Tor
31. I després, la mort de Sansa
Pàgina 33 de 55
31. I DESPRÉS, LA MORT DE SANSA
Tant el dia dels fets com aquell estiu de 1980 van ser molt durs per a la gent de Tor. La condemna no va arreglar res. Tot el que deia era sabut. L’odi s’havia tenyit de sang i tots eren conscients que qualsevol espurna podia revifar-lo. El febrer de 1997 les pubilles ho recorden amb tristor davant la nostra càmera.
—Això és molt trist, lo que ha passat a Tor, és molt trist i molt desagradable —repeteix l’Emília fent que no amb el cap.
—Jo recordo que temps després —explica la Concepció—, potser quinze dies després, lo paleta que estava fent casa l’Emília —aquesta casa que hi ha al darrere, que sembla que tingui ulls i boca— treballava amb l’escopeta al costat, tu imagina’t quina tensió! Tenien l’escopeta als peus, eh?, als peus!
—Hi havia molt mal ambient al poble, en aquells anys. Jo —diu la Pili— me’n recordo, que era petita però me’n recordo, que sempre anàvem amb por, i mai anàvem soles pel carrer, sempre teníem por d’aquesta gent. I després dels morts, me’n recordo que després dels morts vam marxar com quinze dies, i puiàvem a cuidar les gallines i lo que teníem aquí i tornàvem a marxar, no dormíem aquí.
Rememorant aquell juliol de 1980 a l’Emília li tornen a saltar les llàgrimes.
—Jo havia anat a Andorra a comprar pa. El meu home treballava fora, a Esterri. Quan vam tornar, semblava que havia passat la guerra per Tor. Tot estava tancat, la Sisqueta tenia la Pili malalta amb galteres, estaven tancades a casa. Vam arribar aquí, vam trucar a la porta, i ens van explicar lo que havia passat. I jo, la veritat, no vaig poder ni puiar l’escala, em vaig asseure a l’entrada pensant: «Bueno, ara vindran i aquí mos cremaran a tots». Mentres vam sentir un jeep. Però era tanta, la por que teníem, que ja ningú volíem sortir, i jo, com vaig poder, vaig obrir una mica la porta i vaig veure un jeep de Guàrdia Civil. Vaig empeçar a cridar, perquè em va semblar que era la salvació, perquè venia la nit i la nit a Tor és molt fosca, perquè no hi ha llum elèctrica. Total, que els hi vam demanar si podíem marxar. Quan me vaig trobar al jeep van dir que no podien portar gent, però mira com em devien veure, que em van portar. Em van deixar a l’empalme de Tírvia i vaig anar baixant cap a Llavorsí caminant, perquè jo sabia que l’home, quan sapigués lo que havia passat, pues que vindria cap a Tor. I jo tenia la por que a Tor hi hauria algú que el mataria a ell. A Llavorsí vaig sentir el soroll del cotxe del meu home, era la matinada, i jo cridant, cridant, lo vaig fer parar. El meu home estava desesperat, perquè a ell li van dir que jo també havia mort, van baixar gent i li van dir: «pues la teva dona…», i estava tan desesperat que vam tardar tres dies per arribar a Tremp. Això és que no es pot explicar, no es pot explicar. Jo no ho puc oblidar, tot això. És molt trist, tot lo que ha passat a Tor, és molt trist, que mai havia d’haver passat, mai.
L’Emília calla i totes les pubilles miren a terra. Només se sent el sorollet del motor de la càmera.
—I a Sansa, qui creieu que el va matar? —pregunto després de deixar respirar el silenci.
S’intercanvien mirades, i una altra vegada la Pili és la més ràpida de disparar:
—L’únic que va saber dir l’alcalde d’Alins quan va morir Sansa, que ens el vam trobar natres, va dir que qui havia matat a Sansa no estava gaire lluny, que estava d’Alins cap amunt. Això és molt gros, dir una persona això. Jo des d’aquell dia no li he dirigit més la paraula. Perquè això és molt gros, acusar a una persona d’haver matat a una persona del poble, això és molt gros.
La Pili bull d’indignació i l’Emília continua molt espantada.
—Jo de vegades hi penso. No se sap qui l’ha matat, i així no estàs del tot tranquil. Les coses com siguin. Perquè ara ha mort ell, igual després natres fem nosa i nos maten. Perquè a lo millor és que volen fer desaparèixer tots los del poble i han començat pel primer veí que hi ha a baix.
Diu això perquè casa Sansa és la primera entrant al poble.
—Això sí que ho demanem, que s’aclareixi la mort de Sansa —afegeix la Concepció amb més serenitat.
—I vostè què hi diu, Sisqueta? Què recorda d’aquell dia? —li pregunto pensant que potser la seva resposta ens aportarà algun detall interessant.
—Jo anava a l’hort, a l’hort del Palanca, i a l’obrir la porta, segons em venia l’aire, venien unes arrades de pudor! I jo li deia a la nena: «Se sent una mala olor!». Diu: «Allò ho deu fer la carn que portem d’Andorra de desperdici, que ens donen pels gossos». I quan érem a la tarda, allà a baix al sol, sota lo paraigües —davant de casa hi tenen dues taules blanques de plàstic, amb cadires i para-sols, com en els bars de les piscines, per fer saber als turistes que allí hi ha un bar—, ja vèiem uns abellots, però nosaltres què ens havíem de pensar? I aquells abellots portaven el flaire de la mort. I va puiar la seva germana amb el seu germà a plegar herba fina cap allà a la borda i van anar a mirar si el veien.
—La germana i el germà del Montané eren aquí dalt? —pregunta l’Emília tota estranyada—. Però si no venien mai!
—Sí, noia, aquell juliol sí que van venir. Era de bon matí i em diuen: «L’has vist, el Montané?». Dic jo: «Fa quinze dies que la seva porta no l’ha obert, perquè quan jo m’aixeco obro les finestres i veig la porta». La vern veure sempre tancada. Vaig preguntar als hippies: «On és Sansa?». «El Sansa està a Barcelona», em deien. A Barcelona és anar a buscar una agulla en un paller, si no saps lo puesto que és. I aquella setmana els germans van tornar a marxar, Rosendo va donar un tomb pels horts, no va veure res. Els porticons tancats, i si no feia aire, no en feia, de pudor, no se sentia res. Però si feia aire, sí que se sentia. «Bueno», li vai dir a la nena, «natres saps què hem de fer?: arrepleguem tots los desperdicis i cremem-los». Vai agafar la forca de ferro i ho vam cremar! L’endemà feia pudor igual.
—Però l’any noranta-cinc tot això estava molt tranquil, no? No hi havia res que us fes pensar en un altre mort?
—Home, no hi havia pistoleros, però això estava ple de hippies! —diu prudent la Concepció.
La Sisqueta, però, continua explicant la història al seu aire:
—I un dia baixa aquell hippy i crida al Lázaro, l’ajudant de Palanca —la Sisqueta li diu «l’ajudant de Palanca», com si l’home no tingués cap relació amb la seva filla Pili—, que baixés a baix corrents, que li havia de dir una cosa molt grossa. I allavons ve el Lázaro i em diu: «Saps què m’han dit?, que Sansa està mort a casa». Jo que dic: «Impossible!, com pot ser veritat, com pot ser mentida?». I Lázaro diu: «Ara hem d’anar a mirar-ho». Dic: «Tu no!», al Lázaro. «Tu aquí, amb jo». Dic: «L’hi farem anar al Salvador», aquell home vell.
El Salvador és un home petit, amb molts anys a l’esquena i una mica geperut; és mig parent de la Sisqueta i volta sempre per Tor.
—Van anar a mirar —continua la Sisqueta—, van passar per la porta de fora, de l’altra banda del corral, i es fiquen al corral i del corral cap a casa, que hi ha una altra porta i ja la van trobar mig ajustada. Es fiquen a dins i van anar a mirar i sí, sí, estava no mort, podrit…!
L’èmfasi de la Sisqueta en la paraula «podrit» fa que gairebé noti la pudor i em fa veure el rerafons de solitud i abandó en què vivia Sansa. Com també em queda clar que mentre el hippy Gregori anava a buscar el germà de Sansa, Rosendo, i la Guàrdia Civil, la casa de Sansa es convertia en un lloc molt visitat. Si enmig del desordre habitual de la casa ja hauria estat difícil trobar-hi proves, no m’estranya gens que quan hi van arribar el sergent Yanes i el jutge allò fos un desgavell total. I també m’adono que el Lázaro va mentir. No era a la Pobla, sinó amagat —potser només per prevenció i prudència— a ca la sogra. La Sisqueta explica que mentre la comitiva oficial era dins mirant el cadàver el tinent de Llavorsí va entrar a comprar tabac a casa seva.
—El tinent va venir a mirar i em diu: «Noia, no s’hi pot ni acostar, perquè fa una pudor que empesta. Ja em pots donar tabaco». Aleshores va puiar gent, va puiar el jutge… L’endemà li vaig dir al germà, al Miquel: «On l’enterraran?». I surt lo valencià, el Boro, el que l’havia trobat, i diu: «A Pleià». Jo no vaig dir res, però vaig pensar: «Més val que callis». Perquè diu que el Sansa ja els havia dit que l’enterressin a Pleià. Diu: «Sí, sí, natres ja tenim el clot fet».
Però a Sansa el van enterrar a Araós, en una cerimònia com cal a la qual van assistir unes tres-centes persones. Els de la família estaven mig amagats. El capellà, mossèn Josep, no es va allargar gaire. El dol es va acomiadar al cementiri, un tancat molt petit que hi ha al costat de la carretera, fora del poble. Allí ja només hi van anar uns quaranta o cinquanta veïns. Els més afectats semblaven els hippies, n’hi havia que ploraven desconsoladament. Plovia una miqueta. Alguns vells que havien olorat el temps van desplegar paraigües negres, imatge que va ser captada pel fotògraf local. La notícia de la mort de l’amo únic de la muntanya de Tor havia trasbalsat molta gent més enllà de la comarca i ompliria moltes pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió.
Però ara som aquí dalt, a Tor, i se’ns comença a fer tard. Hem d’acabar l’entrevista amb les pubilles.
—Però no teniu ni idea de qui va poder matar Sansa?
—Qualsevol! —contesten totes tres gairebé alhora.
—Com? —dic jo, estranyat per la resposta.
—Hi ha molta gent que podia tenir ganes de matar-lo —diu la Pili, una vegada més la primera a respondre.
—Sí, home —m’aclareix l’Emília—, Sansa s’havia fet molts enemics, des dels contrabandistes fins a… —de cop s’atura, dubta— vés a saber.
—Vés a saber què?
—Au, va, no digueu bestieses —les amonesta la Concepció, prudent.
—Coi, dones! No em podeu deixar així! —els suplico.
—Doncs que fins i tot alguna de natres en podia tenir ganes, ves! —deixa anar la Pili amb cara de picardia i fent una riallada.
—Com? Per què? Ara sí que no entenc res.
I la Concepció, que en tota l’estona no ha perdut mai les bones maneres, s’aixeca d’una revolada, agafa el got d’aigua que té damunt la taula i el llança al foc per apagar-lo.
—Au! Prou! Això ja no m’agrada. Vinga, anem cap a baix, que a mi m’esperen i faig tard —diu, tota enfadada.
La Concepció és una mica més jove que Sansa, potser set o vuit anys, i de la mateixa edat que Palanca. L’Emília és més jove, i la Sisqueta potser té un parell d’anys més que la Concepció i que Palanca. Probablement, quan Palanca i la Concepció eren canalla i jugaven plegats pels carrers de Tor perquè tenien la mateixa edat, Sansa començava a ser un adolescent rebel i a la Sisqueta li començaven a créixer els pits. La Pili, òbviament, encara no era ni un projecte. És la més joveneta però la sap més llarga que totes les altres, i en veure que la Concepció s’ha enfadat talla el fil que ella mateixa ha descabdellat.
—Jo penso que ho van fer aquells dos perdularis, el Mont i la Marli. Jo no ho puc dir, la gent ho diva, però com que allà dalt —a les bordes de Pleià— hi havia tanta gent… Natres, un d’aquells dies de juliol, vam anar a Andorra; jo vaig anar al dentista, i aquí, al davant de casa Sansa, va parar un cotxe amb dos matrimonis, la Marli i el Mont, i el Paco i una noia que ara no recordo com es deia. Lo dia del judici també hi era. Aquests quatre voltaven per aquí. Vés a saber quina en portaven de cap.
La Sisqueta ja s’ha aixecat i l’Emília també. La Concepció ja ha fet la volta a la taula per no passar per davant meu i de la càmera i ha desparat la taula. És evident que l’entrevista s’ha acabat.
Baixant cap a l’hotel condueix el Pepe. El Pol i jo repassem què n’hem tret, de la trobada.
—La Concepció s’ha enfadat perquè la Pili ha mig insinuat que alguna pubilla podia voler matar Sansa. Aquest fil l’hauríem d’estirar, però no sé com…
—Sí, parlant amb la Pili —diu el Pol—. Ella sap alguna cosa més. L’haurem de convidar a sopar, però serà difícil que no ho sàpiga el Lázaro.
—Sí home, jo convido el Lázaro a anar de copes i tu la Pili i te la lligues —li dic, conscient dels seus encants, que fa uns dies ja li van donar un ensurt amb la corresponsal.
—Ha, ha, ha —riu el Pol—. I per què no ho fem al revés?
—Tu mateix… Va, més coses: ja has sentit que la Sisqueta ha dit que el Lázaro era a Tor; o sigui, que és mentida que fos a la Pobla amb el seu germà.
—Sí, però això no vol dir gran cosa.
—Collons, que no! D’entrada vol dir que amaguen alguna cosa.
—Sí, però què?
—I jo què sé. A veure si emborratxant la Pili…
—Sí, però no beguis ratafia, que cauràs primer tu.
—Va calla, carallot. Més coses curioses: has vist com s’han sorprès quan la Sisqueta ha dit que el juliol de 1995 els germans de Sansa eren a Tor?
—Sí, però ningú no hi ha donat gaire importància, potser van venir perquè feia dies que no el veien, o de passada anant cap a Andorra…
—Potser sí. És igual. Has vist que han tornat a parlar de contrabandistes?
—Sí, sempre surten, i també han parlat del Mont i la Marli.
—I del Paco i una altra tia. Això ens ho explicarà el Gil José demà. Pensem-hi quan l’entrevistem.
—La Sisqueta ha dit que el Lázaro era a Tor, amagat a casa seva.
—Sí, però em sembla que era més per por que li encolomessin el mort que una altra cosa, no creus?
—Sí, segurament.
Les muntanyes de la vall Ferrera són molt altes i el sol s’amaga aviat. El diumenge s’apaga i demà tenim un dia important amb el testimoni que diu que va veure el crim. Sens dubte filmarem una de les seqüències fonamentals del reportatge.