2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » La nació evitada
Pàgina 36 de 46
La nació evitada
Un dels terrenys comuns de la política catalana, inclosa sovint la mateixa cultura del catalanisme, ha estat, paradoxalment, una certa timidesa a l’hora d’assumir, amb totes les conseqüències lògiques, la condició de nació per a la comunitat catalana i referir-s’hi, per tant, amb tota normalitat. Durant molt de temps, el mot «nació» s’ha administrat amb moderació, generalment amb un sentit més de nació cultural que no pas de nació política, com si fos una llicència terminològica, una mena de favor, una concessió davant l’auditori adequat, en discursos abrandats en dates assenyalades, commemoracions històriques, indrets emblemàtics o contextos emocionals d’una certa efervescència patriòtica.
El vaixell de l’antifranquisme democràtic —canalitzat clandestinament a través de partits, sindicats i organismes unitaris— naufragà, amb tot el seu bagatge polític, en el tràngol de la transició, per anar a estavellar-se contra el rocam constitucional espanyol. El 1978, sortint de la dictadura, hauria estat el marc idoni per donar cobertura constitucional a un nou estat democràtic, concebut com un espai de convivència igualitari entre diverses nacions i no amb una de sola, com finalment així va ser. La nova legalitat democràtica que succeí el franquisme tornà a imposar, com abans, el reconeixement d’una única nació, l’espanyola, però obrí una porta a la realitat per tranquil·litzar certes consciències, amb la incorporació del concepte de «nacionalitat».
Però el concepte en qüestió no va tenir, després de la seva incorporació a la Constitució, cap tipus de reconeixement o tractament específicament diferenciat de les comunitats autònomes que no eren reconegudes com a nacionalitats. Ni els diferents governs espanyols, ni tampoc els catalans mai no han fet un ús realment polític de la condició de Catalunya com a nacionalitat, per la qual cosa allò que hauria pogut ser un instrument interessant d’afirmació com a poble nacional, com a societat nacional diferenciada, i també de projecció internacional, ha estat totalment desaprofitat, més encara quan arreu del món ningú no fila tan prim a l’hora de cercar diferències reals entre la idea de «nació» i la de «nacionalitat». La pèrdua de la càrrega emblemàtica i de les conseqüències pràctiques positives que, a l’interior del país i a fora, hauria pogut tenir l’ús regular i legal del terme «nacionalitat», emprat amb habilitat i intel·ligència, han estat ja totals quan se n’ha generalitzat el reconeixement legal a altres territoris, tot diluint-ne la fesomia inicial que reservava aquestes consideracions a les anomenades «nacionalitats històriques».
Al llarg de la dècada dels noranta del segle passat, va començar a agafar una certa força l’expressió «fet diferencial», totalment inofensiva, en la mesura que estava i està totalment desproveïda de tota connotació política real. Aquesta circumstància n’explica un cert èxit d’ús entre els cercles polítics espanyols, els quals l’han anat fent servir amb familiaritat, naturalitat i facilitat, perquè són perfectament conscients que es tracta d’una expressió que no vol dir res, que no implica res, que no té cap conseqüència política efectiva de cap mena, enlloc. La producció de sidra, la insularitat o el «
plan de empleo rural», posem per cas, són també elements constitutius innegables, al seu torn, d’un fet diferencial… La mateixa paraula país, d’una potència extraordinària com a idea definitòria d’una comunitat humana, en boca de segons qui perd tota la intensitat quan, constantment, s’utilitza per referir-se tant a Catalunya, com a Espanya o a la suma de tots els països i regions de l’estat espanyol.
Fins al 30 de setembre de 2005, amb l’aprovació pel Parlament de Catalunya d’un Estatut d’Autonomia ambiciós, semblava que s’havia renunciat a incorporar la idea de nació catalana al corpus legislatiu, com si es tractés d’un concepte que pertanyés només a l’àmbit sentimental o poètic i no en calgués, doncs, la institucionalització. Fins aquell moment, la
nació catalana era un recurs habitual en mítings, articles d’opinió, conferències o expansions efusives a peu de pins ben brancats, a tocar de fossars o sobre la intimitat d’una moqueta de despatx. El nou marc legal aprovat en referèndum el 2006, però, va reproduir el terme «nacionalitat» en el text articulat i desplaçà el de «nació» cap al preàmbul, aparentment sense valor jurídic, però, això no obstant, amb una càrrega política evident.
Contrastant amb aquesta situació, els governs laboristes de Tony Blair i Gordon Brown, en els seus documents oficials —ja que a la Gran Bretanya no existeix pròpiament constitució—, utilitzen sempre la fórmula «nació escocesa» com a sinònim normal d’Escòcia, de manera que el marc polític de la identificació nacional escocesa ja ha estat definit amb normalitat i claredat, des de l’inici. Al Regne Unit de la Gran Bretanya, doncs, hi ha lloc per a la nació escocesa, però a Espanya no n’hi ha per a la nació catalana. Clar que el primer ministre britànic pot ser escocès, repetidament, però en tot el segle XX no hi ha hagut cap català presidint el govern d’Espanya i confio que passi el mateix el segle XXI, però simplement perquè ja no ens calgui, perquè tinguem el nostre propi govern estatal per presidir.
El «país», el «poble», la «nacionalitat» són termes perfectament admissibles com a sinònims de nació, a tot arreu, però aquí, freqüentment, han estat utilitzats per evitar la nació, a causa de la nostra impotència per aconseguir-ne el reconeixement legal i polític adequat. En l’àmbit de les idees convencionalment enteses com a progressistes, la idea de nació catalana ha provocat, gairebé fins ara mateix, una angoixa i una incomoditat fàcilment detectables. Per tal d’eludir l’autoreferència nacional pròpia, aquest primer espai d’identificació personal i lleialtat col·lectiva ha estat substituït, sovint, per altres referents, com ara el de ciutat, i ha arribat a alçar la
ciutat contra la nació, talment com si fossin realitats antagòniques i incompatibles.
Aquesta identitat ciutadana s’ha promogut, particularment, a Barcelona, on amb un orgull de pertinença ben comprensible per l’atractiu actual de la capital catalana arreu del món, després de l’èxit dels jocs olímpics, hi ha hagut qui s’ha definit de nacionalitat barcelonina, oposant aquesta
boutade a la idea de nacionalitat catalana. Simultàniament, es procurava confrontar també, amb missatges subliminars reiterats, la modernitat cultural i el cosmopolitisme urbà de la capital a la pretesa romanalla prehistòrica i carrinclona de la nació. L’
Europa de les ciutats també ha estat utilitzada en contraposició a l’
Europa de les nacions, amb un èxit escàs i com a maniobra absolutament innecessària i sense cap sentit, ja que es tracta també de realitats absolutament simultànies i no excloents entre elles.
Una altra manera d’evitar la nació ha estat el recurs fàcil al
Mediterrani, sobretot a Barcelona i a València, com si amb l’apel·lació a la nostra mar comuna amb tots els territoris de llengua catalana ens estalviéssim de reconèixer l’espai físic compartit que, al llarg dels segles, ens ha anat conformant com el poble que ara som. Diluir, dissimular la catalanitat nacional en un espai més ampli i imprecís, com ara la conca mediterrània, es un recurs freqüent per evitar l’adopció de compromisos o criteris més clars.
També l’
eix mediterrani o
arc mediterrani, tan reals com el mateix Mediterrani, ha estat, algunes vegades, el mitjà emprat per parlar dels Països Catalans sense anomenar-los i, d’altres, la forma astuta de neutralitzar-los, tot desfigurant-ne la fesomia identificable, bo i afegint-hi Múrcia i Aragó, d’altra banda amb dinàmiques econòmiques certament ben properes a les nostres. Un efecte similar el té l’
Euroregió, la qual, amb l’afegitó del Llenguadoc o de Tolosa, apareix com a lliure de pecat nacionalitari o annexionista, en la mesura que inclou territoris de matriu històrica i cultural no catalana.
Europa, de la mateixa manera, ha esdevingut, com a nou marc identitari, la coartada perfecta a la qual s’han acollit aquells que s’asfixiaven dintre les quatre fites que ens atermenen. Ara ja disposen d’un àmbit més apropiat per al seu alè, per més que el vell continent no sigui una nació, ni un país, ni una pàtria, ni una llengua, ni segons i com, una cultura, perquè no existeix una identitat europea única i uniforme.
Precisament, sent com és Europa un veritable mosaic de llengües, pobles i cultures, la diversitat és la característica bàsica de l’europeïtat. I si bé podem trobar-hi uns trets comuns, sobretot uns valors compartits de caràcter democràtic i de civilització, feliçment no hi ha una sola manera de ser europeu, ni cap altra que en sigui més que una altra. En realitat, més que no pas d’Europa, com un tot homogeni, seria més adequat parlar d’Europes. Alguns, però, dels que han abraçat la nova fe europea, ho han fet més aviat per superar l’adscripció nacional catalana per elevació, com la solució que els estalviava de referir-s’hi, solució que, en canvi, no plantegen en cap moment amb relació a Espanya. És a dir, la nació catalana perd tot el sentit d’existir en el moment de la construcció europea, circumstància que, curiosament, segons el seu criteri, no es produeix amb Espanya.
Encara un xic més agosarats que els europeistes acatalans, hi ha qui considera que no sols Catalunya, sinó que la mateixa Europa els ve curta, que és una realitat petita. Fent demostració d’una cursileria militant es proclamen exclusivament
ciutadans del món, de manera que algú podria entendre que no són ciutadans d’aquest món aquelles persones que tenen els peus ben arrelats en una part ben precisa del seu territori. Són, aquestes darreres, homes i dones que no es resignen a pertànyer a un país mundial del tot fictici, si és que això ha de comportar, necessàriament, la renúncia a la seva personalitat nacional originària. Alguns d’aquests apàtrides estètics fan ostentació, amb aires de superioritat intel·lectual, d’un
internacionalisme ben tronat, que tan sols es manifesta quan ha d’esquivar la seva possible adscripció personal a la nació catalana.
El discurs de la
nació universal no parla de l’
interculturalisme, però acostuma a anar acompanyat de mencions constants al
mestissatge i al
multiculturalisme conceptes perversament entesos i divulgats, ja que, generalment, comporten la renúncia a la pròpia singularitat i no pas la convivència de cultures diverses. D’acord amb algunes d’aquestes tesis, no existiria una cultura pròpiament catalana, com a tal, com sí que n’existeix una de francesa o d’alemanya, sinó que la cultura catalana es limitaria a ser una barreja, una simple suma de totes les manifestacions culturals que es produeixen en territori català, circumstància que, per cert, no ocorreria amb cap altra cultura més del món.