un factor molt important a tenir en compte.
En plena mundialització, les tradicionals ànsies imperialistes d’expansió territorial entren en una fase nova, més propera a la influència o tutela econòmica, que no pas a la sobirania sobre una geografia determinada, allunyada de la metròpoli.
Ser un estat gran ha estat, històricament avantatjós, per raons de seguretat i prosperitat econòmica, però en l’actualitat tot ha canviat i els avantatges d’antany ja no s’adiuen amb els grans formats. Els petits estats, doncs, presenten avantatges clars per sobre dels de dimensions majúscules.
La solidesa de la seva cohesió social i el fet que siguin més homogenis en tots els àmbits (cultura, renda, igualtat de gèneres), amb una identitat nacional alhora forta i oberta, els fa menys proclius a confrontacions civils i els enforteix amb el valor de més estabilitat i seguretat. Els governs d’aquests països són més flexibles, s’adapten amb més naturalitat als canvis, són més dinàmics i disposen d’una agilitat d’acció que els permet el disseny i l’aplicació de polítiques amb més facilitat que els estats grans, una propensió menor al malbaratament de recursos, sota l’atenta vigilància responsable de les seves societats profundament democràtiques, i també una atenció més efectiva a les minories i als grups socials més vulnerables o fràgils.
L’exercici de la sobirania pot ser també un bon exercici de màrqueting, segons assegurava G. Rachman al Financial Times del 3 de desembre de 2007, en el seu article «For nations, small is beautiful». Qui hauria donat alguna cosa per les repúbliques bàltiques a l’època en què estaven integrades a la força a l’URSS? En l’actualitat, per exemple, Estònia té una identitat diferenciada en l’àmbit internacional, cada cop més vinculada a la dinàmica positiva de Finlàndia, i s’està convertint en un pol d’atracció turística i inversora.
No ha d’estranyar ningú, per tant, que el nombre d’estats independents estigui proliferant i que ningú no estigui en condicions de fixar-ne el límit. En acabar la Segona Guerra Mundial, l’ONU només tenia quaranta-cinc estats membres. Disset anys més tard, el 1962, coincidint amb la descolonització francesa, ja en tenia 126 i, ara mateix, hi ha 192 estats independents i sobirans representats, directament, a les Nacions Unides, la majoria d’ells, com ja hem fet observar, més petits que Catalunya.
Com a país, ens interessa de fer aquesta pedagogia a nivell general de la Unió Europea, però sobretot també davant d’aquells estats mitjans i petits que són membres de la UE i que són els nostres potencials aliats de futur, en la voluntat de reequilibrar el poder en el si de la UE, democratitzar-la més i millor i fer-la més propera a la gent. Una Europa en la qual quan es parli de respecte a la diversitat aquesta no es limiti tan sols als estats existents actualment, sinó que inclogui també la diversitat de països i pobles, tant si són estats com si no en són, i així mateix de llengües i de cultures. Aquesta ambició no pot correspondre mai a una província, a una colònia, a un simple territori descentralitzat, a cap país amb la mirada petita i frenada, sinó només a aquells pobles que aspiren a tenir tota l’obertura mental i la grandesa política de qui vol ser estat, estat petit, però estat al capdavall.