2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » Experiències internacionals de secessió democràtica
Página 19 de 47
E
x
p
e
r
i
è
n
c
i
e
s
i
n
t
e
r
n
a
c
i
o
n
a
l
s
d
e
s
e
c
e
s
s
i
ó
d
e
m
o
c
r
à
t
i
c
a
El segle XX, precisament, comença i acaba amb uns exemples magnífics de separació pactada i democràtica entre països, amb el consegüent accés a la sobirania per part de nacions que passen a disposar d’un estat nacional propi i, a més, a Europa. Noruega, unida a Dinamarca d’ençà el 1397 i a Suècia des del 1814, se separa d’aquesta última al juny del 1905 per un acord del seu parlament (Storting), després d’un període de tensió creixent entre tots dos països, accedeix a la independència i escull el príncep Carles de Dinamarca com a rei de Noruega, amb el nom de Haakon VIL El 1913 ja adopta el vot femení, mesura capdavantera amb la qual esdevé ben aviat una democràcia avançada i demostra que la sobirania nacional permet de bastir una arquitectura pròpia de drets civils, pionera al món.
Al seu torn, l’1 de gener del 1993, per decisió popular, es produeix la partició de Txecoslovàquia en dos estats independents: la República de Txèquia, amb capital a Praga, i la d’Eslovàquia, amb capital a Bratislava. Tots dos pobles havien constituït un estat únic que compartien des del 1919, amb el nom de Txecoslovàquia. La separació en dos estats distints es va prendre sense necessitat de referèndum, tan sols per acord dels dos parlaments nacionals; va comportar també el repartiment del patrimoni, els recursos i béns públics estatals, així com el material de defensa acumulat per l’exèrcit txecoslovac al llarg de dècades.
D’altra banda, el 3 d’octubre de 1990 es produïa la unificació de les dues Alemanyes en un sol estat: la República Federal Alemanya (RFA). Aquesta arribava després de l’enfonsament del mur de Berlín i un cop el Consell d’Europa havia reconegut, uns mesos abans, «el dret a l’autodeterminació de la nació alemanya» per poder procedir a la nova legalitat que comportaria la desaparició d’un estat (la República Democràtica Alemanya) i la seva fusió amb un altre (la RFA), integrant-se els dos territoris sota una mateixa i única estructura estatal i una mateixa denominació. Cal no passar per alt que el concepte «autodeterminació», contra tots els tòpics establerts, és utilitzat per referir-se a un dels països europeus més avançats i potents del món i, doncs, no se’n reserva l’ús només per a situacions de descolonització en latituds remotes d’Àfrica, Àsia o Oceania.
El 2002, després d’anys de submissió a Indonèsia, Tim or Leste se’n va independitzar i es va constituir en un estat sobirà. I, en una data tan propera com el 21 de maig de 2006, va tenir lloc un referèndum a Montenegro, en el qual la població va decidir de posar fi a la seva unió amb Sèrbia, deixar de compartir el mateix estat amb aquesta, proclamar la seva independència nacional i procedir a la constitució d’una república sobirana. La novetat del cas és que la tutela internacional que hi va exercir la Unió Europea incorpora la singularitat d’establir per primer cop unes regles de joc per a l’exercici de l’autodeterminació, en ple cor d’Europa i al segle XXI, quan hi ha qui pretén, encara ara, que la intangibilitat de les fronteres establertes, després de la conferència de Ialta el 1945, és una realitat irreversible: un requisit mínim de participació del 50% del cens electoral, perquè el referèndum sigui legítim i legal, així com un resultat favorable d’almenys el 55% del total de vots vàlids emesos.
Tot i ser més que discutible l’exigència d’una majoria reforçada, que augmenta fins a cinc punts el requisit tradicional i universal de la majoria simple —una sola dècima per sobre del 50%—, en realitat es tracta d’un precedent molt important que obre les portes a consultes democràtiques posteriors, a la mateixa Europa, però no només en aquesta, per a la resolució de problemes nacionals en territoris en litigi. Justament per aquest motiu, determinats estats, com ara l’espanyol, van escarrassar-se a menystenir la importància de la consulta popular i, en particular, a desmentir-ne tota semblança amb la situació política catalana i basca i a descoratjar-ne qualsevol expectativa positiva de futur.
L’any 2008, d’altra banda, ha començat amb el naixement d’un nou estat europeu, Kosovo, a partir d’un acord parlamentari adoptat per una majoria aclaparadora de diputats d’aquell país, la qual cosa el converteix en el 23è nou estat europeu, de la guerra freda ençà. L’experiència kosovar, tot i la distància evident amb la realitat catalana, ha tornat a servir per veure com el nacionalisme espanyol tornava a repetir la jugada de Montenegro, amb tota la llista habitual de tòpics a l’ús, en particular negant qualsevol similitud amb cap conflicte nacional intern. Alhora, Kosovo feia també que el Regne d’Espanya s’allunyés de la posició unànime dels països europeus i acabés arrenglerant-se amb certs estats de dubtosa i baixa intensitat democràtica.