1984
Tercera Part » II
Pàgina 31 de 41
I
I
Jeia sobre el que semblava un llit de campanya, tret del fet que era a més distància del terra i que l’havien lligat de manera que no es podia moure. Una llum aparentment més forta de l’habitual li queia a la cara. O’Brien era dret al seu costat, mirant-lo amb atenció. A l’altre costat, hi havia un home amb bata blanca i una xeringa hipodèrmica a la mà.
Amb els ulls oberts i tot, encara va trigar una estona a prendre consciència del que l’envoltava. Tenia la impressió d’haver arribat nedant a aquesta habitació des d’algun món totalment diferent, una mena de llunyà món submarí, molt profund. No sabia quant de temps feia que era allí. Des del moment del seu arrest no havia tornat a veure la foscor o la llum del dia. A més, els seus records no eren seguits. Hi havia hagut intervals durant els quals la seva consciència, fins i tot aquella mena de consciència que mantenim mentre dormim, s’havia aturat, morta, i havia retornat després d’una estona en blanc. Però si els intervals eren dies, setmanes o mesos, no hi havia manera de saber-ho.
El malson havia començat amb aquell primer cop al colze. Després va haver d’adonar-se que tot el que li havia succeït fins aleshores no eren més que preliminars, un interrogatori rutinari pel qual havien de passar tots els presos. Hi havia un llarg rengle de delictes —espionatge, sabotatge i semblants— que tothom havia de confessar a la força. La confessió era una formalitat, però la tortura era real. No podia ni tan sols recordar quantes vegades va ser colpejat, quant de temps van durar les patacades contínues. Sempre hi havia cinc o sis homes uniformats de negre simultàniament al seu costat. De vegades eren cops de puny, de vegades cops de porra, de vegades vares d’acer, de vegades cops de bota. Sovint, quan rodolava per terra, tan envilit com un animal, recargolava el cos d’una manera o altra en un incessant i desesperançat esforç per evitar els cops de bota, però l’únic que aconseguia era convidar-los, simplement, que n’hi donessin més, a les costelles, al ventre, als colzes, a les tíbies, a l’engonal, als testicles, al còccix. Hi havia vegades, quan allò continuava i continuava, que la cosa més cruel, abominable i imperdonable, li semblava que era no tant que els guàrdies el colpegessin sense parar, sinó que no ho fessin fins al punt de deixar-lo inconscient. Hi havia vegades que, quan el coratge l’abandonava, es posava a implorar misericòrdia abans que comencessin els cops, quan la mera visió d’un puny alçat a punt de pegar era suficient per fer-li rajar una confessió de delictes reals i imaginaris. Hi havia altres vegades, quan començava amb la resolució de no confessar res, en què cada mot havien d’extreure-l’hi entre gemecs de dolor; i hi havia vegades, quan intentava feblement arribar a un compromís amb ells, que es deia a si mateix: «Confessaré, però no pas encara. Aguantaré fins que el dolor sigui insuportable. Tres cops més, dos cops més, i aleshores els diré tot el que vulguin». Algunes vegades el van colpejar fins que pràcticament no es podia aguantar dret, aleshores el llençaven com un sac de patates al terra enrajolat de la cel·la. Deixaven que es recuperés durant unes quantes hores i llavors l’agafaven i li tornaven a pegar. També hi havia llargs períodes de recuperació. Els recordava confusament perquè els havia passats, sobretot, dormint o mig inconscient. Recordava una cel·la amb un llit de posts, una mena de prestatge que sortia de la paret, i una palangana de llauna, i uns àpats consistents en sopa calenta, pa i, de vegades, cafè. Recordava que havien vingut un barber malcarat, que es va barallar amb la seva barba i després li va tallar els cabells, i uns individus amb bata blanca, impassibles, com si fossin negociants, que li prenien el pols, li provaven els reflexos, li giraven les parpelles, feien córrer els seus dits endurits damunt d’ell en cerca d’ossos trencats i, finalment, li clavaven agulles al braç per adormir-lo.
Les pallisses van fer-se menys freqüents i van esdevenir sobretot una amenaça, un horror al qual podien enviar-lo en qualsevol moment, quan les seves respostes no fossin satisfactòries. Els seus interrogadors ja no eren rufians uniformats de negre sinó intel·lectuals del Partit, homenets rodanxons de moviments ràpids i ulleres pampalluguejants, que treballaven amb ell per torns durant períodes que s’allargaven, pensava, no en podia estar segur, deu o dotze hores per sessió. Aquests altres interrogadors miraven de fer-li patir un dolor fluix però constant. Tanmateix, la seva feina principal no era fer-li mal. Li clavaven bufetades, li cargolaven les orelles, li estiraven els cabells, el feien estar dret sobre una cama, li prohibien d’anar a orinar, li enfocaven llums enlluernadores a la cara fins que els ulls li començaven a plorar; però l’objectiu principal era simplement humiliar-lo, destruir la seva capacitat d’argumentació i raonament. La seva veritable arma era l’implacable interrogatori, que continuava, hora rere hora, ple de preguntes capcioses, de paranys, capgirant cada cosa que deia, convencent-lo, a cada pas, de noves mentides o de contradiccions, fins que es posava a plorar de vergonya i de cansament nerviós. De tant en tant arribava a plorar mitja dotzena de vegades en una sola sessió. La majoria del temps l’escridassaven amb insults i l’amenaçaven, al mínim dubte, de lliurar-lo de nou als guàrdies. De vegades, canviaven sobtadament el to, el tractaven de camarada, l’hi demanaven en nom del Socang i del Gran Germà, i li preguntaven, afligits, si fins i tot en les circumstàncies actuals no tindria prou lleialtat al Partit per desitjar de desfer tot el mal que havia fet. Quan els nervis se li trencaven després d’hores d’interrogatori, fins i tot aquesta súplica podia provocar-li les llàgrimes. Al final, aquelles veus que el renyaven acabaven per trencar-lo d’una manera més forta que les botes i els punys dels guàrdies. Va convertir-se en una simple boca que pronunciava o una mà que signava qualsevol cosa que li demanessin. L’única preocupació era descobrir què volien que confessés, i llavors, ho confessava ràpidament, abans que els maltractaments tornessin a començar. Va confessar l’assassinat de membres importants del Partit, la distribució de pamflets sediciosos, el desfalc de fons públics, la venda de secrets militars i tota mena de sabotatges. Va confessar que havia fet d’espia a sou del govern d’Orientàsia des del 1968. Va confessar posseir creences religioses, ser un admirador del capitalisme i un pervertit sexual. Va confessar que havia assassinat la seva dona tot i saber —i els seus interrogadors també devien saber-ho— que encara era viva. Va confessar que, durant anys, havia estat en contacte personal amb Goldstein i que havia estat membre d’una organització clandestina que incloïa gairebé tots els éssers humans que ell havia conegut a la seva vida. Era més fàcil confessar-ho tot i implicar tothom. A més a més, d’alguna manera tot era veritat. Era veritat, que havia estat un enemic del Partit. I als ulls del Partit, no hi havia distinció entre el pensament i els fets.
També tenia records d’una altra mena. Se li apareixien al pensament de manera inconnexa, com imatges envoltades de negror.
Era en una cel·la que tant podia estar il·luminada com a les fosques perquè era incapaç de veure res tret d’un parell d’ulls. A prop, a mà, una mena d’instrument picava lentament i amb regularitat. Els ulls van fer-se més grossos i lluminosos. De sobte, se sentia flotar en l’aire, fora del seient, immers en aquells ulls i xuclat per ells.
Estava lligat en una cadira envoltada d’aparells de control, sota una llum enlluernadora. Un home amb bata blanca anava llegint les dades que donava l’aparell. Fora, van sentir-se passes acostant-se. La porta va petar i es va obrir. L’oficial de la cara de cera va entrar a pas de marxa seguit per dos guàrdies.
—Habitació 101 —va dir l’oficial.
L’home de la bata blanca ni tan sols no es va girar. Tampoc no va mirar Winston; només feia atenció a les esferes dels aparells de control.
Anava gairebé rodolant per un passadís immens, d’un quilòmetre d’amplada, ple d’una claror daurada, com gloriosa, trencant-se de riure i esbombant confessions a crits, amb la veu altíssima. Ho estava confessant tot, fins les coses de les quals s’havia assabentat sota tortura. Estava relatant la història sencera de la seva vida a una audiència que ja se la sabia. Amb ell hi havia els guàrdies, els altres presos, els altres interrogadors, els homes de bata blanca, O’Brien, Júlia, el senyor Charrington, tots de tomballons pel passadís i rient a ple crit. S’havia saltat una cosa terrible que havia quedat encastada en el futur i que no havia succeït. Tot era correcte, ja no hi havia més dolor, el més petit detall de la seva vida havia quedat despullat, comprès, perdonat.
Va aixecar-se de la llitera de posts mig convençut que havia sentit la veu d’O’Brien. Al llarg de tot l’interrogatori, tot i que no l’havia vist mai, havia tingut la sensació que O’Brien era al seu costat, fora de la vista; que era ell qui ho dirigia tot, i qui li havia col·locat els guàrdies i havia impedit que el matessin. Era ell qui decidia quan Winston cridaria de dolor, o quan tindria un breu període de repòs, o quan seria alimentat, quan podria dormir o quan se li injectarien drogues al braç. Era ell qui proposava les preguntes i qui suggeria les respostes. Era el torturador, el protector, l’inquisidor, l’amic. I una vegada —Winston no podia recordar si era durant un son provocat per la droga, o un son normal, o potser en un moment de lucidesa—, una veu va murmurar-li a l’orella: «No t’amoïnis, Winston, estàs sota la meva custòdia. T’he vigilat durant set anys. I ara ha arribat el moment decisiu. Et salvaré. Et faré perfecte». No estava gens segur de si era la veu d’O’Brien, però era la mateixa que li havia dit: «Ens trobarem al lloc on no hi ha foscor», en aquell altre somni, set anys enrere.
No recordava el final del seu interrogatori. Hi havia un període de foscor i després tornava la cel·la, o l’habitació en què ell era ara i que s’havia materialitzat gradualment al seu voltant. Es trobava estirat, gairebé pla, incapaç de moure’s. Tenia el cos subjectat per tots els punts essencials. Fins i tot el clatell, el tenia lligat d’una manera o altra. O’Brien se l’estava mirant, des de dalt, greument, més aviat trist. La cara, vista des de sota, semblava vulgar i exhausta, amb ulleres sota els ulls, i arrugues de cansament que li anaven del nas al mentó. Era més vell del que Winston pensava, devia tenir quaranta-vuit o cinquanta anys. Sota la mà hi tenia una esfera amb una maneta al capdamunt i tot de xifres a la superfície.
—Et vaig dir —va fer O’Brien— que si ens tornàvem a trobar, seria aquí.
—Sí —va dir Winston.
Llavors, sense avís, tret d’un lleuger moviment de la mà d’O’Brien, una onada de dolor se li va difondre pel cos. Era un dolor terrible perquè no podia veure què estava passant, i tenia la sensació que li estaven infligint una ferida mortal. No sabia si allò estava passant de debò o si era un efecte produït per l’electricitat, però li semblava com si el cos se li desconjuntés, com si les juntures dels ossos s’anessin separant lentament. Tot i que el dolor se li havia endut la suor del front, el pitjor de tot era la por que l’espinada estigués a punt de petar-li. Va serrar les dents i va respirar fort pel nas, intentant de mantenir-se en silenci tant com pogués.
—Tens por —va dir O’Brien, observant-li la cara— que en un moment o altre se’t trenqui alguna cosa. En especial, tens por que se’t trenqui la columna vertebral. Tens una vívida imatge mental de les vèrtebres petant, separant-se i com surt fora el moll dels ossos. És el que estàs pensant, oi Winston?
Winston no va respondre. O’Brien va fer recular la maneta de l’esfera. L’onada de dolor va esvair-se tan ràpid com havia arribat.
—Aquest cop era fins a quaranta —va dir O’Brien—. Pots observar que les xifres, al dial, arriben fins a cent. Voldràs recordar, si us plau, al llarg de la nostra conversa, que tinc el poder d’infligir-te dolor en qualsevol moment i fins al grau que triï? Si em dius mentides o intentes de donar-me respostes ambigües o fins i tot et deixes caure per sota del teu nivell habitual d’intel·ligència, xisclaràs de dolor a l’instant. Ho entens o no?
—Sí —va dir Winston.
El comportament d’O’Brien es va fer menys sever. Va recol·locar-se les ulleres pensarosament i va caminar un parell de passes amunt i avall. Quan va parlar, la seva veu era amable i pacient. Tenia l’aire d’un metge, d’un professor, fins d’un capellà, ansiós d’explicar i persuadir més que no pas de castigar.
—M’estic prenent moltes molèsties amb tu, Winston —va dir—, perquè, diguem-ne, ets una molèstia que val la pena. Saps perfectament bé què és el que passa, amb tu. Ho has sabut des de fa anys, tot i que t’hagis rebel·lat contra aquest coneixement. Ets mentalment molt poc raonable. Pateixes una memòria molt defectuosa. Ets incapaç de recordar fets reals i et persuadeixes, a tu mateix que recordes fets que no han existit mai. Sortosament, això és curable. No te n’has preocupat mai perquè mai no t’hi has interessat. Era un petit esforç de voluntat que no estaves disposat a fer. Fins i tot ara, i ben bé que ho sé, t’agafes a la malaltia sota la impressió que és una virtut. Posem-ne un exemple. Ara mateix, amb quina potència està en guerra Oceania?
—Quan van detenir-me, estava en guerra amb Orientàsia.
—Amb Orientàsia. Molt bé. I sempre hi ha estat en guerra, Oceania?
Winston va deixar anar un sospir. Va obrir la boca per parlar, però no va parlar. No podia apartar els ulls del dial de l’esfera.
—La veritat, Winston, si us plau.
La teva veritat. Digues, què creus que recordes?
—Recordo que, només fins una setmana abans que fos detingut, no estàvem en guerra amb Orientàsia. Era el nostre aliat. La guerra era contra Euràsia. Això ja feia quatre anys que durava. Abans d’això…
O’Brien va aturar-lo amb un moviment de la mà.
—Un altre exemple —va dir—. Fa uns quants anys, en efecte, vas patir una greu al·lucinació. Vas creure que tres homes, tres antics membres del Partit que es deien Jones, Aaronson i Rutherford —i que van ser executats per traïció i sabotatge després de fer la més àmplia de les confessions possibles— no eren culpables dels delictes de què havien estat inculpats. Vas creure que havies vist proves documentals inequívoques que demostraven que les seves confessions eren falses. Va haver-hi una certa fotografia sobre la qual vas al·lucinar. En realitat, vas creure que l’havies tinguda a les mans. Era una fotografia més o menys com aquesta.
Un tros oblong de diari va aparèixer entre els dits d’O’Brien. Va estar durant potser cinc segons dins el camp visual de Winston. Era una fotografia, i no hi havia cap dubte sobre la seva identitat. Era
la fotografia, una altra còpia de la fotografia de Jones, Aaronson i Rutherford representant el Partit a Nova York. Li havia caigut a les mans per atzar onze anys enrere i la va destruir tot seguit. Només va tenir-la davant els ulls durant uns instants i després li va desaparèixer de la vista de nou. Però l’havia vista, era indubtable que l’havia vista! Va fer un esforç agònic i desesperat per aixecar la part de dalt del cos. Però era impossible de moure’s gaire més d’un centímetre en qualsevol direcció. Almenys, ara per ara, semblava haver-se oblidat del dial. Tot el que volia era tornar a tenir la foto entre els dits una altra vegada. O almenys, que li deixessin tornar-la a veure.
—Existeix! —va cridar.
—No —va dir O’Brien.
Va fer unes passes per l’habitació. Hi havia un forat de la memòria a la paret de l’altra banda. O’Brien va fer lliscar la tapa amunt. Invisible, el fràgil tros de paper va ser xuclat pel corrent d’aire calent; va desaparèixer amb una llengua de foc. O’Brien va tornar amb Winston.
—Cendres —va dir—. Ni tan sols cendres identificables: només pols. No existeix. No ha existit mai.
—Però va existir! Existeix! Existeix a la meva memòria. Me’n recordo. Te’n recordes.
—Jo no me’n recordo —va dir O’Brien.
A Winston se li ofegava el cor. Això era un exercici de pensardoble. Va sentir-se mortalment impotent. Si hagués tingut la certesa que O’Brien estava mentint, no li hauria importat. Però era perfectament possible que O’Brien hagués oblidat de debò la fotografia. I si era així, aleshores ja hauria oblidat també la seva negació a la qüestió de si se’n recordava. Per tant, havia oblidat l’acte d’oblidar. Com podies estar segur que allò no era una simple enganyifa? Potser sí que aquella llunàtica dislocació de la ment podia passar en realitat. Pensar això era el que el derrotava de debò.
O’Brien va estar-se’l mirant inquisitivament. Més que mai, tenia l’aire de professor prenent-se molèsties per un noiet esgarriat però que promet.
—Hi ha un eslògan del Partit amb relació al control del passat —va dir—. Repeteix-lo, si ets tan amable.
—Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat —va repetir Winston, tot obedient.
—Qui controla el present, controla el passat —va dir O’Brien, tot sacsejant el cap amb una lenta aprovació—. I tu, Winston, opines que el passat té existència real?
La sensació d’impotència va descendir una altra vegada sobre Winston. Els ulls li anaven cap al dial. No sols no sabia si la resposta que li estalviaria el dolor era «sí» o «no»; fins i tot desconeixia quina resposta era la que ell creia veritable.
O’Brien va somriure lleugerament.
—No ets un metafísic, Winston —va dir—. Fins ara no havies considerat mai què es coneix amb el nom d’existència. T’ho plantejaré de manera més precisa. Existeix concretament en l’espai, el passat? Hi ha algun lloc, sigui on sigui, un món d’objectes sòlids, on el passat encara estigui succeint?
—No.
—Aleshores, on existeix el passat, després de tot?
—Als documents. Estan escrits.
—Als documents. I…?
—Al cap. A la memòria humana.
—A la memòria. Entesos, doncs. Nosaltres, el Partit, controlem tots els documents i també tots els records. Per tant, doncs, controlem el passat, no és així?
—Però com podeu fer que la gent deixi de tenir records? —va cridar Winston, que havia oblidat el dial momentàniament—. És una cosa involuntària. Queda fora d’un mateix. Com podeu controlar la memòria? No heu pas controlat la meva!
El comportament d’O’Brien va tornar-se a endurir. Va situar la mà sobre el dial.
—Al contrari —va dir—. Ets tu qui no l’has controlada. És per això que t’hem dut aquí. Ets aquí perquè t’han faltat humilitat i autodisciplina. El preu d’estar sa mentalment és realitzar un acte de submissió. I tu no volies fer-lo. T’estimaves més ser un llunàtic, una minoria d’un membre. Només les ments disciplinades poden veure la realitat, Winston. Creus que la realitat és una cosa objectiva, externa, que existeix per dret propi. També creus que la naturalesa de la realitat és evident per ella mateixa. Quan et persuadeixes a tu mateix de pensar que veus alguna cosa, assumeixes que tots els altres veuen la mateixa cosa que tu. Però, fes-me cas, Winston, aquesta realitat no és externa. La realitat existeix en la ment humana i enlloc més. No en la ment individual, que pot provocar errors i, en qualsevol cas, de seguida mor. Existeix en la ment del Partit, que és col·lectiva i immortal. Sigui el que sigui el que el Partit prengui per cert, és cert. No es pot veure la realitat si no és a través dels ulls del Partit. I aquest és el fet que tu has de tornar a aprendre. Això demana un acte d’autodestrucció i un esforç de voluntat. Cal que t’humiliïs abans d’arribar a ser mentalment sa.
Va aturar-se un moment, com si volgués deixar-lo que captés bé tot el que li havia dit.
—Recordes —va continuar— que vas escriure al teu diari: «La llibertat és la llibertat de dir que dos i dos són quatre»?
—Sí —va respondre Winston.
O’Brien va aixecar la mà esquerra i va encarar-ne el dors cap a Winston amb el dit gros amagat i els altres quatre estirats.
—Quants dits tinc enlaire, Winston?
—Quatre.
—I si el Partit diu que no són quatre sinó cinc, aleshores, quants n’hi ha?
—Quatre.
El mot va acabar amb un crit sufocat de dolor. L’agulla del dial havia pujat fins a marcar el número cinquanta-cinc. Tot el cos de Winston rajava de suor. L’aire li esquinçava els pulmons i tornava a sortir amb profunds crits que no podia parar ni serrant les dents. O’Brien l’observava, amb els quatre dits encara estirats. Va fer recular la palanqueta. Aquesta vegada, el dolor només va disminuir una mica.
—Quants dits, Winston?
—Quatre.
L’agulla va pujar fins a seixanta.
—Quants dits, Winston?
—Quatre! Quatre! Què vols que et digui? Quatre!
L’agulla devia tornar a pujar, però no s’ho va mirar. La cara severa i pesant i els quatre dits li omplien tota la visió. Els dits eren drets davant seu com columnes, enormes, borrosos, com si vibressin, però continuaven sent quatre.
—Quants dits, Winston?
—Quatre! Para! Para! Com pots continuar? Quatre! Quatre!
—Quants dits, Winston?
—Cinc, cinc, cinc!
—No, Winston, així no val. Estàs mentint. Encara creus que són quatre. Quants dits, per favor?
—Quatre! Cinc! Quatre! El que vulguis! Però para! No em facis més mal!
De sobte, va trobar-se assegut amb el braç d’O’Brien envoltant-lo per l’espatlla. Devia haver perdut la consciència durant uns quants segons. Les cadenes que l’havien mantingut immòbil estaven desfetes. Tenia molt de fred, tremolava sense control, les dents li repicaven i les llàgrimes li rajaven galta avall. Per un moment va arrapar-se a O’Brien com un nen curiosament confortat per aquell braç tan fort que li envoltava les espatlles. Va fer-li la sensació que O’Brien era el seu protector, que el dolor era una cosa que venia de fora, d’algun altre origen i que ell l’en salvaria.
—Ets un deixeble lent, Winston —va dir O’Brien amablement.
—I què hi puc fer? —va ploriquejar—. Com em puc estalviar de veure el que tinc davant dels ulls? Dos i dos són quatre.
—De vegades, Winston. De vegades són cinc. De vegades són tres. De vegades són tots plegats alhora. Has d’intentar-ho amb més força. No és gens fàcil tornar a ser una persona sana mentalment.
Va fer jeure Winston al llit. Va tornar-li a estrènyer les cadenes a les extremitats, però el dolor havia disminuït i el tremolor s’havia acabat, només l’havien deixat feble i enfredorit. O’Brien va fer una indicació amb el cap a l’home de la bata blanca, que s’havia mantingut dret, immòbil durant tota la sessió. Aquest home va ajupir-se i va mirar de molt a prop els ulls de Winston, li va tastar el pols, va repenjar-li l’orella al pit, va repicar aquí i allà; aleshores va fer un cop de cap afirmatiu cap a O’Brien, el qual va dir:
—Una altra vegada.
El dolor va fluir lliurement pel cos de Winston. L’agulla va arribar fins a setanta, setanta-cinc. Aquesta vegada va tancar els ulls. Sabia que els dits encara hi eren. I que encara eren quatre. El més important era mantenir-se viu fins que l’espasme s’acabés. Va deixar d’adonar-se de si estava cridant o no. El dolor va tornar a disminuir. Va obrir els ulls. O’Brien havia fet retrocedir la palanqueta.
—Quants dits, Winston?
—Quatre. Bé, suposo que són quatre. Jo voldria veure’n cinc, si pogués. Intento de veure’n cinc.
—Què desitges, persuadir-me que n’estàs veient cinc o veure’n cinc de veritat?
—Veure’n cinc de veritat!
—Una altra vegada —va dir O’Brien.
Potser l’agulla va arribar fins a vuitanta o noranta. Winston ja només era conscient a intermitències de la raó per la qual patia tant de mal. Darrere les parpelles tancades amb força, un bosc de dits semblava bellugar-se en una mena de dansa, endins i enfora, desapareixent l’un darrere l’altre i tornant a aparèixer de nou. Va intentar de comptar-los, però no podia recordar per què. Només sabia que era impossible de comptar-los i que tot plegat es devia, més o menys, a una misteriosa identitat entre el cinc i el quatre. El dolor va desaparèixer de nou. Quan va obrir els ulls va ser per comprovar que encara estava veient el mateix. Dits innombrables, com arbres mòbils, encara desfilaven en totes direccions, encreuant-se i tornant-se a encreuar. Va tancar novament els ulls.
—Quants dits tinc enlaire, Winston?
—No ho sé. No ho sé. Em matareu, si hi torneu. Quatre, cinc, sis, amb tota sinceritat, no ho sé.
—Millor —va dir O’Brien.
Van punxar el braç de Winston amb una agulla. Gairebé a l’instant una escalfor benefactora i reconfortant va escampar-se arreu del seu cos. Ja havia mig oblidat el dolor. Va obrir els ulls i va mirar amunt, cap a O’Brien, amb gratitud. A la vista d’aquella cara, ferrenya i arrugada, tan lletja i alhora tan intel·ligent, va semblar-li que el cor se li regirava. Si hagués pogut, hauria estirat una mà i l’hauria posada a l’espatlla d’O’Brien. Mai no l’havia estimat tan fort com en aquell moment. I no només pel fet d’haver-li aturat el dolor. Li havia tornat l’antiga sensació que, en el fons, no importava si O’Brien era amic o enemic. O’Brien era una persona amb qui es podia parlar. Potser un no desitja tant que l’estimin com que el comprenguin. O’Brien l’havia torturat fins al límit de la bogeria, i al cap de molt poc, n’estava segur, l’enviaria a la mort. No hi havia diferència. D’alguna manera, allò era més profund que l’amistat, s’havien convertit en íntims, tot i que era impossible de dir amb simples paraules, en un lloc o altre, hi havia un indret on es podrien trobar i parlar. O’Brien l’observava des de dalt amb una expressió que suggeria que el mateix pensament li podia estar ballant pel cap. Quan va parlar, va fer-ho en un to de conversa normal.
—Saps on ets, Winston? —va dir.
—No. Suposo que al Ministeri de l’Amor.
—Saps quant de temps fa que ets aquí?
—No. Dies, setmanes, mesos… Em penso que mesos.
—I per què imagines que portem la gent en aquest lloc?
—Per fer-los confessar.
—No, aquesta no és la raó. Intenta-ho de nou.
—Per castigar-los.