Tor
13. Sargento Yanes
Pàgina 15 de 57
1
3
.
S
A
R
G
E
N
T
O
Y
A
N
E
S
El sergent Yanes despertava un d’aquests dos sentiments, dins del Cos: odi o compassió. Molts companys se l’estimaven perquè era molt bona persona, però el compadien des del dia que havia acceptat formar part de la Brigada d’Informació i d’Assumptes Interns, que són els que investiguen crims i robatoris, però també els que s’ocupen de desvelar els suborns o intents de suborn que hi pugui haver a la caserna de la Seu d’Urgell, el lloc de comandament des d’on es controla tot el tràfic de contraban amb Andorra. El Yanes, honrat i d’aquells del Cos de tota la vida, en lloc de mirar cap a una altra banda i anar passant els anys com havien fet els seus antecessors, va estirar d’un fil molt perillós, el xofer del capità. Una banda de contrabandistes li havia dit que sempre els enxampaven a ells perquè no volien pagar més diners al xofer i que les altres bandes, com que sí que afluixaven la mosca, tenien via lliure.
El Yanes va aconseguir portar el xofer a judici, però amb el capità no va tenir tant d’èxit. Arran de tot allò els alts comandaments van suggerir al capità que canviés de destinació o que deixés el Cos, si no volia haver d’afrontar un escàndol. Sense voler-ho, el Yanes va provocar un daltabaix a la caserna, perquè els qui tallaven el bacallà a Madrid van decidir renovar tota la plantilla, o gairebé tota. D’altra banda, molts guàrdies que cobraven sota mà quatre duros per deixar passar algun paquet o algun cotxe carregat de tabac van veure com disminuïen dràsticament els seus ingressos. Per això era odiat, el pobre Yanes.
I el tinent de Llavorsí sabia que treballar amb el Yanes volia dir que no trobaria facilitats en les estructures de la Benemèrita, i molt menys al jutjat de Tremp, on el sergent tampoc era ben rebut perquè el consideraven un perepunyetes i perquè trobaven que les seves investigacions eren molt fluixes, per dir-ho finament. Els jutges que passaven per Tremp tenien poques ganes de complicar-se la vida i el Yanes era d’aquells homes hiperactius sense horari; generava desenes de folis als sumaris, iniciava desenes d’actuacions i tot plegat marejava els jutges, que tenien Tremp com un destí molt provisional, de trànsit ràpid. L’última cosa que volien era complicar-se la vida.
El jutge que hi havia a Tremp el juliol de 1995 era el mateix que havia firmat la sentència del mes de febrer que convertia Sansa en amo únic de la muntanya de Tor. Qui l’havia fet amo havia d’instruir, ara, el sumari per buscar-ne l’assassí.
—¡Mi teniente! El sargento Yanes ya viene para acá. Dice que vaya usted pasando, que se encontrarán arriba.
—Vale, vale, mu bién, cabo. Tengo que esperar al juez y al forense.
—Y… otra cosa, mi teniente.
—¿Qué pasa, cabo?
—He encontrado los focos y el mecánico de aquí al lado dice que nos deja un generador. Que si le pagamos la gasolina, nos lo podemos llevar.
—¡Hombre, mira que bien! ¡Estupendo! Dígale que sí, que llene el depózito y le dé una lata llena, que se la pagamo un dia de ezto.
—¡A la orden, mi teniente!
—¡Ah! Y vaya al bar y encargue unos bocadiyos y unas servessas, que si no no cenaremo.
—¡Ahora mismo, mi teniente!
Si un dia qualsevol ja era difícil trobar el jutge a partir de les cinc de la tarda, un diumenge, i a més 30 de juliol, era gairebé impossible. Però Tremp tampoc és tan gran, i tractant-se d’una mort violenta, van acabar trobant Sa Senyoria. Ja eren les vuit del vespre quan el tinent, el jutge i el forense arribaven a Tor amb el Nissan Patrol de la Guàrdia Civil. El Yanes ja hi era feia una hora.
La nit era molt fosca. Aquell estiu, com la majoria d’estius, a Tor només hi havia algunes cases habitades. Sansa, Sisqueta, Cerdà, Bernat i Perexic. Palanca anava i venia, com sempre. Aquell dia no hi era. Els quatre veïns eren al davant de casa Sansa des de les tres de la tarda. Ara, però, portaven jaquetes, perquè feia fresca. No parlaven gaire entre ells. La Sisqueta ja els havia engegat tantes vegades que no gosaven tornar a preguntar-li com podia ser que no hagués vist res des de la seva finestra. Si algú parlava, era per recordar que era el tercer assassinat al poble. I, com és natural, això els tenia tots esgarrifats.
—Això no pot ser. Aquí no podrem viure mai tranquils. Això és una desgràcia.
—Tranquil·la, Mília, no t’espantis, dona, que potser s’ha mort de vell.
—Sí, segur, per això fan puiar el jutge i la Guàrdia Civil! Massa confiada, ets tu, Concepció. Sembles beneita, sempre estàs als núvols!
—Escolta, no cal faltar, eh?
—Dona, que no ho veus? Ara serà com l’altra vegada. A veure qui sortirà al carrer a la nit. A mi no em busqueu, eh? I em sembla que demà mateix tornaré cap a Tremp. Aquí dalt no podria dormir tranquil·la.
—Dona, una mica de por sí que fa. I sobretot per a tu i per a mi, que no tenim cap home a casa.
—Calla, calla! Estic esgarrifada.
—Calleu! Que puia un cotxe, deu ser el jutge.
—Sí, sí, és el jutge. És castellà. L’altre dia a mercat em van dir que és del nord i que son pare també és jutge. A veure si ho aclareix aviat, això.
—Oh! Aquest encara no fa un any que és a Tremp i ja ha tingut temps de fer la sentència que donava la muntanya a Sansa. O és molt llest o és molt ruc.
—Això mateix! Ara fóra el moment d’obrir-li el cap amb un roc!
—Au!, Sisco! Encara no has paït la sentència, tu?
—No l’hai paït ni la pairé. Va fer amo Sansa i va dir que jo no hi tinc cap dret! Quan tots sabeu que hi he deixat mitja vida, per la Sociedad de Condueños. Mireu quina cara fa! Per dir que l’amo era Sansa no hi va venir mai, a Tor. Ara ha hagut de venir per força, au!, que li vagi de gust!
Aquell Sisco que parlava era el vell de casa Cerdà, l’altra casa forta del poble, juntament amb els Sansa i els Palanca. De fet, ell tenia més motius que no pas Palanca per odiar el mort, perquè Cerdà i Sansa havien començat junts un plet contra Palanca i al final el jutge ho havia donat tot a Sansa. El dia que es va fer pública la sentència de Tremp, tothom va pensar que Palanca no ho acceptaria i que un dia o altre explotaria, però els que més coneixien Tor sabien que el que en sortia més malparat era Cerdà, perquè la sentència, a més de no donar-li la raó, no li reconeixia cap dret successori sobre la propietat de la muntanya. Durant els mesos següents a la sentència, Cerdà va perdre un munt de quilos i n’hi ha que diuen que va tenir un principi d’infart.