1984
Tercera Part » I
Pàgina 30 de 41
Va passar força temps. Si era mitjanit quan van endur-se l’home de la cara esquelètica, ara devia ser de dia. Si se l’havien endut durant el matí, ara devia ser el vespre. Winston estava tot sol, de fet ja feia moltes hores que estava sol. El mal que li feia seure en aquell banc estret era tan gran que sovint s’aixecava i, si la telepantalla no el renyava, caminava una mica. El tros de pa encara era on l’home sense mentó l’havia llençat. Al principi li va caldre un gran esforç per no mirar-lo, però ara mateix, la gana havia deixat pas a la set. La boca se li enganxava i tenia mal gust. El zum-zum continu i la llum blanca invariable induïen a una mena de desmai vital, com una sensació de buit dins el cap. Sentia la necessitat d’aixecar-se perquè ja no podia suportar més el mal d’ossos, però aleshores havia de tornar a seure gairebé al moment perquè estava prou marejat per no estar segur d’aguantar-se dret. Quan tenia una mica controlades les seves sensacions físiques, llavors tornava el terror. De vegades, amb una lleu esperança, pensava en O’Brien i en la fulla d’afaitar. Era probable que la fulla d’afaitar li arribés amagada al menjar, si mai arribava a haver-hi menjar. D’una manera més confusa, també pensava en Júlia. En un lloc o altre estaria patint, potser d’una manera pitjor que ell. En aquell moment podia estar xisclant de dolor. Pensava: «Si pogués salvar Júlia fent que em doblessin el dolor, ho faria? Sí, i tant». Però era tan sols una decisió intel·lectual, presa perquè sabia que hi estava obligat. No ho sentia. En aquest lloc no es pot sentir res, tret del dolor actual i de l’anticipació del dolor futur. A més a més, quan algú, de fet, l’està patint, és possible que desitgi, per la raó que sigui, que li augmenti el dolor? Però aquesta pregunta encara no es podia respondre.
De nou, es van sentir les botes acostant-se. Va obrir-se la porta i va entrar O’Brien.
Winston es va posar dret. El trasbals per aquella visió li havia fet abandonar tota precaució. Per primer cop en molts anys, havia prescindit de la presència de la telepantalla.
—També t’han agafat! —va cridar.
—Ja fa molt de temps, que em van agafar —va fer O’Brien amb una ironia suau i com si se’n penedís. Va apartar-se una passa. De darrere seu va aparèixer un guàrdia de pit ample amb una llarga porra negra a la mà.
—Ja ho sabies, això, Winston —va dir O’Brien—. No t’enganyis, ho sabies, sempre ho has sabut.
Sí, ara ho veia, sempre ho havia sabut. Però no tenia temps per pensar-hi. Només tenia ulls per la porra que tenia el guàrdia a la mà. Podia caure-li a qualsevol lloc: al coronell del cap, damunt d’una orella, al capdamunt d’un braç, al colze…
Al colze! Va caure de genolls, gairebé paralitzat, estrenyent-se amb l’altra mà el colze pataquejat. Tot s’havia fos en una explosió de llum groga. Inconcebible, era inconcebible que un sol cop pogués causar tant de mal! La llum es va aclarir i va poder veure els altres dos mirant-lo des de dalt. El guàrdia es reia de les contorsions. De tota manera, havia aconseguit una resposta a la seva pregunta. Mai, per res del món, ningú voldria que li augmentessin el dolor. Del dolor, només podries desitjar una cosa: que s’acabés! Res del món era pitjor que el dolor físic. Davant del dolor no hi ha herois, pensava un cop i un altre mentre es retorçava per terra i s’estrenyia inútilment el braç esquerre impossibilitat.