14
2
Pàgina 4 de 18
2
I, l’endemà al matí, es van trobar tots al quarter. L’Anthime hi va anar molt d’hora, pel camí havia coincidit amb els seus companys de caça i de pesca, en Padioleau, en Bossis i l’Arcenel, que es queixava a mitja veu que la nit abans havia celebrat la notícia fins massa tard: morenes i ressaca. En Padioleau, individu flac, una mica tímid, de cara prima i descolorida, exhibia tot el contrari d’un posat de mosso carnisser, mal que justament fos el seu ofici. En Bossis, en canvi, no content de posseir un físic d’esquarterador, ho era de veritat, i l’Arcenel per la seva part exercia de baster, professió que no suposa cap aparença particular. Aquests tres, en tot cas, s’interessaven molt pels animals, cadascun a la seva manera, n’havien vist molts, aviat en trobarien bastants més.
Com tots els primers d’arribar, van tenir dret a un uniforme de la seva mida, mentre que, a última hora del matí, el retard d’en Charles, altiu i displicent com sempre, d’entrada li va valer una roba desmesurada. Però vist que protestava amb desdeny, al·legant amb arrogància la seva condició de sotsdirector de fàbrica, van requisar —a en Bossis, precisament, i també a en Padioleau— un capot i uns pantalons vermells que va semblar que convenien al notable malgrat la seva expressió d’avorriment distant. En Padioleau, per culpa d’això, es va trobar nedant com un boig dins del seu capot, mentre que en Bossis, en tot el temps que li quedava de vida, ja no es va poder adaptar mai a aquells pantalons.
L’Anthime, ni alt ni baix i amb una cara comuna, poques vegades somrient, barrada per un bigoti com el que duien poc o molt tots els homes de la seva generació, vint-i-tres anys, que duia l’uniforme nou sense més prestància que la roba de cada dia, va contemplar la possibilitat d’anar a parlar amb en Charles, de vint-i-set anys, no menys inexpressiu ni bigotut, però en canvi més elegant, més espigat, més esvelt, que es mirava el món amb ulls tranquils i gelats i semblava més atent que mai a evitar qualsevol contacte: no considerava ningú que fos d’un rang inferior, indubtablement l’Anthime menys que cap altre. Per tant aquest va preferir abstenir-se i anar amb els companys, encara que només fos per calmar en Bossis, que remugava contra els pantalons. Tot i així es va girar a mirar en Charles un cop i el va veure traient un cigarret de l’estoig, que a continuació anava a ficar-se de nou a la butxaca però del qual, canviant d’opinió, en va treure un altre i el va oferir discretament a l’oficial que tenia més a prop. Després va veure que retratava aquest oficial igual com, des de feia mesos, fotografiava tot el que li passava pel davant, de manera que s’havia anat perfeccionant en aquest exercici fins a veure que, des de no feia gaire, li acceptaven alguna imatge en revistes obertes a fotos d’amateur com ara Le Miroir i L’Illustration.
Els dies següents, al quarter tot va anar força de pressa. Després que arribessin els últims reservistes, van acollir els territorials, homes grans de trenta-quatre a quaranta-nou anys que de seguida, a requeriment general, van haver de pagar una ronda, i, a dir veritat, de dilluns a dijous aquestes rondes es van succeir a bon ritme: a l’hora d’anar a dormir, ningú no tenia el cap clar. Després les coses van agafar un caire més seriós, quan van formar les esquadres: a l’Anthime li va tocar l’onzena esquadra de la desena companyia que, en un ordre creixent, pertanyia al noranta-tresè regiment d’infanteria, quaranta-dosena brigada, vint-i-unena divisió d’infanteria i onzè cos del cinquè exèrcit. Matrícula 4221. Es van distribuir les municions amb les vitualles de reserva i, la nit d’aquell dia, tothom va tornar a beure força. L’endemà va ser quan es van començar a sentir soldats: al matí, el regiment va fer una primera marxa abans que, al terreny de maniobres, el coronel passés revista i després desfilessin per la ciutat a la tarda, en espera d’agafar el tren.
Va ser més aviat alegre, la desfilada, tots ben tibats dins de l’uniforme feien un esforç per mirar recte endavant. El 93è va travessar el passeig i després els grans carrers de la ciutat, a banda i banda dels quals s’apilonava la població, que no va mirar prim a l’hora d’aclamar-los, llançar-los flors i animar-los. En Charles naturalment s’havia espavilat per ser a la primera fila de la tropa; l’Anthime seguia a mitja altura del regiment, rodejat per en Bossis, sempre igual d’incòmode amb la seva roba, l’Arcenel, que no parava de queixar-se del mal que li feia el cul, i en Padioleau, la mare del qual havia tingut temps d’entrar-li les espatlles del capot i escurçar-ne les mànigues. Mentre avançava fent broma a mitja veu amb els altres, sense deixar tanmateix de marcar orgullosament el pas, li va fer l’efecte que distingia la Blanche a la vorera esquerra del passeig. Primer va pensar que era algú que se li assemblava, però després no, era ella, la Blanche, vestida com si fos festa, faldilla fina rosa i brusa malva d’estiu. Per defensar-se del sol, havia obert sobre el seu cos un gran paraigua negre, mentre ells transpiraven al compàs sota el quepis nou, que estrenyia fort les temples, sota la motxilla cenyida segons el reglament i que, aquell primer dia, encara no pesava gaire a les clavícules.
Tal com s’esperava, l’Anthime primer va veure que la Blanche dirigia a en Charles un somriure orgullós del seu posat marcial i després, quan ell arribava a la seva altura, aquesta vegada no sense sorpresa va rebre d’ella una altra varietat de somriure, més greu i fins i tot, li va semblar a ell, una mica més commogut, intens, pronunciat, vés a saber què, exactament. No va veure ni va intentar veure com en Charles, de totes maneres d’esquena, responia a aquell somriure, però ell, l’Anthime, només va reaccionar amb una mirada, tan curta i tan llarga com va poder, que va procurar carregar amb la mínima expressió disponible i alhora que suggerís el màxim: un altre exercici aquesta vegada doblement antinòmic que, mentre s’obligava a mantenir el pas, no era cap nimietat. Després de superar la Blanche, l’Anthime va preferir no mirar l’altra gent.
A l’estació, l’endemà aviat, la Blanche tornava a ser-hi, a l’andana entre la multitud que agitava banderetes, els nois que amb guix escrivien «A Berlín» a les parets de la màquina, quatre o cinc metalls que escandien amb tota la seva bona voluntat l’himne nacional. Barrets, fulards, rams, mocadors s’agitaven en tots sentits, per les finestres dels vagons passaven cistells de menjar, els homes abraçaven criatures i vells, les parelles s’estrenyien, les llàgrimes queien als estreps (tal com avui en dia es pot veure a París al gran fresc d’Albert Herter, al vestíbul Alsàcia de l’estació de l’Est). Però en conjunt tothom somreia amb confiança perquè tot plegat era evident que duraria molt poc, que tornarien de seguida, i de lluny, per sobre l’espatlla d’en Charles, que abraçava la Blanche, l’Anthime va veure que la noia tornava a mirar la seva persona de la mateixa manera. A continuació van haver de pujar al tren i havia passat just una setmana des de la seva petita passejada en bici quan, havent sortit de Nantes dissabte a les sis del matí, va arribar a les Ardenes dilluns cap al tard.