2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » La via política: majoria social democràtica
Página 18 de 47
L
a
v
i
a
p
o
l
í
t
i
c
a
:
m
a
j
o
r
i
a
s
o
c
i
a
l
d
e
m
o
c
r
à
t
i
c
a
L’estratègia exclusivament política comprèn també la possibilitat d’una doble modalitat:
a) acord negociat de separació amb l’estat i reforma de la legalitat estatal, o
b) gest de força institucional i proclamació unilateral de la sobirania.
En tots dos casos, però, els procediments a emprar no tan sols són sempre pacífics, sinó alhora democràtics, ja que no es basen en altra força que no sigui la dels vots de la ciutadania, lliurement expressada a les urnes.
El protagonista i portaveu únic de la societat catalana és ella mateixa, de forma majoritària, i no pas una minoria organitzada al si d’aquesta a la qual ha delegat o no la seva representativitat i la interpretació i defensa dels seus interessos. I, en qualsevol dels dos escenaris, en algun moment del procés serà inevitable entrar en una dinàmica de concertació política amb l’estat espanyol, fins i tot en el cas hipotètic que aquest, malgrat l’evidència irreversible de la situació, continués mantenint una posició bel·ligerant enfront de les aspiracions sobiranistes catalanes.
La reforma de la legalitat estatal
La via de la reforma de la legalitat estatal es fonamenta en l’acceptació del marc institucional, espanyol, com a principi previ inqüestionable i en proposa la modificació pertinent, a través dels mecanismes formals establerts per les lleis estatals corresponents. Es tractaria, en el nostre cas, de procedir a la modificació de la constitució espanyola, en particular dels seus títols preliminar i vuitè, i probablement també del marc estatutari, per incorporar-hi el dret de decisió del poble català per determinar amb total llibertat l’organització del seu futur, incloent-hi, per tant, la possibilitat d’optar democràticament per la secessió de l’estat espanyol i, doncs, per la construcció d’un nou estat europeu.
L’adopció d’aquest procediment, totalment legítim des del punt de vista democràtic, s’ha demostrat, al llarg de la història d’Espanya, tan manifestament inviable com absolutament utòpic. D’entrada, l’acceptació de la naturalitat democràtica de la nostra pertinença a l’estat espanyol ens situa en condicions de minorització política, però també de minoria numèrica. Suposant fins i tot una actitud unànime de tots els parlamentaris catalans a les corts espanyoles, aquests hi serien sempre en minoria. I restarien en aquesta condició, encara, fins i tot malgrat el cas hipotètic que obtinguessin el suport, també unànime, de tota la representació parlamentària basca i gallega al Congrés dels Diputats i al Senat.
Atesa la visceralitat i la contundència anticatalanes de certs comportaments col·lectius del nacionalisme espanyol, en qüestions de segon ordre o bé del tot insignificants, no és fàcilment imaginable de pensar en la consecució del vot favorable de les dues terceres parts del Congrés i el Senat a una reforma legal de l’abast democràtic i la intenció plurinacional esmentats. Ni tampoc ho és la renovació positiva del vot afirmatiu de les noves corts, després de la seva dissolució i la convocatòria de noves eleccions, tal com preveu l’ordenament legal actual.
Reduir la legitimitat dels drets de la nació catalana, de manera exclusiva, a les disposicions de la legalitat espanyola comportaria renunciar a la plenitud de la nostra sobirania per traspassar-la a uns altres, tot limitant-ne el marge de maniobra política, perpetuant l’estatus legal de Catalunya com a minoria, a més de significar un tancament de portes a la possible protecció del dret internacional i a la seva tutela. L’experiència no pas tan sols de les tres darreres dècades, sinó dels tres últims segles, demostra la voluntat de totes les forces polítiques espanyoles de no variar l’actual condició mononacional de l’estat, de manera que no es deixa cap espai possible per a cap altra nació, o bé sobirania, que no siguin, exclusivament, la nació espanyola i la sobirania del poble espanyol. No existeix, ni mai no ha existit, ni un sol projecte seriós, polític, fet públic, per gestionar democràticament la diversitat nacional i facilitar la convivència multicultural i plurilingüística en peu d’igualtat entre totes les llengües i cultures.
La inviabilitat d’un pluralisme nacional, acceptat per Espanya, s’ha pogut constatar tant en un moment que hauria estat òptim per plurinacionalitzar l’estat, a la sortida del franquisme, amb la lògica mala consciència de l’època, i elaboració de la constitució (1978), com en l’Estatut de Catalunya (2006), després d’haver rebutjat a Madrid el gran acord nacional establert a Barcelona el 30 de setembre de 2005, mitjançant, precisament, una evidentíssima i inequívoca
majoria social democràtica. No sembla, doncs, que continuar insistint en la reforma del marc institucional espanyol, com a únic instrument d’accés català a la sobirania, sigui una via gaire realista, pragmàtica i possibilista, ja que, fins als nostres dies, sempre s’ha revelat com una via morta, perquè a Espanya ningú no la vol. Apel·lant al tradicional esperit pragmàtic i de seny que el tòpic acostuma a aplicar-nos als catalans, no té sentit perdre més temps en l’esperança d’un miracle que no es produirà mai: la sobtada conversió d’Espanya en un estat que reconeix la pluralitat de nacions i defensor del dret dels pobles a decidir el seu futur.
A despit dels precedents històrics negatius, però, no es pot tancar la porta a una solució pactada i negociada amb Espanya que, al cap i a la fi, igualment s’haurà de fer més endavant, sigui per la pressió internacional, sigui pel caràcter irreversible de la decisió catalana de secessió, democràticament expressada de forma clara i evident. Hi haurà moltes coses de les quals parlar: per exemple, repartiment de béns i patrimoni a l’interior de l’estat i arreu del món, continuïtat, abast i validesa dels tractats, convenis i acords internacionals subscrits pel Regne d’Espanya i la seva assumpció per part catalana, etc.
Però aquesta circumstància adversa no implica, tanmateix, que no hàgim de tenir l’habilitat i el sentit pràctic de treure profit de totes i cadascuna de les possibilitats de progrés i d’avenç que ofereixi la legalitat vigent, per mínimes que siguin. La via exclusivament política no sols ha de ser pacífica i democràtica, sinó que, en el nostre context, també haurà de ser necessàriament gradualista, etapista. A la reforma del marc legal estatal, en tot cas, s’hi haurà d’arribar, en qualsevol circumstància. O sigui que, o bé s’avé Espanya a fer-la conjuntament amb nosaltres, de mutu acord, abans de la nostra independència, o bé ja la farà ella tota sola, però sense Catalunya, perquè nosaltres ja no hi serem, ja no formarem part del seu estat.
La declaració unilateral de sobirania
Una estratègia política ben diferent a situar l’àmbit de decisió en un espai extern (el parlament espanyol) és situar-lo a l’interior del propi país i en el si de les institucions pròpies, democràtiques i legals d’autogovern (el parlament català), comptant sempre amb un requisit indispensable: la societat catalana i el respecte per la seva decisió majoritària. La declaració unilateral de sobirania només pot ser conseqüència de l’acord pres per una majoria parlamentària, ja sigui d’un sol partit o bé pluripartidista, expressió i resultat al seu torn de la majoria democràtica que, prèviament, la societat catalana haurà manifestat lliurement a les urnes.
La noció d’«unilateralitat» ha de ser entesa, en aquest cas, com un gest de força institucional davant la negativa de l’estat d’entrar en una dinàmica de negociació o per l’obstaculització permanent enfront de la diversitat de mesures graduals i concretes que hauran d’adoptar-se en un procés de sobirania. En aquest cas, l’obstruccionisme constant per part de l’estat que es nega a reconèixer la decisió democràtica d’una nació, integrada en el seu si fins aquell moment, fa imprescindible la participació d’alguna instància internacional en la resolució pacífica i democràtica del conflicte institucional, instància que hauria de fer les funcions d’alt arbitratge i facilitar les relacions entre els governs i parlaments espanyol i català per a l’adopció d’acords de secessió de l’estat en tots els àmbits.
La dimensió europea del cas català fa pensar, en aquest cas, en una intervenció o tutela de la Unió Europea, tenint en compte que es tractaria de trobar una sortida política pactada per a un afer interior europeu i que la construcció democràtica del nou estat europeu comportaria també la voluntat de mantenir-se al si de la UE. Si recentment hem pogut veure exemples d’aquest arbitratge europeu en els casos de Montenegro i Kosovo, amb un context d’enorme tensió social, política i militar, el cas català, radicalment diferent, absolutament pacífic i impecablement democràtic, hauria d’encaixar perfectament i sense problemes en les atribucions de la UE.
En el cas de declaració unilateral de sobirania, els diputats catalans no serien altra cosa que l’expressió parlamentària, democràtica, d’una voluntat popular catalana favorable a la sobirania i, precisament, per aquest motiu haurien estat escollits, després d’haver-se presentat a les eleccions amb aquesta proposta integrant el seu programa electoral, de manera pública i clara quant a l’objectiu proposat i el compromís adquirit, sense cap mena d’ambigüitats o dobles lectures. Ningú no podria al·legar ignorància, doncs, amb relació als propòsits sobiranistes dels diferents partits i els seus candidats, en el moment de dipositar la papereta a les urnes.
El procediment és d’una netedat democràtica inqüestionable i incontestable. I malgrat que és del tot legítim, no seria en canvi legal, des del punt de vista de la legalitat espanyola. El caràcter unilateral d’aquest procediment comportaria no reconèixer a Catalunya cap altra legitimitat, ni cap altra legalitat, superior a aquella que representa la voluntat política i l’exercici democràtic de la ciutadania pròpia. Optar per la via unilateral, sense acord previ amb les institucions espanyoles, seria també la constatació que s’arriba a aquesta situació després d’haver descartat no sols el camí insurreccional, sinó també la via política de reformar, per mutu acord hispanocatalà, el marc institucional estatal, davant la reiterada negativa espanyola a fer-ho.
Tindríem plantejat, aleshores, un xoc de legalitats, dues legalitats en conflicte entre elles:
a) l’espanyola, que monopolitza, reserva i redueix la sobirania només al poble espanyol i els seus representants democràtics, els quals imposen la seva voluntat a Catalunya,
b) la nova legalitat catalana que fa residir la sobirania de Catalunya només en el poble català i els seus representants democràtics escollits a aquest efecte i amb aquesta intenció i objectiu.
Actualment, des del punt de vista de la legalitat espanyola, ni els ciutadans catalans, ni els seus partits, ni el seu parlament, ni el seu govern, no són competents per adoptar decisions que afectin la hipotètica sobirania de Catalunya, ja que això no depèn de Catalunya, sinó d’Espanya. Fer-ho, doncs, fóra il·legal, perquè decidir el futur de Catalunya no depèn de Catalunya, sinó d’Espanya. Així de clar i simple.
Però, alhora, en nom de quin principi democràtic tant la mateixa Espanya com la comunitat internacional podrien negar legitimitat a un pronunciament tan inequívocament democràtic al cent per cent? Si Madrid no acceptés la decisió de la democràcia catalana i es negués a entrar en un període obert de negociació per dur a terme el procés de secessió, d’una manera sensata, civilitzada i pactada, en tots els seus termes, abast i calendari, el conflicte institucional estaria servit. I, en aquest cas, en el marc democràtic europeu, el recurs a la força militar espanyola, contra un parlament democràtic europeu, el català, no seria una mesura imaginable.
Els tancs contra la gent són sempre un gest lleig, antipàtic, intimidatori, del tot inacceptable en una democràcia, i característic de països en via de desenvolupament, de règims autoritaris o de dictadures militars. Però els tancs apuntant els seus canons contra un parlament democràtic, en plena Unió Europea, no resisteixen l’estètica més elemental i es fonen, sota la mirada de l’opinió pública internacional, en un sol segon de telenotícies. L’amenaça de violència contra un parlament, l’advertiment del possible recurs a la força contra una cambra democràtica, no crea cap complicitat enlloc del món i és tan sols la manifestació de la incapacitat d’un estat per al diàleg i la paraula. No hi hauria altra sortida possible, doncs, que la negociació, més encara tenint tota l’opinió pública internacional amb els ulls fits en el conflicte i pendents d’una resolució democràtica i pacífica, Europa no tindrà altre remei que acceptar la independència de Catalunya si aquesta és avalada, democràticament i sense violència, per la majoria del poble català, els seus partits i les seves institucions legítimes.
La construcció d’una majoria social democràtica és el resultat final d’un procés intens de debat, treball i mobilització general de la societat catalana en tots els àmbits, en els anys anteriors al 2014. És a tot el poble català a qui correspon anar-se interessant sobre el futur del seu país, a través d’actes, conferències, taules rodones i commemoracions, amb l’objectiu d’assolir un estat d’opinió favorable a la sobirania, on quedi clar el manteniment i fins i tot la millora dels drets socials i el nivell de benestar ja aconseguit. Partits, sindicats, patronals, col·legis professionals i entitats de tota mena hauran d’acollir el gran debat nacional sobre el futur del país, previ a l’expressió formal de sobirania, simultaniejant la tasca de conscienciació interna amb una altra no menys important, com ara la informació exterior, davant els centres de decisió de la Unió Europea, els seus estats i els Estats Units d’Amèrica del Nord, entre altres.
No obstant el paper clau dels diputats en tot l’afer, el mateix poble català, que ja s’hauria expressat amb claredat a les urnes fent possible una majoria sobiranista al parlament, podria encara tornar a reblar el clau i assumir-hi un protagonisme més directe. No és una condició indispensable la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, convocat per les institucions catalanes, però seria un reforçament evident de les tesis sobiranistes el fet d’acudir novament a les urnes per poder-hi decidir, lliurement, la voluntat del poble català de constituir-se en nació sobirana, creant un estat independent en el marc europeu. Seria un gest polític d’una potència democràtica extraordinària, que no faria altra cosa que blindar i legitimar, encara més, per part del poble català, allò que en consonància amb ell ja haurien acordat, prèviament, els seus representants legals i legítims.
La declaració de sobirania pel parlament, més la convocatòria optativa, però no imprescindible, d’un referèndum decisori sobre l’estatus polític futur de Catalunya, si no hagués adquirit l’acord previ amb l’autoritat espanyola, se situaria clarament al marge de la legalitat estatal, però, de manera simultània, estaria fonamentant-se en una nova legalitat nacional i democràtica en construcció, la catalana, que ja no estaria per sota de l’espanyola, ni en dependria, ni hi estaria subordinada, simplement perquè ja n’estaria al marge. Una de les primeres mesures que hauria de dur a terme la nova majoria social democràtica, a la cambra catalana, hauria de ser la derogació del Decret de Nova Planta, en votació solemne, com a gest carregat d’un simbolisme que ens lliga a la pròpia història nacional.
A partir, doncs, del moment que una majoria social democràtica —sigui a través de les seves institucions representatives, sigui, a més, amb el reforç d’un referèndum
ad hoc— proclama i accepta la preeminència de les pròpies lleis, resolucions i decisions, per sobre de qualssevol altres, tant si són contradictòries amb el marc legal estatal, com inviables en el seu si, esdevenen ja inapel·lables. Com a expressió democràtica, única i darrera, de la voluntat de la ciutadania catalana, es revesteixen d’un rang de legitimitat jeràrquica que els confereix la supremacia per sobre de tota altra legalitat vigent fins aquell moment, ja superat i desbordat per la lliure manifestació democràtica del poble català.
La declaració unilateral d’independència, d’altra banda, no ha estat, al llarg de la història, aliena a Espanya, ja que, a partir del 1810, esclaten les lluites per la independència dels diferents països llatinoamericans, sotmesos a la corona espanyola fins a aquell moment. Començant per Veneçuela i Paraguai (1811), continuant per l’Argentina (1816), Xile (1818) i acabant per Cuba (1902), tot el segle XIX és, per a Espanya, un degoteig incessant de declaracions unilaterals d’independència, amb relació a un imperi «
donde nunca se ponía el sol», just fins al moment que va començar a pondre-s’hi. En alguns casos, van passar anys abans que el govern espanyol no reconegués l’existència d’aquelles nacions com a estats sobirans, hi establís relacions diplomàtiques formals i hi fixés ambaixades en el seu territori. També Bèlgica va separar-se, de forma unilateral, del regne dels Països Baixos, el 1830, com moltes dècades després, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, van anar-ho fent Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, contra el criteri i els interessos dels bolxevics, que veien amb preocupació l’empetitiment progressiu de l’imperi rus heretat dels tsars.