14
3
Pàgina 5 de 18
3
Diumenge al matí, la Blanche es desperta a la seva habitació, al pis d’una casa senyorial com les que tenen els notaris o els diputats, els personatges oficials o els directors de fàbrica: la família Borne dirigeix la fàbrica Borne-Sèze i la Blanche n’és l’única filla.
Hi regna un curiós ambient inharmònic, en aquesta habitació, malgrat que sigui un lloc tranquil i ben endreçat. Sobre un paper pintat, lleugerament de través, hi ha marcs que enquadren escenes locals —unes barcasses al Loira, la vida dels pescadors a Noirmoutier— i els mobles evidencien un esforç de diversitat forestal com el d’un arborètum: armariet de lluna de noguera, escriptori de roure, calaixera de caoba i aplacats d’arbre fruiter, el llit és de cirerer i l’armari gros de pi americà. Una atmosfera curiosa, per tant, que no se sap si ve de la manca d’unió —inesperada en una casa burgesa en principi curosament empaperada— de les faixes del paper pintat amb rams que es van pansint, o de la sorprenent varietat del mobiliari de fusta: d’entrada un es pregunta com es poden entendre entre elles unes espècies tan diverses. Però de seguida es nota que no s’entenen gens bé, que no es poden ni suportar, i sens dubte és això el que crea aquest clima.
Mentre la Blanche no es lleva, els mobles esperen amb paciència el moment de complir la seva funció. La tauleta de nit «de faig» aguanta sota un llum uns quants volums entre els quals hi ha El poble del mar, de Marc Elder, que la Blanche de tant en tant fulleja, no tant perquè l’any passat va obtenir valerosament, contra Marcel Proust, el premi Goncourt, com perquè l’autor és un amic de la família sota el seu nom autèntic —Marcel Tendron—, i perquè l’obra la fa pensar en les excursions dominicals per la regió, quan van a veure els pescadors de Noirmoutier o les barcasses fondejades de Trentemoult, que pesquen a l’estuari: angules i llamprees.
Ja fora del llit, la Blanche ha triat el que es posaria abans d’anar a rentar-se, ha tret de l’armariet una brusa de batista, del guarda-roba, un vestit jaqueta de xeviot gris, i la roba interior i les mitges, dels calaixos de la calaixera, per sobre de la qual corren dues ampolletes de perfum. Quant a les sabates, ha vacil·lat entre dues altures de talons, però no ha dubtat sobre el barret de palla d’arròs amb un cordonet de seda negra. Després d’una horeta a la cambra de bany, un cop rentada i vestida s’ha contemplat a la lluna de l’armariet per considerar l’efecte, s’ha allisat uns cabells i ha definit un plec. Per deixar l’habitació, ha passat per davant de l’escriptori, que aquest matí no haurà fet cap feina: hi està acostumat, perquè no serveix mai de res llevat de per guardar les cartes que l’Anthime i en Charles envien regularment a la Blanche, cadascun per la seva banda, i els pilonets de les quals, lligats amb cintes de colors oposats, reposen en calaixos separats.
Ben arreglada, doncs, la Blanche ha baixat discretament l’escala, a la planta baixa ha travessat el vestíbul fins a la porta d’entrada, fent un colze per evitar el menjador. Allà —el rascar ronc de la ganiveta del pa a la crosta, el dring de les culleretes en els efluvis de xicoira— els seus pares s’acaben l’esmorzar: poques paraules perceptibles entre l’Eugène i la Maryvonne Borne: deglucions sorolloses del director de fàbrica, exhalacions melangioses de la muller del director de fàbrica. Al paraigüer de vímet folrat amb una roba impermeable, al costat de la porta, la Blanche ha agafat una ombrel·la de cretona amb un estampat de quadres.
A l’exterior, s’ha dirigit cap a l’entrada del jardí, que disposa d’un passeig principal, de grava blanca curosament allisada, que es ramifica en caminets al llarg dels massissos, de la bassa, de les pèrgoles i dels arbres d’ornament, entre els quals una palmera cansada fa massa temps que aguanta sota aquest clima. També evita, però amb menys precaucions, la silueta del jardiner coix, encorbat, tan sord com la palmera, que rega un parterre: la Blanche s’ha limitat a reduir el cruixit de la grava fins al portal de ferro forjat.
A l’altra banda, fons sonor de diumenge: tot és més silenciós que entre setmana, igual que qualsevol altre diumenge però no tan sols, no és el mateix silenci que de costum, com si quedés un eco residual dels crits dels últims dies, de les xarangues i les ovacions. Aquest matí a primera hora, els treballadors municipals més vells que continuen a la ciutat han acabat de treure els últims rams pansits, les escarapel·les arrugades, les restes de banderoles, els mocadors mullats i eixugats abans de regar els carrers amb la mànega. Han portat a objectes perduts els accessoris que han trobat, un bastó, dos fulards estripats, tres barrets abonyegats, llançats enlaire en la febre patriòtica i de portadors legítims desconeguts: s’espera que es manifestin.
També hi ha més tranquil·litat perquè hi ha menys gent, sobretot pels carrers no hi ha cap home jove, o aleshores són tan joves que, en general, estan tan segurs que el conflicte serà molt curt que l’ignoren i no volen preocupar-se. Els pocs nois de la seva edat que la Blanche veu, d’aspecte més o menys malaltís, van ser declarats no aptes, almenys ara per ara: això podria ser provisional, però també ho ignoren. Els miops, per exemple, exclosos en un primer moment i protegits per les ulleres, no pensen ni un segon que un d’aquests dies podria ser molt bé que agafessin un tren cap a l’est portant-les posades i, de poder ser, amb unes de recanvi. És més o menys el mateix cas dels sords, els que tenen els peus plans o els que pateixen dels nervis. Pel que fa als que simulen que tenen algun mal o als que l’ajut d’un padrí ha fet declarar inútils no cal ni que simulin, de moment prefereixen no deixar-se veure. Les cerveseries estan desertes, els cambrers han desaparegut, ara els toca als amos escombrar-se ben sols l’entrada i les terrasses. Les dimensions de la ciutat automàticament buidada dels seus homes sembla que hagin augmentat: a part de les dones, la Blanche només hi veu vells i criatures, el soroll dels seus passos ressona en la buidor d’un vestit massa gran.