Tor
33. Només dubtes
Pàgina 35 de 55
33. NOMÉS DUBTES
Ja feia setmanes que treballàvem en el reportatge. Estàvem molt satisfets amb la seqüència del Gil José a Tor, però estàvem una mica decebuts per no haver pogut demostrar la presència d’aquell home a Catalunya. El Pol i el Pepe es van quedar a la vall Ferrera a fer plans de recurs de paisatges, camins, cases o ambients que ens poguessin ajudar a posar imatges al reportatge, i jo vaig baixar a Lleida a parlar una altra vegada amb el sergent.
No em va voler rebre a la caserna, ens vam veure dinant, al restaurant Can Miquel, un d’aquells llocs que sap greu donar a conèixer perquè són tan entranyables que te’ls quedaries per a tu sol. Té les parets plenes de quadres del Joaquim Urena, un dels millors aquarel·listes d’Espanya, i tinc l’esperança que en aquest ambient tan diferent del de la caserna el sergent se sentirà més còmode i es deixarà anar. La Rosa i la Carme, les propietàries del local, encantadores i còmplices com sempre, estan avisades i no deixaran que s’assequi gens la copa del convidat.
—Habéis llegado demasiado tarde —em diu resignat quan li explico que les nostres investigacions no ens han portat enlloc.
—Es que tot és molt estrany. Massa.
—Está claro. Alguien ha borrado el rastro de ese desgraciado.
—¿Pero quién? —pregunto.
L’única resposta que obtinc és un llarg silenci.
En els anys que fa que em dedico a això he après a respectar els silencis dels meus interlocutors, sobretot en moments difícils i delicats. I finalment l’altre acaba per no contenir la resposta que d’entrada li ha vingut al cap però que s’hauria estimat més callar.
—Ese juez —crec entendre, perquè el sergent gairebé no ha obert la boca.
—¿El juez de Tremp? —li demano desconcertat.
—¡No sé! —em diu, com sorprès pel fet que jo hagi pogut sentir una reflexió que no és conscient d’haver exterioritzat—. Siempre se portó muy raro, ¿por qué cojones no pude investigar como yo hubiera querido? No lo entiendo.
—Hombre, usted mismo nos dijo que el Gil José era un testigo de cargo que relató la agresión muy claramente, ¿no? Y eso parecía más que suficiente.
—Sí, pero a mi me dio pocos detalles. Sólo me dijo que lo havia visto y yo le llevé al juez.
—Oiga, ¿està usted dudando ahora del testigo?
—No, no. Pero ahora que repaso la declaración… Usted me ha dicho que Gil les dio muchos detalles de las heridas, ¿no?
—Sí, y muy precisos. Demasiado, diría yo.
—¡Me cago en su puta madre!
—¿De quién?
—¡De todos! Ese desgraciado estuvo una hora dentro del juzgado antes de que entrara yo. ¿Lo entiende?
—Pero, ¿qué quiere decir?, ¿que el juez de Tremp o alguien del juzgado le explicó cómo tenia que hacer la declaración revelándole detalles de la autopsia?
—¡La sentencia insinuó eso! —em diu serrant els punys.
—Sí, pero mucha gente cree que fue usted quien le dio los detalles.
—¿Yo? —diu gairebé cridant—. ¡Pero si yo no sabia qué cojones decía la autopsia!
—Pero, entonces, ¿por qué querría el juez o alguien borrar el rastro de Gil José y empapelar al Mont y la Marli? ¡Si son dos pobres de mí! ¡No entiendo nada! —li dic fent cara de desesperat.
—¡Venga, no me haga hablar mas! Yo también tengo dudas, pero ese tío no me gustó nunca. La mayoría de jueces son unos creídos, se creen superiores a todo el mundo, pero ese, ese… —S’atura per fer l’últim glop de vi—. Por cierto, ¿habéis encontrado ya al Batallé? Creo que estos días andaba por Sort. Apretadle a él, a ver qué podéis sacar.
D’aquesta trobada només en trec dubtes. Havent dinat torno a pujar cap a Alins perquè demà ens espera Palanca. Passant per Sort pararé a veure si trobo el Batallé, el contrabandista que va portar el Mont i la Marli des de Tor fins a la Seu pels volts del dia del crim, aquest que té tothom atemorit.