2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » Actituds davant el país: autoflagel·lació, autoodi i autoestima
Pàgina 35 de 46
La Mancomunitat va esforçar-se per fer de Catalunya «una terra estructurada», un país urbanitzat i electrificat, amb carreteres i ferrocarrils, telèfons i biblioteques. Va potenciar els ensenyaments tècnics i va facilitar l’accés de la cultura catalana a la modernitat i la seva connexió amb les avantguardes internacionals de l’època. I ho va continuar fent la Generalitat republicana, reforçant l’educació de les generacions més joves mentre, des de la iniciativa privada, els tres germans Nicolau popularitzaven arreu del món la seva aportació singular al talent imaginatiu: el cine NIC… Fins i tot durant el franquisme, Catalunya ha liderat la passió per la llibertat, el compromís amb la indústria i la identificació total amb l’Europa de la democràcia, la cultura i el progrés. Que diferent que és passejar per la capital d’un estat, on la majoria dels grans edificis són oficials, que fer-ho per la capital d’un país on les construccions més emblemàtiques són el resultat tenaç de l’esforç de la iniciativa privada dels seus ciutadans i de la il·lusió de la gent!
Tenim debilitats i febleses, com tothom. Però cal que sapiguem reconèixer i potenciar les nostres fortaleses i les nostres oportunitats. Hem de passar del catalanisme de la queixa i la derrota al catalanisme de l’oportunitat, la il·lusió i l’èxit, perquè un col·lectiu amb il·lusió és una força imbatible, i no aconseguirem il·lusionar criticant, sinó liderant: aquest és el catalanisme de la victòria que jo vull i defenso per al meu país. Hem de passar del catalanisme de la confrontació extenuant al catalanisme de la competició estimulant, de la tradició estàtica i immutable a la modernitat dinàmica i en transformació permanent, de la rigidesa a la flexibilitat per facilitar l’adaptabilitat a un context internacional sempre canviant. Cal que Catalunya (política, economia, cultura i societat) deixi de mirar només l’oest, per mirar el món sencer: al nord, al sud i a l’est, que també existeixen. Cal posar Catalunya al món, a tot el món, perquè el món, tot el món, ja fa temps que és a Catalunya.
L’èxit no depèn sempre de la força, sinó de la capacitat de tenir-ne i de la voluntat d’aconseguir-lo. El nostre país demostra, dia a dia, que és capaç de tenir èxit si compta, en cada àmbit, amb el lideratge adequat. Però per reeixir com a poble hem de deixar de banda l’autoodi i l’autoflagel·lació i basar-nos en una autoestima serena, en un patriotisme responsable, competent per valorar les nostres coses i la nostra gent. Tenim excel·lents artistes, músics, arquitectes, pintors, escriptors, dissenyadors, escultors, metges, periodistes, científics, actors, investigadors, empresaris, esportistes, pagesos, pescadors…
Hem de saber apreciar la feina de tots ells, el seu esforç i la seva obra, cadascú en el seu terreny específic. Potser no sempre seran els primers o els millors, però són els nostres. No hem de caure, però, en una mena d’autocomplaença estèril, de cofoisme estúpid o de catalanisme acrític. Cal que ens situem tan lluny d’aquestes actituds com del rebuig instantani a tot allò que és nostre. Perquè és característic d’un poble esdevingut simple província menystenir el que és propi i valorar tan sols allò que arriba de fora, de vegades simple mediocritat, òrfena de qualsevol interès real que no sigui la denominació d’origen.
Paradoxalment, la recuperació de la democràcia i de les institucions d’autogovern s’ha produït de manera paral·lela al retrocés en la presència pública de la nostra simbologia nacional i en les dificultats enormes per accedir-hi. En aquests moments, malgrat que som la primera destinació turística europea, és més fàcil trobar en els comerços catalans productes característics d’Andalusia, Mèxic o la Xina, que de Catalunya. Algú sap on acudir per comprar una bandera catalana, per exemple, sense necessitat de recórrer a cap amistat nacionalment conscienciada que ens ho faciliti? A qualsevol indret del món, començant per l’aeroport, les botigues exhibeixen amb naturalitat i orgull tot allò que és identificatiu del país: banderes, banderins de taula, pins, escuts, bolígrafs, plomes, carteres, portamonedes, agendes, punts de llibres, magnètics, fundes de telèfon, quaderns, postals, tovalloles, llibres amb els colors nacionals i, sovint, amb els rostres més destacats de la pròpia història nacional, tant cultural com política. De manera particular hi fan ostentació dels seus escriptors, dels seus herois i personatges històrics, científics i noms més remarcables, al costat dels productes de consum característics del lloc. A Catalunya, gairebé res de res.
A les llibreries de qualsevol país, les lleixes són plenes de volums sobre la història del país en qüestió i els textos més representatius de la literatura nacional, tots els quals hi ocupen els prestatges de més fàcil accés per al públic. A les ràdios hi sona música de tot arreu, però en particular la que es fa en el propi país per recordar-vos amablement on sou. En indrets com Irlanda, per exemple, hi ha tot de locals especialitzats a fer conèixer la seva música tradicional i popular, en pubs que són plens de gom a gom, des de migdia fins a negra nit, d’un turisme àvid per sentir unes tonades que troben d’allò més interessants i seductores, pel fet que són diferents de les que tenen en el seu país.
Els forasters, entre els quals molts catalans, hi assaboreixen les begudes i menges del lloc, després d’haver fet un recorregut per algun dels itineraris històrics de Dublín, en memòria de les gestes protagonitzades pels irlandesos en el seu procés d’emancipació nacional. Vendre el país com un producte singular, atractiu i de qualitat, es fa a Irlanda, a França, a Finlàndia, a Espanya, a tot arreu. I es fa també en nacions que no són estat, com ara Escòcia, el Quebec, el País Basc… A tot arreu, excepte a Catalunya, fins ara, ja que des del govern actual es van posant les bases d’una veritable política nacional en aquest terreny.
La manca d’autoestima nacional, doncs, ha fet que tinguéssim tendència a valorar molt poc tot allò de bo i notable que tenim, produïm i ideem. I si no som nosaltres qui ho valora, respecta i promou, qui esperem que ho faci? Tenim olis, vins i formatges excel·lents, que són l’enveja de molts països, però fins ara no hi hem donat la importància que es mereixen. És més aviat trist comprovar el paper marginal que les cartes de molts restaurants catalans reserven als vins del país. Només cal anar a Bordeus, a la Rioja, a la Borgonya o bé a la Xampanya, per comprovar quins són els vins que apareixen a les seves cartes, generalment en règim d’exclusivitat.
L’autoestima és una manera tranquil·la, desacomplexada, natural, de patriotisme. Sense un mínim de patriotisme no hi ha civisme, ni ciutadans, ni ciutadanes. Ningú no té per què avergonyir-se d’allò que estima perquè és seu. Cap català no hauria de tenir vergonya d’estimar-se el seu país, perquè això és el més normal del món, allò que fa tothom amb el seu. Allò que no és normal és just el contrari, no estimar el que és teu, no valorar-ho adequadament, lluny de tot xovinisme. Cal estimar el propi país amb un apassionament prou racional per saber que no «tot el que és català és bo», com recordava Jordi Carbonell a Sant Boi, un 11 de setembre llunyà. Però també cal tenir present que no «tot el que és català és dolent». En tot cas, cal actuar amb consciència cívica i amb lleialtat afectiva a la pròpia nació.
Catalunya hauria de poder valorar els beneficis del que s’anomena una economia de la identitat, aplicada a la nostra realitat, començant per un turisme que tingui l’atractiu fonamental en la qualitat del servei i en la singularitat diferencial de la seva oferta. La diferència, la identitat, doncs, com a atractiu de qualitat, amb rutes preparades i itineraris adequats que permetin conèixer aspectes essencials de la cultura i la història catalanes, com a instruments atractius d’explicació d’un país. En una època en la qual cada cop tot és més igual, on cada paisatge corre el risc de despersonalitzar-se i estandarditzar-se amb qualsevol altre de semblant per no dir idèntic, allò que anirà més buscat serà allò que sigui diferent. Avui mateix, hi ha paratges tan fets malbé, arran de mar, que tant se val estiuejar en un lloc o un altre d’aquesta costa massificada i sense personalitat. Per trobar el mateix a tot arreu, ningú no es belluga de casa. Si en sortim és, justament, per veure-hi allò que no tenim, que ens és diferent i que per això ens resulta atractiu.
L’economia de la identitat és necessàriament transversal, a causa de la diversitat de sectors que inclou, aquí i a qualsevol altre país, ja que afecta el turisme, el comerç, la restauració, l’hostaleria, la indústria, l’artesania, el transport, les arts de l’espectacle, el consum cultural, etc. Aquí és on el segell «Catalunya» hauria de ser una garantia de qualitat, de confiança, de seguretat, una mena de sinònim de producte ben acabat, rigorosament elaborat, de servei eficient, de comportament professional de nivell, de prestigi.
Un dels àmbits en què l’autoestima es fa més necessària és, justament, en el terreny de la llengua. Ja sabem que la llengua no és només cultura i que la cultura no s’acaba en la llengua. Però el respecte per la llengua, el suport a la llengua, l’ús de la llengua, és una forma d’autoestima pel país. Si nosaltres no fem servir el català, amb normalitat, al nostre país, sempre i en tota circumstància, qui ho farà? La llengua catalana només ens té a nosaltres i a tots els arribats de fora, nous catalans ja per voluntat seva, disposats a compartir-la i a assegurar-ne el futur a través de les pròximes generacions. No té cap sentit esperar que la gent vinguda de fora, que no sap català i que sovint arriba aquí sense ni tan sols conèixer-ne l’existència, tingui una responsabilitat sobre el futur de l’idioma i el seu estat actual. Només ens correspon a nosaltres, els catalanoparlants, d’assumir-la i traspassar-los el convenciment que volem compartir-la amb ells.
Una llengua només s’estima de debò si es fa servir sempre, amb naturalitat, sense complexos, contra ningú, sinó a favor del dret més elemental a la seva normalitat d’ús, en el territori que l’ha vist néixer. I això val absolutament per a tothom, sense ni una sola excepció: metges, polítics, advocats, taxistes, hostesses, governants, advocats, comerciants, cambrers, dependents, escriptors, cantants, promotors immobiliaris, policies, jutges, actors, periodistes, capellans, imams, rabins, pastors, mestres, arquitectes, enginyers, conductors d’autobusos, ciutadans, en definitiva. Només arribarà a ser la llengua comuna i de presència i ús general per als de fora si també ho és per als de dintre. És injust carregar els neulers exclusivament sobre la caixera del supermercat acabada d’arribar encara no sap on, sense ni dir ni mitja paraula sobre els productes venuts a la majoria de supermercats, fets a Catalunya per empreses catalanes, però amb discriminació escandalosa de la llengua catalana.
Tan sols en el cas que nosaltres valorem el que és nostre i ho demostrem, a consciència, de manera activa, en tots els àmbits d’ús de la nostra quotidianitat, els altres també ho faran. I acabaran estimant també aquest país i les seves coses, com el seu nou país i les seves noves coses. Però no podem pretendre que aquells que poques hores abans d’arribar a Catalunya encara desconeixien què som, que som un país i que tenim una llengua pròpia, es converteixin en militants de la causa, actuïn amb coherència nacional i es comportin com a més catalans que els catalans que ja n’érem.
Feliçment, cada vegada hi ha més empresaris que no senten cap necessitat de limitar-se a anar a Madrid i prou a fer-hi negocis, perquè volen fer-los aquí i a la resta del món, Espanya inclosa. Hi ha periodistes, actors, cantants, músics que, amb esforç, renúncies i patriotisme, han decidit de triomfar al seu país. I noves generacions de catalans, en tots els àmbits, alleugerits dels complexos porucs del passat, que aspiren a dirigir la política, l’economia, la cultura, amb veritable ambició i visió de país, amb ganes de tirar la pedra lluny com a poble, orgull de ser catalans i capacitat per encomanar optimisme. Gent que vol avançar cap a un horitzó de plenitud nacional i ho expressa amb un llenguatge positiu i desinhibit, en un to constructiu, amb l’esperit animós, amb il·lusió i també amb una actitud valenta. Ben lluny, doncs, de l’anar fent sense suc ni bruc, de les posicions acomodatícies, de la resignació com a mètode.
Em refereixo a gent disposada a servir el país amb naturalitat i sense sofrences anímiques, persones per a les quals Catalunya val la pena, decidides a prestigiar-la i dirigir-la en tots els àmbits sense subordinacions, que en defensin la sobirania perquè hi sortim guanyant, perquè saben que un poble madur no necessita tuteles i que mai no han confós una comunitat autònoma amb una comunitat nacional. Catalans que volen deixar enrere el llast feixuc de l’etapa espanyola de la nostra història per començar a escriure el període europeu de la nostra llibertat. Gent disposada a treballar amb generositat, ambició i passió per Catalunya, sabent que aquest no deu ser el millor país del món, ni el més poblat, ni el més extens, ni el primer en res, però que és el nostre. En definitiva, gent que s’estima, que estima Catalunya.